dijous, 20 d’octubre de 2011

PREGUNTES D'EXÀMENS DE SELECTIVITAT DE MARIA ROSA





1.En Quirze i la Tomasa formen una parella molt particular en el conjunt de Maria Rosa. Expliqueu les característiques de la seva relació matrimonial i la funció que els dos personatges tenen en l’obra.

2. Comenteu el fragment següent de Maria Rosa, d’Àngel Guimerà (acte II, escena VI).
Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadamente ni en el mateix ordre):
a) Situeu i contextualitzeu el text en l’argument de l’obra, i indiqueu el paper dels personatges que hi intervenen directament i indirectament (en Marçal, en Quirze i la Tomasa; i també la Maria Rosa i en Badori).
b) Assenyaleu el sentit de les acotacions que hi ha en el fragment.
c) Analitzeu la parla d’en Marçal: com articula el discurs i quins trets característics presenta.
[3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]
MARÇAL; després QUIRZE i TOMASA.
MARÇAL: Reïra de…! No em vol a mi, no, aquesta dona! Han passat mesos i mesos,
i, té, pitjor avui que mai! I jo no puc viure sense ella! (Dóna dues passes resolt cap
al quarto de la MARIA ROSA; s’atura, mira pertot, i retrocedeix.) Potser sí que li
vaig perdre el marit perquè ara en vingués un altre… a arreplegar la meva feina!
Perquè en Badori la vol, i ella no en fuig d’en Badori com fuig de mi, no! (Pausa.)
Mes ell s’hi acosta rialler, sense corcó aquí dintre! (Per son pit.) I jo, quan estic
sol, i penso en la Maria Rosa, tinc de veure davant al capatàs mort i a l’Andreu
mort…! (Pausa. Passejant-se per l’escena.) No! No! En Badori no ho serà, el
marit d’ella! Primer que ser-ho…! (Fa un moviment com si anés a treure un ganivet.)
Ca! No cal, no! Ella no m’ha volgut a les bones; ja em voldrà… d’altra
manera! Jo la comprometré davant de tothom, a la Maria Rosa.
QUIRZE (des de dintre): Marçal!
MARÇAL: Ves què n’haig de fer, de les quinzenes!
(Agafa la carta, i rebregant-la, se l’emporta amb ell.)
En QUIRZE i la TOMASA vénen de la primera porta de l’esquerra.
QUIRZE: Marçal: la carta.
TOMASA: Porta la carta!
MARÇAL (anant-se’n): Ja està tancada i jo me’n cuido.
QUIRZE: Espera’t!
TOMASA (anant-li al darrere): Volem saber què diu!
QUIRZE: Sembla boig!
TOMASA: Doncs a mi no se m’escapa. (Surt corrent.)
QUIRZE: Això no és el tracte. (Va a sortir darrere la TOMASA.)



3. Comenteu el fragment següent de Maria Rosa, d’Àngel Guimerà (acte I, escena XIV).
Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadamente ni en el mateix ordre):
a) Situeu el text, contextualitzeu-lo en l’argument de l’obra i indiqueu el paper dels diversos personatges.
b) Assenyaleu quins elements de l’escena avancen fets que es desenvoluparan després i, en especial, el sentit del diàleg breu entre en Gepa i en Marçal, en vista
dels esdeveniments posteriors.
c) A què es refereixen quan parlen de pagar la quinzena i quin paper té en l’obra
aquest fet?
[3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]
MARIA ROSA: Teniu una carta! Doneu-me-la de seguida! La carta!
TOMASA: Malviatge el xicot!
MARIA ROSA (a la TOMASA): Tu la tens, tu! Dóna-me-la!
QUIRZE: No, Tomasa!
MARIA ROSA: La carta! Que m’esteu matant, i potser hi ha notícies alegres. Jo bé te
la donaria si fos del Quirze.
TOMASA: Té, que no puc més!
MARIA ROSA (prenent-la): Ah!
TOMASA: Veureu: ella és la seva dona.
MARIA ROSA (mirant-la sense llegir-la): No és de l’Andreu; i ve de Ceuta! (Mirant la
firma.) No conec a qui l’ha escrita! Me fa por de llegir-la!
QUIRZE: Veuràs: deixa-la estar, la carta. (L’hi vol prendre. En MARÇAL no es pot contenir
i intervé.)
MARÇAL: No! Tot, tot; que ho llegeixi. (Canviant de cop, amb fingida indiferència.)
Sí; val més… val més saber-ho.
MARIA ROSA (llegint): «Molt senyor meu, com a cunyat del presidiari Andreu, tinc el
sentiment de donar-li una mala notícia.» Reina Santíssima! (La MARIA ROSA vol
seguir llegint i a cada punt s’ha d’eixugar els ulls perquè no veu les lletres. Parlaran
tots els altres a mitja veu.)
QUIRZE (a en GEPA): Què li deu haver succeït al pobre xicot?
GEPA (a en QUIRZE): I si fos mort?
BADORI: Pobre Andreu!
TOMASA: I pensar que això li podia haver passat al Quirze!
CALAU (anant a trobar a en MARÇAL): Potser ha fugit!
MARÇAL (a part): Que ha fugit! Ho veureu si ha fugit! (En acostar-se a la MARIA ROSA
perquè segueixi llegint, ella ja ho fa.)
MARIA ROSA: «Una… una mala notícia. L’Andreu estava trist cada dia, sense voler
tastar cap aliment, cridant sempre: “Jo sóc innocent!”…» (Pausa curta. En
MARÇAL es va apartant aterrat. Cau assegut i es torna a alçar mirant si ningú l’observa.)
«…i, per últim, ahir dijous, a les nou del vespre, va morir!» Ah, l’Andreu
de la meva vida i de la meva ànima! Que sóc desgraciada! (Abraçada a en QUIRZE
i a la TOMASA.)
QUIRZE: Germana!
5
TOMASA: Ai, criatura, quina mala sort!
BADORI: Pobre xicot!
GEPA: Ha sigut la seva planeta!
Pausa; tothom amb el cap baix plorós. En MARÇAL un xic apartat. En aquest
moment se sent comptar diners i en XIC se’n va al fons i torna.
XIC (a mitja veu a en CALAU): Aquí al costat el capatàs ha començat a pagar la quinzena.
CALAU (a un altre treballador): Que paguen la quinzena.
TREBALLADOR (a un altre): La quinzena.
Tots se’n van sense confusió. Això no té de resultar còmic. Sols quedaran a l’escena
la MARIA ROSA, la TOMASA, en QUIRZE, en BADORI, en GEPA i en MARÇAL, que estarà
un xic apartat dels altres. El dringar dels diners té de sentir-se fins que hagi caigut
el teló.
MARIA ROSA: L’Andreu de la meva vida! Jo sóc innocent! I ho deia al morir-se! Oh!,
si jo trobés l’«assessino»! Marçal: l’Andreu és mort.
En MARÇAL no aixeca el cap. La MARIA ROSA queda mig accidentada als braços de
la TOMASA i d’en QUIRZE.
TOMASA: Maria Rosa!
QUIRZE: Germana!
GEPA (va per darrere i posa la mà a l’espatlla d’en MARÇAL, que se sorprèn): Marçal:
és mort, l’Andreu. Ara tu a cobrar.
MARÇAL: Sou molt mal pensat. Si jo no la vull festejar a la Maria Rosa.
GEPA (tot anant-se’n): No! Si vull dir que allà ens paguen.
MARÇAL (a part): Sospita que me l’estimo… i res més. Això rai! Ara ja és meva.
S’han de sentir sens interrupció els gemecs de la MARIA ROSA. Pel fons travessarà
l’escena un carro carregat de trastos, anant-hi al voltant gent alegre.

4. Francesc Rierola, en sortir de l’estrena de Maria Rosa, va escriure en el seu dietari:
«He sortit del teatre indecís. Recordant escenes: crits d’amor i d’odi barrejats amb estrèpits de rialles». A partir d’aquesta citació, reflexioneu breument sobre la línia dramàtica ascendent de l’obra fins a un final tràgic, en què Àngel Guimerà administra moments de tensió —«crits d’amor i d’odi»— amb d’altres de distensió —«estrèpits de rialles»—, i assenyaleu quins creieu que són els de màxima tensió i els més relaxats.
[2 punts]

5. Segons Anton Carbonell, «Maria Rosa (1894) és essencialment un drama de passions humanes, enfocat des de la perspectiva romàntica tradicional de l’autor, però amb una presència interessant d’elements realistes i naturalistes. El romanticisme era el terreny en què es trobava còmoda la vena creativa de Guimerà. Tanmateix, és la primera obra en què l’autor s’aproxima a una ambientació realista més reeixida».
A partir d’aquest text, reflexioneu sobre quins són els elements argumentals i formals del drama que permeten qualificar-lo de «realista» i quins, en canvi, s’ajusten més al que entenem per «romanticisme». Justifiqueu la resposta amb exemples de l’obra.
[3 punts]

6. Comenteu el fragment següent de Maria Rosa, d’Àngel Guimerà (acte III, escena X).
Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadamente ni en el mateix ordre):
a) la contextualització del fragment en l’argument i el sentit de l’obra;
b) la caracterització dels personatges que hi intervenen.
[3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat dʼargumentació i anàlisi, lʼordenació de les idees i la coherència del discurs]
MARÇAL (tornant a caure assegut): I jo també! Sinó que ara…
MARIA ROSA (destrenant-se el cabell al seu costat): Sembla mentida que jo siga més
valenta que no pas tu. És que en tot ho sóc, més valenta!
MARÇAL: Pst! Valenta! Si bufo et faig caure.
MARIA ROSA: I com que sóc més valenta et tinc més estimació, i he fet sempre molt
més per tu que no tu per mi.
MARÇAL: Què has fet, tu per mi? Llengua, has fet; llengua!
MARIA ROSA (asseient-se molt a prop): Què he fet? Mira’t: jo estimava tant a un
home, que quan va morir me vaig pensar que m’hi moria al darrere. I per tu he
deixat córrer la seva memòria, tant, que ara que et veig ben bé meu, me sembla
mentida que jo m’hagués estimat a… l’altre… (En MARÇAL juga amb els cabells
d’ella.)
MARÇAL: És a dir, que ja no te l’estimes gens ni gota, an aquell?
MARIA ROSA: Si fins me fa malícia pensar que a tu no t’hagués conegut de primer!
Perquè, vaja, no era com tu: ni tan resolut; ni tot ell m’agradava tant!…
MARÇAL: Quina cabellera que tens! Un s’hi ofegaria, aquí dintre.
MARIA ROSA: Però no ho diguis a ningú que jo no el volia a l’Andreu…
MARÇAL: A ningú. Això de tu a mi.
MARIA ROSA: Perquè entre els dos no hi té d’haver secrets. Cap secret, Marçal, cap!
MARÇAL: És clar que no n’hi hauria d’haver ni un, de secret. Sinó que un hom…
MARIA ROSA: M’embulles el cabell, i demà al matí…
MARÇAL: No, no tinguis por. Vés dient tu.
MARIA ROSA (baix): Jo per tu!…T’estimo tant, que fins hauria fet amb l’Andreu…
MARÇAL (baix): Digues, Maria Rosa, digues.
MARIA ROSA: Que per poder-me casar amb tu, fins hauria mort a l’Andreu. (Amb un
sanglot i abraçant-s’hi.) Ara ja ho sóc la teva dona. Ara ja ho sóc!
MARÇAL: Sí que ets meva, sí; tota meva!
MARIA ROSA (apartant-se): Però tu no has fet res, per mi. Esperar! Pst! Vés! Vés!
MARÇAL (acostant-s’hi): Jo? Fer possible que ens caséssim, si jo ho he fet tot!
MARIA ROSA (rient i sanglotant): Tu? Ca! Tu t’has aprofitat de la mort d’ell.
MARÇAL: Vine. Aquí. T’ho diré abraçant-nos.
MARIA ROSA (llençant-s’hi als braços): Aquí em tens! Digues!
MARÇAL: Que jo per tu… (Pausa.) No! No!
MARIA ROSA (rabiosa, abraçant-lo estretament): El meu Marçal! El meu Marçal!
(Fent-li un petó que ell li torna.)
MARÇAL: Que vaig matar jo al capatàs!
MARIA ROSA (rient estranyament): Digues!
MARÇAL: Vaig deixar-hi un mocador teu, que jo te l’havia pres! I vaig tirar el ganivet
sota la porta de casa vostra! (Riu fort ella.) Anem, Maria Rosa. Anem! (Cap
al llit.)
MARIA ROSA (rebutjant-lo): Aparta’t! Vil! «Assassino»! I estic casada amb tu! I t’he
besat! Oh! Mare meva!… A l’Andreu aquest tigre l’ha mort!
MARÇAL: Jo, sí; perquè t’estimo com un boig!
MARIA ROSA: Fora d’aquí! Que t’agafin!
MARÇAL (perseguint-la luxuriós per l’escena): No! No! Que has de ser meva!
MARIA ROSA: A l’«assassino»! Correu! A l’«assassino»!
MARÇAL: Meva! Meva! Que jo em moro de desig que siguis meva!
MARIA ROSA: More’t! More’t!
MARÇAL: Tu ets la meva dona, per… per tota l’eternitat!
Se sent remor de la part defora, procurant obrir la porta.
MARIA ROSA: Germà! A l’«assassino»! Germà!
MARÇAL (agafant-la prop de la taula): Si t’he agafat! Si et tinc!
MARIA ROSA (lluitant per desfer-se’n). Andreu! Andreu!
MARÇAL: Aquí! Aquí en mos braços!
MARIA ROSA (agafant un ganivet de la taula): No!… Ah!
MARÇAL: Cent petons! Mil! Tots; meus tots!
MARIA ROSA (resistint als seus petons): Vil!
MARÇAL (caient els dos per terra, besant-la): Té!… Té!
MARIA ROSA (clavant-li el ganivet dos cops): Doncs té tu! Té! (S’alçarà ella; mes ell no
li deixarà les faldilles que amb una mà des de terra té subjectes.)
MARÇAL: Ah! Sang! M’has mort!
MARIA ROSA: Germà!
MARÇAL: No te n’aniràs! No… te… n’aniràs. (Agonitzant mes sens deixar anar les faldilles.)

SOLUCIONS


1) En Quirze i la Tomasa constitueixen una parella molt particular en el conjunt de Maria Rosa. Expliqueu les característiques de la seva relació matrimonial i la funció que els dos personatges tenen en l’obra.
[2 punts]
L’alumne/a ha d’explicar, d’una banda, com són en Quirze i la Tomasa com a parella (rudes, poc donats a la tendresa, pragmàtics davant dels conflictes, amargats per la manca de descendència...) i, de l’altra, la seva funció còmica, que contrasta amb la tensió dramàtica de la relació entre el Marçal i la Maria Rosa. Cadascun d’aquest dos aspectes serà valorat amb 1 punt. Es pot valorar, també, la inclusió d’altres punts, a banda dels esmentats, sempre que n’estigui ben argumentada la incorporació. La puntuació, en tot cas, no excedirà mai els 2 punts que val la pregunta.

2) Comenteu el fragment següent de Maria Rosa, d’Àngel Guimerà (Acte II. Escena
VI). Tingueu en compte, especialment, els aspectes següents (no cal tractar-los
separadament ni en el mateix ordre):
a) situeu i contextualitzeu el text en l’argument de l’obra, i indiqueu el paper
dels personatges que hi intervenen directament i indirectament (Marçal, Quirze i
Tomasa; i també Maria Rosa i Badori);
b) assenyaleu el sentit de les acotacions que hi ha en el fragment;
c) analitzeu la parla de Marçal: com articula el seu discurs, quins trets
característics presenta.
[3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de
les idees i la coherència del discurs]
ESCENA VI
MARÇAL; després QUIRZE i TOMASA.
MARÇAL: Reïra de!... No em vol a mi, no, aquesta dona! Han passat mesos i mesos, i,
té, pitjor avui que mai! I jo no puc viure sense ella! (Dóna dues passes resolt cap al
quarto de la MARIA ROSA; s’atura, mira pertot, i retrocedeix.) Potser sí que li vaig
perdre el marit perquè ara en vingués un altre... a arreplegar la meva feina! Perquè en
Badori la vol, i ella no en fuig d’en Badori com fuig de mi, no! (Pausa.) Mes ell s’hi
acosta rialler, sense corcó aquí dintre! (Per son pit.) I jo, quan estic sol, i penso en la
Maria Rosa, tinc de veure davant al capatàs mort i a l’Andreu mort!... (Pausa.
Passejant-se per l’escena.) No! No! En Badori no ho serà el marit d’ella! Primer que
ser-ho!...(Fa un moviment com si anés a treure un ganivet.) Ca! No cal, no! Ella no
m’ha volgut a les bones; ja em voldrà... d’altra manera! Jo la comprometré davant de
tothom a la Maria Rosa.
QUIRZE: (des de dintre): Marçal!
MARÇAL: Vés que n’haig de fer, de les quinzenes!
(Agafa la carta, i rebregant-la, se l’emporta amb ell.)
En QUIRZE I la TOMASA vénen de la primera porta de l’esquerra.
QUIRZE: Marçal: la carta.
TOMASA: Porta la carta!
MARÇAL (anant-se’n): Ja està tancada i jo me’n cuido.
QUIRZE: Espera’t !
TOMASA: (anant-li al darrere): Volem saber què diu!
QUIRZE: Sembla boig!
TOMASA: Doncs a mi no se m’escapa. (Surt corrent.)
QUIRZE: Això no és el tracte. (Va a sortir darrere la TOMASA.)
Els tres punts corresponents al contingut es poden assignar si l’alumne/a tracta, per separat o conjuntament, els aspectes especificats en les preguntes (1 punt per cadascun), és a dir, si:
a) la situació del fragment en el conjunt de l’obra com un episodi que és clau per a la interpretació de la peça i la identificació dels personatges;
b) les acotacions, que indiquen el moviment escènic dels personatges, el seu estat anímic i la seva gestualitat;
c) els trets característics de la llengua emprada per Marçal: oralitat, brevetat de les clàusules, expressivitat, síncopes, etc.
Si l’alumne/a complementa la seva resposta de manera correcta i coherent amb alguna qüestió no explicitada estrictament en l’enunciat, però que hi és tanmateix pertinent, se li pot assignar per aquest concepte fins a 1 punt, amb el benentès que lapuntuació global de la pregunta no sobrepassarà els 3 punts assignats al contingut del
comentari.

3. No té solucionari

4. Francesc Rierola, en sortir de l’estrena de Maria Rosa va escriure en el seu dietari: “He sortit del teatre indecís. Recordant escenes: crits d’amor i d’odi barrejats amb estrèpits de rialles.” A partir d’aquest text, reflexioneu breument sobre la línia dramàtica ascendent de l’obra fins a un final tràgic, en què Àngel Guimerà administra moments de tensió – “crits d’amor i odi” - amb d’altres de distensió – “estrèpits de rialles”-, tot assenyalant quins creieu que són els de màxima tensió i els més relaxats.
[2 punts]
L’alumne/a ha d’explicar, en conjunt o per separat: el procés argumental de l’obra en relació a la línia ascendent en la tensió dramàtica ( lectura de la carta en què es notifica la mort d’Andreu,
l’enfrontament Badori-Marçal o l’escena en què Maria Rosa mata el Marçal) i els contrapunts de
distensió (alguns diàlegs entre Tomasa i Quirze, l’evocació de la verema o l’àpat del dia del casament, per exemple).
Cadascun d’aquests aspectes es valorarà amb 1 punt.
Si l’alumne/a complementa la seva resposta de manera correcta i coherent amb alguna qüestió a banda de les esmentades, se li pot atorgar per aquest concepte fins a un punt. En tot cas, la puntuació no excedirà mai els 2 punts que val la pregunta.

5. Segons Anton Carbonell, “Maria Rosa (1894) és essencialment un drama de passions humanes, enfocat des de la perspectiva romàntica tradicional de l'autor, però amb una presència interessant d'elements realistes i naturalistes. El romanticisme era el terreny en què es trobava còmoda la vena creativa de Guimerà. Tanmateix, és la primera obra en què l'autor s'aproxima a una ambientació realista més reeixida.”
A partir del text reflexioneu sobre quins són els elements argumentals i formals del drama que permeten qualificar-lo de «realista» i quins, en canvi, s’ajusten més al que entenem per «romanticisme». Justifiqueu la resposta amb exemples de l’obra.
[3 punts]
L’alumne/a ha de tractar, conjuntament o per separat: els elements que provenen del realisme (l’ús de la prosa i el llenguatge col·loquial, l’atenció a conflictes socials contemporanis i a un medi versemblant, per exemple) i els elements de procedència romàntica ( l’estructura de l’obra, l’excés passional, el moralisme o la manera de veure el conflicte social, per exemple). Cadascun d’aquests aspectes es valorarà amb 1,5 punts.
Si l’alumne/a complementa la seva resposta de manera correcta i coherent amb alguna qüestió no explicitada estrictament en l’enunciat, però que hi és tanmateix pertinent, se li pot assignar per aquest concepte fins a 1 punt, amb el benentès que la puntuació global de la pregunta no
sobrepassarà els 3 punts.

6. 3) Comenteu el fragment següent de Maria Rosa, d’Àngel Guimerà (Acte III. Escena X). Tingueu en
compte, especialment, els aspectes següents (No cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):
a) la contextualització del fragment en l’argument i el sentit de l’obra;
b) la caracterització dels personatges que hi intervenen.
[3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la
coherència del discurs]
MARÇAL (tornant a caure assegut): I jo també! Sinó que ara...
MARIA ROSA (destrenant-se el cabell al seu costat): Sembla mentida que jo siga més valenta que no
pas tu. És que en tot ho sóc, més valenta!
MARÇAL: Pst! Valenta! Si bufo et faig caure.
MARIA ROSA: I com que sóc més valenta et tinc més estimació, i he fet sempre molt més per tu que
no tu per mi.
MARÇAL: Què has fet, tu per mi? Llengua, has fet; llengua!
MARIA ROSA (asseient-se molt a prop): Què he fet? Mira't: jo estimava tant a un home, que quan va
morir me vaig pensar que m'hi moria al darrere. I per tu he deixat córrer la seva memòria, tant, que
ara que et veig ben bé meu, me sembla mentida que jo m'hagués estimat a... l'altre... (En MARÇAL
juga amb els cabells d'ella.)
MARÇAL: És a dir, que ja no te l'estimes gens ni gota, an aquell?
MARIA ROSA: Si fins me fa malícia pensar que a tu no t'hagués conegut de primer! Perquè, vaja, no
era com tu: ni tan resolut; ni tot ell m'agradava tant!...
MARÇAL: Quina cabellera que tens! Un s'hi ofegaria, aquí dintre.
MARIA ROSA: Però no ho diguis a ningú que jo no el volia a l'Andreu...
MARÇAL: A ningú. Això de tu a mi.
MARIA ROSA: Perquè entre els dos no hi té d'haver secrets. Cap secret, Marçal, cap!
MARÇAL: És clar que no n’hi hauria d'haver ni un, de secret. Sinó que un hom...
MARIA ROSA: M'embulles el cabell, i demà al matí...
MARÇAL: No, no tinguis por. Vés dient tu.
MARIA ROSA (baix): Jo per tu!. T'estimo tant, que fins hauria fet amb l'Andreu...
MARÇAL (baix): Digues, Maria Rosa, digues.
MARIA ROSA: Que per poder-me casar amb tu, fins hauria mort a l'Andreu. (Amb un sanglot i
abraçant-s'hi.) Ara ja ho sóc la teva dona. Ara ja ho sóc!
MARÇAL: Sí que ets meva, sí; tota meva!
MARIA ROSA (apartant-se): Però tu no has fet res, per mi. Esperar! Pst! Vés! Vés!
MARÇAL (acostant-s'hi): Jo? Fer possible que ens caséssim, si jo ho he fet tot!
MARIA ROSA (rient i sanglotant): Tu? Ca! Tu t'has aprofitat de la mort d'ell.
MARÇAL: Vine. Aquí. T'ho diré abraçant-nos.
MARIA ROSA (llençant-s'hi als braços): Aquí em tens! Digues!
MARÇAL: Que jo per tu... (Pausa.) No! No!
MARIA ROSA (rabiosa, abraçant-lo estretament): El meu Marçal! El meu Marçal! (Fent-li un petó que
ell li torna.)
MARÇAL: Que vaig matar jo al capatàs!
MARIA ROSA (rient estranyament): Digues!
MARÇAL: Vaig deixar-hi un mocador teu, que jo te l'havia pres! I vaig tirar el ganivet sota la porta de
casa vostra! (Riu fort ella.) Anem, Maria Rosa. Anem! (Cap al llit.)
MARIA ROSA (rebutjant-lo): Aparta't! Vil! Assassino! I estic casada amb tu! I t'he besat! Oh! Mare
meva!. A l'Andreu aquest tigre l'ha mort!
MARÇAL: Jo, sí; perquè t'estimo com un boig!
MARIA ROSA: Fora d'aquí! Que t'agafin!
MARÇAL (perseguint-la luxuriós per l’escena): No! No! Que has de ser meva!
MARIA ROSA: A l'assassino! Correu! A l’assassino!
MARÇAL: Meva! Meva! Que jo em moro de desig que siguis meva!
MARIA ROSA: More't! More't!
MARÇAL: Tu ets la meva dona, per... per tota l'eternitat!
Se sent remor de la part defora, procurant obrir la porta.
MARIA ROSA: Germà! A l'assassino! Germà!
MARÇAL (agafant-la prop de la taula): Si t'he agafat! Si et tinc!
MARIA ROSA (lluitant per desfer-se'n). Andreu! Andreu!
MARÇAL: Aquí! Aquí en mos braços!
MARIA ROSA (agafant un ganivet de la taula): No!... Ah!
MARÇAL: Cent petons! Mil! Tots; meus tots!
MARIA ROSA (resistint als seus petons): Vil!
MARÇAL (caient els dos per terra, besant-la): Té!... Té!
MARIA ROSA (clavant-li el ganivet dos cops): Doncs té tu! Té! (S'alçarà ella; mes ell no li deixarà les
faldilles que amb una mà des de terra té subjectes.)
MARÇAL: Ah! Sang! M'has mort!
MARIA ROSA: Germà!
MARÇAL: No te n'aniràs! No... te... n'aniràs (Agonitzant mes sens deixar anar les faldilles.).
L’alumne/a haurà de tractar, conjuntament o per separat, els punts següents:
a) situació del fragment en el conjunt de l’obra, no només en relació a l’argument sinó també a
la interpretació;
b) el sentit del caràcter i la trajectòria de Maria Rosa i Marçal.
Cadascun d’aquests dos aspectes es valorarà amb 1’5 punts.
Si l’alumne/a complementa la seva resposta de manera correcta i coherent amb alguna qüestió no explicitada estrictament en l’enunciat, però que hi és tanmateix pertinent, se li pot assignar per aquest concepte fins a 1 punt, amb el benentès que la puntuació global de la pregunta no
sobrepassarà els 3 punts assignats al contingut del comentari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada