dimarts, 6 de desembre de 2011

PREGUNTES DE LES PAUU DE MÀRIUS TORRES


1. En el poema intitulat «El combat dels poetes», Màrius Torres mostra una «poètica» amb una al·legoria bastant expressiva. Aquest procediment és habitual en la sevamanera d’escriure. Quina és aquesta al·legoria per a referir-se als poetes? Desglosseu-la i comenteu-la. Assenyaleu també dues al·legories que empri en el conjunt la seva obra poètica.
[2 punts
]


SOLUCIÓ


1. L’alumne/a ha de comentar la figura l’arquer o el sagitari damnat com l’al·legoria que expressa l’esforç de la creació, la recerca d’objectius llunyans del present ─la projecció conscient cap al futur─ i la inutilitat “del cel de la glòria”. Pot subratllar l’esperit bèl·lic subjacent ─projectils i la força dels punys─ molt d’acord amb el clima de la guerra civil ─època en què és escrit. Altres al·legories són l’arbre de la mort, els rius paral·lels, els pelegrins, la corda del llaüt ...
Cadascun d’aquests dos aspectes serà valorat amb 1 punt.
Es pot valorar, també, la inclusió d’altres punts, a banda dels esmentats, sempre que hi tinguin relació i n’estigui ben argumentada la incorporació. La puntuació, en tot cas, no excedirà mai els 2 punts que val la pregunta.



2. Comenteu el poema següent, de Màrius Torres. Tingueu en compte, sobretot, els
aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):
a) el tema;
b) la importància del moment històric en què és escrit;
c) la forma estròfica i la funció que té.
[3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]


PELEGRINS
No ens aturem als temples on altres pelegrins
arriben al llindar de la teva presència.
No volem la teva ombra; volem la teva essència,
Pare de l’infinit que tots portem a dins.


Ell s’emporti aquests cors que no fan resistència
a buscar-te, invisible com l’aire dels camins.
Perquè sabem qui som, o Terme dels destins,
et sentim sobretot en la nostra impotència.

Sabem que en aquest món no arribarem a Tu.
Però l’ardent impuls de la fe que se’ns enduu
més enllà dels altars, dels claustres i les aules,

murmura en la nuesa del nostre temple intern
un himne que és un eco del teu silenci etern
—o Tu que ets més enllà de les nostres paraules!
1939


SOLUCIÓ


2. Els tres punts corresponents al contingut es poden assignar si l’alumne/a tracta, per separat o conjuntament, els aspectes especificats en les preguntes (1 punt per cadascun), és a dir, si:
a) comenta que es tracta d’un dels poemes més marcadament religiosos de tota l’obra poètica de Màrius Torres i que té com a tema la impossibilitat d’expressar amb les paraules la realitat de Déu, i del qual deriva una religió entesa com a recerca interior de la divinitat;
b) si subratllar que el poema és escrit el 1939 i que, a més, respon a una religiositat diferent de la catòlica oficial; una religiositat que el poeta va conèixer ─i que ell va fer evolucionar d’una manera molt personal─ en l’entorn familiar, adepte a la metapsíquica, i de tradició republicana i catalanista; un entorn que va tenir un pes indubtable en la Catalunya autònoma dels anys trenta del segle XX, sobretot mitjançant al figura d’Humbert Torres, metge i polític. Aquesta família haurà d’exiliar-se el 1939, en el moment de la victòria franquista;
c) si indica que la tria estròfica del sonet alexandrí es deu a la voluntat de donar claredat i amplitud expressiva, sense renunciar a la contenció de la forma tancada i a la musicalitat de la rima, en un poema en què es tracta un tema essencial per a Màrius
Torres.
Si l’alumne/a complementa la seva resposta de manera correcta i coherent amb alguna qüestió no explicitada estrictament en l’enunciat, però que hi és tanmateix pertinent, se li pot assignar per aquest concepte fins a 1 punt, amb el benentès que la puntuació global de la pregunta no sobrepassarà els 3 punts assignats al contingut.



3. Després d’haver llegit i estudiat l’obra poètica de Màrius Torres, comenteu el fragment següent, extret d’un article del poeta intitulat «Veritats sobre els jocs florals», publicat el 1936 al periòdic L’Ideal. Relacioneu-lo amb la manera que té de concebre la poesia, amb els temes que explora el poeta i amb l’actitud que adopta respecte de la poesia i la vida.
[3 punts]
Hi ha molta gent que creu encara que un poeta és un senyor que col·lecciona flors i violes i englantines i que, quan en sap molt, el proclamen Mestre en Gai Saber. Temps enrere, això devia ser gairebé cert. Però avui és rodonament fals. La poesia moderna, millor es diria la poesia autèntica, no té res a fer en un escenari.


SOLUCIÓ

3. L’alumne/a ha de fer un exercici de síntesi i explicar, en primer lloc, que Màrius Torres es distancia elegantment dels poetes de la Renaixença i dels Jocs Florals –entre els quals Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà i que se situa en la línia de poetes del simbolisme –Baudelaire– i del post simbolisme –Carles Riba. L’alumne/a ha de fer constar amb claredat que la teoria poètica i la mateixa poesia de Màrius Torres s’oposen radicalment a la poesia declamatòria romàntica o post romàntica que té en els Jocs Florals la manifestació més característica i espectacular (1’5 punts). Altrament, la poesia de Màrius –sobretot en la producció més ambiciosa i madura, de la qual són exemples molt destacats “Dolç àngel de la mort”, “Paraules de la nit” o “Pelegrins”– és un camí cap a la lírica essencial, un camí constant cap al temple interior; un camí que es vincula a una ètica personal en què la música, la transcendència i el catalanisme republicà són fonamentals (1’5 punts).
Si l’alumne/a complementa la seva resposta de manera correcta i coherent amb alguna qüestió no explicitada estrictament en l’enunciat, però que hi és tanmateix pertinent, se li pot assignar per aquest concepte fins a 1 punt, amb el benentès que la puntuació global de la pregunta no sobrepassarà els 3 punts.

dilluns, 5 de desembre de 2011

MÀRIUS TORRES: LA CIUTAT LLUNYANA.SÉ QUE HAURÉ D'OBLIDAR. TOT ÉS LLUNY EN LA NIT. L'ABISME DE LLUM.AIXÒ ÉS LA JOIA. MOZART. AVIAT ALS ASILS I ALS ...








Aux captifs, aux vaincus, à bien d’autres, encor...; Baudelaire




Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir...


Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.


Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!

Més llunyana, més bella, una altra n’hi ha potser,

que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,


batecs d’aire i de fe; la d’una veu de bronze

que de torres altíssimes s’allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


1939


20. «La Ciutat Llunyana». El lema de Baudelaire ens situa d'entrada en una temàtica cívica semblant a la de «La galerna i el llamp». Si, a més, el poema comença amb un «ara» i una metàfora de la guerra -fixa't en «el braç potent de les fúries» i en l'al·literació de la consonant erra en aterra / terra / runes / terra- és ineludible relacionar el poema, que fou escrit el 5 de març de 1939, un mes i mig després que Barcelona fos ocupada per les tropes franquistes, amb el context històric i amb la derrota i l'enfonsament de la «ciutat d'ideals que volíem bastir». Davant de la desfeta s'invoca la Pàtria, amb majúscula, que guardi la memòria dels orígens -<>- i ens parli, ens consoli i ens animi a «creure i esperar la nova arquitectura». I acaba la primera part amb el lament del que s'ha perdut. Concreta més tota l'explicació anterior: quina era o què era la ciutat d'ideals? Per què «la terra no sabrà mai mentir»? De quina mentida parla? De qui són aquests «crits estranys»? Per què diu «senyar» el sòl? Contraposa els dos braços, i digues la diferència entre els crits i la veu.


A la segona part del poema se'ns parla d'una nova ciutat, «la ciutat llunyana». Concreta també quina deu ser i com deu ser aquesta ciutat que malgrat «aquest temps presoner» ens envia «batecs d'aire i de fe»- batecs, no aire i fe. A què fan referència les «torres altíssimes» que tenen «una veu de bronze»? I els pelegrins, són els mateixos que els del poema «Pelegrins»? Relaciona l'adverbi ara de la primera part amb el potser de la segona.


a) Ja has vist que el poema, per parlar d'un tema cívic, desenvolupa el recurs de l'al·legoria, fent servir el camp lèxic de la construcció. Rellegeix el poema «Molt lluny d'aquí» (http://pv2.sbd.udl.es/vLlibres/web marius/index_1024.asp ) i digues si la ciutat de què s'hi parla és també una ciutat al·legòrica o real. Si «La Ciutat Llunyana» és la resposta d'un jo col·lectiu davant l'enfonsament d'uns ideals, quina és la resposta de «Molt lluny d'aquí»?


b) Digues el poema en veu alta. La puntuació t'ha de guiar en l'entonació: els punts suspensius del primer quartet, l'exclamació/conclusió de la primera part, la pausa abans del «Més», l'entonació lenta de les torres altíssimes que s'allarguen i el to serè del final. Fes sinèresi -diftongació-- en Pà-tria.


c) Ampliació. Informa't del context biogràfic, històric i literari i relaciona'l amb el poema. És a dir, quins eren els ideals polítics de l'autor? El sentiment de «l'exili interior» que trobem en el poema «L'estranger» de Palau i Fabre (http://www.mallorcaweb.com/mag poesia/palau/laberint.html) és present en el de Torres? I la «ciutat d'ideals», la podríem relacionar amb la polis que els noucentistes havien teoritzat, amb la Catalunya Ciutat?





Sé que hauré d'oblidar, per poder-te comprendre,

les paraules que he après amb la carn d'aquest món,

o Déu silenciós, que de música i cendra,

ordenes un llenguatge darrera del meu front.


I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana

com una àliga viva dintre d'un pou colgat,

aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.

Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.


Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!

Menysprear-la, potser seria més que un crim.

Però jo vull fugir d'aquests mots on morim,


i somniar la llengua d'una major naixença

on sigui cada síl·laba com el batec d'un cor

fent ritme en el torrent d'una sang que no mor.


1939


21. «Sé que hauré d'oblidar ... » és una continuació, en part, del tema de «Pelegrins»: el jo líric és conscient (<>-, i «menysprear-la, potser seria més que un crim». Només ens queda fugir dels mots gastats i «somiar la llengua d'una major naixença / on sigui cada síl·laba com el batec d'un cor / fent ritme en el torrent d'una sang que no mor». Hem de trobar una nova llengua per comprendre Déu. Com hauria de ser aquesta nova llengua? Tindria característiques musicals? Insinua el poema que un nou llenguatge immaterial i musical és el millor per relacionar-se amb un més enllà misteriós? Argumenta la teva opinió.

a) Ampliació. El topos de la insuficiència de la paraula per unir-se amb la divinitat es relaciona amb la set d'absolut i la tensió del místic: no pot callar i no pot parlar. Màrius Torres ja l'havia tractat al sonet «Els noms» http://pv2.sbd.udl.es/vLlibres/webmarius/index_I024.asp

A més de l'epígraf de Fray Luis de León, quins versos d'aquest sonet reflecteixen aquesta tensió?





Tot és lluny, en la nit. I la distància

pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.

Vanament Recança i Record

s'eleven. L'Univers, en vàcua ressonància,

els torna, onda per onda, al mateix port.


És que és buit l'infinit, i tu que enyores

tantes coses, cor meu, que no respon ningú,

¿solament t'enyores a tu?

Tot és perdut com un passat. Sols el que fores

dura, dins teu, ben amagat i nu.


Que estrany! I en aquesta hora trista i sola

en què ens sentim més nàufrags i és més desert el món,

reneix el nostre ésser pregon

i creure i esperar per sempre, ens aconsola,

noves amors que no sabem què són.



Sempre en la fosca hi ha una cosa clara

que ens crida -llum d'hostal, presó, hospital o llar-,

sempre un vaixell vetlla en el mar,

i estels -un sobre tots, el més bell, el més rar,

tan llunyà que la seva llum no ha arribat encara.


12 de gener, 1940


22. «Tot és lluny, en la nit» s'endinsa altre cop en el tòpic de la nit com a espai de retrobament d'un mateix. En la primera estrofa s'expressa la impossibilitat d'elevar-se, de sostreure's de la «Recança» i el «Record» -la distància de la nit pesa massa, com pesava en la tanka «La nit» i com pesava l'ànima en «Paraules de la nit». L'«ocell mort» és la perfecta metàfora de la tensió anímica: voldria volar (ocell) però és pesant (mort). Davant de la vacuitat de l'univers, davant la buidor de l'infinit, el «cor>> només es té a si mateix i es produeix la pregunta «¿solament t'enyores a tu!». Després d'experimentar la buidor, la nuesa -la puresa, doncs- hi ha l'exclamació «Que estrany!» que canvia l'estat anímic del jo líric. Quin canvi anímic es produeix? Per endevinar-ho, planteja't d'on ve aquesta estranyesa, marca i relaciona les metàfores de solitud amb les metàfores oposades de companyia i assenyala els contrastos entre la foscor i la llum. I sempre serem cridats -torna la veu col·lectiva-, sobretot per un estel «tan llunyà que la seva llum no ha arribat encara». Comenta el sentit d'aquesta última frase i fixa't que el poema comença amb una llunyania i n'acaba amb una altra. Tenen el mateix sentit, aquestes llunyanies?


a) Raona per què el polisíndeton és un dels recursos dominants en el poema. Quina sensació provoca? Hi té res a veure que sigui una conjunció copulativa? El polisíndeton de la tercera estrofa, té la mateixa funció? b) Informa't i explica què és en literatura l'anomenat «descens als inferns». Saps d'on ve l'expressió? Posa exemples de situacions o personatges, especialment literaris, que hagin fet aquest descens.




Quan seguim àgilment, amb un cor que no es cansa,
qualsevol cosa viva dins nostre o en el món
-flama o ocell, temps de turment o d’esperança-
fins als termes suprems on tota boira es fon,

una sagrada esgarrifor, de mort o crisma,
ens pren, de veure allò, com nosaltres vivent,
tornar-se gra de pols que es perd en un abisme
enllà dels nostres ulls i de la nostra ment.

Com un espai, profunditat vertiginosa,
tu ets per ella, cenyint la vida tremolosa,
renaixement de tot morir, nord de tot rumb.

Claredat massa vasta per la nostra mirada!
Alegria de l’ànima que sent, enlluernada,
Déu entorn nostre, com un abisme de llum.

23. «L'abisme de llum». S'ha dit a vegades que un poema no es pot explicar del tot perquè l'experiència poètica depassa la lògica. El poema és un tot, contingut i ritme, ressons de mots en el nostre interior, recreació en el lector de sentiments, emocions, vivències indefinibles ... Una experiència, a més, personal, gairebé intransferible, intuïtiva. Després de llegir i rellegir «L'abisme de llum» ens quedem amb una sensació difícil de definir: intuïm que el poema ens comunica l'experiència de «l'alegria de l'ànima» que sent Déu al seu entorn -arreu, però indefinit- «com un abisme de llum», ens explica la sensació de sentir-se ple de llum divina. L'exclamació final, ¿no ens vol traslladar el desig de fusió, de llançar-se pel precipici de la llum i perdre-s'hi, l'experiència mística? L'abisme de llum és per a l'ànima -«tu ets per ella»- «renaixement de tot morir», «nord de tot rumb», «claredat massa vasta per la nostra mirada», és el que li dóna el sentit de la vida.
L'experiència mística, l'èxtasi, es dóna quan perseguim «àgilment» i amb tenacitat «qualsevol cosa viva» fins al límit. Aleshores desapareixen les formes, la realitat es torna «gra de pols» i som presos per «una sagrada esgarrifor», per una esgarrifança divina. Què et suggereixen els mots posats en cursiva?


a) «L'abisme de llum» continua, en part, la temàtica del poema anterior «Tot és lluny, en la nit». Quines connexions hi té? Concreta-les citant-ne algun vers.





Això és la joia — ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort — tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.



24. «Aixó és la joia». L'estructura paral·lelística i simètrica del poema uneix -iguala- els conceptes de la joia i la mort en una mateixa experiència d'alliberament, de plenitud, de bellesa i d'espera expectant, de revelació. En quins mots o situacions ens basem per fer les afirmacions anteriors? T'has adonat que, com en molts altres poemes, la contemplació, la mirada sempre té dues vessants en Màrius Torres: cap enfora i cap endins? Creus que la pau que ha deixat la tempesta podria ser un correlat de la seva situació anímica i biogràfica? Seria correcte relacionar el lema de Beethoven «Pel dolor a la joia» amb aquest poema?


a) Relaciona música i mort. Per què la definició sobre la mort acaba amb la paraula «comença»? Torna a llegir la tanka «Rosa»: hi ha un canvi en la percepció de la mort entre els dos poemes?


b) Analitza els aspectes formals: estructura, metre i rima, sintaxi (s'adiu amb les propietats d'una definició?), encavallaments, l'antítesi... Mira quin ús fa d'aquests recursos amb la finalitat de trencar «l'aparent senzillesa» del poema.


c) Ampliació. Exercici d'imitació. Crea un poema seguint l'estructura i els recursos estudiats. Pots definir parelles com amor/dolor, pau/lluita, etc.





Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d'un ordre en moviment,
ràpida, lliure...
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure!



25. «Mozart». El poema és un altre exemple de la relació analògica entre música i vida. «Enduts» pel ritme «fàcil i profund» de Mozart voldríem -la veu és un jo col·lectiu- aplicar les qualitats musicals del compositor «també» -atenció a l'anàfora!- a la nostra vida. Al costat del vocabulari «alat» («volar i somriure», «ràpida, lliure ...») trobem una altra qualitat musical: el ritme, la pauta. Quins versos expressen conjuntament la idea de «llibertat ritmada»? Fent un salt: en quin sentit podem dir que la poesia de Màrius Torres és «alada i rítmica»?

a) La fluidesa és una de les qualitats musicals de Mozart i una concepció vital -i a cops formal-, en Torres. Fes el metre i la rima per descobrir la musicalitat del poema. Per que té una mètrica variada? Com aconsegueix la fluïdesa? Per acabar de veure-ho, llegeix-lo en veu alta.


b) Escolta el moviment andante del concerto núm. 21 de Mozart (http://www.youtube.com/watch?v=df- eLza0631). T'ha agradat? Hi notes el «ritme fàcil i profund»?








26. Aviat, als asils... »
http://sientopasareltiempo.blogspot.com/2011/03/aviat-als-asils-i-als-bancs-de-la.html
"Aviat, als asils i als bancs de la ciutat..." de Màrius Torres

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta,
i a les mans, consumides de tant d'haver captat,
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta.

Un silenci profund i vivent com un hoste
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid,
el verd brillant, encès d'or immaterial
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt,

d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlid,
com d'una cova on crepités una fornal.

1942


26. «Aviat als asils ... » El seu sentit global s'escapa dels temes més constants de Torres. Sí que hi trobem la seva imatgeria i maneres de fer poètiques: l'ús del sonet amb l'estructura expositiva en els quartets que contrasta amb el primer tercet i la conclusió final de l'últim; la importància de l'adverbi inicial, l'alternança verbal futur/present i l'enllaç de la conjunció copulativa; la imatgeria dels colors i la concreció del moment del dia i del mes, etc. Però no havien sortit gaire la desolació d'un paisatge urbà, la natura amenaçant, la bellesa insensible i la confiança en la calidesa humana. A partir d'aquestes «pistes interpretatives» comenta cada estrofa -fent primer la paràfrasi- i, com a conclusió, redacta breument el tema global. Recorda que la paràfrasi és el desenvolupament explicatiu del text: és la reproducció modificada i lliure d'un text substituint-ne, ampliant-ne o elidint-ne alguns termes.

dissabte, 3 de desembre de 2011

MÀRIUS TORRES: ABENDLIED, AL PRESENT, PRESÈNCIA, LA GALERNA I EL LLAMP, ELS NÚVOLS, ARBOR MORTIS, PELEGRINS.












El cel té una blavor de miosotis. Rosa,
un núvol ens amaga el sol ponent;
i la mà freda de la tardor posa
una mica d’or a les ales del vent.
O tarda clara de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.

Una boira poc densa flota, vaga
i violeta en un fondal humit.
Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga
a les riberes de la nit.
Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com en el món, s’apaga.

Llavors, a fer-me companyia,
arriba de molt lluny un cant de melangia,
missatge d’Ariel.
La tarda pren una ànima de violoncel.
I flors mig adormides i anònimes perfumen
el capvespre i la música de Schumann.




Novembre, 1938

13. «Abendlied». Mira el comentari de text del poema. Escolta el lied de R. Schumann Abendlied (op. 85, núm. 12, versió per a piano i oboè, amb Jean-Claude Vanden Eynden i Joris van den Hauwe. A You Tube hi pots trobar diverses interpretacions. Una és http://www.youtube.com/watch




a) Ampliació. Compara el poema «Abendlied» amb «Harmonia del capvespre» de Baudelaire, del llibre Les flors del mal, versió de Xavier Benguerel (Barcelona: Proa, 1998). Fixa't en els títols, en les diferències de les estrofes i en la funció de la música.



HARMONIA DEL CAPVESPRE






Heus aquí venir els temps que sobre el tany gronxant-se



cada flor s’evapora igual que un encenser;



sons i perfums voltegen dins el llebeig vesprer,



vertigen llangorós, melangiosa dansa!






Cada flor s’evapora igual que un encenser;



fremeix el violí com un cor desolant-se;



vertigen llangorós, melangiosa dansa!



Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer.






Fremeix el violí com un cor desolant-se,



un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser!



Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer;



en sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se.






Un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser



de lluminós passat recull tota sobrança!



En sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se...



Lluu com un ostensori el que per mi vas ser!






Charles Baudelaire (1821-1867), Les flors del mal (Les Fleurs du mal, 1857).






COMENTARI DE TEXT Com un foc invisible. Antologia poètica. Màrius Torres. Ed. 62.


Un dels eixos de la poesia de Màrius Torres és que pren la descripció de la naturalesa com a correlat de l'estat anímic del jo, de tradició simbolista.




Abendlied, el títol del poema (cançó de vespre) ja ens situa en un clima típicament torressià: el de la música i el del referent temporal del moment quan mor el dia. També notem de seguida que és un poema líric i que, per tant, expressarà allò subjeciu, interior, els batecs de l'ànima.




La primera estrofa ens presenta un bell "quadre tardoral", tant per la descripció pictòrica, visual, dels elements d'un "sol ponent" de novembre, com pel moment de l'any, un capaltard de tardor. Un quadre que podríem qualificar, gairebé d'impressionista, una mica vaporós (un núvol, vapor d'aigua, ens amaga el sol rogenc, el tamisa i fa que el color canviï en rosa), amb pinzellades de diferent policromia i amb una mà que pinta ("posa una mica d'or a les ales del vent") un paisatge també una mica ventós. No ens podem sostreure de recordar un paisatge baudelairià, plenament lligat al simbolisme. I més encara si hi afegim l'exotisme sonor dels miosotis -els simbolistes francesos buscaven paraules inusuals, d'una suggestivitat refinada i voluptuosa. Els miosotis aporten, a més, la connotació d'herba humil i de puntets de color blau en el paisatge.




Fixant-nos en les descripcions de la natura, que són correlat d'estats anímics del jo líric, podem dividir la poesia de Torres en poemes "primaverals" i "tardorals". En els primers, s'enyora ja la nova primavera i es desitja el renovellament, la "nova naixença".




Pensem en "Febrer" ("ara és temps de morir que la vida es reforça"), en "Un altre abril", "en "Els núvols" ("matins de març on sembla que la vida comença"), etc. En els segons, com "Abendlied", els capvespres o la tardor ens traslladen a un espai o temps de bellesa calma, de llindar cap a la nit o l'hivern, cap al misteri.




L'apòstrofe - Interpel·lació-"o tarda clara de novembre!" serveix de contrapunt, de salt entre l'harmonia paisatgísitca i la reflexió moral: lentament, igual que el dia, tot mor. Potser també la bellesa. Passem de l'agonia del bell paisatge capvespral a l'agonia de les coses -i qui sap si a la del mateix poeta, que, a causa de la tuberculosi, està acarat a la mort. Les sinestèsies de colors i les personificacions (de "cel", "núvol", "tardor") ajuden encara més a establir aquesta relació.




En la segona estrofa l'ambient s'enfosqueix i la tarda deixa lloc al vespre. Les imatges visuals continuen, però més difuses ("boira", "flota", "vaga", "fondal humit", "naugrafa", "nit"...) i s'hi afegeix la sensació acústica ("el toc de campana eixamplant-se"). En el pas del vespre a la nit tot es torna més evanescent i el sentit de l'oïda començarà a dominar sobre el de la vista, per acabar al final del poema amb el cant melangiós de la música de Schumann. En aquest ambient de desorientació ("vaga") i de pèrdua (el color violeta, el toc de campana que naufrafa) apareix el jo que sent (vivència) en el seu pit (endins) alguna cosa ("poc densa", "vaga", "violeta", etc) que "com el món, s'apaga". Aquí el toc de campana "naufraga" no crida ni anima com en "Molt lluny d'aquí" o a "La Ciutat Llunyana", sinó que va diluint-se. La comparança "com el món" reforça el correlat natura/ estat anímic, la identitat entre el món extern i l'intern.




Però, aleshores ("llavors"), a la tercera estrofa, apareix un element esperançador; "un cant de melangia" (un lied de Schumann?) li fa de consol, li canvia el seu estat anímic. Ara les sensacions auditives dominen sobre les visuals ("cant", "violoncel"); la música impregna la caiguda del dia i s'hi suma el sentit olfactiu (el perfum de les flors). Les flors "mig adormides i anònimes" recorden la flor "minúscula i tenaç" de "La galerna i el llamp...": s'assemblen en el perfum i la humilitat, es diferencien en què unes són "adormides" i l'altra és "tenaç" (cada adjectiu s'adiu al to del respectiu poema). El perfum es barreja amb la tarda que "pren una ànima de violoncel" (pren els colors càlids i pàl·lids, vellutats com la musicalitat d'un violoncel) i amb la música de Schumann crea un ambient sensual que remet a la millor poesia decadentista.




El cant de melangia, de tristesa dolça, "arriba de molt lluny". En Màrius la llunyania sol referir-se als records o a la transcendència. Aquí ens indica sobretot la gradació en l'acostament (igual que "s'apaga" en l'acabament) però alhora ens diu que ve d'un lloc innominat, desconegut, portat per Ariel, per l'esperit de l'aire i de l'aigua, segons la mitologia germànica, o per l'absolut poètic, potser. Ariel ha donat nom en la literatura a personatges de La tempesta, de Shakespeare i l'àngel rebel de El Paradís Perdut, de Milton.




Com a conclusió temàtica, doncs, podem dir que la fina descripció d'un capvespre de novembre serveix al jo líric per mostrar sentiments de finitud i tristesa que només la "cançó del vespre" transforma en sentiments de consol i esperança. Les al·lusions a sons, colors, perfums, amb l'intent de provocar un cert estat d'embriaguesa sensorial, una mena de ·festa dels sentits", d'elevació a un estadi suprasensorial unitiu són pròpies del simbolisme. Però, per damunt de tot, l'al"lusió a la música i a la seva capacitat d'elevació i de fusió és un tema recurrent en les poesies de Màrius Torres. Per altra banda, "Abendlied" senbla una rèplica d'"Harmonie de soir" de Baudelaire per la presència de la música i del capvespre, pel tema tractat i, sobretot, per la manera de tractar-lo.




El fet que Torres posi el títol alemany i que acabi amb Schumann forçant una rima amb "perfumen" fa que "Abendlied" sigui un elogi, un homenatge a la música del gran compositor romàntic alemany autor de famosos lieds. L'acceptació de lied és mé restringida que la de la cançó: és cantat per una sola persona, té un estil molt íntim, està desprovist d'efectismes vocals, i poesia i música es fonen totalment. Aquesta fusió, musicalitat, la trobem en l'estructura formal de Torres?




El poema té una estructura conclusiva: l'última estrofa, introduïda per l'adverbi de temps "llavors" -que ens indica que en el moment de desànim arriba el consol- és la culminació del procés temàtic; això mateix passa amb els dos últims versos de cada estrofa, que són un "salt" formal i de contingut, amb els anteriors (l'apòstrofe "o tarda", el "Jo sento", o la conjunció copulativa que uneix "cant", "tarda" i "flors"). Es pot seguir el fil temàtic a partir d'aquestes parelles de versos.




És interessant descobrir com en un poeta tan curós de la forma -sempre molt fixada- aquí utilitza la polimetria (versos de 12,10,11,8,6) i que cada estrofa tingui el seu propi esquema mètric. La resposta la trobem també en el tema: les composicions musicals ("Couperin, a l'hivern", "Mozart") solen tenir una mètrica diversa perquè intenten reproduir el fluir de la música (sonata, lied?) i seguir les "variacions musicals". En "Abendlied" la rima també aconsegueix interessants eufonies i relacins semàntiques. La essa sonora de "rosa"/"posa"/"cosa" (l'encavallament ha remarcat "posa") i les relacions de "ponent"/"vent"/"lent"; "vaga"/"naufraga"/"s'apaga", etc., per acabar amb l'esmentada de "perfumen"/"Schumann".




I tot amb un lèxic comú, estàndard -excepte els miosotis- però ric en connotacions i simbologies, i amb unes imatges sensorials evanescents i melangioses, com el capaltard, la música o la seva persecució contant "darrere els ocells invisibles de l'esperança". "Abendlied" és una bona mostra de l'alenada còsmica i de la iconografia de bona part de la poesia lírica de Màrius Torres.


















Tal com un Déu es dreça davant l'Eternitat



i la mesura tota amb el seny i amb els braços,



jo em dreço davant teu, o Present!, despullat



de somnis massa vells i de record ja lassos.






El passat se'm desfà. M'enlluerna el futur,



cal un petit espai a la meva poquesa.



¿Un moment que flueix, gota d'un riu obscur,



podrà ser, solament, la meva eterna presa?






Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,



m'he dit, en l'interval dels somnis i els records:



-L'eternitat és sols un Present que s'eixampla.






Potser l'arrel divina que és soterrada en mi



¿és sols aquest afany, tan difícil de dir,



de viure en un present una mica més ample?






1938




14. «Al Present» és un sonet on el jo líric, alliberat ja del passat i enlluernat pel futur -què vol dir?- li «cal un petit espai a la meva poquesa». Només pot aspirar a l'instant minúscul que flueix? O podria eixamplar, fer «una mica més ample» aquest present? Explica breument el tema.

a) El vers sentenciós «l'eternitat és sols un present que s'eixampla», creus que és una afirmació o un desig del jo líric. Raona també si les interrogacions expressen un dubte o si són interrogacions retòriques.






b) Digues els elements comuns, sobretot en el joc temporal i en el lèxic, que trobem amb el poema de «Dolç àngel de la Mort ... ».




c) Ampliació. Quines frases del poema de Torres podem relacionar amb les frases o amb el sentit global del «Cant Espiritual» de Joan Maragall? (http://www. uoc.edu/lletra/especials/folch/maragall.htm).










Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara



poguessin, com antany, aturar-se amb amor,



em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,



el teu record es mou en la penombra clara...






Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.



En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.



Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,



una ràfega ardent del teu antic perfum!






Els sentits, els records, tota la meva vida,



callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda



que et persegueix en el silenci on et reculls.






Si ara estengués els braços en el fosca, podria



agombolar-te encara, somni de cada dia!



Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.






1938






15. «Presència» està basat en l'evocació, en fer present un record passat feliç. Quan el jo líric tanca els ulls -com en el poema «En el silenci obscur d'unes parpelles closes ... >>- torna a sentir gairebé físicament la presència de la persona estimada que, des de la llunyania, es va apropant, fins a tocar. Però s'esvaeix en obrir els ulls. Quins gestos i quins sons ajuden a fer més real la presència? Quins contrastos s'estableixen entre soroll i silenci? Com s'aconsegueix la idealització de l'ésser estimat?



a) Relaciona els dos «encara» i els dos «com si» / «si ara». Interpreta les expressions «somni de cada dia» i «agombolar-te», Explica si té el mateix significat la «tenebra clara» d'aquest poema amb la «tenebra clara» del «Dolç àngel de la Mort ... ».



b) En el poema hi ha alguns encavallaments (versos 1 i 12). Amb quin objectiu el poeta utilitza aquest recurs?




c) Llegeix els poemes «La torre» i «Molt lluny d'aquí»














16. «La galerna i el llamp…»
http://www.elies.info/cds/cantic/canc5.html





La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l’ample terrer l’han combatut a ras.
- La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta! -

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s’allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d’una crosta de sal.

Però l’alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.

11 de març de 1938




16. «La galerna i el llamp». Mira el comentari de text. Després llegeix el poema de Torres «El tirà burlat» (1938), on també trobem una oposició entre la força prepotent -un tirà- i la resistència. Quina és la diferent manera de reaccionar de la rosella i de «la flor de l'esperanca»?





EL TIRÀ BURLAT
És un tira. Senyor de camps, de pobles ajupits




i vol una rosella.
I va i la cull, i I'oprimeix entre els seus dits




roja, fragil i bella.
Pero la flor, sense ni un crit, en cinc gotes de sang




es desfà quan la mira:




I el cobejós enfellonit se'n va --quin rastre blanc

la impotent polseguera de la ira!


COMENTARI DE TEXT COM UN FOC INVISIBLE. ANTOLOGIA POÈTICA. MÀRIUS TORRES. Ed. 62.


Un dels eixos de la poesia de Màrius Torres és el tema cívic, de resposta esperançada a les malvestats polítiques i socials que li va torcar viure.


Les dues poesies més important de tema cívic són "La Ciutat Llunyana" (1939) i "La galerna i el llamp..." (1938). Tenen moltes similituds formals -són dos sonets de versos alexandrins- i temàtiques i les dates són significatives per fer-ne una lectura contextualitzada, no endebades són fruit del context històric de la malvestat de la guerra i la derrota. "La galerna i el llamp..." podria fer al·lusió als bombardeigs de Barcelona de 1938, però més enllà de l'anècdota el poema ens trasllada una experiència de combat entre "les forces tempestuoses del mal" i "la flor de l'esperança", un combat permanent i universal.


Comença amb un contrast contundent -fixem-nos en l'entonació rítmica, en les cesures masculines- entre la força dels elements que han desolat "l'ample terrer" (la "galerna", el "llamp", el "torb" i la "tempesta") i la flor "minúscula" però "tenaç" que resisteix. Un combat "a ras" sense protecció, a camp obert sobre tot ("ample") el país (el "terrer"). Hi resta, resisteix, només la flor (article determinant "la", no una flor qualsevol ) que simbolitza l'esperança i no és d'un color concret: és la flor de les aspiracions col·lectives "dels nostres somnis", la flor potser de "la ciutat d'ideals que volíem bastir", que diu "La Ciutat Llunyana".


Per això el jo líric del poema és col·lectiu. I com que la seva actitud és admirable, l'entonació -la modalitat oracional- de l'últim vers del quartet és admirativa.


El segon quartet, seguint l'estructura del sonet clàssic (explicació en els quartets, enllaç en el primer tercet i conclusió en l'últim) també és explicatiu, però introdueix un matís de canvi: la flor "pella", és a dir, comença a posar pell a la ferida, i "enlaira el seu perfum, secret com la pregària" (el perfum en Torres és símbol d'allò millor, del record destil·lat i plaent). Encara trobem elements que ens recorden per una banda la destrucció ("entre les runes" que ens transporta a l' "entre runes de somnis colgats, més prop de terra" de "La Ciutat Llunyana") i per l'altra al·lusió afectiva a la flor (la referència als "fogars", la llar, el caliu, i al "secret com la pregària", la flor amagada però íntima). El panorama visual sembla d'escena cinematogràfica: un ample espai enrunat, del qual s'aixeca de sota una "viva mà solitària" (excel·lent metàfora i personificació de flor, alhora "viva i solitària", dos atributs emblemàtics). Ja han començat les referències al llenguatge religiós: positives com la pregària o negatives com els "rastres dels cavallers maleïts", els famosos genets de l'Apocalipsi i alhora les quatre malvestats ("galerna, llamp, torb, tempesta").


Continua el protagonisme de la flor (amb un similar "desplegament" com el de l'arbre al poema "Arbor Mortis" ) dient la causa ("car") de la seva resistència: la seva profunda arrel, els orígens. Si es conserven els origens sempre es pot florir, encara que "la terra amarga" sigui coberta d'una "crosta de sal". Altre cop -el càstig bíblic- amb el càstig a aquesta terra que ara és amarga". El camp lèxic és prou explícit per poder interpretar aquests versos en clau de "resposta resistent col·lectiva catalana".


La conclusió: malgrat ("Però") la destrucció aquesta terra "treurà forment" (donarà fruit) del "jull i la cugula" ( de les males herbes- segueix la paràbola de "El bon blat" del Nou Testament). Transformarà "les espigues del mal" en un bon blat perquè "l'alè de Déu novament hi circula" (arreu com l'aire) i igual com el seu alè va transformar l'argila en carn, ara del mateix mal en sortirà l'esperança tot i que a poc a poc, secretament, "granant", madurant. El to esperançat final també s'assembla al final de la "Ciutat Llunyana" "que ens envia per sobre d'aquest temps presoner/ batecs d'aire ide fe") si bé aquesta fa referència més directa a la guerra i "La galerna i el llamp..." més a la resistència, a la vivència dels vençuts.


El poema recorda l'ús del llenguatge i el to èpic que fa Jacint Verdaguer a l'epíleg "Los dos campanars" del Canigó: "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra/ mes resta sempre el monument de Déu; / i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra/ al Canigó no el tiraran a terra,/ no esbrancaran l'altívol Pirineu". El tema és similar, però les respostes dels poetes -majestuosa en Verdaguer, humil i tenaç en Torres- i les reaccions emocionals que provoquen en els lectors són diferents.


"La galerna i el llamp..." és un sonet, amb versos alexandrins (6+6) que combina la cesura i la rima femenina i masculina (ABBA/CDDC/EEF/GFG),on la falta d'encavallaments i el lèxic -sobretot el to contundent del poema. I la situació de les dues exclamacions subratllen els moments de clímax, a l'inici, amb el dol pels somnis enrunats, i al final, amb l'esperança.


L'al·legoria de la flor i les metàfores agrícoles han estat molt utilitzades pel llenguatge cívic i polític. L'originalitat de Torres no es troba pas en la novetat metafòrica sinó en la conjunció entre el fons i la forma poètica, i en el to i contingut de "consol moral" que hi ha en la seva poesia, d'esperança radical davant les diverses situacions de malvestat de la vida, inclosa la mort.















"Els núvols" de Màrius Torres








Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquests matins




passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...








Matins de març, on sembla que la vida comenci




i nosaltres tornem, verges en el silenci,








a l'esperança del primer dia del món!




Els núvols fan el cel més blau i més pregon.








Somni de l'aigua! Entorn de la seva peresa,




l'aire els dona una forma gairebé per sorpresa,








un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó




del flaviol als llavis, plens de sol, del pastor,








la seva ombra camina sobre l'aigua captiva




dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,








penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus




fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

17. «Els núvols». La contemplació dels núvols en un matí de març primaveral provoca en nosaltres un estat d'ànim, i una reflexió en el jo líric. Quin és aquest estat d'ànim i aquesta reflexió? Comenta el vers que resumeix els dos aspectes.




a) Quina és la qualitat dels núvols que passen «sense l'angúnia de cap ànima a dins ...»? Acaba la frase o posa l'expressió, sentiment, idea que substitueixin aquests punts suspensius. Fes el mateix amb els de l'últim vers.





b) ¿«Somnis de l'aigua!» és només una bella metàfora dels núvols o a la vegada, com has vist en altres poemes on intervé el mot somnis, cal interpretar-ho com un correlat d'una aspiració anímica?





c) Què ens suggereix l'aparició d'un pastor tocant el flabiol?





d) Per què el poeta utilitza aquesta forma mètrica tan aparentment senzilla? Com trenca el ritme, que podria esdevenir monòton, dels apariats? Si llegeixes el poema en veu alta et pot ajudar en les respostes. Pots comparar-lo també amb la forma del poema «Cançó a Mahalta» i «Això és la joia».





e) Has jugat mai a imaginar-te i endevinar formes dels núvols? Contempla'ls, observa'n les formes i construeix-ne una metàfora descriptiva, si pot ser torressiana, millor.





f) Ampliació. Fes o busca fotos de núvols que siguin un retrat de la descripció/situació de cada estrofa i presenta-les en Power Point. Pots afegir-hi una música adequada o la recitació del poema.










18. Arbor Mortis

AL que de comença naix hom punt morir
e morint creix, e creixent mor tot diàleg;.
Pere March
Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s’esfila,
la mort silenciosa que cada instant s’acreix.

En l’estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l’esperança o l’horror,
viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.

1939

18. «Arbor Mortis» comença com un relat, amb un Déu que sembra en cada cor «dues llavors en una sola argila». Sembra la vida i la mort que van creixent. L'arbre és l'element central del sonet. En la literatura la simbologia de l'arbre és gairebé sempre positiva: recorda, per exemple, la tanka «Un arbre» o els títols de moltes obres de R. Llull. En canvi, el títol «Arbor Mortis» sembla un oxímoron, una contradicció entre vida i mort. Raona si en el poema té connotacions negatives o tot el contrari: que li passa quan «ve, tumultuós el gran vent del destí»? (Pensa en «com actua» l'arbre, en el tractament de tu de l'apòstrofe, en per què esta personificat.) Fixa't que Torres sovint acaba els poemes amb preguntes i exclamacions: quin és el to, en aquest poema, de l'apariat final? Quines paraules en remarcaries? Per què ha passat del present al futur a l'hora de fer servir els temps verbals? Quina part de la poesia és una amplificació dels versos de l'epígraf de Pere March i com es manifesta l'acció de la mort durant la vida? Com són els llocs on habita la mort? Marca i comenta els paral·lelismes antitètics del primer quartet. a) Mira en quins poemes anteriors ha fet servir també els mots argila i llim i digues si també tenen relació amb el relat bíblic de la creació.





b) El poema és un sonet anglès fet amb versos alexandrins, molt utilitzat per Shakespeare. Creus que l'estructura del sonet és adient per tractar un tema com «la meditació de la mort»? Analitza la rima i digues quins mots posa en contacte semàntic i que aporta la paronomàsia de l'últim quartet.

c) Ampliació. Llegeix el poema de Pere March
(http://www.uoc.edu/lletralespecials/folch/pmarch.htm)
per copsar el desenvolupament original que fa Màrius Torres dels seus versos i per establir-ne les diferències.










19. Pelegrins
http://www.segre.com/m_torres/espais/espai7.html
No ens aturem als temples on altres pelegrinsarriben al llindar de la teva presència.No volem la teva ombra; volem la teva essència,Pare de l'infinit que tots portem a dins. Ell s'emporti aquests cors que no fan resistènciaa buscar-te, invisible com l'aire dels camins.Perquè sabem qui som, o Terme dels destins,et sentim sobretot en la nostra impotència. Sabem que en aquest món no arribarem a Tu.Però l'ardent impuls de fe que se'ns enduumés enllà dels altars, els claustres i les aules, murmura en la nuesa del nostre temple internun himne que és un eco del teu silenci etern- o Tu que ets més enllà de les nostres paraules! 19. «Pelegrins». El títol ens situa en un camí de recerca, en un pelegrinatge. Però mentre «altres pelegrins» s'aturen al lIindar d'un temple físic amb «altars, els claustres i les aules», el jo líric col·lectiu vol entrar en l'essència de Déu que «el sentim, sobretot en la nostra impotència» i que el trobem en un altre temple, en el «nostre temple intern» -si en un poema havia parlat del «temple de la mort» ara ens parla del «temple de Déu». Busca, per una banda =-inclosos els apòstrofes-, els atributs, les qualitats que aplica a Déu, i per l'altra, com i on es nota la seva acció, com s'anuncia. De tot plegat, extreu-ne la concepció de Déu en aquest poema. Quin adjectiu li escauria? a) En contrast amb altres poemes on senyoregen els dubtes o el to melangiós, en «Pelegrins» hi trobem una contundència inusual, unes afirmacions categòriques, un to segur. Amb quins recursos morfosintàctics o literaris el poeta ha aconseguit traslladar-nos aquesta impressió?





b) L'últim vers, «-o Tu que ets més enllà de les nostres paraules!», planteja un problema típic de la literatura mística religiosa que desenvoluparà en el poema «Sé que hauré d'oblidar ...». Defineix breument quin és aquest problema.





c) Debat sobre la religiositat de Torres en aquest poema. Podem afirmar que més que una ideologia ens exposa un sentiment religiós universal, una religiositat interior, no lligada a cap professió religiosa concreta?





d) Ampliació. Llegeix, com a mínim, la primera estrofa del «Cant espiritual» d'Ausiàs March (http://www.uoc.edu/lletra/noms/amarch/index.html ) i compara les diferents sensibilitats a l'hora d'acarar-se amb el tema de Déu.

Puix que, sens tu, algú a tu no abasta,
dóna'm la mà o pels cabells me lleva:
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira!
Jo vull anar envers tu a l'encontre:
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo son cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m'empatxa.

divendres, 2 de desembre de 2011

MÀRIUS TORRES.

Activitats de Com un foc invisible. Ed. 62.



7. Cançó a Mahalta: «Corren les nostres ànimes…»
http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/torres.htm#Can%C3%A7%C3%B3%20a%20Mahalta

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.


No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau



i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937

7. «Cançó a Mahalta» és un bon exemple de perfecta simbiosi entre forma i contingut poètics i de com a partir d'un antic tòpic amb ressons de Jorge Manrique (nuestras vidas son los ríos / que van a dar en la mar, / que es el morir»), s'expressen uns nous temes amb unes formes noves. Explica el tema de la poesia comparant el desenvolupament de l'al·legoria dels «rius paral·lels» que van «de la font a la mar» -el cicle total i permanent de l'aigua- amb «les nostres ànimes». Fixa't en els aspectes compartits per les ànimes que fan «el mateix camí» --demostratius, possessius ... - i en els elements que els separen. On i quan es produirà la seva unió?

a) Sota una aparença de simplicitat el poema fa servir uns treballats recursos formals. Analitza'n els més importants, relacionant-los sempre amb el tema: pots insistir en els paral·lelismes i les simetries, en com l'alexandrí imposa un ritme calmós, en l'absència d'encavallaments, en com l'asíndeton i les cesures de la tercera estrofa provoquen una sensació de desordre, d'extraviament «en els meandres», de com juga amb la fonètica del «sento, com si em seguís, el teu batec suau» o la possible homofonia -volguda?- «de la mar» /l'amar, etc.


b) Interpreta els versos «ens separa una terra de xiprers i de palmes» i «meandres, grocs de lliris, verds de pau». Quina «terra» metafòrica els separa? I els meandres, també els hem d'interpretar simbòlicament?

c) Ja saps que Mahalta és el nom emblemàtic sota del qual s'amaga la destinatària del poema, Mercè Figueras. Feu un debat sobre els possibles orígens del nom (vegeu «Estudi preliminar» i poseu exemples d'altres poetes importants que també hagin poetitzat noms reals.


d) Escolta la versió musical del poema feta per Lluís Llach. (CD Poetes o http://www.musicadepoetes.cat/). Creus que el to, el ritme, l'adaptació musical... s'adiu amb el poema de Torres?

e) Ampliació. Llegeix les dues «Cançons a Mahalta» que comencen «Com la boirina ... » i «Com una aigua tranquil·la ... » (
http://pv2.sbd.udl.es/vLlibres/webmarius/index_1024.asp ).
Comenta les qualitats principals que el poeta atribueix a Mahalta. Observa «el dibuix» que fa la forma estròfica de cadascuna.




8. Lorelei
http://www.escriptors.cat/autors/torresm/pagina.php?id_sec=2906


LORELEI



Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies uns límits en l'impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara
dins meu!

Deia la Nit: –¿No sents la meva pau?
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.–

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d'amor…

–Negre mar, Nit més alta,
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes
si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís?

Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s'agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
portaven, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.

Juny del 1937 / Octubre del 1938


8. «Lorelei» planteja un tema poc habitual en Torres: la presència, en l'interlor del jo líric (<



a) Fixa't en el títol i l'epígraf. Cerca informació sobre la llegenda d'origen germànic de Lorelei, tan tractada per poetes i músics romàntics, i llegeix el poema d'«Annabel Lee» de Poe (http://ca.wikipedia.org/wiki/Annabel_Lee), del qual Màrius Torres extreu els versos de l'epígraf. Després de la lectura, poseu en comú la manera com creieu que el poeta tractarà el tema de l'amor i la mort a Lorelei.


La famosa llegenda germànica de Loreley. La roca d'aquest nom, a una corba del Rhin, prop St. Goarshausen, és segons la llegenda el lloc des d'on se suicidà una jove rossa bellíssima per causes amoroses, i convertida en sirena feia naufragar els navegants amb el seu cant encisador.

ANNABEL LEE Edgar Allan Poe (traducció catalana de Xavier Benguerel)
http://www.basar.cat/?s=sortir on es pot escoltar i baixar mp3 (on es referència a la web http://www.urv.cat/universitat/unitats_administratives/publicacions/cataleg/89/deupoemes-universals -que té un enllaç per descarregarse un pdf del llibre Deu poemes universals-)




Fa molts i molts anys,
En un regne a prop del mar,
Hi vivia una donzella coneguda
Amb el nom d’Annabel Lee;
I aquesta donzella no vivia amb un altre pensament
Que no fos estimar i ser estimada per mi.




Jo era un nen i ella era una nena,
En aquell regne a prop del mar:
Però nosaltres ens estimàvem amb un amor que era més que amor,
Jo i la meva Annabel Lee;
Amb un amor que els serafins alats del cel
Ens envejaven a ella i a mi.




I aquesta va ser la raó per la qual, fa temps,
En aquell regne a prop del mar,
Un vent va sortir d’un núvol, i va refredar
La meva bella Annabel Lee;
Per això els parents del seu llinatge van venir
I van prendre-me-la,
Per silenciar-la en un sepulcre
En aquell regne a prop del mar.




Els àngels, que no eren ni la meitat de feliços al cel,
Ens van envejar a ella i a mi
—Sí!—; aquesta va ser la raó per la qual (com tots els homes saben,
En aquell regne a prop del mar)
El vent va sortir d’un núvol a la nit,
I va refredar i assassinar la meva Annabel Lee.


Però el nostre amor era molt més fort que l’amor
Dels que eren més grans que nosaltres
— I més savis—
I cap dels àngels de dalt del cel,
Ni dels dimonis de sota del mar,
Podrà mai separar la meva ànima de l’ànima
De la bella Annabel Lee.



Perquè la lluna mai brilla sense portar-me somnis
De la bella Annabel Lee;
I les estrelles mai resplendeixen sense que vegi els ulls brillants
De la bella Annabel Lee;
I per això, tota la nit, la passo al costat
De la meva estimada, de la meva estimada, de la meva vida i de la meva esposa,
En el seu sepulcre a prop del mar,
En la seva tomba a la riba del mar.





b) Observa l'estructura del poema; quantes parts diries que té? En quines parts presenta la creació de la figura femenina i la seva desaparició? Quina funció té el diàleg entre el Mar i la Nit i el jo líric? Quina informació aporta el vocatiu «o somni» sobre l'experiència amorosa del poema?
En els tres quartets finals, fixa't en l'ambientació visual i, sobretot, auditiva.


c) Digues en quin ambient se situa la desaparició de la imatge femenina sorgida dels deliris del jo líric. Cerca elements iconogràfics d'ambients similars.



d) Què et suggereix l'adverbi «mortarnent»? Consideres que els adjectius «pàl·lida», «tenebrosa», preparen el camí cap a la desaparició de la figura femenina? Com imagines el pas de la vida a la mort de la dona cantada?



e) Ampliació. Busca els poemes «Lorelei» de Gabriel Ferrater (Teoria dels cossos) i de Palau i Fabre (Poemes de l'alquimista). Quins aspectes del mite aprofiten?



LORELEI
La música de l’aigua
com la dona més blanca.
Per què la meva barca
segueix aquest paratge?
No hi ha prou matinada
en el meu cor, prou aire
per fer-me respirable
aquesta veu estranya.


Josep Palau i Fabre



LORELEI
Sé molt bé tot el que vol dir
que em trobi tan content.
Un instant del passat estiu
no se me’n va del pensament.
Les pedres tèbies de lluna,
i a l’herba frisa un vent de mar.
Per una escala que s’enruna
pugen ella i un embriac.
La noia amb blue-jeans es proposa
tenir bondat per l’home incert.
No fuig de veure’s en l’ull de boira
ni burla el pas que es perd.
Ara la mena un seny d’ofrena:
li han dit sempre que l’ofegués.
I això, tota soleta,
la noia meva ho ha fet.


Gabriel Ferrater



f) Ampliació. Visiona el vídeo http://www.llibrevell.cat/wp/annabel-lee-radio-futura/ Valora la versió del poema de Poe, amb les imatges i la música. Consideres que algunes imatges d'aquest vídeo es poden relacionar amb el poema Lorelei?








"Venus" de Màrius Torres
A en Jaume Elias

Assenyala'm, si et plau, el meu camí
amb el teu gest mutilat i diví...

¿Vers on? Senyora d'una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure antic
aquest temps, massa vell per ser-te amic,
perquè saps que dels dos ets la mes forta.

Tu, que només ets bella! Marbre groc,
no sollat per les llàgrimes ni el foc.


Màrius Torres (Agost, 1933 / octubre, 1938)

9. «Venus» podria ser un exemple de com l'emoció sentida es fa paraula i meditació poètica. No deixa de ser irónic que el jo líric demani a una estàtua de «gest mutilat i diví», «Senyora d'una terra morta» que mira «cruel, amb un somriure antic» -l'art és cruel i diví, sagrat?- que li assenyali el camí. Raona si hi ha en el poema la resposta a aquest «¿Vers on?» Pot tenir relació amb el fet que l'art és un mitjà per assolir una aspiració inabastable? Creus que la contemplació de la bellesa d'aquest marbre «no sollat per les llàgrimes ni el foc», en contrastar-lo amb «aquest temps» nostre, feble, ens transmet la reflexió sobre la contingència humana? Quin sentiment deixa el poema en el lector? És significatiu que l'escultura sigui de la deessa Venus?


a) Busca imatges d'escultures de Venus i tria la que s'adiu més a la descripció que en fa Torres.


b) El poema té una forma estròfica que en podríem dir «circular» o «capicua». Mira com esta relacionada amb el contingut. Quin ritme imposen els apariats? Fes-ne el metre i la rima.





10. Entre l’herba i els núvols. Tannkes
http://www.viasona.cat/grup/xavier-ribalta/la-ciutat-llunyana/entre-l-herba-i-els-nuvols-tankes (en aquesta pàg. falta un trocet de poema de la nit)

ENTRE L’HERBA I ELS NÚVOLS (tankes)


EL DIA

Que vives semblen
entre l'herba i els núvols
les ombres fràgils!
El vent les esbarria;
la boira les apaga.

A la finestra
de la meva enyorança
els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

UN ARBRE

Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama!

L'AMOR

El teu nom omple
de sol els braços trèmuls
dels qui t'acullen.
En mi, la seva joia
fa una claror de lluna.

Pel teu somriure,
calma llacuna, vaga
la Malfiança.
Com la vela molt rígida
d'una barca molt lenta...

¿Com la tristesa
cor endins és tan dolça?
És com seria
una alegria, feble
-si no fossin les llàgrimes.


LA NIT


Illa que flotesen
un mar de silenci
-cor meu en vetlla!
Nit suau, els teus passos
pesen i me l'enfonsen.

Còdol anònim
sota una onada d’ombra...
Oh, desarrela’m
de l’alvèol d’argila,
aigua d’estrelles altes!

A la llacuna
la nit sembla més àvida
d’ombres, de gèrmens.
L’aigua bat en silenci;
la meva ànima és aigua.

Jo somniava
rossinyols, caderneres...
Ocell que cantes,
ara que no somnio,
¿com has pogut trobar-me?

Com la falena
ve de lluny a la flama,
els ulls atònits
ee la meva esperança
es cremen en la fosca.

LA MORT

Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.


Com els somriures
sobre un mirall hermètic,
la Primavera
llisca sobre les tombes
però no pot entrar-hi.


ATZAROLA

Flor de recança,
atzarosa, atzarola.
Tot just esclates,
i el vent fa dels teus pètals
ales de papallona.


ROSA

Com si em diguessis
mentre t'esfulla l'aire:
-Morir és tan fàcil!
I tot en mi et contesta:
-Tan fàcil a una rosa!

1938

10. Les tankes «Entre l'herba i els núvols» són un gènere poètic d'origen japonés que a Màrius Torres li arriba a través de la influència de Carles Riba. El títol del recull, agafat de la primera tanka de «El dia» --«Que vives semblen / entre l'herba i els núvols / les ombres fràgils>> -ja n'insinua el to i el contingut posteriors: l'home (ombra viva i fràgil) se situa en un paisatge que va de la terra, de l'herba (connotacions de contacte fecund i feliç), als núvols (connotacions de les més altes aspiracions i belleses humanes). Per mitjà d'imatges i símbols visuals contenen les principals preocupacions temàtiques de la poesia de Torres. Quina tanka t'agrada més? Intenta assenyalar-ne els motius concrets.


a) Analitza quina de les dues tankes següents, que Carles Riba -dins Tannkas del retorn- va dedicar a Màrius Torres quan va morir, s'adapta més al llenguatge i als temes torressians. Es parla sovint de Torres com del «poeta de l'esperança»: amb quines metàfores expressa Riba aquesta virtud.

XLV

POETA MORT
M.T.
Sempre darrera


els ocells invisibles
de l'esperanca,
¿fins on ha anat aquesta

vegada, que no torna?

XLVI


POETA MORT
M.T.

Partí, a penes
més dolçament -no ploris-

que no haurien
mai gosat retenir-lo
les teves mans lleugeres.

b) Ampliació. Crea una tanka. Pots fer variacions formals i de contingut -com en la tanka de Jordi Casals- o pots partir d'un model establert --com la d'Albert Jané- i fer-ne una imitació. Intenta descriure un moment efímer, un instant contemplat. Si no saps per on començar, imita l'estructura d'«Un arbre» i amb tres frases i en segona persona descriu el vol d'un ocell, l'aigua del riu, una taca d'oli en un toll, etc.


Que lluny que es veuen
entre alzines i roures
les roses fràgils!
El vent les despentina,

la boira les amaga ...
(Albert Jané, «El dia»)

Com un adagio
que esgarria l'escuma

del temps que fina
l'home somou la vida
i escriu literatura.
(Jordi Casals, El son distret)

e) Ampliació. L'haiku és un altre gènere poètic d'origen japonès. Consta de tres versos de 5/7/5 síl·labes: en els dos primers hi ha una descripció i en l'últim la síntesi, la resposta. Si t'hi fixes veuràs que correspon a la primera part d'una tanka i que també té, però d'una manera molt més concisa, un to el·líptic, apel·lacions inconcluses, preguntes, punts suspensius... , una senzillesa que intenta redescobrir la màgia i la meravella que habita la quotidianitat. Un dels grans mestres de l'haiku és Matsuo Basho. Busca'n informació i copia'n els dos haikus que més t'agradin. El seu haiku més citat és aquest:

La bassa vella
Una granota hi salta ...

Xarbot de l'aigua!
(versió de M. Desclot)

d) «El dia». Quins són els versos que ens presenten el caràcter vulnerable de l'home?


e) «Un arbre». De les moltes significacions que té en la literatura la simbologia de l'arbre, digues quina trobem en el poema. Si interpretéssim aquesta tanka com una mena de divisa de M. Torres, quins serien els seus lemes? Extreu-los de cada una de les tres oracions. Fixa't també en el «parentiu» de la tanka amb el títol del recull i en els matisos que aporten l'adverbi «encara», el tuteig i l'exclamació final.

f) «L'amor». Com en «Un arbre», el tuteig implica diàleg, presència de la primera persona i intimitat i confiança en la segona -en aquesta tanka expressa la confiança en l'amor. Explica el sentit de cada estrofa fixant-te, sobretot: en la primera, en què vol dir que l'alegria de l'amor en mi «fa una claror de lluna»; en la segona, en què ens comuniquen els mots i el clima melangiós -<> trencats per la Malfiança que vaga «com la vela molt rígida»; i en la tercera, en quina és la resposta a la pregunta sobre la tristesa condicionada pel «si no fossin les llàgrimes», en com les antítesis sinestèsiques -tristesa dolça/alegria feble- ens traslladen el sentiment general del poema -de joia i tristesa indefinibles.

g) «La nit». És el poema més extens de tota la sèrie. El jo líric -<>-, somia i la seva esperança, «com la falena», es «crema en la fosca». Qui és aquest ocell que canta?

h) «La mort». En la primera estrofa el jo líric expressa el desig de tenir «un viure tan sensible / una mort tan secreta» com les «fulles del trèmol». Quines són les connotacions de fulla i de trèmol? En la segona, què vol dir que «la Primavera / llisca sobre les tombes, / però no pot entrar-hi»?

i) «Atzarola». Potser és la tanka que més s'acosta a la imatgeria i sensibilitat -l'atenció als elements més humils de la natura- de les tankes orientals, on són abundants els motius florals i, sobretot, les papallones, Fixa't en la seva bellesa plàstica -si busques una imatge d'atzarola veuràs que les seves fulles tenen forma de papallona!- i digues quin sentiment ens vol transmetre. Opina si el joc paranomàsic -atzarosa atzarola-ens ajuda a recrear-lo.


j) «Rosa». El diàleg entre el jo líric i la rosa és un correlat objectiu de la dificultat i el desig d'acceptar la mort com un esdeveniment «natural», «intrascendent». Però el jo no ho sent així: com expressa el poema, amb un cert dramatisme, la resistència a la mort?



11. Couperin, a l’hivern
http://literaris2009.blogspot.com/2010/02/couperin-lhivern.html

COUPERIN A L’HIVERN

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,els encongeix les branques,una mica de fred a les puntes dels ditsens fa veure les tecles més blanques.

Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,ni freda ni porugala música comença, i et salta, entre les mans,un ocell que palpita i que juga.

Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,fa tres passes enrera.Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliçde més lluny que d’una primavera.


11. «Couperin, a l'hivern» comença situant-nos com a espectadors d'un concert de música del compositor en el marc de l'hivern. Fixa't en el retrat hivernal -el predomini del blanc: «cel», «tecles», «pàl·lida», «palmell», i l'encongiment pel fred- i el seu contrast -«però>>- amb la vivesa de la música que, en ple hivern, fa feliç el jo líric com en «una primavera». Marca les tres parts del poema relacionant-les amb les persones gramaticals i amb els tres moments del concert: la presentació del «paisatge» musical, la creació musical i el resultat de l'actuació. Comenta també la metàfora música = «Màgic ocell» i el fet que siguin uns «palmells infants» qui hi «juguin».

a) Fes el metre dels versos i digues per què la seva polimetria s'adequa al tema.

b) Ampliació. Estableix les coincidències i les diferències amb el poema de Joan Maragall «Havent sentit Beethoven» (http://www.xtec.catlrecursos/catala/ maragall/cloenda.htm).

HAVENT SENTIT BEETHOVEN
PER MIECIO HORZOWZKY, INFANT


Has tornat a ensenyar-me la puresa.
Del tot jo no l’havia desapresa
( no del tot, criatura, no del tot);
però ara, als meus anys, la saviesa
de tornar a ésser nin, amb la riquesa
de tot lo món a dintre, jo l’he entesa
per tes mans, criatura, per ton cor.


Amb aquella innocència que el tenien
tes mans de nin, el cor d’aquell gegant!
El gros aucell, en mans de xic infant,
debatia ses ales poderoses:
somreies retenint-lo entre tes mans...
Ha volat; i abaixant el front, commoses,
totes les dones s’han tornat formoses
i tots els homes s’han tornat germans.


Joan Maragall



12. Un altre abril
http://literaris2009.blogspot.com/2010/02/un-altre-abril_23.html

Un altre abril.

Com una aigua secreta – que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,

és la meva tristesa. Ample mirall fidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral·lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel
els núvols, els ocells, les ànimes sens nombre.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
I el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, nomes,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!



12. «Un altre abril» té dos grans referents metafòrics: l'aigua secreta (leitmotiv anafòric) i el mirall. Explica com es relacionen amb el sentiment de tristesa i quin canvi es produeix «ara, a la primavera» i «al capaltard». Recorda la simbologia i les connotacions de l'aigua en les poesies de Torres -per exemple, «la meva ànima és aigua», diu la tanka de «La nit»-, i que el mes d'abril, segons la tradició popular, és el mes de l'aigua. Cap al final del poema -com en la tanka «L'amor»: «calma llacuna / vaga la Malfiança>>-, davant l'amenaça d'un «torb», vent del nord impetuós pirinenc que arremolina la neu i fa minvar la visibilitat, el jo líric demana a l'abril que li doni dies clars.

a) Fes un breu resum de tres línies, com a màxirn, del tema fent servir alguns versos significatius del text, amb una mínima adaptació, si cal.



b) Ja saps que la rima és fonètica i que, malgrat que Màrius Torres pertanyia al català occidental, la seva rima segueix la pronunciació oriental. Assenyala les rimes concretes en què no hi ha coincidència fonètica entre el dialecte oriental i l'occidental.