divendres, 14 octubre de 2011

EL TEATRE



El gènere dramàtic està constituït pels textos teatrals. Són les obres literàries pensades per ser representades davant d'un públic a través d'uns personatges que guien l'acció a partir dels diàlegs. L'autor/a, els actors, actrius i el públic són els tres elements bàsics de l'obra teatral.




Les grans modalitats teatrals són la tragèdia i la comèdia.




La tragèdia és el gènere teatral més antic. La força del destí empeny els protagonistes a la fatalitat. El final és tràgic perquè els èssers humans no poden fugir del destí marcat. La tèmàtica és seriosa i l'obra adopta un to greu i elevat.



La comèdia neix a Grècia i és considerat l'altre gran gènere clàssic. Té una finalitat crítica i moralitzadora i, sobretot, un desenllaç feliç. Els fets i personatges són extrets de la realitat quotidiana. Amb un to d'humor, busca la comicitat tot provocant embolics en la trama, exagerant i deformant els trets dels personatges i de les situacions. Retrat persoatges propis del momet històric i social tot fent èmfasi en els defectes. El to és humorístic i satíric i fa servir la llegua col·loquial.





El text teatral pertany a la tipologia de text dialogat o conversacional. Els diàlegs, basats en torns de pregunta-resposta, són el fonament de l'obra de teatre. L'autor, a més, informa de la posada en escena. Això fa que en el text teatral intervinguin dos tipus d'elements:





* Els diàlegs: són els intercanvis verbals entre els personatges, que guien l'acció des de l'inici fins al desenllaç.



* Les acotacions: són les instruccins de l'autor/a per a la posada en escena. Informen sobre l'escenogafia (distribució de l'espai, decorats, llum, música, objectes...) i la interpretació (tipus de veu, to, gestos, moviments dels actors...).





Les acotacions s'insereixen entre parèntesis i amb una lletra diferent de la del text.



Ex.: (S'il·lumina l'espai de darrere la cortina diagonal i, per trasparència, es veu una vella que demana caritat).



VELLA.- Ua gràcia de caritat per a una pobra vella!



NENA.- Ostres!



FADA.- Per la teva bona acció pots demanar el que vulguis i t'ho condeciré! (La nena perplexa no obre boca). Què et passa?






Les acotacions aporten diverses informacions de l'escenografia, de les accions, de les actituds dels personatges o dels seus pensaments, de la distribució i aprofitament de l'espai, els decorats, l'atrezzo (mobles, decoració, vestuari, maquillatge, perruqueria), música, il·luminació...





Estructura externa i estructura interna.






Els textos teatrals presenten una estructura que posa de manifest l'organització i el curs de l'acció. Cal distingir entre:





* Estructura externa: fa referència a la forma del text. Els textos tetrals es divideixen en actes i els actes en escenes:





- Acte: cada una de les parts en què es divideix el text d'acord amb l'estructura de l'argument. Els actes se solen separar per mitjà d'intervals, que indiquen un canvi d'espai i també un avanç en el temps.



- Escena: cada una de les parts en què es divideix un acte. Representen les diverses situacions en què s'estructura cada acte i solen anar relacionades amb les entrades i sortides dels personatges.




El canvi d'acte i d'escena comporta, generalment, modificacions de l'escenari, dels decorats, de l'atrezzo.





Estructura interna: fa referència al curs de l'acció. Bàsicament, el teatre és la representació de conflictes humans, d'individus que entren en oposició amb el destí, amb els altres individus, amb el món que els envolta, amb les normes socials...



El conflicte organitza l'argument i el desenvolupament de l'acció. L'acció dramàtica s'estructura en tres parts:



*Plantejament: presentació que situa tots els elements que fan possible la comprensió del conflicte (marc de l'acció, temps en què s'ubica, personatges, inici del conflicte...).



*Nus: desenvolupament i intensificació del conflicte. Puja la tensió dramàtica fins al clímax, que és el moment de màxim tensió i dóna lloc al desenllaç.



*Desenllaç: resolució del conflicte.





L'argument s'organitza, generalment, a partir d'un conflicte principal que vertebra l'obra, i de conflictes secundaris que impulsen l'acció.



En una obra e tres actes, l'acció se sol organitzar de la forma següent:.



Acte primer -----------> Acte segon ------------> Acte tercer



plantejament nus desenllaç








La tensió dramàtica és un element clau en la configuració i desenvolupament de l'obra. La progressió ascendent del conflicte i els recursos d'intriga i tensió que dissenya l'autor tenen com a finalitat captar l'atenció del públic i mantenir l'interès de l'espectador fins al desenllaç de l'obra. Els autors solen acumular els elements culminants de l'acció dramàtica en les escenes finals de cada acte.





La intriga i la tensió també es manifesten amb els recursos següents:



* moments excitants: donen un nou impuls a l'argument.



* moments retardants: endarrereixen el desenllaç per crear més tensió.






En el text teatral, el diàleg permet:



* explicar fets recents de l'obra que demanarien per a la representació una escenografia molt compleza i que farien desviar el curs de l'acció.



* explicar fets passats que ajuden a entendre la situació present i el perfil dels personatges.






També hi pot haver monòlegs, on només un personatge parla i centra tota l'atenció.






L'acció






L'acció es basa en la relació causa-efecte i avança a partir dels dos components del text teatral (els diàlegs i les acotacions).



El conflicte és l'element essencial que fa moure l'acció i vertebra el desenvolupament de l'obra. Formen part del conflicte totes aquelles forces (humanes no humanes, externes o internes) que entren en conflicte i que es contraposen a la voluntat dels protagonistes. Segons el gènere teatral, el coflicte pren formes diferents: en la tragèdia, per exemple, s'esdevé a causa de la fatalitat del destí i de la profunditat de les passions humanes; en la comèdia, els conflictes són embolics de la vida quotidiana i busquen la comicitat.




Els personatges





Qualsevol personatge d'una obra de teatre conforma un "caràcter teatral", és a dir, representa un tipus humà amb un conjunt d'atributs.



Per exemple, al personatge de Hamlet, de Shaespeare, se'l sol definir com a realista, asocial, colèric, violent, cruel, que mai no arriba a realitzar-se ni a trobar la pau interior. El públic percep aquestes característiques a partir del text però, sobretot, a partir de la interpretació de l'actor (de la intensitat i el to de veu, de la manera de parlar, de comportar-se, de relacionar-se, de moure's...), amb el suport d'altres elements (vestuari, maquillatge...).



En aquest sentit, tots els elements que configuren la interpretació (expressió verbal, no verbal i caracterització) serveixen per definir el caràcter del personatge.





Un personatge es caracteritza a partir dels elements següents:






* Allò que diu amb paraules.



*Allò que diu amb gestos, moviments, mirades...



*Els comentaris d'altres personatges.



*El desenvolupament de l'acció, que posa de manifest com s'enfronta a les adversitats i les resol.





Segon la seva importància, els personatges es classifiquen en:





*Protagonista: és el personatge principal que vertebra l'obra.



*Antagonista: és el personatge que s'oposa al protagonista i entra en conflicte amb ell.



*Col·laboradors: ajuden el protagonista o l'antagonista a acomplir es seus propòsits.



*Decoratius: fan versemblant l'espai.




També poden ser plans, rodons, variables o invariables.




El diàleg





El diàleg és l'intercanvi verbal entre dos o més personatges. La modalitat de diàleg que s'utilitza al teatre és d'estil directe, perquè reprodueix exactament una conversa tal com s'esdevé. De vegades un personatge pot fer servir el diàleg indirecte, quan explica què ha dit o què ha sentit un altre personatge.






El diàleg acompleix moltes funcions en el text teatral


- Fa avançar el curs de l'acció.


- Posa de manifest el caràcter dels personatges.



- Reflecteix actituds, commportaments i relacions.



- Descriu estats d'ànim, maneres de pensar.



- Anticipa fets o fa retrospeccions que ajuden a entendre l'argument.






El monòleg



El text teatral es construex a partir del diàleg i, en menor mesura, del monòleg.



El monòleg és el discurs d'un personatge que no està destinat a cap interlocutor i no espera resposta. Segons la funció que fa, els monòlegs es classifiquen en:


*monòleg tècnic: explica fets o esdeveniments passats que no poden ser representats en directe, però que ajuden a entendre el curs de l'obra.



*monòleg líric: expressa emocions, confidències, sentiments d'un personatge


*monòleg de reflexió: exlica pensaments, reflexions entorn a termes relacionats amb fets de l'obra.



*Apart: són paraules dites al públic en veu baixa. Sol ser una intervencio molt breu i busca la complicitat del públic.





En algunes obres apareix la veu del cor, personatge col·lectiu que pot acomplir diverses funcions:



- fer de consciència del personatge.



- predir esdeveniments futurs.


- fer de narrador.


- expressar la veu de tota la comunitat.





Llenguatge. Característiques lingüístiques.



La llengua parlada és el vehicle de comunicació en el text teatral i les característiques que presenta han d'adaptar-se al conjunt de l'obra.



La llengua de les obres teatrals s'adapta, doncs, a diversos elements:



* Reflecteix les característiques pròpies del discurs oral:



- Gran varietat d'entonació, amb un ús freqüent d'exclamacions interrogacions.



- Elisions de sons.



- Freses curtes, inacabades, amb alteració dels elements de la frase.



- Lèxic viu, amb recursos expressius com frases fetes, comparacions, diminutius, augmentatius...



*Posa de manifest les característiques d'un grup, sigui geogràfic, social, generacional, urbà/rural...






Una obra ambientada en un indret geogràfic localitzat ha de reflectir, perquè sigui versemblant, la parla habitual dels habitants atenent tant als aspectes dialectals, com d'edat, sexe o condició social.






*Refecteix característiques d'un individu: els individus presenten trets que els diferenncien dels altres. En la comèdia, per exemple, alguns personatges sole presentar defectes, tics, que produeixen un efecte còmic.






* S'adequa el tipus i to de l'obra. Si el to de l'obra és còmic, abunda més el registre informal, col·loquial; en canvi, si el to és seriós, tràgic, sol aparèixer el registre formal.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada