dissabte, 19 de novembre de 2011

MÀRIUS TORRES. COM UN FOC INVISIBLE



Josep Maria corretger i olivart
http://www.locantich.cat/search/label/Marius%20Torres

Màrius Torres

Forma part de la generació "sacrificada", nascuts la primera dècada del segle XX, van viure la guerra civil espanyola, en plena joventut, i van patir l'emmudiment a què va sotmetre la literatura catalana la dictadura franquista. A més, per circumstàncies personals, va estar aïllat de la societat, a causa de la tuberculosi pulmonar que va contraure als vint-i-cinc anys, reclós al sanatori antituberculós del Puig d'Olena el desembre de 1935 fins a la seva mort.


Va ser testimoni de la guerra civil espanyola, família i amistats van haver d'exiliar-se. Ell va restar, malalt i derrotat, a l'exili interior. D'altra banda, els valors predominants a l'Europa de principis dels anys quaranta, amb l'avenç dels sistemes totalitaris feixistes, van enderrocar els valors democràtics i republicans en què havia estat educat.


L'aïllament forçós va fer que disposés de molt de temps per a l'escriptura. Màrius té una gran capacitat de reflexió sobre la vida, uns fonaments filosòfics i coneix molt bé la tradició literària i musical. I també una gran capacitat per a captar la realitat (personial, col·lectiva) i una imaginació artística capaç de construir formes de gran potència significativa.


Des de la infantesa va aprendre a considerar la mort com un canvi d'estat de la substància espiritual i a seguir la moral evangèlica deslligada de tota mena de culte. Va ser a la llar, on Màrius va viure la música: n'escoltà molta i va aprendre les notes musicals i a tocar el piano sota el mestratge de la seva mare.


Els pilars educatius de la seva formació familiar i escolar foren regeneracionisme, republicanisme, laïcisme.


Màrius Torres no va formar part de cap cenacle literari ni va establir relacions amb cap escriptor de la seva generació.


Al sanatori, va haver d'acarar la malaltia, la guerra civil de manera passiva, i va veure com les idees en què havia estat educat eren posades en qüestió pels sistemes totalitaris d'Europa. Però també hi va trobar el suport moral, l'amistat i la companyia afectuosa de tres amigues- la Mercè i Esperança Figueras i Maria Planas, i també del Josep Saló.


La Mercè Figueras, malalta com ell, serà l'amistat més íntima durant els darrers set anys de la vida del poeta, la inspiradora de la sèrie "Cançons a Mahalta" i la persona que li va presentar Joan Sales el desembre de 1936. Amb aquest va mantenir una intensa relació epistolar sobre la seva creació poètica. Les opinions de Joan Sales seran de gran ajut en el procés de creació de la seva obra poètica, tal com escriu al seu pare, l'octubre de 1941:


"En Joan Sales estarà molt content de la teva carta. Ell sempre ha considerat amb una extrema simpatia els meus versos i si jo he pogut fer el meu camí ben estriat, i sense deure res al nostre món literari d'avantguerra (...) és a ell a qui ho dec. El seu gust prodigiós ha afinat el meu. Fins i tot l'esforç per lluitar contra determinades peculiaritats del seu númen ha ajudat a fer-me tal com sóc -poèticament- i a afermar-me en la meva manera d'ésser.

Durant el període 1936-1938 va mantenir diverses connexions amb el món de fora del sanatori. En canvi, a partir de 1939, aquesta connexió va canviar: ensorrat el projecte de societat republicana i democràtica, allunyat de la família exiliada, el poeta va restar reclòs al sanatori, on va viure, com a derrotat, els primers anys de la segona guerra mundial.

La seva poesia neix a partir de la indagació en la pròpia vida emocional i moral. L'obra escrita en la darrera etapa de la seva vida tracta el tema de la mort i la religió. Revisa la seva obra poètica i a través de la família exiliada segueix amb interès la difusió que es fa de la seva obra entre un nucli d'intel·lectuals catalans exiliats a França, intentant prendre'n part. Finalment la reacció del poeta davant la crítica que Carles Riba va fer d'alguns poemes permet conèixer què va aportar la poesia a la vida del poeta:

"Durant sis anys he fet versos sense altra intenció que la de treure'm les espines. Per un seguit de circumstàncies, aquests versos han estat llegits per la persona literàriament més docta d'aquest país -tot i que visqui a l'estranger. Carles Riba n'ha fet elogis que tallen la respiració (...) De moment vaig tenir una alegria enorme i tan pura que ni per un moment se'm va acudir que podia ser vanitat (...) Veia que tots aquests anys que tan erms em semblaven m'havien fet donar el rendiment que era potser la millor feina que podia fer en aquest planeta lamentable. Veia que no era un inútil, i que potser la meva vida hauria estat de més profit per al meu país que si hagués estat un <>, més o menys militaritzat, més o menys exiliat".

La seva obra poètica no va poder veure la llum a Catalunya fins a vuit anys després de la seva mort. La primera edició de la seva poesia va haver de ser publicada a l'exili mexicà pel seu amic, escriptor i editor, Joan Sales, a causa de la repressió sobre la llengua catalana de la dictadura franquista.

En resum, la dedicació a l'escriptura i l'atenció al món artístic i literari són una constant en la vida del poeta, vinculada a la malaltia, i com el decantament cap a la poesia lírica està vinculat amb la guerra civil. En suma, la seva poesia pot ser contemplada com una resposta artística a un conjunt d'adversitats; una resposta profundament vinculada al darrer període d'una trajectòria vital, però volgudament deslligada de tots els referents particulars.


MÀRIUS TORRES I PEREÑA

Màrius Torres i Pereña nasqué a les vuit del vespre d’un llunyà 30 d’agost del 1910, al carrer Major de Lleida. Poc temps després fou batejat a l’església de Sant Pere. Quan el poeta tenia prop de quatre mesos de vida la seva família va decidir traslladar-se a viure al carrer de la Paeria número 10, a la casa dels seus avis paterns, lloc que no deixaria fins a ingressar al sanatori de Puig d’Olena als vint-i-cinc anys.


El nostre poeta fou nascut en el si d’una família que destacà dins la política i el món intel·lectual de ponent al llarg de diverses generacions. Màrius tenia dos germans més, Víctor i Núria Torres. El seu pare, Humbert Torres i Barberà, fou metge, alcalde de Lleida i diputat i vice-president del Parlament de Catalunya. La seva mare, Maria Pereña i Reixachs, era filla d’un advocat, polític republicà i catedràtic de literatura de l’Institut Provincial, Alfred Pereña, d’idees democràtiques, republicanes i nacionalistes. I com al pare del poeta, també fou portaveu del partit Joventut Republicana El Ideal i membre del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba.


En Màrius cresqué educat en el nacionalisme i republicanisme, però mai manifestà interès per la política fins més endavant, quan per primera i única vegada mostra les seves conviccions en un article a L’Ideal signat com a Gregori Sastre, fet que li comportà l’aplicació de la Ley de Responsabilidades Políticas. A en Màrius li fascinava reflexionar, l’art, la lectura, la ciència, la filosofia, el teatre. Tot aquest amor que professava a les arts li venia heretat del seu avi Marià Torres i de la llar, envoltada de llibres i d’un entorn afable per a la lectura i la bona reflexió.


De ben petit, a més de realitzar amb el seu avi Marià passejades per l’horta de Lleida, també fugia a la torre de l’avi Pereña, als afores de Lleida, a la carretera de Torreserona. Sovint, la seva família estiuejava a Vinaixa i Poblet, llocs on Màrius aprofitava per representar, dirigir i fins i tot escriure obretes teatrals.


Màrius Torres ingressà al Liceu Escolar, fundat per Frederic Godàs el 1906 que ensenyava el mètode experimental i el sentit artístic. Poc temps després, començà a estudiar Batxillerat per lliure. Llavors passarà com a estudiant a l’Instituto General y Técnico de Lleida on es graduà de batxiller, institut que actualment està batejat amb el seu nom, IES Màrius Torres. El curs 1926-27 i amb tan sols setze anys es traslladà a Barcelona per estudiar la carrera de Medicina. Durant el segon curs de la carrera va morir la seva mare, Maria Pereña, el 10 de març del 1928, i la tieta Conxita, “Xita” ocupà el buit deixat per mare. Màrius era un estudiant aplicat i obtenia bones qualificacions, i a poc a poc, anava adquirint una vocació clarament científica.


Ben aviat, s’enamorà de Júlia Corominas, un enamorament amagat pel poeta i que només es podia veure poèticament i en un conte que perdurava inèdit. En Màrius era un noi reservat, solitari, però amb unes grans amistats. Entre 1927-29, aplegà els primers poemes en un recull. El 1933 finalitzà els estudis de Medicina i amb els companys viatjà per França i Itàlia, viatge que fou plasmat en una ressenya i alguns poemes que escrigué.


Poc temps després, es doctorà a Madrid en sis mesos. I retornà a Lleida, en Màrius ja tenia vint-i-tres anys. El seu pare li proposà o aprofundir estudis en l’aparell digestiu a París o quedar-se a Lleida per treballar a la consulta mèdica paterna, en Màrius decidí exercir de metge a les terres de ponent. És en aquest període de temps, el que transcorre entre 1933 i 1936 en el qual dedicarà el temps a la seva professió real i a gaudir de les arts i de l’escriptura: escriu una comèdia teatral: “Una fantasma com n’hi ha poques” i un segon recull de poemes intitulat “Música de cambra i altres poemes” (1933), en els quals mostrarà un to jocós i irònic que serà inèdit dins la seva poesia i que mai més apareixerà en els seus futurs poemes. Col·laborava a La Jornada, revista d’Esquerra Republicana de Catalunya, fundada a Lleida el 1930, amb articles i ressenyes sobre les activitats musicals de l’orquestra Filharmònica de Lleida, l’Orfeó i exposicions de pintura.


La tardor del 1934 empresonaren el seu pare unes hores, atès que era diputat al Parlament de la Generalitat de Catalunya. Període en què també moria l’avi Marià, i fruit d’això nasqué la reflexió poètica sobre la mort i la mitificació de la infantesa que Màrius Torres aplica als seus poemes. Per tant, és entre 1934-35 que escriu la major part de l’obra narrativa.


La primavera del 1935 en Màrius caigué malalt de grip unes setmanes. Reposà al Pallars Sobirà i a la Vall d’Espot per a recuperar-se. El 18 de desembre del 1935 i malauradament a causa d’una recaiguda, té tos, sang, febre i li diagnostiquen tuberculosi. De manera imminent, és ingressat al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental), d’on llevat de curtes estades a Barcelona ja no abandonaria fins set anys després, el motiu, la seva mort, amb tan sols trenta-dos anys.


Màrius Torres i fins a les acaballes del 1936 mantingué respòs absolut i es dedicava a escriure i a mantenir ben vives les amistats al sanatori. Corria l’any 1936 i en finalitzar una sessió de cinema al sanatori de Puig d’Olena conegué Mercè Figueres, amb qui Màrius establí lligams d’intimitat i amistat fins a la fi dels seus dies. A ella dedicà els poemes de "Mahalta" i "Mercè". El poeta li escrigué més de tres-centes cartes. És d’aquest mateix any el seu primer recull de poemes.


El 9 de setembre del mateix any inicià un diari al seu germà Víctor Torres, que havia marxat a lluitar al front d’Aragó. Aquest fet generà un trasbals al poeta, també fruit de l’esclat de la guerra i separació del germà i entorn familiar més proper. En aquest diari que escrivia Màrius Torres es veia clarament que reflexionava sobre la condició humana, la tristor, el neguit, l’angoixa i sobretot la desolació que emmarcava tot aquest tòtem de temes tractats. També s’hi podia observar un marcat to íntim, metafísic i les seves afeccions artístiques. Durant aquest any, escrigué diverses poesies que tractaven sobre el dolor, misteri de Déu, de l’univers, malaltia, guerra i mort, uns temes que l’inquietaven. Temps en què estableix amistat amb Joan Sales, assessor literari i el seu primer editor.


El 1937 presentà un recull de cinquanta-set poemes, "Invencions", a un premi literari, tot i fer-se el sord amb els consells de Joan Sales que li recomanà no presentar-s’hi. És l’any en què escriurà la majoria dels poemes de "Cançons de Mahalta". El poemari passà desapercebut. Un any després, el 1938, la ciutat de Lleida caigué en mans de les tropes franquistes, que ocuparen la seva llar familiar del poeta a Lleida, fets que l’entristiren profundament. Però per sort, en Màrius i família havien fugit una setmana abans a Barcelona. Màrius Torres perdé l’esperança en el sistema polític i en la il·lusió per una futura democràcia.


Durant l’estada al sanatori, concretament en els seus primers anys (1936-39) no aturava la seva activitat d’escriptura: ara realitzava traduccions, ara estudiava grafologia, ara escoltava o estudiava música clàssica. Però Màrius anava evolucionant com a poeta i ara estava més capficat i preocupat per aconseguir una bona forma poètica i vers. Plasmava més les emocions, l’expressió dels sentiments i sobretot, els models simbolistes: Baudelaire, Verlaine, Valéry.


Entre 1936-38 escrigué dos contes i cent poemes distribuïts en dos reculls que deixà preparats per publicar. El 1939 la família Torres ha de fugir a l’exili, a Montpeller, i aquest fet comporta que ja mai més Màrius podrà veure als seus familiars, tan sols la seva germana Núria que quan podia l’anava a visitar al sanatori. Llavors, esclatà la Segona Guerra Mundial i això provocà un cert desconcert en el poeta, el desmoralitzà i decideix recloure les seves penúries en l’art, la poesia, la música, la filosofia –llegirà Plató, Bergson i Nietzsche-.


En els anys que transcorren de 1939 a 1942, i dins la vena artística escriu nou contes breus i cinquanta-cinc poemes, dels quals quaranta-sis conformaren els llibres quart i cinquè de la seva obra completa. Poemes que mostraven una clara desvinculació de temes poètics clàssics: bellesa, Déu, mort, natura, el poeta.


El 1939 els militars entren al sanatori, això fa que Màrius hagi d’estar amagat dins la seva cambra durant un temps, això sí, dedicant-se a escriure contínuament, com a curiositat, començà a escriure una novel·la. Per sort, mai fou descobert. A mitjan del 1940, tornà la calma al sanatori, però no per a en Màrius que tingué una pleuritis que el féu estar sis mesos al llit fins a recuperar-se plenament. Però entre l’abril i el juny del 1941 un altre cop recaigué.


A principi del juliol del 1942 és traslladat al Mas Blanc, situat a quatre quilòmetres de Puig d’Olena, on estaria sis mesos amb els seus amics. Allí estudiava harmonia i fins i tot componia música per poemes de Verlaine i trobadors, també estudiava llatí i per a traduir els clàssics i italià.


En Màrius Torres abandonà aquest món el 29 de desembre del 1942. Fou enterrat a Sant Quirze de Safaja (Vallès Oriental) i amb tot un futur poètic que quedà estancat. Com a anècdota, Màrius va rebutjà l’extremunció.


Cinc anys després de la seva mort, Joan Sales publicà l’obra que deixà preparada el poeta, a Poesies. L’obra d’en Màrius era una mostra de l’esperiència vital i cultural, on la poesia i música eren claus bàsiques per interpretar Déu. Màrius, poeta meditatiu, havia basat principalment la seva poesia en els símbols de la nit, els mesos, el cicle natural, el paisatge, la música, tots aquests símbols i com explica el literat Josep Borrell, poden veure’s a La ciutat llunyana, que simbòlicament, era la infantesa del poeta. Finalment, cal dir que en cada poema de Màrius es poden veure la totalitat dels temes que emprà amb una sòlida maduresa: la solitud, la mort, el goig, el desig, l’ideal, el pas del temps, o el destí de Déu i l’univers.


BIOGRAFIA


Primera etapa. De 1910 a 1935


Màrius Torres i Pereña nasqué a Lleida el 30 d'agost de 1910, a les vuit del vespre, a la casa número 36 del carrer Major . Fou el primogènit d'Humbert Torres i Barberà i de Maria Pereña i Reixac. El seu pare, el doctor Humbert Torres , fou metge i ocupà diversos càrrecs polítics: va ser alcalde de Lleida per elecció popular, vicepresident del Parlament de Catalunya i diputat a Madrid per ERC. A més a més, Humbert Torres fou l’introductor de la metapsíquica a Catalunya. Las seva mare, Maria Pereña, va estudiar magisteri i música, tot i que mai va exercir aquestes carreres. Els avis paterns foren Marià Torres i Castellà i Àngela Barberà i Huguet. Marià Torres també exercí de metge. Àngela Barberà, al seu torn, tingué tres fills, un dels quals morí d’infant i els altres dos foren l’Humbert, pare del poeta, i la Xita , que tingué cura d’ell i dels seus germans quan se’ls va morir la mare. Els avis materns del poeta foren Manuel Pereña i Puente i Maria Reixach i Bergós. Manuel Pereña fou advocat i catedràtic de literatura a Lleida. Maria Reixach tingué deu fills, dels quals la quarta filla, Maria, fou la mare del poeta.


Pel setembre de 1915, Màrius Torres començà a estudiar al Liceu Escolar de Lleida i més tard cursà els estudis de batxillerat a
l’institut general y técnico de Lleida , actualment Institut d’Estudis Secundaris Màrius Torres. Després, el setembre de 1926, seguint la tradició familiar, es matriculà a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

L'any 1933, del 26 de febrer al 22 de març, durant el viatge de fi de carrera, va tenir l'oportunitat de visitar entre altres ciutats Gènova, París, Roma o Florència, ciutat aquesta darrera per la qual tingué preferència. Entre els estudiants de medicina, Màrius féu dos bons amics: Santiago Montserrat i Jaume Elias.


Quan cursava segon de medicina, exactament el 10 de maç de 1928, morí la seva mare, Maria Pereña. Pel juny de 1933, finalitzà els estudis de medicina. Tot i passar l’estiu a Lleida, al setembre retornà a Barcelona per seguir un curset i posteriorment es traslladà a Madrid on es doctorà. Després d’això, retornà a Lleida on exercí d’especialista en malalties internes no quirúrgiques.


Per la primavera de 1935, Màrius va agafar una infecció gripal que s’allargà durant diverses setmanes, a causa de la qual va haver de prendre’s unes vacances a la vall d’Espot, al Pallars Sobirà. Amb tot, el 18 de desembre d’aquell mateix any es manifestà la malaltia que el duria a la mort. Cap a finals d'any, doncs, el 22 de desembre, va haver d'ingressar al
sanatori antituberculós de Puig d’Olena, situat d’alt d’un turó al terme de Sant Quirze de Safaja, entre Sant Feliu de Codines i Centelles, al Vallès Oriental.

Durant aquest període, Màrius va escriure prop d’un centenar de poemes, tres obres de narrativa curta i una farsa teatral. Així mateix, va traduir sis poemes del francès al català. Aquests tres contes es titulen Llàstima que no hagués anat així, La segona amor i Història d’un gentleman. L’obra teatral titulada
Una fantasma com n’hi ha poques. Farsa en tres actes, fou presentada pels seus cosins al premi literari Ignasi Iglésias del 1935, en el qual hi obtingué un vot. Els poemes que va traduir del francès al català foren dos de la Comtessa de Noailles, dos d’Alfred de Musset, un de Ronsard i un altre de Paul Valéry.

Segona etapa. De 1936 a 1938


Al sanatori, Màrius coneix
Josep Saló, estudiant de medicina i després metge intern del sanatori, amb qui comparteix una íntima amistat. També coneix Carme Oliver, germana d’una pacient del sanatori, que hi residia per refer-se d’una malaltia del fetge. Però, sobretot, destaca la coneixença de Mercè Figueras, malalta gironina, que esdevingué la gran i íntima amistat del poeta, amb la qual compartí una relació epistolar que encetà Màrius el 1936. Així mateix, al sanatori coneix l'escriptor Joan Sales, que no s’estava al sanatori. Amb ell es va cartejar del 1936 al 1941, i entre ambdós es va crear una amistat basada, sobretot, en aspectes literaris i intel·lectuals. A més a més, també va conèixer Maria Planas, propietària i gerent del sanatori, i Esperança Figueras, que juntament amb Mercè Figueras, germana d’Esperança, esdevingueren les que el poeta anomenà les tres amigues.

Des del sanatori, i durant el segon trimestre de 1936, Màrius col·laborà al periòdic de Joventut Republicana de Lleida, L’Ideal, amb articles sobre temes polítics. Signà les seves col·laboracions amb el pseudònim Gregori Sastre.

Al setembre de 1937 es presenta al premi Joaquim Folguera, que convocava la Generalitat de Catalunya, amb un recull de 58 poemes que intitula Invencions, el qual no obtingué cap vot. El 8 d’octubre de 1938, fidel a les seves ganes de conèixer Carles Riba, li envià la primera carta. Dos mesos més tard, escrigué per segon cop a Carles Riba i la relació epistolar s’interrompé. Es reprèn, però, pel maig de 1942 des de Montpeller.


El 9 de setembre de 1936, va emprendre la redacció d'un diari adreçat al seu germà, amb la intenció d'anotar les impressions i sentiments que tenia i tindria mentre durés la guerra civil espanyola. Més endavant, va iniciar un altre diari i va abandonar la redacció del primer. En aquest segon diari, hi va anotar ressenyes i comentaris diversos de caire artístic, musical i literari.


Durant aquest període, Màrius va escriure dos narracions i prop d’un centenar de poemes. Aquestes dos narracions són Romança sense paraules i El cor i les roses. També va continuar traduint poemes del francès al català, un de Joachim du Bellay, un d’André Chénier i un de Paul Valéry, i va iniciar la traducció de poemes anglesos amb un sonet de Milton.


Tercera etapa. De 1939 a 1942


L’any 1939 se li aplicà la Ley de Responsabilidades Políticas pels seus articles de L’Ideal d’entre juliol i desembre de 1936, i se li obrí un expedient que es resolgué el 1941 amb una condemna a una multa de 200 pessetes .

D’altra banda, el 1940 va agreujar-se la malaltia que patia, per la qual cosa va romandre al llit en repòs absolut.


A primers de juliol de 1942, es traslladà al
Mas Blanc, a quatre quilòmetres del sanatori, on va romandre-hi quatre mesos. Allí va rebre la visita de la seva germana, a qui no havia vist feia gairebé quatre anys. Al Mas Blanc es realitzaren cada vespre activitats musicals i recitals poètics, i fou allí on musicà alguns poemes de trobadors provençals, Jaufré Raudel i Pere Cardinal, i una poesia de Verlaine.


El 29 de desembre de 1942, a les dos del migdia, mor Màrius Torres envoltat de les amistats del sanatori. Va ser enterrar l’endemà al cementiri de Sant Quirze de Safaja.
Durant aquest període, Màrius va escriure nou contes breus, encabits sota el títol Jardinet persa a la manera de Saadi, i cinquanta-cinc poemes.
Continuà traduint poetes anglesos: Robert Burns, Thomas Moore, William Wordsworth, Percy Byshe Shelley i John Keats. El juliol de 1939 també tradueix poemes de Teixeira de Pascoaes.


Pòstumament, el seu amic Joan Sales, aleshores exiliat a Mèxic, va editar conjuntament amb el grup de "Quaderns de l'Exili" el volum
Poesies (1947) a Coyoacan. En aquesta primera edició hi recollia noranta-sis poemes. El 1950 apareix la primera edició de Poesies a Catalunya, editat per ‘Llibres de l’Óssa Menor’, a cura de Joan Sales, amb un ‘Prefaci’ de Carles Cardó i uns fragments d’un text de l’historiador Antoni Rovira i Virgili.



COMENTARI DE POEMES

1. DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT...

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Setembre 1936


2. QUE SIGUI LA MEVA ÀNIMA

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.

Gener del 1937



3. FEBRER

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
–sempre el somni que precedeix la força!
Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
un moviment suau i obscur.

El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
Els torrents se'n nodreixen a poc a poc.
Tot és tebi i frisós com davançant el foc
de la pròxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d'hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.
Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern.

Febrer del 1937

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada