dimarts, 27 de setembre de 2011

2n de BAT. L'HUMANISME. BERNAT METGE. LA CANCELLERIA REIAL. S XIV-XV.

ÈPOCA


En aquesta època, segles XIV i XV, es produeixen una sèrie de canvis. Aquests no són nomes econòmics o social, sinó també ideològics:

- Apareix la burgesia com a nova classe social i es va deixant enrere el sistema feudal. La burgesia neix gràcies a les ciutats i al comerç. Aquesta vol ser com l'aristocràcia i sovint intenten entrar en aquest cercle a través del matrimoni o per vincles comercials. La burgesia intenta de substituir aquest grup.

- La burgesia fa que a partir d'aquell moment es pugui ascendir de classe social i enriquir-se personalment gràcies a la intel·ligència, l'astúcia i el talent individual, i no per llinatge o les virtuts socials associades.

Fins ara, durant els segles XIII i XIV, Barcelona havia sigut el centre econòmic, polític i cultural de la Corona d'Aragó. PErò ara, durant els segles XV i XVI el centre serà València i es produirà un dels períodes més brillants de la literatura catalana, l'edat d'or.

Les corts dels nobles deixen de ser els centres culturals i passen a ser-ho les grans ciutats comercials com Barcelona i València, on governen els burgesos, ja que tenen el poder municipal, el Consell de Cent i també ocupen càrrecs de poder al voltant del rei a la Cancelleria Reial.


LA CANCELLERIA REIAL




La Cancelleria Reial és l'organisme de govern dels reis de la Corona d'Aragó. S'encarregava de redactar les lleis de la Corona, recaptar impostos, de les relacions diplomàtiques, de fundar monestirss i institucions civils, de les iniciatives culturals... Amb Pere III el Cerimoniós es va convertir en un òrgan eficaç i modern.

Els funcionaris de la Cancelleria eren escrivans, secretaris, notaris i protonotris. Aquests van fer que el català ja abans del s XV fos una llengua unitària, uniforme perquè van fer que una varietat lingüística s'imposés a la resta de dialectes. La qualitat, modernitat i uniformitat del català utilitzat va esdevenir un model acadèmic i literari de llengua, acceptada a tot el domini lingüístic.

La formació cultural dels funcionaris de la Cancelleria té molt a veure amb les noves idees humanistes. Tots ells havien de dominar tres llengües: català, llatí i aragonès. I foren els primers traductors d'obres clàssiques a partir de textos originals del llatí. Amb tot això, la Cancelleria creà un ambient literari que renovà els models estilístics i va contribuir a la difusió e l'esperit humanístic que es va difondre per tot el territori.

L'HUMANISME

Des de finals del segle XIV i fins al segle XV es produeixen a tota l'Europa occidental una sèrie de transformacions en l'àmbit idelògic i cultural que fan trontollar les estructures medievals. Si la característica principal de la cultura medieval havia estat el teocentrisme (Déu com a centre de tot el que existeix), ja des de l'inici del segle XVI, en algunes ciutats italianes anava agafant força una nova actitud davant la vida i el món. Aquesta nova mentalitat centrava els estudis, la creació artística i literària i la reflexió filosòfica en l'home. És el que es coneix amb el nom d'humanisme, que portaria, dos segles més tard, a l'aparició del Renaixement. Les característiques principals de l'humanisme són l'interès pels clàssics antics grecollatins, considerats com a models estètics més que no pas com a autoritats morals, i un protagonisme més gran de l'home en el món.



Després d'Itàlia, un dels primers llocs d'Europa on van arribar les idees humanistes fou la corona catalanoaragonesa. Els escrivans de la Cancelleria reial (organisme oficial que redactava els documents reials) foren els primers a traduir al català obres clàssiques a partir de textos originals en llatí. Així, la Cancelleria es va convertir en un focus cultural de difusió de l'humnanisme. Encara que cal dir, que l'humanisme català només va tenir repercussió en l'evolució de la prosa. La poesia va seguir encara lligada, en quant a a forma, a la tradició trobadorescaD'entre els funcionaris de la Cancelleria destacava per la seva importància la figura de Bernat Metge.

BERNAT METGE





Bernat Metge va néixer a Barcelona entre els anys 1340 i 1346. Gràcies a l'ajuda del seu padrastre, Ferran Sayol, funcionari de la Cancelleria reial, Bernat Metge va entrar a treballar en aquest organisme, on va anar pujant posicions fins a arribar a ser secretari del rei Joan I. El 1396 aquest rei va morir de manera sobtada a causa d'una caiguda del cavall, sense haver-se pogut confessar,i el grup de funcionaris reials, entre els quals es trobava Bernat Metge, fou processat, acusat d'irregularitats greus i de ser responsable de la condemna de l'ànima del rei. Després de passar uns mesos a la presó, Bernat Metge va tornar a treballar a la Cancelleria, on va arribar a ser secretari del nou monarca, Martí l'Humà. Bernat
Metge va morir a Barcelona l'any 1413.

Com a bon coneixedor del llatí, Bernat Metge va traduir dues obres d'aquesta llengua al català. La primera és Ovidi enamorat, escrita en vers i atribuïda falsament al poeta llatí Ovidi, quan en realitat va ser escrita per un autor del segle XIII, i Història de Valter i Griselda (1388), que és una epístola llatina escrita per Petrarca.

Pel que fa a les obres de creació pròpia, va escriure una obra en vers, Sermó, en què fa una paròdia dels sermons de l'època; Medecina apropiada a tot mal (1396-1397), escrita mentre era a la presó, també és un poema que consisteix en una recepta farmacèutica que parodia la terminologia de l'època. La seva obra més important és Lo somni (1399),escrita amb la intenció de deixar clara la seva innocència en els fets pels quals fou processat arran de la mort del rei Joan I. Bernat Metge volia aconseguir que el nou rei, Martí l'Humà, el restituís en els càrrecs que havia ocupat a la Cancelleria. De fet, sembla que va aconseguir el seu propòsit, ja que el 1405 va ocupar, com ja hem dit abans, el cárrec de secretari del nou rei.


ACTIVITATS


1. Llegeix el començament del llibre primer de Lo somni i contesta les preguntes següents.

Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi, segons que despuis clarament a llur vergonya s'és demostrat, mas per sola iniquitat que m'havien, o per ventura per algun secret jui (judici,designi) de Déu, un divendres entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions (pensaments), me venc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat de molta son, convenc-me gitar (em va convenir ajeure'm) sobre lo llit, e sobtosament, sens despullar, adormí'm, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir.

Estant així, a mi aparec, a mon vijares (em va semblar), un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d'aur(d'or), ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell(molt bell) e tenia una rota(una mena de lia, l'instrument habitual dels joglars) entre les mans, l'altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, que cridaven e udolaven fort llejament.
E quan haguí ben remirat, especialment lo dessús dit hom de mija estatura, a mi fo víjares(em va semblar) que veés lo rei En Joan d'Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia era passat d'aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí'm terriblement. Lladoncs ell me dix:


-Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que tu et penses.
Quan jo l'oí parlar, coneguí'l tantost (de seguida), puis tremolant diguí:
-Oh Senyor! Com sóts vós ací? E no morís l'altre dia?
- No morí -dix ell-, mas lleixí la carn a la sua mare, e retí l'espirit a Déu, qui el m'havia donat.
-Com l'espirit? -diguí jo-. No puc creure que l'espirit sia res ne puixa tenir altre camí sinó aquell que la carn té.
-E doncs, què entens -dix ell- que sia jo? No saps que l'altre dia passé de la vida corporal en què era?
-Oït ho he dir(ho he sentit dir) -responguí jo-, mas ara no ho cresec (no ho crec) car, si fóssets mort, no fórets ací, e entén que sots viu. (...)
-La fama (rumor)-dix ell- és vera, que jo he pagat lo deute a natura; e lo meu espirit és aquest qui parla ab tu.

Bernat METGE, Lo somni (1399)



a)Quan l'autor escriu aquesta obra, és encara a la presó o ja n'ha sortit? En quines línies del text queda explicitat?

b)Metge ens explica que, en somnis, se li apareixen tres homes: quin dels tres és el
rei Joan I? Com ho saps?

c)Els altres dos acompanyants són dos personatges mitolòqics: Orfeu (cantor que amb les seves melodies encisava els animals i tota la natura) i Tirèsies (personatge cec a qui els déus havien atorgat el do d'endevinar el futur). Com ens descriu l'autor cadascun d'aquests personatges?


d)Per què l'autor se sorprèn de la presència del rei?


e)L'autor creu en la immortalitat de l'ànima? En quin fragment queda palès?



f)Bernat Metge va escríure aquesta obra per convèncer el nou rei, Martí l'Humà, que ell no era culpable de la mort del rei Joan. En quin passatge ens parla de la seva innocència?

g)Creus que Bernat Metge va aconseguir aquest propòsit? Consulta l'apartat en què es parla de la seva obra.




BERNAT METGE

Aquí teniu un power point sobre Bernat Metge.

diumenge, 25 de setembre de 2011

2n de BAT. Francesc Eiximenis. Prosa Religiosa i moral. S. XIV

Extret de Llengua catalana i literatura. Ed. Teide. Pàg. 79 a 81.

El segle XIV va ser un segle de crisi econòmica, social i espiritual. Una de les causes que va provocar-la fou el Cisma d'Occident (1378-1417),que comportà una divisió entre els membres de l'Església segons a quin papa obeien, el de Roma o el d'Avinyó. En aquest context de confusió,hi hagué una relaxació dels costums i una pèrdua de confiança en els valors religiosos. En aquest segle neix una literatura religiosa i moral adreçada sobretot a la gent de les ciutats i que pretén difondre els valors del cristianisme i els bons costums. Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer i Anselm Turmeda, tres escriptors que pertanyien a ordes religiosos, són les figures més importants d'aquest tipus de literatura.




Francesc Eiximenis va néixer a Girona cap al 1327. Fill d'una família burgesa benestant, va entrar de jove a l'orde franciscà. Va viatjar força per Europa i va visitar universitats i convents. Residí i estudià a Colònia, Pans, Oxford, Cambridge, Roma i Tolosa de LLenguadoc, on obtingué el títol de mestre en Teologia. Fou una persona d'una considerable influència política que tingué la protecció i la confiança de la família reial. Va residir durant vint-i-cinc anys a València, on fou conseller dels jurats de la ciutat. L'any 1408, el papa Benet XIII el nomenà bisbe d'Elna i, a títol honorífic, patriarca de Jerusalem. L'any següent, el 1409, va morir a Perpinyà, on fou enterrat.



És un dels escriptors més prolífics de l'edat mitjana i un dels que ha tingut més difusió. Les seves obres van ser conegudes no solament a la corona catalanoaragonesa sinó per tot Europa, ja que durant els segles XV i XVI van ser traduïdes a diferents llengües.



L'obra d'Eiximenis té una intenció didàctica i divulgadora.Volia posar a l'abast del poble tot el saber cristià que s'acumulava a les universitats, monestirs i convents. És una obra de caràcter religiós en què destaca l'ús d 'una prosa senzilla i directa, per captar l'atenció de la gent. Per aquest motiu utilitza dites populars, exemples, anècdotes, històries i acudits, en un estil amè, pIe d'humor i d'ironia, que el converteix en un «cronista popular del seu temps».


La seva obra més important és "Lo Crestià", escrita entre 1379 i 1386,que pretenia ser una mena d'enciclopèdia de la seva època. Havia de tenir tretze llibres o parts però segurament inacabada, només ens n'han arribat quatre: el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzé.





Altres obres seves són el "Llibre dels àngels" (1392), un tractat sobre la naturalesa, les classes i els atributs dels ángels, i el "Llibre de les dones" (1396), una obra moralitzadora adreçada a les dones, en què reflexiona sobre com ha de ser la dona cristiana perfecta.




ACTIVITATS:



1. Al tercer llibre de "Lo Crestià", Eiximenis compara els costums en el menjar i el beure dels catalans amb els d'altres nacions per arribar a la conclusió que els catalans ho fan millor.
Llegeix a continuació alguns dels arguments que utilitza l'autor i contesta les preguntes que hi ha al final.






"El primer és que la nació catalana evita completament qualsevol luxe en el viure de cada dia, ja que normalment cadascú s'acontenta menjant per dinar un plat de carn o de peix; i per sopar, peix, ous o qualsevol cosa que sigui senzilla. Com que això és molt equilibrat i les altres nacions hi fan de més o de menys, es demostra, dones, que la nació catalana s'alimenta millor que les altres.



La segona raó és que els catalans en els convits donen rostit i escudella i res més. I això és suficient, prou adequat i no hi ha cap excés, mentre que les altres nacions hi donen molt més. Es demostra, doncs, que els catalans ho fan més bé.

La tercera és que la nació catalana, en el menjar de cada dia i en els convits, té el vi suficient i en pren la quantitat adequada, sense fer, generalment, cap excés. Els anglesos i els alemanys no en solen beure, ja que solen beure cervesa, sidra, hidromel o una altra beguda sense res a veure amb el vi; i els francesos i els llombards beuen vi en excés. Per tant, segons ells, sembla que els catalans ho fan millor.



[ ... ]



La cinquena és que els catalans mengen primer el rostit i després l'escudella, cosa que abans hem demostrat que era un costum millor, més sa i més convenient que el costum contrari. Es dedueix, doncs, que ho fan més bé els catalans.



La sisena és que els catalans, tant en els convits com en el menjar de cada dia, no mengen ni massa carn ni massa poca, sinó que en mengen suficient i tanta com calgui. Però les altres nacions hi fan uns excessos tan grans, i amb tots els estils possibles, que en surt una cosa fada, inútil i vana.



La setena és que els catalans sempre mengen asseguts a taula, però els castellans seuen aterra i altres nacions ho fan de maneres molt poc adequades. Per tant, els catalans ho fan millor.



La novena és que els catalans generalment fan dos àpats al dia, però les altres nacions no hi tenen cap ni centener, ja que n'hi ha que s'aixequen de nits per menjar, com els alemanys, i n'hi ha que beuen desmesuradament, com ara els francesos.
Francesc Eiximenis, "Lo Crestià" (1379-1386)

a) Fes un esquema on es vegin clarament les diferències entre els costums en el menjar i el beure dels catalans i els de les altres nacions.



b)Compara aquests costums amb els actuals. Quins creus que encara són vigents?





2. En un capítol del "Llibre de les dones", Eiximenis fa una crítica a la manera com van vestides les dones del seu temps.
Llegeix el fragment següent i fes les activitats que segueixen:





[ ... ] perquè tu les veuràs portar al cap coses curioses que depassen tota regla i tota mesura. Ja que, si són donzelles, porten corones reials excessives ; si són casades, porten vels grocs amb brodats delicats, quan, segons diu sant Ambròs, el cap de la dona ha d'anar cobert en senyal que d' ella va eixir primerament el pecat, per mostrar que està subjugada al seu marit i per tal que no provoqui els altres a pecat. I elles, tanmateix, es col·loquen de tal manera els vels que se'ls vegin els pits, i que així provoquin els homes a cobejar-les, les quals coses comporten la condemnació de les seves ànimes.



En segon lloc, porten els vels fixats amb luxoses agulles d'argent, amb els caps daurats, amb perles i pedres precioses, cosa que fa més nociu l'esmentat ornament.

En tercer ll0c, per augmentar la seva bellesa porten vestits de la matèria més cara que poden, de tal manera que n'hi ha de millor ornades que els altars en què es diu missa, és a dir, teixits d'or, de vellut, d'escarlata, de duai (tela provinent de Douai, Flandes francès), de porpra, de taurís (tela d'origen persa o musulmà), de seda aràbiga i d'altres luxoses vestidures.



A més, porten al cap cabells manllevats de dones mortes, cosa que els hauria de fer feredat. 1 perquè semblin belles els porten al cap de manera no gens natural, d'una part alts, de l'altra baixos, aquí d'una forma, allà d'una altra, segons els sembla que les faci més belles. A més corretges, bosses i anells en gran nombre, variats, estranys i luxosos, sense cap necessitat, sinó solament per la il·lusió de la seva bellesa. La cara pintada, els ulls alcofollats (ennegrits amb cosmètics) i pintats d'una forma més gran i més llarga de la que tenen els ulls que Déu els ha donat.
Francesc Eiximenis, "Llibre de les dones" (1396)


a) Què critica Eiximenis de les dones?


b) Com haurien d'anar vestides i pentinades les dones segons que es desprèn del text?



c) Escriu un text d'unes vint línies en què expliquis la manera com van vestides les noies avui.




Per saber-ne més:

Presentació feta per Amparo
Tema 4 la literatura d'idees en l'edat mitjana
http://www.slideshare.net/Emparsanz/tema-4-la-literatura-didees-en-ledat-mitjana




Francesc Eiximenis Powerpoint. Presentació feta per mguinoa
http://www.slideshare.net/mguinoa/francesc-eiximenis-powerpoint




- Francesc Eiximenis a la Viquipèdia
http://www.google.es/imgres?imgurl=http://www.vilaweb.cat/media/continguts/cat_201/2009/11/3654747_7084_1.jpg&imgrefurl=http://valenciamisteridelx.blogspot.com/2009/11/eiximenis-internacional-la-universitat.html&usg=__VFWKEHSVMR0lS0uufVjmgUY_3LM=&h=243&w=522&sz=56&hl=ca&start=7&zoom=1&um=1&itbs=1&tbnid=yqliS2FsPCf0qM:&tbnh=61&tbnw=131&prev=/search%3Fq%3Dfrancesc%2Beiximenis%26um%3D1%26hl%3Dca%26sa%3DN%26biw%3D1259%26bih%3D624%26tbm%3Disch%26prmd%3Divnsbo&ei=Fs3KTdLRK9Kr8AO5mZ3VCA

- Francesc Eiximenis a l'espai LletrA de la UOC
http://www.google.es/imgres?imgurl=http://www.vilaweb.cat/media/continguts/cat_201/2009/11/3654747_7084_1.jpg&imgrefurl=http://valenciamisteridelx.blogspot.com/2009/11/eiximenis-internacional-la-universitat.html&usg=__VFWKEHSVMR0lS0uufVjmgUY_3LM=&h=243&w=522&sz=56&hl=ca&start=7&zoom=1&um=1&itbs=1&tbnid=yqliS2FsPCf0qM:&tbnh=61&tbnw=131&prev=/search%3Fq%3Dfrancesc%2Beiximenis%26um%3D1%26hl%3Dca%26sa%3DN%26biw%3D1259%26bih%3D624%26tbm%3Disch%26prmd%3Divnsbo&ei=Fs3KTdLRK9Kr8AO5mZ3VCA

- Francesc Eiximenis a l'AELC
http://www.google.es/imgres?imgurl=http://www.vilaweb.cat/media/continguts/cat_201/2009/11/3654747_7084_1.jpg&imgrefurl=http://valenciamisteridelx.blogspot.com/2009/11/eiximenis-internacional-la-universitat.html&usg=__VFWKEHSVMR0lS0uufVjmgUY_3LM=&h=243&w=522&sz=56&hl=ca&start=7&zoom=1&um=1&itbs=1&tbnid=yqliS2FsPCf0qM:&tbnh=61&tbnw=131&prev=/search%3Fq%3Dfrancesc%2Beiximenis%26um%3D1%26hl%3Dca%26sa%3DN%26biw%3D1259%26bih%3D624%26tbm%3Disch%26prmd%3Divnsbo&ei=Fs3KTdLRK9Kr8AO5mZ3VCA

- Francesc Eiximenis a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.
http://www.google.es/imgres?imgurl=http://www.vilaweb.cat/media/continguts/cat_201/2009/11/3654747_7084_1.jpg&imgrefurl=http://valenciamisteridelx.blogspot.com/2009/11/eiximenis-internacional-la-universitat.html&usg=__VFWKEHSVMR0lS0uufVjmgUY_3LM=&h=243&w=522&sz=56&hl=ca&start=7&zoom=1&um=1&itbs=1&tbnid=yqliS2FsPCf0qM:&tbnh=61&tbnw=131&prev=/search%3Fq%3Dfrancesc%2Beiximenis%26um%3D1%26hl%3Dca%26sa%3DN%26biw%3D1259%26bih%3D624%26tbm%3Disch%26prmd%3Divnsbo&ei=Fs3KTdLRK9Kr8AO5mZ3VCA

- Web del Congrès Internacional Francesc Eiximenis sis-cents anys (1409-2009).
http://www.google.es/imgres?imgurl=http://www.vilaweb.cat/media/continguts/cat_201/2009/11/3654747_7084_1.jpg&imgrefurl=http://valenciamisteridelx.blogspot.com/2009/11/eiximenis-internacional-la-universitat.html&usg=__VFWKEHSVMR0lS0uufVjmgUY_3LM=&h=243&w=522&sz=56&hl=ca&start=7&zoom=1&um=1&itbs=1&tbnid=yqliS2FsPCf0qM:&tbnh=61&tbnw=131&prev=/search%3Fq%3Dfrancesc%2Beiximenis%26um%3D1%26hl%3Dca%26sa%3DN%26biw%3D1259%26bih%3D624%26tbm%3Disch%26prmd%3Divnsbo&ei=Fs3KTdLRK9Kr8AO5mZ3VCA





2n de BAT. LES QUATRE CRÒNIQUES

HOLA BITXETS MEUS I BITXETES MEVES!


Continuem amb la literatura. Ara som entre els segles XII i XIV i aquesta és la prosa medieval catalana.

L'interès per conèixer la història i donar-ne testimoni és l'origen de la redacció de textos de caràcter testimonial que tenen la finalitat de difondre les gestes i les actuacions polítiques i militars dels governants de l' època. En la literatura catalana, aquest interés queda reflectit en un conjunt ampli de proses sobre fets històrics i d'un gran valor lingüístic i literari que descriuen el període compès entre els anys 1250 i 1350 i que abasten els regnats següents:

Alfons I el Cast (1162-1196)
Pere I el Catòlic (1196-1213)
Jaume I el Conqueridor (1213-1276)
Pere II el Gran (1276-1285)
Alfons II el Franc (1286-1291)
Jaume II el Just (1291-1327)
Alfons III el Benigne (1327-1336)
Pere III el Cerimoniós (1336-1387)


Les quatre grans cròniques estan formades per:

- la Crònica de Jaume I o Llibre dels feyts.

- la Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere


- la Cronica de Ramon Muntaner.


- la Cronica de Pere III el Cerimoniós.

Cada crònica manté un estil propi i tracta d'un període històric determinat. Vegem-ho amb detall i en l'ordre cronològic en què van ser escrites.



La Cronica de Jaume I



Es caracteritza per tenir el contingut més autobiogràfic. Escrita en primera persona i en dues etapes ben diferenciades (1244 i 1274), la crònica narra el llarg regnat d'aquest rei (1213-1276) i s'hi relaten les seves dues grans empreses: les conquestes de Mallorca i de València. La narració fou escrita en vida del rei i els col·laboradors que la redactaren coneixien els fets de primera mà. Des del punt de vista històric, s'ha pogut comprovar la veracitat que mou tota l'obra; si hi ha algun fet que malparla de la memòria del rei, se'l silencia però no es tergiversa o canvia.



La narració no estalvia detalls, anècdotes, intimitats i pensaments del rei, motiu pel qual es creu que el rei va intervenir directament en la seva redacció. No la va escriure personalment, però hi ha proves que en va controlar directament tota l'elaboració, exceptuant els moments de la malaltia i mort, és clar. Per això l'obra és considerada com unes memòries reials.

Finalitat de la Crònica:

El Llibre dels feits s’obre amb un preàmbul en el qual el rei, en els darrers temps de la seva vida i veient la mort pròxima, explica les dues raons per les quals ha escrit el que podem considerar la seva autobiografia:

perquè tothom recordi les seves gestes:per memòria d’aquells qui volran oir de les gràcies que nos que Nostre Senyor nos ha feites,

perquè aquestes serveixin d'exemple a la posteritat: e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món que facen ço que nós havem feit

Característiques principals de la Crònica:


Els trets humans
El sentiment religiós
La bel·licositat
L'amor del rei als seus regnes

Els trets humans

Al llarg de la Crònica se succeeixen els moments en què el rei ens mostra els seus sentiments, el seu estat d'ànim o el seu comportament, que són els mateixos que els de qualsevol altre ésser humà. Així, per exemple, plora quan, essent encara tancat a Montsó s'assabenta dels plans de fugida del seu company, el seu cosí Ramon Berenguer V de Provença:

E, quan ell se'n dec anar, dix que volia parlar ab nós, e descobri'ns son secret, e pres comiat de nós plorant, ab aquells qui eren vengut per ell. E nós ploram ab ell per la dolor del partiment; mas plaïa'ns molt per la sua anada.

O simplement quan després de la conquesta de Mallorca diu que està cansat:

E tragueren-nos lo fill del Rei de Mallorques qui podia haver tro tretze anys, e dixeren que aquesta era la fiança que ens daven, e que ens obririen la porta, e que guardàssem qui hi metríem. E metem-hi dos frares preïcadors que guardassen les cases del rei, e el trasaur, e deu cavallers amb ell, bons e savis, tals que ajudassen ab sos escuders a guardar e a vetllar l'Almudaina, car nós érem tots enutjats, e volíem-nos reposar, e era ja lo sol post.

O quan no pot dormir perquè està angoixat:

Ab tant anam-nos gitat, e no volguem descobrir les paraules a null hom qui fos ab nós: e, ja fos en temps de gener que fa gran fred, contornam-nos en la nuit més de cent vegades al llit de la una part e de l'altra, e suàvem tan bé com si fóssem en un bany: e, quan haguem molt pensat, adormim-nos per lassedat de vetllar que havíem feit.

O bé quan guareix la ferida d'un dels seus homens amb les seves pròpies mans:

E dix-nos un escuder:

-Senyor, ferit és don bernat Guillem d'una sageta per la cama.

E nós dixem:

-Enviem per estopa a la host, e tragam-ne la sageta.

E faem-ho. E nós mateix traguem-la hi, e metemli de l'estopa ab aigua, e faem-li lligar la nafra ab un tros de camisa de l'escuder.

Se'n dec anar: va haver de marxar.
Mas: però.
Tragueren-nos: ens van treure.
Tro: fins a, no més de.
Trasaur: tresor.
Almudaina: alcàsser, residència, del rei de Mallorca.
Car: perquè.
Anam-nos gitat: (Nós) ens havíem ficat al llit.
A null hom: a ningú.
Contornam-nos: (Nós) donàvem tombs.
Lassedat: cansament.
Tragam-ne: vam treure.
E faem-ho: i (Nós) ho vam fer.
Nafra: ferida.

L'esperit religiós del Llibre dels feits

Un bon exemple sobre quin és l'esperit religiós que recorre la Crònica són els moments previs a l'entrada a la ciutat de Mallorca, que cauria aquell mateix dia. El rei explica com tot l'exèrcit es va moure al crit de Sancta Maria! i com, després de la conquesta, els sarraïns li han explicat que el primer que havia entrat a la ciutat havia estat un cavaller que ell identifica amb sant Jordi.
E, quan venc que tots se mogren, los cavallers e els servents, e s'anaren acostant al vall on era lo pas, tota la host a una vou començà a cridar:

- Sancta Maria, Sancta Maria!

E aquest mot no els eixia de la boca, que quan l'havien dit sempre s'hi tornaven, e així com més lo deïen més pujava la vou; e això dixeren be trenta vegades o pus. E, quan los cavalls armats començaren a entrar cessà la vou. E, quan fo feit lo pas on devien entrar los cavalls armats, havia ja bé llaïns de cinc-cents hòmens a peu. E el rei de Mallorques ab tota la gent dels sarraïns de la ciutat foren ja tots venguts al pas, e estrenyeren en guisa los de peu que i eren entrats, que si no entrassen los cavallers armats eren morts. E segons que els sarraïns nos contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques; e açò deu ésser nostra creença que fos sant Jordi, car en estòries trobam que en altres batalles l'han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades.

Quan venc que tots se mogren: quan tots es van començar a moure.
Host: tropa.
Vou: veu.
En guisa: de tal manera.
Viren: van veure.
Deu ésser nostra creença: pensem.
Car: ja que.

La bel·licositat

La crònica abunden les escenes de guerra. Així, trobem tant enfrontaments personals, una mostra dels quals és l'enfrontament de Jaume I amb el cavaller aragonès Pere d'Ahonés:

E en açò no hi hac més paraules. E ell lleva's en peus. E aquells qui eren ab nós, ço és aquells que dessús havem dits, desempararen a nós e a ell e anaren-se'n al cap de la casa, e meteren mans als coutells, llurs mantells abraçats e els perpunts vestit, e lleixaren a nós sols ab ell. E ell era gran cavaller e fort bo d'armes, e volc metre mà a la espaa, e nós tinguem l'espaa a mà, que no la poc traure. E els cavallers de don Pedro Aonés no eren descavalcats dels cavalls, e eren defora. E quan oïren lo brogit qui es faïa en la casa, descavalcaren bé trenta o quaranta cavallers a colp. E mentre que els seus venien, ell volc metre mà al coutell; e nós embargam-lo e no el poc traure.

com explicacions d'estratègies militars i de màquines de guerra com aquesta utilitzada en la campanya de València:

... passam denant Morvedre, e ab nostre fenèvol, a la hora de vespres fom a la torre de Montcada tornats, sí que de part una casa, la nuit, enans que fossen les esteles al cel, haguem llevar lo fenèvol, e de nuit meteren-hi les cordes: sí que en l'altre dia a mitja tèrcia començam de tirar, e era tan gran la pressa de les femmes e dels enfants, e de les vaques, e de l'altre bestiar que era llaïns en l'albacar de la torre, que les pedres que tirava lo fenèvol matavem aquell bestiar, e era tan gran la pudor que els dava aquella mort del bestiar (que el fenèvol tirava de dia e de nuit, que no cesava), que quan venc al cinquèn dia ells se reteren per catius e la torre e sí mateis, e eixiren-ne mil cent quaranta-set.

No hi hac: no hi va haver.
Dessús: més amunt.
Desempararen: ens van deixar sols.
Coutells: punyals.
Perpunt: peça de vestir enconxada i repuntejada amb què es cobria el cos.
Espaa: espasa.
A colp: de cop.
Embargam-lo: (Nós) el vam retenir.
Denant: davant de.
Fenèvol: màquina de guerra.
Fom: vam ser.
Enans que: abans que.
Llaïns: dins.
L'albacar: l'espai del castell entre la torre i el mur exterior.

L'amor als seus regnes

El rei en el seu acomiadament de Mallorca, reuneix tots els seus cavallers i tots els pobladors de l'illa i els diu així:

- Barons, nós havem estat aquí catorze meses, sí que neguna saó no ens volguem partir de vosaltres, e ara és a l'entrada d'hivern, e sembla'ns que la terra no tem a re, la mercè de Déu, e volem-nos-n'anar; car major consell vos poríem donar dellà que no faríem estant aquí ab vós: e d'enviar a vós companyes tals que les Illes se pusquen defendre, o de venir nostra persona, si mester vos serà; car creats en bona fe que no haurà saó del món, de dia ni de nuit, que la major partida del nostre pensament no sia de vosaltres. E, pus Déus nos ha feita tanta de gràcia que ens ha donat regne dins en mar, ço que anc rei d'Espanya no poc acabar, e que hajam nós edificada església de nostra dona Sancta Maria, e tantes d'altres que n'hi haurà, que sapiats que no us desempararé, ans per ma ajuda e per ma persona sovent e menut nos veurets e ens haurets.
E ploram nós; e ells preseren llur comiat.
Igualment, quan cau la ciutat de València i veu hissar la seva senyera:

E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall e endreçam-nos vers orient, e ploram dels nostres ulls, e besam la terra, per la gran mercè que Déus nos havia feita.

Car: perquè.
Dellà: des d'allà.
Se pusquen defendre: es puguin defensar.
Si mester vos serà: si us cal.
Partida: part.
Sia: sigui.
Pus: ja que.
Creats: cregueu.
Ço que: això que.
Anc: mai.
Sapiats: sapigueu.
Anc: sinó que.
Veurets: veureu.
Haurets: haureu.
Preseren llur comiat: van acomiadar-se.
Vim: (Nós) vam veure.
Sus: damunt.
Descavalcam: (Nós) vam descavalcar.

Curiositat: L'engendrament de Jaume I

Molts dels moments de la vida de Jaume I han estat relacionats amb fets extraordinaris basats en la tradició mítica recollida pels joglars. Un d'aquests moments és el seu engendrament, explicat per Bernat Desclot i per Ramon Muntaner en les seves cròniques respectives. Segons aquest darrer, els fets van passar de la manera següent:

El rei Pere i la reina Maria vivien separats i calia un hereu per a la Corona d'Aragó i per a la senyoria de Montpeller. Per tal de solucionar-ho els prohoms de Montpeller decideixen que la reina suplanti una nit al llit l'amistançada del rei. La reina hi accedeix i, acompanyada d'un gran seguici que donarà fe de les persones que seran a la cambra i que pregarà per l'èxit de l'engany, entra a la cambra del rei. A l'alba els acompanyants de la reina hi entren i expliquen al rei les raons de la suplantació. Nou mesos després va néixer Jaume I.

Aquesta explicació extraordinària de l'engendrament d'un rei que serà considerat l'heroi català per excel·lència, està basada en l'engendrament d'un altre dels herois mítics: en el del rei Artús. I tant l'un -el de Jaume I- com l'altre -el d'Artús-, en el d'un altre dels herois tradicionals de la nostra cultura: en el d'Hèrcules. D'aquesta manera, Jaume I, un personatge real, és equiparat a dos personatges de ficció posseïdors de les característiques físiques i dels valors morals més representatius del moment.


La Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere



Dedica una part de l'obra a tractar sobre els tres regnats anteriors al de Pere el Gran (1276-1286),i una altra part, al regnat d'aquest rei. Es coneixen poques dades de l'autor de la crònica, però tot fa suposar que Bernat Desclot era un membre de la cort del rei i un fidel servidor seu.


La crònica comença dient:

Ací comença lo libre que·n Bernat Desclot dictà e escriví ...

I aquesta és l'única cosa que sabem de Desclot. La seva identitat no ha pogut ésser mai documentada ja que en l'extensa i detallada documentació del regnat de Pere el Gran no apareix ningú amb aquest nom. A més, contràriament als autors de les altres tres grans cròniques, la figura dels quals és constantment present en la seva obra, Desclot hi amaga qualsevol referència personal i només una sola vegada hi apareix com a testimoni directe dels fets que narra.

Amb tot, pel profund coneixement que demostra de l'entorn del rei Pere i dels documents de la seva cancelleria, Miquel Coll i Alentorn el va identificar amb Bernat Escrivà (1240-1288), que procedia d'una família establerta a Es Clot, al Rosselló, i a qui l'any 1283 Pere el Gran va nomenar tresorer reial, càrrec que va exercir fins a la mort del rei. I a qui posteriorment Alfons II va designar cambrer reial.

Tal i com ell mateix ens diu a l'inici del llibre, Desclot tracta en la seva crònica

dels grans feits e de les conquestes que feeren sobre sarraïns e sobre altres gens los nobles reis que hac en Aragó qui foren de l'alt llinatge del comte de

Així doncs, la comença explicant els esdeveniments que van propiciar el naixement de la confederació catalanoaragonesa i la continua amb els regnats dels, fins aleshores, reis de la confederació: Alfons I el Cast, Pere el Catòlic, Jaume el Conqueridor i Pere el Gran.

L'espai dedicat a cadascun d'aquests regnats és molt diferent i augmenta progressivament a mesura que s'apropa al regnat dels dos reis que li són contemporanis, el de Jaume I i, sobretot, el de Pere el Gran, al qual dedica el gruix de l'obra.

Sota el regnat de Pere el Gran, Desclot va viure uns moments dramàtics i decisius de la història de Catalunya: la intervenció catalanoaragonesa al regne de Sicília i la guerra contra França, el regne cristià més poderós del moment. Això és el que ens explica en una crònica que acaba dient:

Ací fineix lo libre del rei En Pere, dels bons feits d'armes que ell féu sobre sarraïns e altres gents, e com morí.

El protagonista: Pere II el Gran

Pere el Gran qui, segons Desclot:

fo lo segon Alexandre per cavalleria i per conquesta

és el protagonista de la Crònica de Desclot. Al seu curt però dens regnat va dedicar Bernat Desclot 94 dels 168 capítols de la seva obra.

Fill de Jaume I i Violant d'Hongria, Pere el Gran havia nascut a València entre els mesos de juliol i agost de 1240. Va fer-se càrrec de la corona amb trenta-sis anys i en va regnar nou, entre 1276 i 1285. Pere, I de Catalunya i II d'Aragó, havia rebut per herència només el regnes d'Aragó, de València i Catalunya ja que Jaume I havia segregat de la corona el regne de Mallorca, que havia deixat al seu segon fill, Jaume.

Amb tot, quan va rebre la corona l'infant Pere tenia ja una llarga experiència política i guerrera; havia estat procurador dels regnes i s'havia fet càrrec de la campanya de Múrcia i de les darreres lluites del seu pare contra els sarraïns. Estava casat amb Constança de Sicília.

Característiques de la Crònica

L'esperit cavalleresc
L'heroisme
La crueltat
El patriotisme i el consegüent sentiment antifrancès
Les descripcions i la recreació de les situacions

L'esperit cavalleresc

Si, al llarg de la seva crònica, Jaume I se'ns presentava com un model de cavaller, l'esperit cavalleresc, en la Crònica de Desclot, es fa extensiu a tots els membres de la dinastia catalanoaragonesa -La llegenda del bon comte de Barcelona- i, molt especialment al seu protagonista principal, Pere el Gran, tal i com mostra en el conegut episodi del desafiament de Bordeus.

L'heroisme

Pere el Gran va prendre part personalment en la presa de la ciutat de Montesa i , com en altres ocasions, va donar mostra de la seva valentia:

La vila de Montesa, que el rei tenia assetjada, és molt forts; e sobre la vila és lo castell alt e forts; e sobre lo castell e la vila ha una mola de roca molt forts qui guarda lo castell e la vila. E els sarraïns tenien aquella mola e el castell, e si la mola havien perduda, lo castell e la vila no es poria tenir gaire. (...)

E quan venc lo matí, tota la host fo aparellada, e les dues parts de la host anà combatre la vila, e el rei a peu ab lo romanent dels cavallers e de la gent, ab los escuts abraçats e ab los elms e'l cap, muntaren per la costa amunt; e el rei fou tota via e'ls primers, tant que foren al peu de la mola. E els sarraïns, qui eren dessús, gitaven-llur peres e cantals, sí que el rei qui era e'ls primers a peu, hi pres de molts grans colps de peres e de cantals, sí que l'escut li trencaren tot de sobre. E els sarraïns de la mola viren la batalla molt gran que els crestians donaven a cells de la vila e veïen los sarraïns esperdre sovent e tornar atràs, es perderen-se. E el rei e la gent qui ab ell eren preseren vigoria, e muntaren sus malgrat dels sarraïns, e alcieren e enderrocaren per les roques avall tots los sarraïns que hi trobaren, e posaren la senyera del rei sus.

Host: tropa, exèrcit en campanya.
Ab lo romanent: amb la resta.
Dessús: damunt.
Gitaven-llur: els llançaven.
Peres: pedres.
Cantals: pedres, còdols
Esperdre: perdre el bon seny, pertorbar-se.
Preseren vigoria: van agafar ànims.
Sus: amunt, damunt.
Alcieren: van matar.

La crueltat

La crueltat no és absent de la Crònica de Desclot. Però el que potser crida més l'atenció és la naturalitat amb què el cronista descriu algunes escenes com aquesta en la qual ens explica el tracte rebut pels presoners francesos després el combat naval del 23 de setembre:

E en Roger, segons que damunt és dit, romàs llà on era estada la batalla tro al matí, e al bon matí féu pendre aquells tres-cents hòmens nafrats que havia presos en les galeres e trasqué'ls en terra e féu-los enfilar en una corda, e puis, ab la popa d'una galera, en vista de tot hom qui veure-ho volc, féu-los rastrar dins en mar e moriren tots aquí. E puis pres aquells dos-cents seixanta hòmens que romanien, que no eren nafrats, féu-los trer a tots abdós ulls e enfilà'ls en una corda; e hac un hom d'aquells mateixs a qui no trasc sinó la un ull per tal que menàs los altres. E tots enfilats, un davant altre, tramès-los per presentalles al rei de França. E los cinquanta que romanien retenc-los per presos per tal com eren bons hòmens e honrats.

Tro al: fins al.
Nafrats: ferits.
Rastrar: portar.
Trer: treure.
Hac: hi havia.
Trasc: va treure.
Menàs: portés.
Per presntalles: com a present.

El patriotisme

La fidelitat de Desclot a la dinastia dels comtes de Barcelona no admet cap mena de dubte. Així, si Ramon Berenguer IV és lo mellor cavaller, e el pus prous e del pus alt llinyatge qui sia el món, i Jaume I fou el més bell home del món (...) I fou molt ardit, i prous de les seves armes, i fort i valent, i llarg de donar, i agradable a tota gent i molt misericordiós, i tingué tot el seu cor i tota la seva voluntat de guerrejar amb sarraïns, Pere el Gran fo lo segon Alexandre per cavalleria i per conquesta.

D'altra banda, la coneguda resposta de Roger de Llúria a l'enviat del rei de França ens mostra el to de la Crònica en tot allò que fa referència a les relacions entre els dos regnes.

No em fassats reguard quan deits que el rei de Franca armarà a l'altre any tres- cents cors de galeres: jo crec bé que ell les porà armar, aqueixes e encara més. E jo, a honor de mon senyor lo rei d'Aragó, si el rei de França n'arma tres-centes, armar-n'he cent sens pus. E quan aquelles cent hage armades, pense d'armar lo rei de França tres-centes o mil si es vol, que no tem que es gosen ab mi trobar en neguna part. Ne sol no em pens que galera ne altre vaixell gos anar sobre mar menys de guiatge del rei d'Aragó; ne encara no solament galera ni lleny, mas jo no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d'Aragó en la coa per mostrar guiatge d'aquell senyor rei d'Aragó.

El pus prous: el millor en tots els sentits.
Ardit: valent.
Prous de les seves armes: el millor amb les armes.
Sarraïns: musulmans.
No em fassats reguard: no em feu riure.
Pus: més.
Tem: temo.
Que es gosen ab mi trobar: que s'atreveixin a trobar-se amb mi.
Creu: crec.
Se gos alçar: gosi alçar-se.
Coa: cua.


Les recreacions de les situacions i les descripcions

A diferència de la Crònica anterior, la de Jaume I, que, a excepció d'alguns moments, és escassa en descripcions, la Crònica de Desclot:

Recrea extensament els diàlegs entre els personatges: tant en escenes de caire llegendari com poden ser els episodis del desafiament de Bordeus o el de la llegenda del bon comte de Barcelona i l'emperadriu d'Alemanya, com en d'altres molt més dramàtiques com ara el comiat de la reina Constança a Roger de Llúria en uns moments tan decisius per a la Corona o la mort de Pere II d'Aragó.

I descriu detalladament tot allò que ens explica, per exemple, els combats i les batalles, sense estalviar-nos escenes d'una gran cruesa i, fins i tot, apocalíptiques.


La Crònica de Ramon Muntaner


Escrita entre 1325~ 1328, abasta el període històric més llarg. S'hi relaten els fets des de l'engendrament de Jaume I el Conqueridor (1208) fins a la coronació d'Alfons III el Benigne, l'any 1328: cent vint anys d'història. Com la Crònica de Jaume I, té tots els elements que la identifiquen amb un llibre de memòries en què el narrador és un dels protagonistes de les gestes que s'hi relaten, com ara l'expedició catalana a Orient comandada per l'almirall Roger de Flor. L'estil de la crònica desprèn un patriotisme abrandat.




Ramon Muntaner

Ramon Muntaner va néixer a Peralada l'any 1265 i va morir a Eivissa, d'on era governador, el 1336. Tal i com ell mateix ens explica, l'any 1325, al seixanta anys, instal·lat a la seva alqueria de Xilvella, a l'Horta de València, va iniciar la redacció de la Crònica que porta el seu nom:

Per què, vull que sapiats que con jo isquí del dit lloc de Peralada, que no havia encara onze anys complits, e con fiu aquest llibre e el comencé era en temps (la Déu mercè) de seixanta anys. Lo qual llibre jo comencé el quinzè dia de mais de l'any de l'encarnació de nostre senyor Déu Jesucrist mil e tres-cents vint-e-cinc.

Muntaner inicia la seva obra amb el naixement, i posterior regnat, de Jaume I. Aquest començament faria trontollar el principi de Muntaner segons el qual només explicarà allò que ha vist, allò de què ha estat testimoni i, quan això no sigui possible, se servirà només d'altres fonts d'informació que l'hi siguin contemporànies:

E per ço reconte aquestes coses que cascun sàpia que jo viu lo dit senyor rei e que pusc dir ço que d'ell viu e aconseguí, que d'àls jo no em vull entremetre sinó de ço que en mon temps s'és fet.

Ara bé, Muntaner salva aquesta primera dificultat dient-nos que justament comença amb el naixement de Jaume I perquè és el primer rei que va conèixer personalment:

Finalitat de la Crònica:


Muntaner, conscient i agraït d'haver estat un home de sort que ha viscut en primera persona uns esdeveniments històrics irrepetibles i d'haver pogut sobreviure als molts perills que se li havien presentat al llarg de la seva vida, en dóna les gràcies a Déu i escriu les seves memòries per fer-nos partíceps de tot allò que li ha tocat de viure:

E per ço com, entre els altres hòmens del món, jo Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada e ciutadan de València, és raó que faça moltes gràcies a nostre senyor ver Déus e a la Verge madona santa Maria e a tota la cort celestial, de la gràcia e de la mercè que m'ha feita, de molts perills que m'ha gitats he escapat, així de trenta-dues batalles entre mar e terra en què són estat, e de moltes presons e turments qui en ma persona són estats donats en les guerres on jo són estat, e per moltes persecucions que he haudes, així en riquees com en altres maneres, segons que avant porets entendre en los fets qui en mon temps són estats.

Característiques principals de la crònica:
El patriotisme:


a)Exaltació dels reis del Casal de Barcelona


b) Elogi de Catalunya i de la llengua catalana


La presència constant de l'autor




El Patriotisme

Exaltació dels reis del Casal d'Aragó

Muntaner és un fervent admirador i defensor dels reis del Casal d'Aragó que, durant la vida del cronista, regnaven a Aragó, Mallorca i Sicília. Ramon Muntaner, per a qui els tres regnes formaven una unitat, va estar sempre al seu servei, fos quin fos el rei i el regne que el sol·licitava:

E si negun me demana: -En Muntaner, ¿quines gràcies coneixets vós que fan més los senyors del casal d'Aragó a llurs sotmeses que altres?-, jo us diré:

-La primera gràcia és que tenen llurs rics-hòmens, prelats, cavallers e hòmens de viles e de mases mills en veritat e en dretura que neguns altres senyors del món.

D'altra part, que tots temps los donen e els fan moltes gràcies.(...)

E d'altra part, que cavalquen tots dies per les ciutats, viles e llocs, e es mostren a llurs pobles. E si bon hom o fembra pobra los crida: -Senyor, mercè!-, que tiraran la regna e oir-los han e els daran tantost consell a llur necessitat.

Què us diré? Que tant són bons e gracioses a llurs sotmesos que llonga cosa seria d'escriure. E per ço llurs sotmesos són enflamats de llur amor, que no temen mort per exalçar llur amor e honor e senyoria, ans en res no guarden pont ne palanca ne en temen a soferir fred ne calor ne null perill. Per què Déus creix e mellora en tots fets ells e llurs pobles e los dóna victòria e honor, e farà d'aquí avant si a Déu plau, sobre tots llurs enemics.

Mases: masies.
Mills: millor, més .
Tantost: tot seguit .
Ans: sinó que.
Llonga cosa: cosa llarga.

Elogi de Catalunya i de la llengua catalana

Una de les característiques de la Crònica de Muntaner és el seu patriotisme. Muntaner, que ha viatjat fins a Orient i que coneix la majoria dels pobles de la Mediterrània, gairebé al començament de la seva crònica escriu referint-se a Catalunya i a la unitat que presentava la llengua catalana:

Catalunya

E negú no es pens que Catalunya sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres terres: mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món, e qui viuen mills e pus ordonadament en llurg alberg ab llurs mullers e llurs fills, que poble qui e'l món sia.


La llengua catalana. Les dues llengües del Regne d'Aragó

D'altra part, vós diré cosa de què us meravellarets, emperò si bé ho encercats, així ho trobarets: que d'un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poc és, que en Castella hi ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans e aragoneses. E si ben catalans e aragoneses són d'un senyor, la llengua no és una ans és molt departida. E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alemanya, e per tota Itàlia e per tota Romania (...).

E així us he dita cosa dels catalans que és vera veritat. E seran molts qui se'n meravellaran e ho tendran per faula, però que es vullen se'n diguen, que així és veritat.

Ans: sinó que .
Pus: més.
Negú: cap.
La comunitat: la major part.
Lo pus benanant: la més benestant.
Mills: millor.
Emperò: però.
Encercats: cerqueu.
D'un llenguatge solament: d'una llengua unitària.
Negunes gents no són tantes: no hi ha tanta gent.
Poc és: és poca cosa.
Qui cascun: on cadascun.
Departits: de diferents.
Departida: diferent.
Vera: veritable.
Es vullen se'n diguen: que diguin el que vulguin.

La presència constant de l'autor

Una de les característiques més personals de la Crònica és la presència constant del seu autor. Muntaner manté un diàleg constant amb els seus oïdors: amb la famosa interrogació retòrica Què us diré?, formulant-se ell mateix -i responent- preguntes o dubtes que li podria fer el seu interlocutor, fent comentaris o donant la seva opinió. Recursos, tots aquest que l'aproximen al seu receptor, ja sigui oïdor o lector.

El Què us diré?

Quan Muntaner explica el casament de Jaume II amb Blanca d'Anjou a Vilabertran són tantes les coses que el cronista pensa que podria explicar que només ens n'explica unes quantes i, amb la seva interrogació, deixa que nosaltres completen l'escena amb la nostra imaginació:

Què us diré?Tanta de gent hi havia de l'una part e de l'altra, que Peralada, e Cabanes, e Sant Feliu, e Figueres, e Vilabertran e el Far, e Vilatenim, e Vilasèquer e Castelló d'Empúries, e Vilanova e tota aquella encontrada era plena de gent.

Els possibles interrogants de l'interlocutor

Muntaner posa en boca del seu interlocutor qüestions o dubtes que se li podrien presentar en sentir la seva narració. És el recurs que utilitza, per exemple, quan vol que quedi molt clara la seva idea de la unitat que ha de presidir l'actuació dels sobirans del Casal d'Aragó:

E si negun me demana: En Muntaner, quin és l'eximpli de la mata del jonc?, jo li respon que la mata del jonc ha aquella força que...

Les opinions personals de l'autor

A la mort de Pere el Gran, els marmessors van armar una galera a Barcelona i van enviar un cavaller a Mallorca a portar la notícia de la mort del rei al nou sobirà, circumstància que aprofita Muntaner per donar la seva opinió sobre quina ha de ser la forma d'actuar dels missatgers.

E com la galea fo partida, dins pocs dies fo a Mallorca, on trobà lo senyor rei N'Anfós a les Torres Llavaneres. E féu tot ço que li havien manat los marmessors del senyor rei; e emperò, ab les pus belles robes que ell hac, eixí a terra. E açò féu sàviament, perquè diu l'eximpli del prohom: "Tramit un savi, e no li digues què faça"; per què tot senyor e ciutat e vila deu metre sa punya que con tramet missatges, que els hagués los pus savis que pusca, que bon missatge honra son senyor (e açò comunament), e aporta tot ço per què va, a bona fin.

E com: I quan.
Fo: va arribar.
Tot ço: tot allò.
Emperò: però.
Hac: tenia.
Eixí a terra: va baixar a terra.
Prohom: persona que frueix d'especial consideració entre les de la seva classe.
Tramit: envia.
Què faça: què ha de fer.
Metre sa punya: ha d'esforçar-se.
Con: quan.
Els hagués: els encomani.
Pusca: pugui.


La Crònica de Pere III el Cerimoniós


Crnològicament és l'última. Escrita entre 1349 i 1385 i motivada per la crònica del seu rebesavi, Jaume I, pot considerar-se un llibre de memòries en què el rei Pere inspira, supervisa i dicta el text als seus col·laboradors.





La crònica s'ocupa dels regnats de Pere III i el seu pare. A diferència de les cròniques anteriors, la de Pere III defuig el to èpic i abrandat, i relata els fets amb una aparent objectivitat, amb la qual es percep el caràcter polític del rei. Els dos grans temes que recull la crònica són la reincorporació del regne de Mallorca a la corona catalanoaragonesa i la guerra contra els nobles rebels de la Unió a Aragó i a València.




La Crònica de Pere el Cerimoniós és la darrera de les quatre grans cròniques medievals catalanes. En ella Pere III -que diu que vol que el llibre es digui Llibre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de la nostra vida, començant-los a nostra nativitat-, explica en primera persona, 50 anys de la seva vida (entre 1319, data del seu naixemet, i 1369), 33 dels quals corresponen al regnat que va exercir al llarg de 51 anys.


Pere III el Cerimoniós

Pere el Cerimoniós, rei d'Aragó, Catalunya, València i Sardenya, fill d'Alfons el Benigne i de Teresa d'Entença, hereva del comtat d'Urgell, va néixer a Balaguer l'any 1319 i va morir a Barcelona el 5 de gener de 1387. Va ser proclamat rei als 16 anys. Durant els primers anys del seu regnat va reintegrar el Regne de Mallorca a la corona d'Aragó i va haver de fer front al moviment de Les Unions. Més tard va pacificar Sardenya i es va enfrontar a Gènova, la gran rival de Catalunya en el comerç de la Mediterrània. Es coneix com la Guerra dels dos Peres el conflicte bèl·lic que va mantenir amb Pere I el Cruel de Castella al llarg de 11 anys. Pel que fa a la política mediterrània va reincorporar a la Corona els ducats d'Atenes i Neopàtria i va preparar l'annexió de Sicília.

Es va casar quatre vegades. En una curiosa coincidència amb la mort del seu pare, la seva darrera dona, Sibil·la de Fortià, enfrontada també amb els fills del rei, va abandonar-lo dies abans de la seva mort. Pere el Cerimoniós va morir a Barcelona el 5 de gener de 1387. Les seves despulles van ser enterrades en un mausoleu que ell mateix va aprovar al monestir de Poblet; l'acompanyen les seves tres primeres dones; la darrera, Sibil·la de Fortià, és enterrada a la catedral de Barcelona.

Protector de les arts i les lletres -poeta i historiador, va crear la universitat de Perpinyà, va fer traduir els clàssics, va protegir Francesc d'Eiximenis i va ser un defensor del lul·lisme-, va donar tota la seva biblioteca al monestir de Poblet. Durant el seu regnat es va construir edificis religiosos com ara el claustre de la catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar i l'església del Pi, i edificis civils com ara el Saló del Tinell, el Saló de Cent, i les terceres muralles de la mateixa ciutat.

En temps de Pere el Cerimoniós es va crear un consell permanent de les Corts catalanes format per tres diputats de cada braç. Aquest consell restringit va rebre el nom de Generalitat de Catalunya.

Durant el regnat de Pere III comencen ja a entreveure's les primeres mostres de les crisis que desembocaran en la decadència medieval de la Corona d'Aragó.

Finalitat de la Crònica:

La Crònica s’obre amb un pròleg dens en forma de sermó el qual el rei atribueix a la bondat divina que hagi estat posat en un lloc tan alt i agraeix a Déu les gràcies que li ha donat: a l'igual que David, a qui Déu va deslliurar de Saül, d'Absalon i del poble, que s'havia alçat en contra seva, així la misericòrdia de Déu ha deslliurat Pere III i dels seus regnes de tots els seus enemics. El Cerimoniós escriu el llibre perquè els reis que el succeeixin prenguin exemple que en llurs tribulacions, deuen esperar e confiar en lo llur Creador, de qui vénen tots béns, victòries e gràcies.

Autoria:

Pere el Cerimoniós va començar a escriure personalment laCrònica l'any 1349. Posteriorment el treball va ser encomanat a Bernat Descoll, un oficial reial. Entre la correspondència del rei hi ha una carta del rei a Descoll de data 8 d'agost de 1375 en la qual el Cerimoniós li diu que ha llegit els tres primers capítols i quins són els detalls que cal afegir-hi. També li ordena que completi el capítol quart i que escrigui el cinquè.

Pere el Cerimoniós va morir sense veure enllestida la seva Crònica. El seu fill Joan I el Caçador va procurar que aquesta fos acabada. Amb aquesta finalitat va promulgar tres ordres perquè se li pagués a Descoll la feina que estava fent. Amb tot, Descoll també va morir sense acabar-la. A la seva mort, se'n va fer càrrec el rei Joan, que va ordenar que li fossin enviades totes escriptures tocant les dites cròniques.

Informació extreta de la web "Les quatre grans cròniques medievals catalanes http://www.xtec.cat/recursos/catala/croniques/index.htm


ACTIVITATS:

1. Després d'haver llegit la informació anterior, digues en quines cròniques es narren els fets històrics següents:





a) Conquesta de Mallorca (1229)
b) Incorporació de Sicília a la corona catalanoaragonesa (1262)
c) La batalla de Muret(1213)
d) Conquesta de València (1238)

2. Llegeix l'inici del capítol I de la Crònica de Ramon Muntaner i reescriu-lo en la llengua actual.





"E estant jo en una alqueria mia per nom Xilvella, que és en la Horta de Valencia, e dorment en mon llit, a mi venc en visió un prohom vell vestir de blanc qui em dix:
-Muntaner, lleva sus e pensa de fer un llibre de les grans meravelles que has vistes que Déus ha fetes en les guerres on tu és estat, com a Déu plau que per tu sia manifestat".



Jaume I, les primeres memòries d'un rei. Fundació videoteca dels Països Catalans.40min.

Edu3.cat

dimecres, 21 de setembre de 2011

2n de BAT. LITE CAT. QUADRE CRONOLÒGIC.

Presentació feta per guestf610e697 Quadre Cronològic de la Literatura Catalana

2n de BAT. LITE CAT. RAMON LLULL

RAMON LLULL. SEGLE XIII.
[Ciutat de Mallorca?, 1232/1233- En Mar (Mallorca)1316]




"Text extret de "Llengua Catalana i Literatura" 3r d'ESO.Ed. Teide.pàg.53-55.

"Durant tota l'edat mitjana la llengua de cultura va ser el llatí. Les llengües romàniques van comencar sent només llengües orals i fins uns segles després del seu
naixement no se'n comencen a trobar manifestacions escrites. Els primers textos eserits en català són del segle XI i són textos jurídics, religiosos o comercials. Al segle XIII, gràcies a la figura i a l' obra de Ramon Llull, el català es va consolidar com a llengua de cultura.

Ramon Llull va ser una de les figures més importants de l'Europa del segle XIII. Va néixer a Mallorca el 1232?, fill d'una família benestant barcelonina que havia arribat a 1'illa amb el rei Jaume I. Els primers trenta anys portava una vida cortesana normal, es va casar i va tenir dos fills. Però a partir d'unes visions que va tenir de Crist crucificat va entendre que havia de dedicar tota la seva vida i la seva obra a Déu;per això va vendre totes les seves possessions i es va allunyar de la seva família. A partir d'aquest moment, va iniciar una etapa de formació intel·lectual que duraria deu anys, durant els quals va aprendre llatí i àrab i es va formar en ciència i filosofia. Els últims anys de la seva vida van ser d'una activitat intensa,ja que es va dedicar plenament al seu objectiu: defensar i difondre la fe cristiana. Per aconseguir-ho es va proposar dur a terme un programa triple:

*convertir els infidels;
*escriure llibres per combatre els errors contraris a la religió;
*fundar monestirs on s'ensenyessin les llengües dels infidels als futurs missioners.

Per tal de dur a terme el seu programa va viatjar diverses vegades al nord d'Àfrica, va escriure un total de 250 llibres en què explicava la seva doctrina i va viatjar per diferents ciutats europees (MontpelIer, Roma, París, Gènova, Napols, Lió, Pisa, Avinyó, Viena, etc.) per fer classes a les universitats, entrevistar-se amb papes i reis o bé participar en concilis.Va morir el 1316, als 84 anys, en un viatge de retorn a Mallorca.

Ramon Llull va escriure sobre temses molt diversos: filosofia, teologia, medicina, ciència, narrativa, poesia ... i va utilitzar diverses llengües:català,àrab,llatí i provençal (només per a la poesia). La varietat de llengües s'explica pel desig que tenia d'arribar a tothom i difondre el seu pensament: escrivia en català perquè els habitants del seu país l'entenguessin, i en llatí i àrab perquè eren les dues grans llengües de cultura del món medieval. El llatí li va servir per fer-se entendre a les universitats europees, i l'àrab, per arribar als musulmans del nord d'Àfrica,als quals volia convertir al cristianisme.





A causa de l'extensió i varietat de la seva obra, només destacarem aquí els títols més coneguts i difosos.

* Prosa filosòfica i científica: "Arbre de Ciència" i "Gentil".
* Obra narrativa: "Vida coetània", "Blanquerna", "Llibre de l'orde de cavalleria" i "Llibre de meravelles".
* Obra poètica: "Cant de Ramon", "Desconhort".
* Obra mística: "Llibre de contemplació en Déu", "Llibre d'Amic e Amat", "Arbre de filosofia d'Amor".

Llull és considerat el creador de la prosa literària en llengua catalana, perquè va ser el primer a utilitzar una llengua romànica, el català, per escriure sobre temes filosòfics i científics, que fins aleshores s'havien escrit en llatí. Això va tenir unes conseqüències molt importants, ja que, d'una banda, va haver inventar-se paraules noves -d'aquesta manera va augmentar el lèxic de la nostra llengua-, i de l'altra, va elaborar una prosa més madura per poder expressar una sèrie de conceptes i raonaments que sempre s'havien expressat en llatí".






Cerqueu informació a la xarxa i després contesteu les següents activitats:

1. Vida i obra de l'autor. Biografia: no heu de tallar i enganxar. Expliqueu molt breument la seva vida. I segon, digueu amb les vostres paraules perquè és considerat el primer creador de la prosa catalana. Mínim 10 línies. Hi ha d'haver una imatge relacionada amb el poeta.

2. Obra: Cerqueu i escriviu cinc obres de Llull amb el corresponent any de creació. Poseu-hi una portada d'un llibre de Llull.

3. "El Llibre de les bésties" és una obra de Llull inclosa al "Llibre de meravelles", en la part en què parla deis animals. Aquesta narració és protagonitzada per animals, però Llull se'n serveix no per parlar d'ells sinó dels homes i dels aspectes més foscos de la política.

Llegeix el fragment següent i contesta les preguntes que tens a continuació:



"Molt desplagué a Na Renard i als seus companys no ser del consell del rei; i en aquell punt Na Renard concebé traïció en el seu cor i desitjà la mort del rei. I digué a l'Elefant aquestes paraules:
-D'aquí endavant hi haurà gran enemistat entre les bèsties que mengen carn i les
5 bèsties que mengen herba, ja que el rei i els seus consellers mengen carn i vosaltres no teniu en el seu consell cap bèstia que sigui de la vostra naturalesa, ni que hi mantingui el vostre dret.
L'Elefant respongué i digué que esperava que la Serp i el Gall raonarien el seu dret a la cort del rei, perquè eren bèsties que no vivien de carn.
10 Respongué Na Renard i digué que en una terra s'esdevingué que un cristià tenia un sarraí del qual es fiava molt i al qual feia moltes satisfaccions; el sarraí, com que era contrari a ell per religió, no li podia portar bona voluntat, sinó que pensava sempre com el podria matar.
-I per això, senyor Elefant -digué Na Renard-, la Serp i el Gall són de llinatge tan
15 diferent al vostre i al dels vostres companys que encara que no mengin carn no us en fieu, i tingueu per cert que consentiran en tot allò que sigui dany per a vós i tots els vostres companys.
En gran preocupació estigué l'Elefant per les paraules de Na Renard, i considerà llargament el dany que li podia venir a ell i als seus companys per l'elecció del rei
20 i dels seus consellers".

Ramon Llull, "Llibre de les bèsties".

3.a) Cerca al diccionari o en una enciclopèdia que és una faula. Creus que aquesta narració es pot considerar una faula? Per què?
b)Quin animal és Na Renard?
c)Qui és un sarraí?
d)Per què creus que Na Renard explica aquesta història del cristià i el sarraí?
e)Què creus que vol aconseguir Na Renard amb les paraules que adreça a l'Elefant?


4. "A vós, dona Verge Santa Maria..."

A vós, Dona Verge Santa Maria,
dó mon voler, qui·s vol enamorar
de vós tan fort que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre que no sia
volent en vós, qui és maire d'amor.
Qui vós no vol, no ha d'on s'enamor.

Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e·l saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo què·ls faria?
E vós, Dona, si·us plai, façats membrar,
entendre, amar a clerecia,
per ço que vagen en Suria
los infeels convertir, preïcar,
e·ls crestians facen pacificar.

Mant hom se vana que morria
pel vostre fill, si loc venia;
mas paucs són cells qui·l vagen preïcar
als infeels, car mort los fai dubtar.


I
A vós, Dona Verge Santa Maria, dono el meu voler* que es vol enamorar de vós tan fortament que no voldria desitjar ni
estimar altra cosa fora de vós, ja que tot voler és millorable sobre qualsevol altre excepte el voler de vós, que sou mare d’amor; qui no us vol a vós no pot enamorar-se de ningú.

II Com que el meu voler vol la vostra senyoria, també us vull donar la meva memòria i el meu saber; ja que, sense voler,
Dona, jo què en podria fer d’ells? I vós, Dona, si us plau, feu que els clergues us recordin, entenguin i estimin per tal que
vagin fins a Síria [Terra Santa] a predicar i convertir els infidels, i a pacificar els cristians.

III Molts homes es vanen que moririen pel vostre Fill si calia; però són pocs aquells qui van a predicar entre els infidels, perquè la mort els fa dubtar.

*Quan Llull parla de voler es refereix a la voluntat, una de les tres potències de l’ànima racional segons Sant Agustí: la voluntat (voler), la memòria (membrar) i l’enteniment o el coneixement (saber).

Aquest poema és inclòs en el capítol LXXVI del Llibre III del Llibre d’Evast e Banquerna. És dedicat a la Mare de Déu. En ell s’exalten les qualitats associades pel cristianisme a la figura de Maria.

El poema consta de tres cobles.
La primera i la segona de vuit versos i la tercera només de quatre. La mètrica i la rima [consonant] s’estructuren:

1a estrofa: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10C/10C
2a estrofa: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10B/10B
3a estrofa: 8a/8a/10B/10B

4.a) Llull en aquest poema usa els recursos estilístics propis de l’amor cortès, però amb una temàtica i intencionalitat religiosa. Quins són i en quins versos els trobes?


També és possible veure i escoltar la versió musicada del poema, interpretada per Maria Dolors Laffite.
http://youtu.be/vCOumLh0KUA





Per saber-ne més:

Presentació Ramon Llull feta per guest93c8b1
http://www.slideshare.net/guest93c8b1/ramon-llull-2123276






- Ramon Llull, ciència i acció
Edu3.cat


Ramon Llull - Autors a lletrA - Literatura catalana a internet
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/ramon-llull

Ramon LLull. Viquipèdia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_Llull

RAMON LLULL. Alguns textos i fragments d'aquest autor. Des del portal Mallorca Web.
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/llull/index_html.html

Ramon Llull. AELC. Associació d'escriptors en llengua catalana
http://www.escriptors.cat/autors/llullr/pagina.php?id_sec=2850

Qui és Ramon Llull? Centre de documentació Ramon Llull
http://quisestlullus.narpan.net