dimarts, 4 d’octubre de 2011

2n de BAT. COMENTARI AUSIÀS MARCH

Comentari del poema XIII d'Ausiàs March.


1. Poema XIII



I. Colguen les gents ab alegria festes,
loant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables orts
sien cerquats ab recont de grans gestes;
e vaja yo los sepulcres cerquant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.



II. Cascú requer e vol a son senblant;
per ço no·m plau la pràctica dels vius.
D'imaginar mon estat són esquius;
sí com d'om mort, de mi prenen espant.
Lo rey xipré, presoner d'un heretge,
en mon esguart no és malauyrat,
car ço que vull no serà may finat,
de mon desig no·m porà guarir metge.



III. Cell Texion qui·l buytre·l menga·l fetge
e per tots temps brota la carn de nou,
en son menjar aquell ocell may clou;
pus fort dolor d'aquesta·m té lo setge;
car és hun verm qui romp la mia pensa,
altre lo cor, qui may cessen de rompre,
e llur treball no·s porà enterrompre
sinó ab ço que d'aver se defensa.


IV. E si la mort no·m dugués tal offensa
-ffer mi absent d'una tan plasent vista-,
no li graesch que de tera no vista
lo meu cors nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo ymaginar
los meus desigs no poder-se complir;
e si·m cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.


V. E si·n lo cel Déu me vol allogar,
part veura Ell, per complir mon delit
serà mester que·m sia dellay dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint-vos com per poqua mercè
mor l'ignoscent e per amar-vos martre:
cell qui lo cors de l'arma vol departre,
si ferm cregués que·us dolrríeu de se.


VI. Lir entre carts, vós sabeu e yo sé
que·s pot bé fer hom morir per amor;
creure de mi, que só en tal dolor,
no fareu molt que·y doneu plena fe.



2. Versió en català modern



I. La gent ha de celebra festes amb alegria, lloant a Déu i barrejant-hi diversions; que les places, els carrers i els jardins siguin recorreguts amb els cantars de grans gestes. I que jo vagi recorrent els sepulcres, preguntant a les ànimes infernades, que em respondran, perquè no són acompanyades en el seu dolor etern d'un altre que no sigui jo.



II. Tothom busca i va amb el seu semblant, per això el fer dels vius no em plau: eviten
imaginar el meu esta i s'espanten de mi com si fos mort. El rei de Xipre, presoner d'un
infidel, comparant-lo amb mi no és pas malaurat, perquè el que jo vull no serà mai acabat i del meu desig no em podrà curar cap metge.



III. Talment com Tició a qui el voltor se li menja el fetge, a qui sempre li torna a brotar la carn i en el seu menjar l'ocell mai acaba. A mi m'assetja un dolor més fort que aquest, perquè és un corc el que em rosega el pensament i un altre el que em rosega el cor, mai no paren de rosegar, ni el seu treball es podrà interrompre, si no és amb això que priva de donar-se.



IV. I si la mort no em portés aquesta ofensa, el fet de privar-me d'aquesta plaent vista, no li agraeixo que enterri el meu cos nu, que no pensa en perdre plaers, sinó que el fet d'imaginar els desigs que no es poden complir. I si convé que acabi el meu últim dia, amb ell acabarà el bon amar.



V. I si en el cel Déu em vol, a part de veure'l a Ell, per satisfer el meu delit, caldrà que se'm digui que d'aquesta mort us ha plagut plorar. Penedint-vos perquè a causa de la vostra poca mercè ha mort l'innocent, que és màrtir per amar-vos. Aquest qui vol que l'ànima se li desprengui del col, bé ho faria si cregués que vos us doldríeu d'això.



VI. Llir entre cards, vos sabeu i jo sé que és possible que algú mori per amor, creieu-me que jo sóc en tal dolor i no fareu pas massa esforç que d'això en donareu plena fe.



COMENTARI: Aquest poema pertany també al grup de poesies del cicle amorós marquià “Llir entre cards”.

El poeta l’inicia amb una detallada descripció de les festes i divertiments de l’època i la contraposa a la seva tristesa per l’amor ferit que sofreix. De fet el seu “jo” sap que el guariment que li cal no el pot aconseguir. El seu patiment, a causa del desamor de la dama, és tant intens, que només s’avindria a deixar aquest món d’infelicitat que l’impregna si tingués la certesa que la dama ploraria la seva absència, cosa ben dubtosa.

La conclusió del poema sintetitza la idea de la culpabilització de la dama davant la dissort amorosa del poeta.

El poema s’estructura en cinc cobles de vuit versos decasíl·labs amb una tornda de quatre que segueixen l’esquema de creu-creuada: 10A/10B/10B/10A/10C/10D/10D/10C. Ausiàs March utilitza el decasíl·lab de tradició catalana, amb cesura a la quarta síl·laba.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada