dissabte, 22 d’octubre de 2011

LA LITERATURA DELS SEGLES XVI, XVII I XVIII. RENAIXEMENT, BARROC, IL·LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME.

Unitat de npintu
Unitat 4
View more presentations from npintu


Introducció



Durant els segles XVI, XVII i XVIII, la producció literària culta en català va disminuir. Comparada amb la producció del segle anterior, s'hi troben menys escriptors i menys obres de qualitat. Per això, durant la Renaixença aquest període s'anomenà "Decadència". De totes maneres és qüestionable aquest terme perquè, tot i que en menys quantitat, hi hagué una literatura culta que va seguir els corrents literaris europeus del moment: Renaixement, Barroc, neoclassicisme i Il·lustració. Pel que fa a la literatura popular, es mantingué ben viva, amb una notable producció d'obres.






El Reeaixement, se situa al segle XVI, comportà una visió del món i un nou concepte de la cultura, que s'estengué a totes les manifestacions i àmbits de la vida social. Estèticament suposà el retorn als clàssics grecollatins, que van ser presos com a models. Aquest període situa l'home com a cente del món.





El Barroc és el moviment que abraça tot el segle XVII, un segle caracteritzat per una crisi intensa de valors que portarà a un estat de pessimisme i en què es tracten temes com la mort, el pas del temps i la fugacitat de la vida. Es fa una literatura retòrica que busca l'efecte estètic, allunyada de la mesura i l'harmonia del Renaixement.





El segle XVIII es caracteritza pels descobriments tècnics i científics. Va aparèixer un corrent de pensament recolzat enn la raó humana que desenvolupà l'esperit crític com a mètode. Aquest esperit originà a Europa la filosofia de la Il·lustració, caracteritzada per l'escepticisme pel que fa a religió i a materialisme. Un altre moviment d'aquest segle és el neoclassicisme, que implicà un retorn a les normes clàssiques i als models grecs i llatins.



Conceptes clau:





1. Definició del terme Decadència. Quins segles pertanyen a aquest període?





La Decadència engloba els segles S.XVI, XVII i XVIII de l’Edat moderna. I per tant, el Renaixement, Barroc, Il·lustració i Neoclassicisme. La decadència és el nom que li donen a aquesta etapa de la història els intel·lectuals de la Renaixença, ja que va ser un període d'afebliment polític i econòmic. En aquests segles hi va haver una crisis política i econòmica que va repercutir en la literatura. Va disminuir la producció literària catalana i va estar sota la influència de la literatura llatina i castellana.






2. Causes de l’afebliment de la llengua catalana




Aquest afebliment estava caracteritzat per la progressiva castellanització de l’aristocràcia i la literatura culta. La decadència política i cultural dels territoris de parla catalana es van desequilibrar la consciència de unitat lingüística. Els fets que van causar aquest afebliment van ser:



Causes històriques:
- Extinció dels reis del Casal de Barcelona i entronització d'un rei castellà, Ferran d'Antequera.



- Unió de la corona catalano-aragonesa amb la castellana pel casament de Ferran II i Isabel de Castella (1469)



- La persecució política de la llengua després dels decrets de Nova Planta.




Causes socioeconòmiques:
- Desplaçament del comerç marítim del Mediterrani cap a l'Atlàntic pel descobriment d'Amèrica.






- Crisi econòmica per la guerra civil durant el regant de Joan II i crisi demogràfica.
- Instauració de la Inquisició i expulsió dels jueus (banquers i comerciants). Expulsió dels moriscos de València (XVII) i posterior repoblament per gent de parla castellana.



Causes culturals:
- Ressorgiment del llatí com a llengua de cultura i d'educació (en el segon humanisme o humanisme renaixentista).



- Invenció de la impremta i tendència a imprimir només allò que té més lectors (per tant, en castellà o llatí).



- Desaparició de la Cancelleria Reial (cosa que provoca més dialectalització del català).



L’acceleració de la fragmentació dialectal, afavorida per la manca d’elements unificadors i de models literaris vàlids.



- Desplaçament de la capitalitat de Barcelona cap a València que es castellanitzarà molt durant el virregnat de Germana de Foix.



- La castellanització de l’aristocràcia catalana.



- La desconfiança envers la pròpia llegua per tal dels escriptors catalans, que la consideraven antiquada.



- La pèrdua de consciència lingüística va marcar l’inici del procés de substitució lingüística, en què el català retrocedia davant del castellà.



3. Sobre el s.XVI:




3.1. Quin moviment literari es dóna? Definició i síntesi de les característiques de la poesia culta.





Va sorgir el RENAIXEMENT, que va significar la culminació de l’humanisme. Es caracteritza pel triomf de l’individualisme, les ganes de viure i l’afany per conèixer l’ésser humà i tot allò que l’envolta.






Sobre el s.XVI:
Dels interessos culturals renaixentistes destaquen l’estudi i codificació de les llengües vulgars, a la vegada també s’interessaven per les llengües clàssiques i la curiositat per la història pròpia. Humanisme artístic i social, valors estètics del món clàssic grecollatí i la tradició, la raó és l'única font de coneixement, subjecció a la norma i a la disciplina artística, recerca d'ideals d'equilibri, mesura i harmonia=bellesa.



El gènere cultural més utilitzat durant el Renaixement va ser la poesia culta. La seva temàtica es centrava en:
· El Fet amorós, el qual inclou la idealització de la dona i la insatisfacció amorosa del poeta.
· La Natura, com a marc mític i simbòlic, que es trobava darrere de totes les composicions poètiques.
· Mites clàssics grecollatins.




En la poesia culta es va crear la renovació formal que incloïa la introducció dels decasíl·labs sense cesura i el sonet.

El sonet és la composició estròfica més utilitza durant el Renaixement. Els primers poetes que van utilitzar aquesta nova composició estròfica van ser: Pere Torroella i Pere Serafí.




Hi ha poetes cultes, com Joan Timoneda, que utilitzen formes de la literatura popular. Continuen tenint com a tema central, l’amor.





4. Sobre el s. XVII:




4.1. Quin moviment literari es dóna? Definició i síntesi de les característiques de la poesia culta.






Va sorgir el BARROC, que representa el trencament amb el Renaixement, ja que se centra en el pessimisme i mostra els aspectes més negatius dels éssers humans.
A Catalunya, aquest moviment va coincidir amb la guerra dels Segadors, amb els desequilibris econòmics i socials, que van provocar l’augment del bandolerisme.
La poesia culta barroca tenia una temàtica d’actitud de desengany i frustració, producte d’una època de profunda crisi social. Degut a la crisi de valors i la imposició de la Contrareforma, mostra un desengany davant la realitat, obsessió pel pas del temps i la brevetat de la vida, predomina la irracionalitat, desapareixen les normes i regles i l'equilibri.




Presenta dos estils:
-Conceptisme: deformació caricaturesca de la realitat, jocs de paraules, retòrica, antítesi, contrast.




- Culteranisme: idealització de la realitat, metàfores embellidores, recursos fònics i mètrics.


Els temes que s’utilitzaven eren:
· El pas del temps i la mort.
· La dualitat de la fugacitat del plaer.
· La caricatura burlesca de l’existència.
· El pessimisme polític.


Els recursos emprats eren:
· L’artificiositat.
· El contrast entre conceptes, antítesi.
· La deformació de la realitat.
· L’abundor de cultismes i castellanismes.
· L’ús sovint de figures retòriques (hipèrbatons, metàfores...).




Un dels màxims representants de la poesia culta barroca va ser Francesc Fontanella. La poesia d’aquest autor mostrava la influència francesa i castellana, sobretot en l’estil i el lèxic utilitzat, com per exemple hi havia molt mots coincidents amb el castellà.
La seva temàtica gira al voltant de:
· Romanços de to pastoril, on es mostra amor i desamor entre el pastor “Gilet” i la pastora “Gileta”.
· Ús del sonet.

Es caracteritzava per tenir dos vessants, que mostraven el contrast. Aquests vessants són:
· Vessant culte, on es mostra la bellesa d’una dama molt elegant.
· Vessant satíric i burlesc, on es mostra la burla d’una majordoma.


5. Sobre el s. XVIII:


5.1. Quin moviment literari es dóna? Defineix-lo breument i també el moviment de la Il·lustració:








El moviment que es dóna a partir del segle XVIII és el NEOCLASSICISME, que va ser un moviment estètic inspirat en l’Antiguitat grecoromana i relacionat amb la Il·lustració, és a dir, que recupera els models clàssics. Va ser important sobretot en els territoris de Rosselló i Menorca a causa de la situació política que hi havia: el Rosselló pertanyia a l’estat francès i Menorca, es trobava sota el domini britànic.



Diferència entre Neoclassicisme i Il.lustració:
Neoclassicisme: (terme estètic ) Sorgit a França, vol el retorn als models grecollatins, la norma, l'equilibri i la mesura.


Il.lustració: (terme ideològic) Sorgida a Gran Bretanya, França, Alemanya...També dit segle de les llums, edat de la Raó,Edat Augusta: claror contra obscuritat, raó contra irracionalitat.



La Il·lustració és el moviment cultural i filosòfic que es va desenvolupar durant el segle XVIII. Era basat en el racionalisme francès i en l’empirisme d’origen anglès, el pensament il·lustrat confiava en la raó. Va generar un gran optimisme i la creença que es podia millorar la vida de l’individu i de la col·lectivitat. Una de les conseqüències va ser l’enciclopedisme: l’afany de recollir i divulgar tots els coneixements.




El moviment que es dóna a partir del segle XVIII és el neoclassicisme, que va ser un moviment estètic inspirat en l’Antiguitat grecoromana i relacionat amb la Il·lustració, és a dir, que recupera els models clàssics. Va ser important sobretot els territoris de Rosselló i Menorca a causa de la situació política que hi havia: el Rosselló pertanyia a l’Estat francès i Menorca, es trobava sota el domini britànic.





La Il·lustració és el moviment cultural i filosòfic que es va desenvolupar durant el segle XVIII. Era basat en el racionalisme francès i en l’empirisme d’origen anglès, el pensament il·lustrat confiava en la raó. Va generar un gran optimisme i la creença que es podia millorar la vida de l’individu i de la col·lectivitat. Una de les conseqüències va ser l’enciclopedisme: l’afany de recollir i divulgar tots els coneixements.



6. La literatura popular. Característiques i gèneres.
Les característiques de la poesia popular són: en quant a la temàtica, presenta temes relacionats amb l’amor, les feines del camp i de la casa, temes infantils, religiosos i històrics; i, en quant als recursos usa versos curts i rima assonant, un lèxic i una sintaxi força senzills, abundor d’arcaismes i dialectalismes, lligada a la música, al cant i de transmissió oral.



Produïda i consumida fora dels ambients intel·lectuals, per la gent del poble, anònima i de transmissió oral, plena de canvis i variants a gust de l'intèrpret o el públic, i de difícil datació (models molt antics) Temes sentimentals, idealistes, humorístics, angoixes i reivindicacions col·lectives. Es va recopilar durant el romanticisme, gràcies a intel.lectuals com Milà i Fontanals o Marià Aguiló.



Gèneres poètics




- Goigs a la Verge o sants:
Són cançons religioses impreses en un full solt que lloen la Mare de Déu o els sants. Eren cantats en processons, melodia repetitiva, impresos amb l'estampa del sant.



- Nadales: melodies riques, temes de la Nativitat, visió humana del fet a través de la sagrada família. Són composicions poètiques que tracten temes relacionats amb les celebracions i el costums nadalencs. Es caracteritzen pel to festiu i alegre. Es difonen mitjançant la cançó.



- Corrandes i Cançons de pandero: tema profà (cançó de bressol, d'amor, de treball al camp...). Sota aquest gènere corresponen un gran nombre de cançons curtes de temàtica molt diversa amb l’estructura de quatre versos heptasíl·labs amb rima assonant en els versos parells.



- Romanços o balades: heptasíl.labes, narratives, amb històries de llegenda, humor, tragèdia, fets històrics .Les més famoses són les cançons de bandoler. Cançons de bandolers i lladres del camí ral. Es van originar un bon nombre de cançons de bandolers a causa del bandolerisme que va assolar la Catalunya rural durant els segles XVI i XVII. En quan a l’estructura presenten diverses formes, tot i que el romanç (tirallonga de versos heptasíl·labs amb rima assonant en els versos parells) tot i que és el més habitual.



Gèneres teatrals
- Tema religiós: de Nadal i Pasqua
, primer es representaven dins dels temples, però després agafaren elements profans i sortiren dels temples. Text pobre i escenografia rica i complicada: Pastorets, Passions i Misteri d'Elx (que explica l'ascensió de la Verge i és tota cantada)



- Tema profà: entremès. Un sol acte, argument simple i tema burlesc. Farsa d'en Cornei (XVI)



Gèneres narratius
- Rondalla
: fets imaginaris (reals o fantàstics), amb fórmules típiques d'inici i final (Vet aquí el conte acabat), repetició de fets, llengua oral (refranys, frases fetes, onomatopeies...) i moralitat final. Lloc-Temps imprecís.



- Llegenda: fets presentats com a verídics. Lloc i temps precisos i històrics.



- Reculls: Aplec de rondaies mallorquines de Jordi des Racó (fet per Antoni Maria Alcover), Rondallística (Joan Amades) i Rondalles valencianes (Enric Valor).





7. Altres gèneres



7.2. L’assaig:
L’assaig és una obra breu que desenvolupa un tema concret mitjançant judicis o apreciacions personals. Hi ha voluntat de creació literària i pretén d’aprofundir en el coneixement de l’home, alhora que hi apareix una certa pretensió moralitzadora.



7.3. El dietari:
El dietari es pot definir com el llibre en què un cronista escriu, per dies, els esdeveniments més notables. Un dietari molt important i conegut és el de “ El baró de Maldà “.







PER SABER-NE MÉS








El RENAIXEMENT






Els estudiosos de la història i la cultura catalanes coincideixen a unificar les característiques que abasten des del Renaixement fins a la Il·lustració, és a dir, els segles XVI, XVII i XVIII, amb el nom de Decadència. Certament es tracta d'un període en què es combinen diversos factors negatius: l'afebliment de la personalitat política de Catalunya, una davallada en la qualitat literària de les obres produïdes i, en general, l'establiment d'una situació radicalment de diglòssia i en la consciència lingüística dels agents culturals.



(Diglòssia Situació sociolinguística en què una llengua o varietat és usada per a funcions formals (educació, literatura, administració política, etc.) i, generalment en l'ús escrit, enfront d'una altra que és utilitzada per a funcions informals, generalment orals.




Bilingüisme Ús alternatiu de dues llengües en l'individu i, per extensió, en un grup social. La circumstància de dues o més llengües en contacte provoca fenòmens d'interferència lingüística. La disciplina que estudia l'ús social d'una llengua i, en conseqüència el bilingüisme és la sociolingüística. ).




Tot plegat és un procés progressiu, i alhora imparable, que contrasta extraordinàriarnent amb la centúria anterior (segle xv), l'anomenada època daurada de la literatura catalana. El terme Decadència, que descriu aquesta llarga etapa d'esmorteïment de la cultura catalana, va ser creat precisament pels intel·lectuals que al segle XIX van iniciar la recuperació cultural i sociolingüística de la literatura catalana: la Renaixença. Així, doncs, Decadència i Renaixença són conceptes oposats i complementaris.

Els factors històrics que defineixen aquest període tan extens són molt variats i complexos. És destacable la castellanització progressiva de la cort -sobretot arran de la unió de les corones de Castella i Aragó amb el casament de Ferran II i Isabel I (1469)-, així com la política uniformitzadora i centralista de la dinastia dels Àustria.
Aquest accentuat carácter absolutista i castellanitzant de la cort, pel qual la Corona d'Aragó anà perdent la seva personalitat i independència polítiques, va ser especialment dramàtic per a la cultura catalana, tenint en compte que els intel·lectuals i els artistes estaven forçosament vinculats als esdeveniments de les corts reials, ja que aquestes finançaven, impulsaven i orientaven totes les iniciatives culturals.

Aquesta situació explica la diglòssia cultural i el bilingüisme de bona part dels escriptors catalans, adscrits a la cort castellana i enlluernats pels extraordinaris models literaris del Siglo de Oro espanyol.

El segle XVIII i la dinastia dels Borbó marcaren el moment culminant de la repressió cultural i lingüística a Catalunya, especialment amb el Decret de Nova Planta (1716), pel qual el rei Felip V imposa l'absolutisme monàrquic a la tradició constitucional catalana i, en conseqüencia, va abolir les institucions catalanes i va prohibir el catala com a llengua oficial.

Instrucción secreta de algunas cosas que deben tener presente los Corregidores de Cataluña por el ejercicio de sus empleos: [ ... ]

Sexto: Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. [ ... ]

Instruccions del Govern de Felip V
als corregidors de Catalunya

Tanmateix, en parlar de Decadència cal distingir el que es considera producció literària culta i elitista del que eren manifestacions literàries populars. Aquestes eren, sovint, de tradició oral, i molt poc o gens vinculades a la cort i als cercles intel·lectuals que seguien els models i la llengua de la literatura castellana.

La literatura popular, per tant, va sobreviure durant els segles de la Decadència, va poder conservar bona part de la seva creativitat i va exercir sense excessives interferències la funció que li era pròpia: marcar el ritme i l'expressió de la vida quotidiana i de les festes ancestrals i, alhora, entretenir el poble humil i analfabet que constituïa el noranta per cent de la població.

Si bé és indubtable que aquesta literatura popular no es pot comparar mai amb el nivell erudit i artificiós de literatura culta, tampoc no és gratuït donar-li un lloc en la història de la literatura catalana -i de qualsevol literatura-, cosa que, en certa manera, qüestiona el fet de qualificar de decadent tota la producció literària de tres segles de cultura en català.

Des de sempre hi ha hagut, paral·lelament a la literatura culta, una literatura popular i tradicional, creada i viscuda pel poble i que, per tant, respon als seus gustos, interessos i necessitats. A diferència de la literatura culta, condicionada pel decurs de la història i pels cànons dels diferents corrents estètics, la literatura popular i tradicional està vinculada a l'entorn immediat, les creences, els costums i les activitats de treball i de lleure pròpies de la gent del poble.

Les expressions literàries populars són anònimes i de tradició oral. Encara que en principi hagin estat creades per autors individuals, aquests representen els interessos, les vivències i els gustos d'un col·lectiu concret que ha fet seves aquestes expressions i les ha transmès oralment, amb lleugeres variacions, de generació en generació. Per això, les composicions poètiques, a més d'anar acompanyades d'una melodia que n'afavoria la difusió, contenien tot un seguit de recursos i mecanismes per facilitar-ne la memorització (repeticions, fórmules d'inici i de cloenda, paral·lelismes ... ).

Les cançons s'aprenien i es cantaven en festes, celebracions, cerimònies i altres trobades col·lectives, i en un àmbit més familiar, en els jocs per entretenir la canalla, per fer-la dormir ... Corrien de boca en boca fins que, al cap dels anys, es van fixar i recopilar en cançoners o altres reculls. Els trets més rellevants de la literatura popular són, alhora, els que la diferencien de la literatura culta. Tot i així, el límit entre totes dues és feble, ja que, des de sempre, han estat interrelacionades. Sempre hi ha hagut autors que s'han sentit atrets per aquesta literatura i han escrit obres inspirant-se en els elements formals i temàtics propis de les obres populars. Vegem-ho, fent un salt en el temps, en aquest poema de Salvat-Papasseit:

Amo l'aroma

Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa
com vela nova que torba el garbí.

Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja-
pledejarien si em veien sofrir.

Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaré teu.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT,
El poema de la rosa als llavis


A la vora de la mar

A la vora de la mar n'hi ha una donzella
que broda d'un mocador la flor més bella;
quan n'és a mig brodar li falta seda.
En veu venir un mariner que el mar navega:
-Mariner bon mariner si en porteu seda?
-De quin color la voleu, blanca o vermella?
-Vermelleta la vull jo que és millor seda:
vermelleta la vull jo que és per la reina.
Com dalt de la nau van ser la nau féu vela;
mariner es posa a cantar cançons novelles,
amb el cant del mariner, s'ha adormideta,
i amb els aires de la mar s'ha despertadeta.
-Mariner, bon mariner, torneu-me en terra
que los aires de la mar me'n donen pena.
-Aixo sí que no ho faré, que heu de ser meva.
-De tres germanes que som só la més bella;
I'una és casada amb un rei, l'altra és princesa
i jo, pobreta de mi! marinereta.
l'una en porta vestit d'or, l'altra de seda
i jo, pobreta de mi! de sargil negre.
L'una en va amb un cotxe d'or, l'altra de plata
i jo, pobreta de mi! amb una barca.
-No en sou marinera, no, que en sereu reina,
que jo só lo fill del rei de Inglaterra,
set anys ha que vaig pel món, per vós, donzella.

Anònim

EL PENSAMENT RENAIXENTISTA

El Renaixement és un període històric que es va iniciar al final del segle xv i que va durar fins a la segona meitat del XVI. Va sorgir a Itàlia, i des d'allà es va estendre per Europa i va influir notablement en tots els àmbits culturals.

Es va caracteritzar pel retorn i la reinterpretació dels valors i els ideals de l'antiguitat clàssica, i pel rebuig a l'època medieval. Tot plegat va ser motivat pels grans canvis històries del moment, que van afectar profundament el pensament europeu.




El gust per l'antiguitat clàssica ens porta a parlar de l'humanisme, centrat principalment en àrees de pensament com la filologia, la filosofia o la teologia, que s'expressava en una llengua concreta, la llatina. Tot i això, durant aquesta època les llengües vulgars van superar la seva condició d'inferioritat cultural respecte del llatí. El Renaixement va coincidir amb un període de canvis profunds en l'Europa del final del segle xv, uns canvis que es van reflectir en:




• La concepció i la creació de l' estat modern, basat en la figura d'un príncep aglutinador de poder.



La revolució religiosa, concretada en la Reforma protestant derivada de les doctrines d'Erasme de Rotterdam, que aspiraven a unir els ideals cristians i els humanístics; la resposta catòlica va ser la Contrareforma.


• Les teories humanístiques, plasmades en els terrenys artístic, polític i social.




La producció literària a Catalunya al segle XVI va estar marcada per una sèrie de circumstàncies peculiars. D'una banda, la situació política que es vivia va influir en l'ús de la llengua. El català ja no era la llengua de la cort i l'aristocràcia, i alguns autors es van castellanitzar. De l'altra, la literatura castellana oferia un model brillant, esplendorós i modern, que incitava a la imitació i a la substitució lingüística.




A més, les influències renaixentistes italianes obligaven a adaptar noves formes i a recuperar l'ús del lIatí. No obstant això, els models medievals continuaven vigents i marcaven una tradició a la qual es van mantenir fidels la majoria dels escriptors.

Ateses totes aquestes circurnstáncies, no és estrany que la literatura culta produïda durant aquest període a Catalunya i en català fos una literatura pobra, escassa i, en nombroses ocasions, mediocre.




Algunes obres reflectien la situació de diglòssia d'aquesta literatura culta i barrejaven les llengües catalana i castellana. Tanmateix, les manifestacions culturals populars es van mantenir lluny d'aquesta problemàtica i no van patir excessivament aquesta diglòssia. La producció literària d'aquesta època es concentra en:




Prosa. Hi destaquen dos corrents. El primer tingué Cristòfor Despuig com
a màxim representant. En la seva obra Los col·loquis de la insigne ciutot de Tortosa (escrita l'any 1557) es va fer ressó de la situació política de Catalunya i va advocar per l'ús del catala seguint el model humanístic de defensa de les llengües nacionals.





El segon, representat per L'espill de la vida religiosa (anònim, publicat l'any 1515), és continuador de les influències de la devatio moderna, escola espiritual sorgida als Països Baixos al final del segle XVI. En el terreny de les idees, cal esmentar l'obra de l'humanista més destacat de Catalunya, Joan Lluís Vives, seguidor de la filosofia d'Erasme de Rotterdam.
Don Pedro: No sé yo per què, a la veritat, no és tant cupdiciada como això la llengua catalana, y la aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.




Lucio: [ ... ] Més avant vos diré una cosa per a abonar ma rahó, que cert és de ponderar: y és que en Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, doa y tres llengües dins lo regne, que dins de Catalunya y València, en aquesta
frontera no y a memòria de la llengua aragonesa. Açó pasa ab veritat així com ho dich, y de aquí ve lo escandol que yo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven ll0ch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó. Y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confesse que
és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix. [ ... ]
CRISTÒFOR DESPUIG,
Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa

• Poesia. Va seguir tres línies bàsiques: una de medievalitzant, molt influïda per l'obra d'Ausiàs March; una de clara influència italiana, que va intentar adaptar els models propis de la poesia en llengua catalana a les noves formes introduïdes pel corrent renaixentista, i una darrera línia, de caràcter popular, que imitava la poesia popular i tradicional.

En aquesta última van destacar Pere Serafí i el recull bilingüe de cançons populars -en què no és fàcil destriar el grau d'intervenció del compilador editor- del valencià Joan Timoneda: Flor d'enamorats (1562).

Aquest és probablement un dels documents literaris més importants del segle XVI, en el qual, a més de la poesia d'origen popular, perviuen mostres de temes poeticoamorosos molt il·lustres i que es remunten als trobadors o al mateix Ausiàs March.

• Teatre. Hem de distingir entre la producció de teatre profà i la de teatre religiós. Va ser un dels gèneres més representatius de la cort valenciana de Germana de Foix en la primera meitat del segle XVI. El teatre profà, que queda relegat a representacions humorístiques i properes a la línia poètica costumista i satírica que encara subsistia a la València del moment, representava la vida social de l'època.

Els entremesos, petites dramatitzacions que es representaven durant els convits entre plat i plat, formaven part d'aquestes representacions humorístiques de les quals hi ha constància ja al segle XVI. Eren peces senzilles que van tenir una gran difusió fins que, finalment, al segle XVIII, amb el nom de sainets, van acabar de definir-se com a obres teatrals escrites en vers, d'un acte i amb un llenguatge directe i col·loquial, sovint ple de barbarismes i vulgarismes. Com que la intenció de l'obra era divertir el públic, moltes vegades s'escenificaven intrigues amoroses protagonitzades per individus arquetípics (marits enganyats, individus avars, autoritats corrompudes ... ). Les representacions es feien en els entreactes o al final de les obres principals.

L'autor més significatiu és Joan Ferrandis d'Herèdia, cavaller, poeta i dramaturg, que va escriure obres bilingües en les quals es pot identificar perfectament l'ús social d'aquestes llengües -el català per a la gent popular i més humil, i el castellà per als estaments superiors, que s'emmirallaven en l'aristocràcia castellana.

La vesita (1524) és la seva obra més representativa i en la qual es fa ressó de la situació lingüística de la cort valenciana.




SENYORA: Jo no sé quina paciència baste per a comportar tant de negre visitar com ara s'usa a València. [ ... ]
Usa's res d'acó en Castella?
GUZMANA: No, Jesús, guárdenos Dios. I Pues ver el retraimiento con que están, no es de creer;
su vida, su trato y ser es cosa de encantamiento.
SENYORA:També es fan negres i amargues.
GUZMANA: En Castilla no es verdad, ¡oh, qué es ver su gravedad! [ ... ]
SENYORA: Bé ens paren les castellanes, mas passades per València. [ ... ]
Com vos allargau, Guzmana! Poc a poc vos sobreixiu. Com se mostra que teniu la llengua ben castellana!




JOAN FERRANDIS D'HERÈDIA, La vesita




El teatre religiós va seguir les tendències de la dramatúrgia medieval, però també va recollir la problemàtica sorgida arran de la Reforma i la Contrareforma. l'Església va utilitzar les formes dramàtiques per divulgar les idees que pretenia inculcar als fidels i va introduir en la litúrgia petites representacions per facilitar la comprensió dels textos dels evangelis.




Es va originar així un teatre religiós, del qual és una mostra el Cant de la Sibil·la, del segle XI. A poc a poc, les representacions es van anar desvinculant del que era estrictament l'ofici religiós: ja no es feien a les esglésies, es van adaptar als gustos i a la mentalitat del poble i, progressivament, es va anar utilitzant exclusivament el català.




Així, al final del segle XIII es van començar a representar els misteris, obres que dramatitzaven episodis religiosos i bíblics i que s'agrupaven en diferents cicles segons la temàtica.





El cicle de Nadal recollia les escenificacions relacionades amb l'anunciació, el naixement i l'adoració de Jesús. Una mostra d'aquests textos són els Pastorets, vigents actualment arreu de les terres de parla catalana en versions modernitzades. El cicle pasqual agrupava representacions que escenificaven moments de la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist. Aquesta tradició s'ha conservar al llarg deis anys i avui encara se' n fan representacions amb una gran participació popular en poblacions com ara Olesa de Montserrat, Esparreguera i Cervera, entre d'altres. El cicle marià incloïa obres que tractaven de la mort i l'assumpció de la Mare de Déu. La peca més destacada és el Misteri d'Elx al País Valencià, una obra del segle xv que encara s'hi representa. El cicle hagíogràfic estava compost per obres que tractaven de les vides i els martiris dels sants. El cicle bíblic aplegava les peces que escenificaven fragments de l'Antic Testament.
MARIA: Angel plaent e il·luminós,




si gracia trob jo davant vós,
un do vos vull demanar;
preg-vos no me'l vullau negar.
Ab mon ser, si possible és,
ans de la mia fi, jo veés
los Apóstols ací juntar
per lo meu cos a soterrar.
(Acabada esta cobla, respon l'àngel muntant lo núvol:)
ANGEL: Los Apóstols ací seran
i tots ab brevetat vendran,
car Déu, qui és omnipotent,
los portara sobtosament.
I puix, Verge, ho demanau,
lo etern Déu diu que li plau
que sien ací sens dilació
per vostra consolació.
Misteri d'Elx, acte I

LA CRISI DE LA LITERATURA: EL BARROC
El Barroc es va iniciar al final del segle XVI i va durar fins al segle XVII. Es va caracteritzar per una oposició al període anterior, el Renaixement, ja que els valors proposats per aquest havien entrat en crisi i el model que oferia ja no era vàlid per a la societat del moment. Aquesta oposició es va concretar en un pessimisme i un desengany que substituiren la confiança en l'individu i la joia de viure pròpies del Renaixement.

L'intent per defugir un món desagradable va fer que els artistes cerquessin l'evasió a través de l'obra. Per això trobem un gust exagerat per l'artificiositat i, fins i tot, l'enfarfegament. Aquestes característiques van definir el moviment i van atribuir al terme barroc un sentit pejoratiu que s'ha mantingut fins als nostres dies, l'origen del qual és el rebuig que al segle XVIII provoca I'excessiva afectació o guarniment d'una obra, fins a acostar-se al ridícul.

En terres catalanes, la producció barroca se centra sobretot al Principat. Al País Valencià i a les illes Balears les manifestacions literàries, que en algun cas van ser força escasses, es van produir en castellà.

Cal tenir en compte que la literatura castellana vivia un període brillant, el Siglo de Oro, i oferia un model temptador i irresistible per a la majoria dels escriptors. En aquest context, doncs, s'ha d'analitzar l'estil de l'anomenada Escola Poètica Castellana, és a dir, el corrent d'imitació de la poesia castellana barroca en la poesia catalana.

FRANCESC VICENT GARCIA

Francesc Vicent Garcia va néixer a Tortosa, probablement entre els anys 1579 i 1582. Conegut popularment amb el nom de Redor de Vallfogona -ja que obtingué la rectoria de Vallfogona de Riucorb, a la Segarra, el 1607, tot i que mai no hi va residir-, va estudiar a Lleida i va ser ordenat sacerdot l'any 1605. Es va relacionar, d'una banda, amb les altes jerarquies de l'Església i els estaments socials més poderosos, i, de l'altra, amb alguns bandolers com Perot Rocaguinarda, a qui, segons la tradició, va dedicar una obra dramàtica. Va morir el 1623.

Va ser un poeta destacat de les lletres catalanes per la varietat i diversitat de la seva obra. Va ser continuador d'un corrent literari català a imitació de la poesia castellana -en la línia de l'Escola Poètica Castellana- i, a l'hora d'escriure, va seguir dues actituds ben diferenciades: una d'elegant i retòrica i una altra de satírica, irònica, burlesca i escatològica, que és la que li ha donat més fama. El gust per la ironia i l'humor li va permetre crear aquestes composicions, i va donar lloc al vallfogonisme, un corrent d'imitació d'aquest estil de poesia que va contribuir a augmentar la fama de Francesc Vicent Garcia.
A una mossa gravada de verola




Bon viatge us dó Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l'arada;




FRANCESC VICENT GARCIA, L'harmonia del Parnàs

Cal tenir en compte, però, la versatilitat d'aquest autor, que fou capaç de concebre composicions de gran elegància i delicadesa, com ara els sonets i les decimes, en què empra un ventall de recursos estilístics de gran efecte retòric, Al marge de la fama llegendària, Francesc Vicent Garcia va crear escola i va arribar a tenir tant de prestigi que, fins al començament del segle XVIII, el substantiu rector era sinòim de poeta. La seva obra va ser editada per primera vegada amb el títol L'harmonia del Parnàs (1703) per l'Acadèmia dels Desconfiats, antecessora de l'actual Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Elogia un galant la bellesa de sa dama

No més comparacions, vaja tot fora:
Alabastre, coral i perles fines,
Que abreviar piruns i empobrir mines,
Sols és gastar lo que un poeta plora!

Per què cansar lo Sol i blanca Aurora,
Volent sempre tenir ses llums moïnes?
Roses, lliris, jasmins i clavellines
Vagen en mans de la pintada Flora;
Què té que fer cabells, front, nas, ulls i boca
Ab tanta de quimera i vanes faules,
Que són per a fer perdre la paciència?
Alabant vostres parts, puix a mi em toca,
En suma dic, per no gastar paraules,
Que sou, de les hermoses, quinta essència.




FRANCESC VICENT GARClA, l'harmonia del Parnàs






A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil. Francesc Vicenç Garcia.

Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab son contrari, més campeja
I, com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que lo cor, enamorat, se m'alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre'ls tregües ganes venien.

FRANCESC FONTANELLA
Francesc Fontanella, conegut literariarnent per Fontano, va néixer I'any 1622 a Barcelona. La seva família, de rics i il·lustres juristes i eclesiàstics, va ser molt influent en l'època i va tenir un gran pes en els fets polítics de Catalunya. Fontanella va participar activament en el setge de Barcelona de l'any 1652, per la qual cosa es va haver d'exiliar a Perpinyà amb el seu germà gran. La seva vida es pot dividir en dues etapes:




La primera, activa i brillant, durant la qual va participar en les festes cortesanes al costat dels nobles i les altes autoritats.




La segona, en l'exili a Perpinyà en què va viure anys de penediment i de meditació i va fer vida religiosa al convent de Sant Domenec fins a la seva mort, cap a l'any 1700.




En la seva obra podem diferenciar dos períodes:





El primer, en que escriu les composicions de poesia amorosa i bucòlica que adopten el nom de la dama a qui canta, Gileta; els sonets, ja plenament d'estil barroc, i les obres dramàtiques, en què l'autor pren el pseudònirn de Fontano: Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia (1642-1643) i Lo desengany (1651).






El segon, a partir del 1660, en què va ser ordenat sacerdot, va abandonar la literatura profana i es va dedicar a escriure poesies religioses de penediment i obres de tema bíblic o teològic, entre les quals destaca la poesia Desengany del món.




També destaquen els seus sermons quaresmals, que va dir a la catedral de Sant Joan de Perpinyà. Conscient i ocupat per la progressiva castellanització de la llengua i la literatura catalanes, Fontanella s'hi va oposar. Tanmateix, no va continuar la tradició medievalitzant de la gaia ciència, sinó que hi va incorporar l'estil, els gèneres i els temes del Barroc castellà com un dels representants de l'Escola Poètica Castellana. Tot i que va ser un dramaturg molt aplaudit en la seva primera etapa barcelonina, l' obra de Fontanella no es va editar fins al segle XIX. No obstant això, va exercir una influència notable sobre alguns poetes de la Renaixença.



FONTANO: Aquella flama pura


que dins mon cor encesa


desdora ta esquivesa
i adora ta hermosura
ni la venjança espera, ni mudances,


quan tu de mos cuidados vencedora


oposes ta venjança
a la finesa mia,
castigues ma porfia,
desterres ma esperança,
però no puc trobar mudança alguna


en lo rigor d'una cruel fortuna.
ELISA: Quan, doncs, s'acabaran tes queixes vanes?


FONTANO: Quan ton rigor s'acabe, Elisa bella.
EUSA: No és rigor, la virtut que m'aconsella.
[ ... ]




FRANCESC FONTANELLA Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia, acte I




LA IL·LUSTRACIÓ





La Il·lustració va ser un corrent de pensament que exalta la raó i impulsa l'esperit crític i la idea de progrés. Va tenir com a rerefons filosòfic el racionalisme i l'empirisme, i s'emmarcà en un segle caracteritzat per descobriments científics i tècnics i per importants canvis polítics i socials.





La raó i l'esperit crític són qualitats comunes de tots els homes. Per això es creu en la llibertat natural, és a dir, en el fet que tots els éssers humans són iguals i lliures. En el terreny social, aquesta ideologia es va manifestar en la voluntat d'abolir els privilegis de que gaudien certs estaments per aconseguir la igualtat de tothom davant la llei.




Aquest ideari és present en el lema Liberté, égalité, fraternité de la Revolució Francesa (1789), que abolí l'Antic Règim i l'hegemonia econòmica i política de l'aristocràcia.





Pel que fa a la literatura, la característica més significativa d'aquesta època -el segle de les llums- és l'afany de saber. Així, les obres més representatives són les de tipus enciclopèdic, les referides a viatges i les centrades en el comportament i els costums humans. Aquest context ideològic i cultural va impulsar la fundació d'acadèmies i societats científiques en terres catalanes, com ara la Reial Acadèmia de Bones Lletres, instituïda el 1752. També van proliferar els estudis de tipus històric i filològic, que van donar lloc a la publicació de tractats, com ara les Instruccions per l'ensenyança de minyons (1749), de Baldiri Reixac -en què es defensava l'ensenyament en català-. o la Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1808-1814), de Josep Pau Ballol.





Aquesta activitat cultural i erudita, així com l'interès per la llengua i la història catalanes, va establir les bases per a la recuperació literària i cultural de la Renaixença durant el segle XIX.




Entre totes les llengües, la que amb més perfecció deuen saber els Minyons és la llengua pròpia de sa Pàtria.

[ ... ] és precís que els Pares i Mestres procurin que devant d'ells ningú parli rústicament, vull dir, que ningú gasti expressions, o paraules grolleres, desproporcionades, i poc honestes, perquè semblants paraules queden molt imprimides en sa tendra naturalesa.

[ ... ] tots els minyons catalans puguin amb aquest llibre sol, entendre, i parlar la llengua Espanyola, que els és la més útil, i necessària de totes les llengües estrangeres.




BALDIRI REIXAC, Instruccions per l'ensenyança de minyons




En el terreny estètic, el neoclassicisme, procedent del classicisme francès. va apostar per abandonar les formes barroques: el món clássic es va convertir una altra vegada en el model que calia seguir i imitar. El gust per l'ordre, l'harmonia i l'equilibri, com també la reglamentació de la creació artística amb normes i preceptes, van ser característiques del neoclassicisme que lligaven perfectament amb el racionalisme del segle XVIII.




Tanmateix, la influència del neoclassicisme en terres catalanes va ser escassa. De fet, només va ser significativa als territoris que no estaven sotmesos a la Corona espanyola, és a dir, al Rosselló -annexat a França des del Tractat deis Pirineus (1659)- i a Menorca -incorporada a la corona anglesa pel Tractat d'Utrecht (1713).




Menorca, sota domini anglès, no va patir tant la repressió a què es va sotmetre la resta de terres de parla catalana.





A l'illa, la prosperitat econòmica, el respecte per l'ús del català i les relacions constants amb Europa van afavorir el desenvolupament d'una literatura neoclàssica catalana. L'introductor i la figura literària catalana més rellevant d'aquest moviment va ser el poeta i dramaturg menorquí Joan Ramis (1746 - 1819).
La seva producció literària està formada per un seguit de tragèdies neoclàssiques escrites en alexandrins apariats, la més representativa de les quals és Lucrècia (1769). Aquesta obra respecta tots els preceptes del teatre neoclàssic: cinc actes, la regla de les tres unitats (temps, espai i acció) i una temàtica bíblica o clàssica (en aquest cas, s'inspira en un episodi de la història de Roma).

Jo no sé com respir, no sé com tenc valor
per suportar la vida en aquest temps d'horror,



per pensar que no tenc, per veure que he perdut


lo que més ha estimat mon cor, que és la virtut.
( ... )
Lucrècia la virtut ha sempre venerada,


i ella per la virtut se mira deshonrada.


( ... )
De ma afronta el tirà no té ninguna glòria:


a la força, al furor, deu tota sa victòria.
(... )
Tot indica, traïdor, la vostra perdició;


ja es cansa de sofrir la nostra nació.
Jo lo veig ja venir el dia que els romans


trauran indignament de Roma sos tirans.

JOAN RAMIS, Lucrècia, escenes I i II, acte V

BRUTUS: Facem més, cavallers, jurem d'exterminar


a qualsevol qui en Roma intentara regnar;
jurem que hem d'acabar, jurem que hem de morir


antes que a un crime tal nos vegem consentir.
Jo lo jur el primer, preniu exemple ab mi.
UN CAVALLER: Ja tots vos imitam, i lo juram així.


BRUTUS: Anem, pues, cavallers, prenim un nou valor:
El motiu qui nos mou no pot ésser millor.


Anem sens més tardar, dignes romans, partim.
Que esperam? Que aguardam? En què nos detenim?


Preparam als tirans la mort i la ruïna.
Vengem a los romans, vengem a esta heroïna.


I, si Lucrècia morta ensenya los humans
que encara la virtut habita ab los romans,
la sua mort venjada avisarà los reis
a detestar el vici, a respectar les lleis.


JOAN RAMIS, Lucrècia, escena III, acte V




Alguns han pretes desacreditar-la dient que no és llengua, sinó un modo particular de parlar incult i bàrbaro sens gramàtca e incapaç de tenir-la. ( ... ) És la llengua catalana no sols pròpia i verdadera llengua, sinó senzilla clara, pura, enèrgica, concisa, numerosa, fluïda i natural ( ... ) una llengua digna d'emplear-se en tots los assumptos que fan honor a les lletres.

És necessari també estudiar los principis de la llengua nativa, la que havem après de nostres mares. ( ... ) Qui serà de nosaltres, que no se veja en la precisió d'haver d'escriure a vegades en català? Los senyors a sos majordoms, los amos a sos masovers, les senyores a sa família, les monges a sos parents, los marits a ses mullers, i, en fi, tots los naturals se veuen a vegades en la necessit d'haver d'escriure alguna carta o bitllet en català. Ademés, los rituals de tots los bisbats de Catalunya són en llengua catalana ...

Gran estimació mereix la Ilengua catalana; mes perçó no devem los catalans olvidar la castellana; no sols perquè és tan agraciada i tan magestuosa, que no té igual en les demés llengües: sinó perquè és la llengua universal del regne, i s'extén a totes les parts del món a on lo sol il·lurnina.

JOSEP PAU BALLOT Gramàtica i apologia de la llengua catalana

1 comentari: