dimarts, 11 d’octubre de 2011

CURIAL E GÜELFA. NOVEL·LA CAVALLERESCA. S XV. 1432-1465



La novel.la de cavalleries,

"Curial e Güelfa" _ "Tirant lo Blanc"


Introducció

La cavalleria era un orde paramilitar que s'inicià a l'Europa cristiana del segle XI.

Lentament, l'orde va anar adquirint un pes decisiu en la societat feudal i necessità d'una estructura i d'una reglamentació molt rígides que havien de ser respectades per tot aquell que hagués estat armat cavaller. L'ideari de la cavalleria el podem resumir en els següents punts: defensa de la religió, atenció i protecció als més febles, fidelitat a ultrança(a mort)al rei i, per tant, menyspreu per la mort i el dolor, i recerca de l'honor i de la glòria. La literatura aviat es féu ressó d'aquesta institució i dels seus alts ideals. Així, RAMON LLULL escriví el Llibre de l'orde de cavalleria i PERE EL CERIMONIÓS el Tractat de cavalleria (traducció d'un text d'Alfons el Savi), ambdós amb finalitat didàctica i amb grans dosis de realisme. Més tard la realitat -la història- es barrejà amb la ficció i, del conjunt, en sortiren les dues novel·les més importants del gènere: Curial e GÜelfa. obra anònima escrita entre el 1432 i el 1465, i Tirant lo Blanc, del valencià JOANOT MARTORELL,qui l'escriví entre el 1460 i el 1468.


"Curíal e Güelfa"


Curial e Güelfa de Sílvia Montal





Característiques i autor
Fou el 1876 quan Manuel Milà i Fontanals parlà per primera vegada d'un manus-
crit del segle xv, anònim i sense títol, localitzat a la Biblioteca Nacional de Madrid, que narrava les aventures d'un cavaller de nom Curial. Fou el mateix Milà qui va posar-li el títol de Curial e Güelfa. L'anonimat, l'abundància de gal·licismes (francès) i italianismes tan lingüístics com sintàctics i l'ambientació estrangera feren pensar que es tractava d'una traducció. Si bé les incògnites sobre l'autor persisteixen, la seva proximitat amb les terres catalanes es fa ben evident pels constants elogis de la casa d'Aragó i, sobretot, d'un dels seus reis: Pere el Gran.

Estructura i argument
La novel·la està dividida en tres llibres. El primer narra com Curial, protegit i
educat pel Marquès de Monferrat, s'inicia en el món de l'aventura cavalleresca
empès per la germana del Marquès, Güelfa, la qual "pres càrrec d'ajudar-lo e, a
despit de la pobretat, fer-lo home". El segon llibre, molt més rápid que l'anterior
gràcies a la diversitat d'aventures, l'agilitat dels torneigs, l'elegància i brillantor de les festes, la presència deliciosa de Festa -la donzella de Güelfa que acompanya Curial-, i a la insistència de Laquesis, iniciada en el llibre primer, per tal d'aconseguir l'amor de l'heroi, té com a punts centrals el torneig de Melú convocat pel rei de França, i l'arribada a París. A l'últim llibre, l'autor ens descriu el viatge de Curial al pròxim Orient, el somni que té al Parnàs, el llarg captiveri a Tunis durant el qual la donzella Camar se suïcida per ell i el retorn a Monferrat, on troba una Güelfa més esquiva que mai. Després de nombroses cavalleries contra els turcs, obté el perdó de Güelfa i s'hi casa.



Lògica i versemblança

Curial e Güelfa obeeix a un joc de causes i efectes que no s'aparten més que en
comptades ocasions de la lògica i la versemblanca, i fins i tot en aquests casos de
desviació podem trobar-hi una justificació literària, estètica (cas del viatge al Parnàs, per exemple. El Parnàs (en grec Παρνασσός, Parnassós) és una muntanya de la Fòcida, prop de Delfos, al nord del golf de Corint. Té una altitud de 2.457 m.Segons la mitologia grega, aquesta muntanya estava consagrada a Apol·lo i a les nimfes i era la residència de les muses). Si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l'ajuda econòmicament. Recordem que ser cavaller no volia dir únicament ser destre en les armes, sinó haver de fer el que avui en diríem "vida de societat". "Curial se mostrà molt, així en arrear, com en convits e molt grans festes, en les quals llargament despenia, e semblantment en mantenir gran estat e en molts donatius que donava, en manera que era tengut en estima molt gran."
Curial es cansa, és ferit, guanya perquè és més hàbil, calcula els cops, observa en
els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i obra en conseqüència. D'aquí que si venç el cavaller Sangler és perquè aquest ha gastat totes les seves forces i "lladoncs Curial se mou pus fort e mostra ço que pot fer, car tot lo jorn s'era estalviat".



Les fonts
Curial e Güelfa és essencialment, com diu el professor Sansone, una "història d'a-
mor i d'armes", amb incursions freqüents en el camp de l'erudició clàssica i del
didactisme moralitzador propi de la literatura medieval. Això no vol dir que la
lectura de la novel·la hagi de seguir dos camins diferents: el de l'entreteniment
d'una banda, i el de l'erudició d'una altra. La part narrativa, que procedeix del Petit Jean de Saintré, d'Antoine de la Salle, ve recolzada en un seguit de referències culturals procedents de la tradició clàssica (Plató, Aristòtil, Ovidi), l'europea més pròxima (Dant, Boccaccio, els trobadors) i la catalana (LLULL, MUNTANER, DESCLOT), que li donen una més gran dimensió literària alhora que, pel seu to al·legòric, confereixen a l'obra categoria universal.

L'heroi
La novel·la ens presenta el procés de gestació d'un heroi: des d'uns orígens humils
fins que aconsegueix el reconeixement, la fama i l'honor que pertoquen a un cavaller. I l'heroi, en aquest cas, és un heroi modern, diríem que contemporani nostre.
De la mateixa manera que es parla del Tirant lo Blanc com d'una "novel·la moderna", hauríem de parlar de la "modernitat" de Curial. Se'ns acut dir que Curial "balla sempre al so que li toquen", sense estar convençut mai de les seves accions, sense ni tan sols qüestionar-ne la validesa, sense assumir mai l'ofici de cavaller. Curial actua de manera intuïtiva i el seu tarannà d'home del segle xv, d'home del Renaixement, pròxim per tant al model d' El Cortesà (1528) de B. de Castiglione, contrasta amb l'època que li ha tocat de viure -regnat de Pere el Gran (1276-1285)-: una societat massa medieval que vol superar el feudalisme, mantenint uns determinats beneficis i estructures.
Curial és agraït (i educat). Conscient del deure contret amb Güelfa i sabedor de
com haurà de liquidar-lo, el matrimoni, no diríem que forçat però tampoc fruit
d'un amor apassionat i sincer, retarda l'encontre i mentrestant no refusa nous setges amorosos, possiblement més engrescadors que els de la seva protectora. En
aquest sentit, cal observar que Curial només es recorda de Güelfa quan en rep
cartes o quan veu el seu administrador, Melcior de Pando. I el que és més curiós és
que, per la seva banda, Güelfa (més gran que Curial, rica i noble, vídua i disposada
a aconseguir els seus propòsits), sembla conèixer perfectament el caràcter de l'heroi, les seves debilitats i la distància que el separa dels cavallers autèntics, Així, la gelosia de Güelfa és més un recurs que no pas un sentiment; l'afer de la donzella Festa és més una prova a la qual sotmet Curial que no pas un mitjà mnemotècnic.

Curial, símptoma d'una crisi.
L'immobilisme de Güelfa, el fet que no evolucioni al llarg de la novel•la i fins i tot l'antipatia que de vegades desperta en el lector, oposat al temperament desmenjat, ingenu, frívol i canviant de Curial, tan simpàtic com desconcertant, ho podríem relacionar amb el que potser fou la intenció de l'autor: evidenciar el fet que la jerarquia, la superioritat de la societat del moment no era res més que una aparença. Perquè Curial, el pare del qual "solament era senyor d'una casa baixa", puja ràpidament els esglaons socials, com a home de món, cortesà, valent, refinat i
culte, paper abans reservat a l'individu noble per llinatge. Al ràpid ascens de Curial correspon una davallada lenta de la societat que l'ha acollit, i la novel•la es fa ressó d'una societat conscient del canvi. Recordem, en aquest sentit, que Jacob de Cleves nega -en part- la cavalleria quan intenta dissuadir Curial de lluitar en defensa d'un pobre vell condemnat a mort, poc abans de lluitar a ultrança amb dos cavallers amb qui Jacob s'havia compromès. I recordem, també, les paraules de l'emperador després del combat en defensa de l'honor de la duquessa d'Àustria: "Ah, valerós cavaller, ja plagués a Déu que jo fos tal com tu, e tu fosses emperador!"

L'estil
L'atmosfera sensual en què se submergeixen alguns dels personatges femenins (La-
quesis, Festa, Camar), la fluïdesa dels diàlegs, les metàfores i imatges ben elaborades, l'ús freqüent de proverbis i modismes populars i, alhora, el vessant artificiós i erudit d'alguns paràgrafs del tercer llibre i les interrogacions i imprecacions a fi d'aproximar-se al lector, són alguns dels elements lingüístícs i d'estil que arrodoneixen la novel·la i que ens fan veure la cavalleria, en paraules de Sansone, "com a màgica suggestió d'una realitat excepcional i no perfectible".



Aquest fragment, que pertany al primer llibre de Curial e Güelfa, descriu els moments incials dels amors entre els dos protagonistes. Captivada per les qualitats del jove, la germana del marquès de Montferrat, decideix afavorir el jove perquè excel·leixi en l’art de la cavelleria.


--------------------------------------------------------------------------------


La Güelfa, la qual jove e fresca era, e la qual cosa alguna sinó marit no fallia, trobant-se molt bella e molt lloada, rica, favorida e ociosa, requerida e per molts sol·licitada, veent que son frare no es curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar-lo, no podent resistir els naturals apetits de la carn, qui ab punyiments incessament la combatien, pensà que si per ventura ella amàs secretament algun valerós jove, puis que algun no se n’apercebés no seria deshonestat, e que ja havia esdevengut més de mil altres; e posat que alguns, per via d’indicis, volent devinar ço que no saben, se n’apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era. E així donà llicència als ulls que la mirasen bé tots aquells qui eren en casa de son frare. E, no havent esguard a claredat de sang ne a multitud de riqueses, entre els altres li plagué molt Curial, car veent-lo gentil de la persona, e assats gentil de cor, e molt savi segons la sua edat, pensà que seria valent home si hagués amb què. Perquè imaginà avançar-lo, e d’aquí avant comença’l-se a acostar, e cridava’l sovent e parlava ab ell molt volentorosament.

Anònim


Curial e Güelfa. Fes les activitats de Treball de lectura.
http://www.xtec.es/~aribas4/literatura/m2ex1/an%E0lisi.htm

Per saber-ne més:

- Dossier de Montserrat Corrius i Carme Vilà sobre aquesta obra, dins el Seminari didàctic "El gust per la lectura" (2002-2003).
http://www.xtec.cat/lic/centre/professorat/dossiersgust/Curial_2002.pdf

- Curial a l'aula"
Ressenya de Susanna Rafart a l'Avui (05/12/02).
http://www.traces.uab.es/tracesbd/avui/av04818.pdf

- Anònim Curial e Güelfa
Article de Xavier Bonillo Hoyos, a Visat (setembre 2010).
http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/autor/117/5/classics-medievals/anonim-curial-e-guelfa.html

- Curial e Güelfa en línia
Introducció i traducció de l'obra a l'espanyol en el web Ivitra, l'Institut Virtual Internacional de Traducció.
http://www.ivitra.ua.es/new_obres.php?tit=curial&aut=&edi=&tra=

- Inici Curial e Güelfa
http://www.ivitra.ua.es/admin/pdfs/obres/barbera_curial_t_0.pdf

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada