dissabte, 12 de novembre de 2011

INTRODUCCIÓ VISIONS I CANTS







Contextualització política i intel·lectual





Catalanisme





L’any 1900 és un moment d’optimisme catalanista que coincideix amb un moment de profunda crisi política espanyola. La guerra de 1898 s’ha acabat amb la pèrdua de les darreres colònies americanes i asiàtiques, i el país també ha patit una derrota moral. Mentrestant, a Catalunya, els catalanistes s’estan organitzant, i això els durà al triomf electoral de 1901 a les eleccions a Corts.





Aquest optimisme és paral·lel al creixement de la ciutat de Barcelona, que el 1897 ha annexionat diverses poblacions (com Gràcia o Horta) i depassa ja els 500.000 habitants; el 1900 és l’any de la fundació del Parc Güell.





Context estètic




Renaixença, Modernisme,Romanticisme.




Maragall és un capdavanter del moviment modernista, que s’està proposant l’aproximació de la cultura catalana a Europa i als darrers corrents estètics imperants. Maragall se situa en un context post romàntic, però de fet planteja una lectura del romanticisme alternativa a la que havien proposat les generacions anteriors: els autors alemanys (Goethe, Novalis…) són preferits als francesos (Hugo…). Això li permet fer propostes estètiques innovadores, tant pel que fa a la versificació (irregularitat mètrica, desaparició de la rima…) com als arguments (el·lipsis, al·lusions…).





Context personal





Maragall és a punt de fer 40 anys. Ha publicat el primer llibre de poesia als 35 (edat força tardana en un poeta). Viu de les rendes deixades pel seu pare (que acaba de morir) i s’acaba de comprar una casa a Sant Gervasi (on ara hi ha l’Arxiu Maragall); és sobretot conegut per la seva feina d’articulista al Diario de Barcelona, diari del partit conservador; però ell s’hi manifesta modernista i catalanista, cosa que li causarà més d’un problema. És reconegut pels vells (amb premis als Jocs Florals) i pels joves (com Eugeni d'Ors).





Estructura del volum





Visions & Cants conté vint-i-set poemes agrupats en tres parts: «Visions», «Intermezzo» i «Cants». La part central –«Intermezzo»– conté catorze poemes en què es reflexiona sobre el pas del temps al llarg de l’any. S’hi repassen festes populars i esdeveniments quotidians, de manera que podem llegir aquests poemes com una incursió en la quotidianitat del present i les seves alteracions, les festes. A partir d’aquesta reflexió sobre el present, el llibre es desplega cap al passat –«Visions»– i cap al futur –«Cants». Les «Visions» recullen cinc personatges del passat historicollegendari català i els «Cants»contenen crides eufòriques a una joventut que ha de construir sobre unes bases noves.






«Visions»





Relectura dels mites romàntics





El 1900, alguns dels personatges que apareixen a les «Visions» eren familiars als lectors perquè havien estat tractats pels autors de la Renaixença. Víctor Balaguer havia donat a conèixer les actes del judici a Serrallonga, i a la seva història de Catalunya havia parlat del comte Arnau, sobre el qual també havia escrit un poema Anicet Pagès de Puig; Joan Garí era el personatge d’un poema de Verdaguer, etc. Això permet a Maragall estalviar-se’n la presentació i centrar-se en les conseqüències dels seus actes (sovint, malifetes) i no en la seva explicació; aquestes el·lipsis, però, fan la lectura més difícil al lector actual. Si els romàntics en destacaven els fets truculents (crims, sacrilegis…), Maragall estudia la revolta i l’angoixa de qui els causà. Excepte en el cas de Jaume I, es dóna la paradoxa que els personatges que més interessen l’autor són els menys exemplars, i que el seu càstig destaca menys que el seu atractiu.






Personatge com a transgressor





Les «Visions» se centren, efectivament, en personatges subversius, transgressors: el Mal Caçador ha comès un pecat d’impietat (abandonar una missa per perseguir una llebre endiablada); Joan Garí ha trencat els seus vots monàstics violant i assassinant la jove Riquilda; el comte Arnau és un personatge amoral que sedueix una monja amb nocturnitat i traïdoria, i Serrallonga és un bandoler que ha comès els set pecats capitals. Tots quatre personatges han transgredit la llei d’amor i tots quatre, doncs, seran castigats: el Caçador, corrent sense descans rere la llebre; Garí, degradant-se a la condició animal; Arnau, vagant com a ànima en pena sense poder morir, i Serrallonga, essent executat. En tots quatre, però, el càstig no és etern: el Caçador manté una mirada de pietat en el seu córrer incessant; Garí és perdonat per una «veu d’innocència»; Arnau acabarà redimit en l’última part del poema (no publicada a Visions & Cants sinó a Seqüències), i Serrallonga invocarà maliciosament la creença en la resurrecció de la carn per manifestar als homes la inutilitat de la pena que li imposen.






Tipologies narratives





Les «Visions» són narracions en vers, una forma actualment poc usual però que per al lector de 1900 no era pas desconeguda, tot i que la prosa ja s’estava imposant tant en la narrativa com en el teatre. A diferència dels autors romàntics, aquests poemes (exceptuant «L’estimada de Don Jaume») tenen una estructura molt variada i poc convencional. L’alternança entre la veu del narrador i la dels personatges és interessant, perquè progressivament aquestes s’imposen sobre aquella. En «El Mal Caçador» i «Joan Garí», una veu narrativa omniscient s’apodera de la història i només hi ha un breu intercanvi dialogat. En «La fi d’en Serrallonga», en canvi, no hi ha narrador i per tant l’estructura és la d’un poema dramàtic amb dos personatges. En «El comte Arnau» es dóna una gran varietat de veus, que l’aproximen sovint a una obra dramàtica o al llibret operístic, amb alternança dels diàlegs i els cors. En els poemes, com ja hem dit abans, la versificació és molt lliure.






«Intermezzo»





Quotidianitat





Molts dels poemes de l’«Intermezzo» contenen escenes quotidianes domèstiques. Són quadres relacionats amb la religiositat («A la Mare de Déu de Montserrat», «Dimecres de Cendra», «Lo Diví en el Dijous Sant»), el món infantil («Els reis», «Sol, solet…»), la vivència de les festes populars («L’aufàbrega», «La nit de la Puríssima»); l’estiueig («A muntanya», «Després de la tempestat»), l’amor («La Dona hermosa», «L’esposa parla»).






Pas del temps: cicle anual





Els poemes de l’«Intermezzo» es presenten ordenats d’acord amb una vaga seqüència temporal anual: després de tres poemes inicials, el cicle anual arrenca amb «Els reis» (6 de gener), continua a «Sol, solet…» amb una referència a la festivitat de Sant Josep (19 de març), segueix a «Dimecres de Cendra» (febrer o març), «Lo Diví en el Dijous Sant» (abril o maig), «L’aufàbrega» en relació amb la vigília de Sant Joan (23 de juny), «A muntanya» i «Després de la tempestat» referits a l’estiu, i acaba amb «La nit de la Puríssima» (8 de desembre). Clouen la secció tres poemes més fora del cicle. Els vuit poemes centrals ressegueixen, doncs, el pas del temps al llarg de l’any.





«Cants»





Vitalisme i nacionalisme





Entre els diversos corrents estètics de l’època, molt diferents entre ells encara que els situem en l’àmbit comú del modernisme, trobem el «vitalisme», que rebutja l’explicació mecanicista de la vida, imposada pel positivisme, i reclama una explicació dels actes humans que escapi a la mera influència de l’ambient, la raça, etc. Al marge de la raó, diu, hi ha decisions espontànies que no podem explicar i que traspuen desig, alegria, moviment…: vida, en suma. El nacionalisme pot encabir-se perfectament en aquest àmbit quan és més la formulació d’un desig que no pas una proposta política concreta. Poemes com «La Sardana» o «Cant de maig, cant d’alegria» expressen aquest entusiasme, moguts per la música o pel despertar de la naturalesa; la dansa i el cant coral com la lletra destinada a la senyera de l’Orfeó Català) expressen alhora l’exaltació patriòtica i una percepció filosòfica d’optimisme vital.






Poesia de crítica política





«Els tres cants de la guerra» constitueixen l’última subsecció dels «Cants». Són la resposta poètica que dóna Maragall a la Guerra de Cuba i la consegüent pèrdua de les colònies, un tema que l’escriptor ja havia abordat els anys anteriors en els seus articles al Diario de Barcelona. Al primer poema de la subsecció, «Els adéus», recull el moment –ple de presagis– en què els soldats abandonen la pàtria per anar a la guerra. «Oda a Espanya» és la imprecació a una Espanya que ha llançat els seus fills a una mort tan patriòtica com estèril. I «Cant del retorn» és la descripció del penós balanç humà dels esdeveniments de 1898, amb l’interrogant sobre la capacitat d’Espanya per regenerar-se a partir del record del passat i l’esperança en el futur.





Visions & Cants: més enllà del catalanisme




Lluís Quintana / Ignasi Moreta
El Gust per la Lectura






web VISAT PEN CATALÀ. Visions & Cants (1900) per Ignasi Moreta





Projectat cap al passat (les «Visions») i cap al futur (els «Cants») a partir d’una descripció del present (l’«Intermezzo» que enllaça les dues parts), el llibre Visions & Cants de Maragall es mostra atent a les connexions entre temps i eternitat, es fixa en la incidència del pas del temps al llarg de l’any, en l’efecte de l’eternitat —entesa en sentit negatiu— sobre els qui transgredeixen la llei d’amor, expressa un desig de viure proper a l’hedonisme...





La part central del llibre, anomenada «Intermezzo», és una reflexió sobre la quotidianitat i les seves alteracions, les festes. Hi apareix des de la constatació del conflicte entre la vivència del sagrat en la naturalesa i en el culte religiós («A la Mare de Déu de Montserrat», «Lo Diví en el Dijous Sant»), que es resol sempre en favor de la naturalesa, fins a la descripció de les dificultats de sintonia intel·lectual entre l’esposa i el poeta, superades per l’amor («L’esposa parla»). També s’hi contraposa hàbilment la sensualitat a l’ascetisme, en favor de la primera («Dimecres de Cendra»). A més a més, el poeta introdueix en la secció algunes estampes de la vida quotidiana associades a la infantesa («Els Reis», «Sol, solet…») i a l’estiueig («A muntanya», «Després de la tempestat»).





A partir d’aquesta reflexió sobre el present —quotidià i extraquotidià—, el volum es projecta cap al passat (les «Visions») i cap al futur (els «Cants»). El passat de les «Visions» és només, però, la font d’uns materials que l’escriptor utilitza per reflexionar sobre preocupacions ben pròpies i totalment presents. No hi ha cap interès historicista, ni cap voluntat de recrear un passat ancestral per a una col·lectivitat que necessitaria recórrer a la creació d’una nostàlgia patriòtica. Simplement, Maragall aprofita unes figures del fons historicomitològic català per oferir una reflexió sobre l’eternitat en sentit negatiu.





El primer poema, «El Mal Caçador», presenta un personatge condemnat a anar eternament rere una llebre pel fet d’haver comès un pecat d’impietat: el Mal Caçador ha preferit la caça d’una llebre endimoniada a l’assistència a una missa. El càstig etern és viscut, però, de manera feliç, i en el seu córrer etern rere la llebre el Mal Caçador manté sempre una actitud religiosa davant una forma eucarística que trenca amb els límits estrictes de la institució eclesiàstica. A «Joan Garí» també hi ha la condemna sobre un personatge que ha pecat —en aquest cas, el pecat és la violació i l’assassinat—, però la condemna té una fi: el protagonista és redimit al final del poema. A «La fi d’en Serrallonga», el protagonista —un bandoler en les hores anteriors a la seva execució— es riu de la pena que li han imposat els homes apel·lant a la resurrecció de la carn proclamada en el Credo cristià.





Però el gran poema de les «Visions» és la primera part d’«El Comte Arnau», on s’aprofundeix en la contraposició sensualitat/ascetisme de «Dimecres de Cendra». Arnau manifesta un desig d’eternitat essent «home sobrehome» —l’Übermensch nietzscheà. L’eternitat, doncs, no és aquí cap condemna (com ho vol ser en «El Mal Caçador»), sinó l’expressió d’un desig de sobrepassar la dimensió humana. A la segona part del poema, en canvi, la satisfacció del desig generarà tedi: però aquesta part ja no apareix a Visions & Cants sinó a Enllà, el tercer llibre de poesia publicat per Maragall.





Els «Cants» són projeccions cap al futur, però un futur col·lectiu: el cant és objecte de cant per una comunitat humana convocada, mitjançant aquest mateix cant, a la unitat. Els primers «Cants», «La sardana» i el «Cant de la senyera», són els poemes del volum que més s’ajusten a la imatge d’un Maragall que escriu al servei d’una ideologia. Amb el primer fa la lloança del ball nacional, i amb el segon, de la bandera nacional. L’objectiu és obvi: la creació i exaltació d’uns símbols que vehiculin els sentiments patriòtics de la col·lectivitat. A continuació vénen tres «Cants» que admeten una doble lectura: patrioticolocal i generacionaluniversal. El «Cant dels joves» és l’encoratjament eufòric a una joventut de la qual el poeta sent que forma part i a la qual li ha arribat l’hora. En «Cant de maig, cant d’alegria» el poeta convida, novament en primera persona, a cantar el temps clar, l’alegria, la rialla, i a saciar els sentits del que més pot satisfer-los, sense ordre ni mesura. Finalment, «Cant de novembre» constitueix una invitació a la vida plenament hedonista, acollint-se al tòpic del carpe diem i contraposant, un cop més, sensualitat i ascetisme, per optar, també un cop més, per la primera.





La secció dels «Cants» es clou amb «Els tres cants de la guerra», el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898. El primer poema de la sèrie, «Els adéus», recull el moment en què les tropes marxen al front: les cobertes de les embarcacions «massa carregades» presagien el fatal desenllaç. L’«Oda a Espanya» —el poema més conegut i reeixit de la sèrie— retreu a Espanya el gust fúnebre per la mort i la dissort, que contraposa a la vida que té la sang «dins de les venes» (i no la sang vessada, associada a la mort). Finalment, el «Cant del retorn», tot i descriure l’estat lamentable dels soldats supervivents, acaba amb una invitació al cant i a la rialla que suposa una resposta a la crisi espanyola de la fi de segle molt diferent a la de la Generació del 98.


RELIGIÓ


Mort Maragall, el primer estudi que aborda amb certa profunditat les seves connexions amb la religió és el degut a Miquel d’Esplugues: Maragall. Notes íntimes. Autobiogràfiques. Psicològiques. Trànsit final.48 Esplugues, el frare caputxí que va assistir espiritualment Maragall durant la seva malaltia, considera que «catòlich, en el sentit fonamental de la paraula, ho era molt més de lo que semblava». Reconeix l’existència de certes «imprecisions o inexactituts doctrinals que, desde’l punt de vista del refinament ortodoxe y catòlich, puguin tindre alguns dels seus escrits». Ara bé:Es públich y manifest qu’en Maragall acatà sempre incondicionalment el magisteri del’Iglesia, y qu’estava a punt de retirar o esmenar qualsevulga expressió o idea menys precisa o ajustada al dogma, com de fet ho practicà a dotzenes de vegades, sens la més petita dificultat, repetint molt sovint qu’ell no havia estudiat teologia y que, per lo tant, no se li podia exigir en els conceptes la precisió d’aquells que l’han estudiada.

El temperament de Maragall era, segons Esplugues, «radicalment religiós y místich»,54 essent la seva una mística franciscana. En defensa d’aquesta tesi, Esplugues compara Francesc d’Assís i Joan Maragall, i hi veu «dues ànimes radicalment bessones». El fet que, en morir, Maragall expressés el seu desig de ser amortallat descalç i amb l’hàbit franciscà constitueix la darrera prova de la tesi.
L’escrit d’Esplugues constituïa per Josep Pijoan un autèntic «desatino». L’any 1927, a El meu Don Joan Maragall, Pijoan oferirà una altra imatge de la religió de Maragall:«Maragall va sentir la fe en la fe, en la fe de tothom qui creu, sigui el que sigui. […] Segons En Maragall, de la superfície polièdrica de l’Etern, cada home de fe en veu una faceta petitíssima, i ningú pot dir que la seva sigui millor que la dels altres. El que valia per ell era la fe, més que les creences.» A més a més, «per En Maragall, Déu era una força externa que governa el món i ho anima tot, una espècie de Jehovà modern i espiritualitzat».Al final del «Cant espiritual», Maragall manifesta l’anhel de «conciliar un sensualisme quasi pagà, amb un espiritualisme quasi cristià». Pijoan aporta el seu testimoni personal de com vivia Maragall el culte cristià:


Jo anava a missa amb En Maragall molts diumenges, per acompanyar-lo. En fer-liobservacions sobre la rutina de la cerimònia i la poca atenció amb què la seguia la gent, ell em responia que de la missa cadascú se’n pren segons la seva capacitat espiritual. Deia d’ell, per exemple, que el culte catòlic moltes vegades no li deia gran cosa, però d’altres es sentia transtornat i participava amb esgarrifances a la comunió del capellà. En Maragall era, doncs, una persona amb capacitat de vida religiosa, com n’he trobat fins dintre mateix del Vaticà, per més que ja deu ésser difícil mantenir-se cristià en aquella casa. En Maragall deia que la present fórmula catòlica es pot traduir fàcilment a la primitiva simplicitat evangèlica i que amb una mica de bona voluntat es pot veure a Crist en persona en l’altar; i el sermó de la muntanya prendre’l com l’ideal del que fan o haurien de fer els bons catòlics.

Doncs, ben sentat això, per la tranquil·litat de la clerecia, també he de dir que En Maragall no era ni poc ni molt el que en diríem un home d’església. Tota la vida va defensar la seva casa de les intromissions dels levites que volien manegar la seva família. Aquestes consideracions són ben diferents de la imatge donada per Esplugues. On Pijoan sembla estar-hi, però, més o menys d’acord, és en la idea que els darrers temps Maragall pressentia la seva mort propera: «Es trobava sol, temia la mort, buscava una pàtria celestial».

Eugeni d'Ors
El contingut del pròleg es pot resumir en tres idees clau: la importància d’Spinoza —i, per extensió, del panteisme— en Maragall, la seva contraposició al projecte orsià —per mitjà de dualitats com romàntic/clàssic—, i la concepció musical de la paraula enfront de la raó i la imatge per explicar la poesia maragalliana. Sense insistir en la forma com Ors presenta la descoberta del paper d’Spinoza en Maragall, m’interessa destacar especialment que, segons el prologuista, aquesta influència explica el respecte maragallià per «la castedat de l’instint» i «la divinitat de la natura».

Presentant-se com a deixeble díscol de Maragall, s’hi contraposa en aquests termes:
Mentre que l’un, agustinianament, professava l’objectivitat del mal i del pecat, l’altre,pelagianament, obria els braços en l’amplitud no discriminadora d’una espècie de redempció difusa. L’un articulava teologia, allà on l’altre només volia entendre d’amor. El dogmàtic s’oposava així al místic; el clàssic, al romàntic; a l’emoció, la litúrgia; al fervor, la disciplina; a la sinceritat, la veritat; a l’estètica, ètica, i metafísica de la Natura, l’estètica, ètica i metafísica de la Raó; a l’imperi de Pan —representem-ho míticament— l’imperi del Logos. Un geòmetra, així, lluitava com un pànida.


Acusar Maragall de panteista duu aparellada, doncs, l’acusació d’heterodòxia, que —malgrat l’ús metafòric que té en el text— també preocupava Ors. Maragall és presentat, doncs, com a pelagià contra Agustí, místic contra el dogma, que avantposa l’amor a la teologia, l’emoció a la litúrgia, el fervor a la disciplina, i la natura a la raó. Més endavant, afegeix a Spinoza un altre mentor, sant Francesc, però malauradament es limita —ben decebedorament—a deixar constància de la semblança física entre el d’Assís i Maragall.



vídeos


Programa Llengües i literatura
Producció Generalitat de Catalunya, 1998 Any de producció 1998 Durada: 12min.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada