dissabte, 3 de desembre de 2011

MÀRIUS TORRES: ABENDLIED, AL PRESENT, PRESÈNCIA, LA GALERNA I EL LLAMP, ELS NÚVOLS, ARBOR MORTIS, PELEGRINS.












El cel té una blavor de miosotis. Rosa,
un núvol ens amaga el sol ponent;
i la mà freda de la tardor posa
una mica d’or a les ales del vent.
O tarda clara de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.

Una boira poc densa flota, vaga
i violeta en un fondal humit.
Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga
a les riberes de la nit.
Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com en el món, s’apaga.

Llavors, a fer-me companyia,
arriba de molt lluny un cant de melangia,
missatge d’Ariel.
La tarda pren una ànima de violoncel.
I flors mig adormides i anònimes perfumen
el capvespre i la música de Schumann.




Novembre, 1938

13. «Abendlied». Mira el comentari de text del poema. Escolta el lied de R. Schumann Abendlied (op. 85, núm. 12, versió per a piano i oboè, amb Jean-Claude Vanden Eynden i Joris van den Hauwe. A You Tube hi pots trobar diverses interpretacions. Una és http://www.youtube.com/watch




a) Ampliació. Compara el poema «Abendlied» amb «Harmonia del capvespre» de Baudelaire, del llibre Les flors del mal, versió de Xavier Benguerel (Barcelona: Proa, 1998). Fixa't en els títols, en les diferències de les estrofes i en la funció de la música.



HARMONIA DEL CAPVESPRE






Heus aquí venir els temps que sobre el tany gronxant-se



cada flor s’evapora igual que un encenser;



sons i perfums voltegen dins el llebeig vesprer,



vertigen llangorós, melangiosa dansa!






Cada flor s’evapora igual que un encenser;



fremeix el violí com un cor desolant-se;



vertigen llangorós, melangiosa dansa!



Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer.






Fremeix el violí com un cor desolant-se,



un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser!



Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer;



en sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se.






Un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser



de lluminós passat recull tota sobrança!



En sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se...



Lluu com un ostensori el que per mi vas ser!






Charles Baudelaire (1821-1867), Les flors del mal (Les Fleurs du mal, 1857).






COMENTARI DE TEXT Com un foc invisible. Antologia poètica. Màrius Torres. Ed. 62.


Un dels eixos de la poesia de Màrius Torres és que pren la descripció de la naturalesa com a correlat de l'estat anímic del jo, de tradició simbolista.




Abendlied, el títol del poema (cançó de vespre) ja ens situa en un clima típicament torressià: el de la música i el del referent temporal del moment quan mor el dia. També notem de seguida que és un poema líric i que, per tant, expressarà allò subjeciu, interior, els batecs de l'ànima.




La primera estrofa ens presenta un bell "quadre tardoral", tant per la descripció pictòrica, visual, dels elements d'un "sol ponent" de novembre, com pel moment de l'any, un capaltard de tardor. Un quadre que podríem qualificar, gairebé d'impressionista, una mica vaporós (un núvol, vapor d'aigua, ens amaga el sol rogenc, el tamisa i fa que el color canviï en rosa), amb pinzellades de diferent policromia i amb una mà que pinta ("posa una mica d'or a les ales del vent") un paisatge també una mica ventós. No ens podem sostreure de recordar un paisatge baudelairià, plenament lligat al simbolisme. I més encara si hi afegim l'exotisme sonor dels miosotis -els simbolistes francesos buscaven paraules inusuals, d'una suggestivitat refinada i voluptuosa. Els miosotis aporten, a més, la connotació d'herba humil i de puntets de color blau en el paisatge.




Fixant-nos en les descripcions de la natura, que són correlat d'estats anímics del jo líric, podem dividir la poesia de Torres en poemes "primaverals" i "tardorals". En els primers, s'enyora ja la nova primavera i es desitja el renovellament, la "nova naixença".




Pensem en "Febrer" ("ara és temps de morir que la vida es reforça"), en "Un altre abril", "en "Els núvols" ("matins de març on sembla que la vida comença"), etc. En els segons, com "Abendlied", els capvespres o la tardor ens traslladen a un espai o temps de bellesa calma, de llindar cap a la nit o l'hivern, cap al misteri.




L'apòstrofe - Interpel·lació-"o tarda clara de novembre!" serveix de contrapunt, de salt entre l'harmonia paisatgísitca i la reflexió moral: lentament, igual que el dia, tot mor. Potser també la bellesa. Passem de l'agonia del bell paisatge capvespral a l'agonia de les coses -i qui sap si a la del mateix poeta, que, a causa de la tuberculosi, està acarat a la mort. Les sinestèsies de colors i les personificacions (de "cel", "núvol", "tardor") ajuden encara més a establir aquesta relació.




En la segona estrofa l'ambient s'enfosqueix i la tarda deixa lloc al vespre. Les imatges visuals continuen, però més difuses ("boira", "flota", "vaga", "fondal humit", "naugrafa", "nit"...) i s'hi afegeix la sensació acústica ("el toc de campana eixamplant-se"). En el pas del vespre a la nit tot es torna més evanescent i el sentit de l'oïda començarà a dominar sobre el de la vista, per acabar al final del poema amb el cant melangiós de la música de Schumann. En aquest ambient de desorientació ("vaga") i de pèrdua (el color violeta, el toc de campana que naufrafa) apareix el jo que sent (vivència) en el seu pit (endins) alguna cosa ("poc densa", "vaga", "violeta", etc) que "com el món, s'apaga". Aquí el toc de campana "naufraga" no crida ni anima com en "Molt lluny d'aquí" o a "La Ciutat Llunyana", sinó que va diluint-se. La comparança "com el món" reforça el correlat natura/ estat anímic, la identitat entre el món extern i l'intern.




Però, aleshores ("llavors"), a la tercera estrofa, apareix un element esperançador; "un cant de melangia" (un lied de Schumann?) li fa de consol, li canvia el seu estat anímic. Ara les sensacions auditives dominen sobre les visuals ("cant", "violoncel"); la música impregna la caiguda del dia i s'hi suma el sentit olfactiu (el perfum de les flors). Les flors "mig adormides i anònimes" recorden la flor "minúscula i tenaç" de "La galerna i el llamp...": s'assemblen en el perfum i la humilitat, es diferencien en què unes són "adormides" i l'altra és "tenaç" (cada adjectiu s'adiu al to del respectiu poema). El perfum es barreja amb la tarda que "pren una ànima de violoncel" (pren els colors càlids i pàl·lids, vellutats com la musicalitat d'un violoncel) i amb la música de Schumann crea un ambient sensual que remet a la millor poesia decadentista.




El cant de melangia, de tristesa dolça, "arriba de molt lluny". En Màrius la llunyania sol referir-se als records o a la transcendència. Aquí ens indica sobretot la gradació en l'acostament (igual que "s'apaga" en l'acabament) però alhora ens diu que ve d'un lloc innominat, desconegut, portat per Ariel, per l'esperit de l'aire i de l'aigua, segons la mitologia germànica, o per l'absolut poètic, potser. Ariel ha donat nom en la literatura a personatges de La tempesta, de Shakespeare i l'àngel rebel de El Paradís Perdut, de Milton.




Com a conclusió temàtica, doncs, podem dir que la fina descripció d'un capvespre de novembre serveix al jo líric per mostrar sentiments de finitud i tristesa que només la "cançó del vespre" transforma en sentiments de consol i esperança. Les al·lusions a sons, colors, perfums, amb l'intent de provocar un cert estat d'embriaguesa sensorial, una mena de ·festa dels sentits", d'elevació a un estadi suprasensorial unitiu són pròpies del simbolisme. Però, per damunt de tot, l'al"lusió a la música i a la seva capacitat d'elevació i de fusió és un tema recurrent en les poesies de Màrius Torres. Per altra banda, "Abendlied" senbla una rèplica d'"Harmonie de soir" de Baudelaire per la presència de la música i del capvespre, pel tema tractat i, sobretot, per la manera de tractar-lo.




El fet que Torres posi el títol alemany i que acabi amb Schumann forçant una rima amb "perfumen" fa que "Abendlied" sigui un elogi, un homenatge a la música del gran compositor romàntic alemany autor de famosos lieds. L'acceptació de lied és mé restringida que la de la cançó: és cantat per una sola persona, té un estil molt íntim, està desprovist d'efectismes vocals, i poesia i música es fonen totalment. Aquesta fusió, musicalitat, la trobem en l'estructura formal de Torres?




El poema té una estructura conclusiva: l'última estrofa, introduïda per l'adverbi de temps "llavors" -que ens indica que en el moment de desànim arriba el consol- és la culminació del procés temàtic; això mateix passa amb els dos últims versos de cada estrofa, que són un "salt" formal i de contingut, amb els anteriors (l'apòstrofe "o tarda", el "Jo sento", o la conjunció copulativa que uneix "cant", "tarda" i "flors"). Es pot seguir el fil temàtic a partir d'aquestes parelles de versos.




És interessant descobrir com en un poeta tan curós de la forma -sempre molt fixada- aquí utilitza la polimetria (versos de 12,10,11,8,6) i que cada estrofa tingui el seu propi esquema mètric. La resposta la trobem també en el tema: les composicions musicals ("Couperin, a l'hivern", "Mozart") solen tenir una mètrica diversa perquè intenten reproduir el fluir de la música (sonata, lied?) i seguir les "variacions musicals". En "Abendlied" la rima també aconsegueix interessants eufonies i relacins semàntiques. La essa sonora de "rosa"/"posa"/"cosa" (l'encavallament ha remarcat "posa") i les relacions de "ponent"/"vent"/"lent"; "vaga"/"naufraga"/"s'apaga", etc., per acabar amb l'esmentada de "perfumen"/"Schumann".




I tot amb un lèxic comú, estàndard -excepte els miosotis- però ric en connotacions i simbologies, i amb unes imatges sensorials evanescents i melangioses, com el capaltard, la música o la seva persecució contant "darrere els ocells invisibles de l'esperança". "Abendlied" és una bona mostra de l'alenada còsmica i de la iconografia de bona part de la poesia lírica de Màrius Torres.


















Tal com un Déu es dreça davant l'Eternitat



i la mesura tota amb el seny i amb els braços,



jo em dreço davant teu, o Present!, despullat



de somnis massa vells i de record ja lassos.






El passat se'm desfà. M'enlluerna el futur,



cal un petit espai a la meva poquesa.



¿Un moment que flueix, gota d'un riu obscur,



podrà ser, solament, la meva eterna presa?






Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,



m'he dit, en l'interval dels somnis i els records:



-L'eternitat és sols un Present que s'eixampla.






Potser l'arrel divina que és soterrada en mi



¿és sols aquest afany, tan difícil de dir,



de viure en un present una mica més ample?






1938




14. «Al Present» és un sonet on el jo líric, alliberat ja del passat i enlluernat pel futur -què vol dir?- li «cal un petit espai a la meva poquesa». Només pot aspirar a l'instant minúscul que flueix? O podria eixamplar, fer «una mica més ample» aquest present? Explica breument el tema.

a) El vers sentenciós «l'eternitat és sols un present que s'eixampla», creus que és una afirmació o un desig del jo líric. Raona també si les interrogacions expressen un dubte o si són interrogacions retòriques.






b) Digues els elements comuns, sobretot en el joc temporal i en el lèxic, que trobem amb el poema de «Dolç àngel de la Mort ... ».




c) Ampliació. Quines frases del poema de Torres podem relacionar amb les frases o amb el sentit global del «Cant Espiritual» de Joan Maragall? (http://www. uoc.edu/lletra/especials/folch/maragall.htm).










Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara



poguessin, com antany, aturar-se amb amor,



em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,



el teu record es mou en la penombra clara...






Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.



En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.



Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,



una ràfega ardent del teu antic perfum!






Els sentits, els records, tota la meva vida,



callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda



que et persegueix en el silenci on et reculls.






Si ara estengués els braços en el fosca, podria



agombolar-te encara, somni de cada dia!



Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.






1938






15. «Presència» està basat en l'evocació, en fer present un record passat feliç. Quan el jo líric tanca els ulls -com en el poema «En el silenci obscur d'unes parpelles closes ... >>- torna a sentir gairebé físicament la presència de la persona estimada que, des de la llunyania, es va apropant, fins a tocar. Però s'esvaeix en obrir els ulls. Quins gestos i quins sons ajuden a fer més real la presència? Quins contrastos s'estableixen entre soroll i silenci? Com s'aconsegueix la idealització de l'ésser estimat?



a) Relaciona els dos «encara» i els dos «com si» / «si ara». Interpreta les expressions «somni de cada dia» i «agombolar-te», Explica si té el mateix significat la «tenebra clara» d'aquest poema amb la «tenebra clara» del «Dolç àngel de la Mort ... ».



b) En el poema hi ha alguns encavallaments (versos 1 i 12). Amb quin objectiu el poeta utilitza aquest recurs?




c) Llegeix els poemes «La torre» i «Molt lluny d'aquí»














16. «La galerna i el llamp…»
http://www.elies.info/cds/cantic/canc5.html





La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l’ample terrer l’han combatut a ras.
- La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta! -

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s’allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d’una crosta de sal.

Però l’alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.

11 de març de 1938




16. «La galerna i el llamp». Mira el comentari de text. Després llegeix el poema de Torres «El tirà burlat» (1938), on també trobem una oposició entre la força prepotent -un tirà- i la resistència. Quina és la diferent manera de reaccionar de la rosella i de «la flor de l'esperanca»?





EL TIRÀ BURLAT
És un tira. Senyor de camps, de pobles ajupits




i vol una rosella.
I va i la cull, i I'oprimeix entre els seus dits




roja, fragil i bella.
Pero la flor, sense ni un crit, en cinc gotes de sang




es desfà quan la mira:




I el cobejós enfellonit se'n va --quin rastre blanc

la impotent polseguera de la ira!


COMENTARI DE TEXT COM UN FOC INVISIBLE. ANTOLOGIA POÈTICA. MÀRIUS TORRES. Ed. 62.


Un dels eixos de la poesia de Màrius Torres és el tema cívic, de resposta esperançada a les malvestats polítiques i socials que li va torcar viure.


Les dues poesies més important de tema cívic són "La Ciutat Llunyana" (1939) i "La galerna i el llamp..." (1938). Tenen moltes similituds formals -són dos sonets de versos alexandrins- i temàtiques i les dates són significatives per fer-ne una lectura contextualitzada, no endebades són fruit del context històric de la malvestat de la guerra i la derrota. "La galerna i el llamp..." podria fer al·lusió als bombardeigs de Barcelona de 1938, però més enllà de l'anècdota el poema ens trasllada una experiència de combat entre "les forces tempestuoses del mal" i "la flor de l'esperança", un combat permanent i universal.


Comença amb un contrast contundent -fixem-nos en l'entonació rítmica, en les cesures masculines- entre la força dels elements que han desolat "l'ample terrer" (la "galerna", el "llamp", el "torb" i la "tempesta") i la flor "minúscula" però "tenaç" que resisteix. Un combat "a ras" sense protecció, a camp obert sobre tot ("ample") el país (el "terrer"). Hi resta, resisteix, només la flor (article determinant "la", no una flor qualsevol ) que simbolitza l'esperança i no és d'un color concret: és la flor de les aspiracions col·lectives "dels nostres somnis", la flor potser de "la ciutat d'ideals que volíem bastir", que diu "La Ciutat Llunyana".


Per això el jo líric del poema és col·lectiu. I com que la seva actitud és admirable, l'entonació -la modalitat oracional- de l'últim vers del quartet és admirativa.


El segon quartet, seguint l'estructura del sonet clàssic (explicació en els quartets, enllaç en el primer tercet i conclusió en l'últim) també és explicatiu, però introdueix un matís de canvi: la flor "pella", és a dir, comença a posar pell a la ferida, i "enlaira el seu perfum, secret com la pregària" (el perfum en Torres és símbol d'allò millor, del record destil·lat i plaent). Encara trobem elements que ens recorden per una banda la destrucció ("entre les runes" que ens transporta a l' "entre runes de somnis colgats, més prop de terra" de "La Ciutat Llunyana") i per l'altra al·lusió afectiva a la flor (la referència als "fogars", la llar, el caliu, i al "secret com la pregària", la flor amagada però íntima). El panorama visual sembla d'escena cinematogràfica: un ample espai enrunat, del qual s'aixeca de sota una "viva mà solitària" (excel·lent metàfora i personificació de flor, alhora "viva i solitària", dos atributs emblemàtics). Ja han començat les referències al llenguatge religiós: positives com la pregària o negatives com els "rastres dels cavallers maleïts", els famosos genets de l'Apocalipsi i alhora les quatre malvestats ("galerna, llamp, torb, tempesta").


Continua el protagonisme de la flor (amb un similar "desplegament" com el de l'arbre al poema "Arbor Mortis" ) dient la causa ("car") de la seva resistència: la seva profunda arrel, els orígens. Si es conserven els origens sempre es pot florir, encara que "la terra amarga" sigui coberta d'una "crosta de sal". Altre cop -el càstig bíblic- amb el càstig a aquesta terra que ara és amarga". El camp lèxic és prou explícit per poder interpretar aquests versos en clau de "resposta resistent col·lectiva catalana".


La conclusió: malgrat ("Però") la destrucció aquesta terra "treurà forment" (donarà fruit) del "jull i la cugula" ( de les males herbes- segueix la paràbola de "El bon blat" del Nou Testament). Transformarà "les espigues del mal" en un bon blat perquè "l'alè de Déu novament hi circula" (arreu com l'aire) i igual com el seu alè va transformar l'argila en carn, ara del mateix mal en sortirà l'esperança tot i que a poc a poc, secretament, "granant", madurant. El to esperançat final també s'assembla al final de la "Ciutat Llunyana" "que ens envia per sobre d'aquest temps presoner/ batecs d'aire ide fe") si bé aquesta fa referència més directa a la guerra i "La galerna i el llamp..." més a la resistència, a la vivència dels vençuts.


El poema recorda l'ús del llenguatge i el to èpic que fa Jacint Verdaguer a l'epíleg "Los dos campanars" del Canigó: "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra/ mes resta sempre el monument de Déu; / i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra/ al Canigó no el tiraran a terra,/ no esbrancaran l'altívol Pirineu". El tema és similar, però les respostes dels poetes -majestuosa en Verdaguer, humil i tenaç en Torres- i les reaccions emocionals que provoquen en els lectors són diferents.


"La galerna i el llamp..." és un sonet, amb versos alexandrins (6+6) que combina la cesura i la rima femenina i masculina (ABBA/CDDC/EEF/GFG),on la falta d'encavallaments i el lèxic -sobretot el to contundent del poema. I la situació de les dues exclamacions subratllen els moments de clímax, a l'inici, amb el dol pels somnis enrunats, i al final, amb l'esperança.


L'al·legoria de la flor i les metàfores agrícoles han estat molt utilitzades pel llenguatge cívic i polític. L'originalitat de Torres no es troba pas en la novetat metafòrica sinó en la conjunció entre el fons i la forma poètica, i en el to i contingut de "consol moral" que hi ha en la seva poesia, d'esperança radical davant les diverses situacions de malvestat de la vida, inclosa la mort.















"Els núvols" de Màrius Torres








Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquests matins




passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...








Matins de març, on sembla que la vida comenci




i nosaltres tornem, verges en el silenci,








a l'esperança del primer dia del món!




Els núvols fan el cel més blau i més pregon.








Somni de l'aigua! Entorn de la seva peresa,




l'aire els dona una forma gairebé per sorpresa,








un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó




del flaviol als llavis, plens de sol, del pastor,








la seva ombra camina sobre l'aigua captiva




dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,








penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus




fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

17. «Els núvols». La contemplació dels núvols en un matí de març primaveral provoca en nosaltres un estat d'ànim, i una reflexió en el jo líric. Quin és aquest estat d'ànim i aquesta reflexió? Comenta el vers que resumeix els dos aspectes.




a) Quina és la qualitat dels núvols que passen «sense l'angúnia de cap ànima a dins ...»? Acaba la frase o posa l'expressió, sentiment, idea que substitueixin aquests punts suspensius. Fes el mateix amb els de l'últim vers.





b) ¿«Somnis de l'aigua!» és només una bella metàfora dels núvols o a la vegada, com has vist en altres poemes on intervé el mot somnis, cal interpretar-ho com un correlat d'una aspiració anímica?





c) Què ens suggereix l'aparició d'un pastor tocant el flabiol?





d) Per què el poeta utilitza aquesta forma mètrica tan aparentment senzilla? Com trenca el ritme, que podria esdevenir monòton, dels apariats? Si llegeixes el poema en veu alta et pot ajudar en les respostes. Pots comparar-lo també amb la forma del poema «Cançó a Mahalta» i «Això és la joia».





e) Has jugat mai a imaginar-te i endevinar formes dels núvols? Contempla'ls, observa'n les formes i construeix-ne una metàfora descriptiva, si pot ser torressiana, millor.





f) Ampliació. Fes o busca fotos de núvols que siguin un retrat de la descripció/situació de cada estrofa i presenta-les en Power Point. Pots afegir-hi una música adequada o la recitació del poema.










18. Arbor Mortis

AL que de comença naix hom punt morir
e morint creix, e creixent mor tot diàleg;.
Pere March
Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s’esfila,
la mort silenciosa que cada instant s’acreix.

En l’estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l’esperança o l’horror,
viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.

1939

18. «Arbor Mortis» comença com un relat, amb un Déu que sembra en cada cor «dues llavors en una sola argila». Sembra la vida i la mort que van creixent. L'arbre és l'element central del sonet. En la literatura la simbologia de l'arbre és gairebé sempre positiva: recorda, per exemple, la tanka «Un arbre» o els títols de moltes obres de R. Llull. En canvi, el títol «Arbor Mortis» sembla un oxímoron, una contradicció entre vida i mort. Raona si en el poema té connotacions negatives o tot el contrari: que li passa quan «ve, tumultuós el gran vent del destí»? (Pensa en «com actua» l'arbre, en el tractament de tu de l'apòstrofe, en per què esta personificat.) Fixa't que Torres sovint acaba els poemes amb preguntes i exclamacions: quin és el to, en aquest poema, de l'apariat final? Quines paraules en remarcaries? Per què ha passat del present al futur a l'hora de fer servir els temps verbals? Quina part de la poesia és una amplificació dels versos de l'epígraf de Pere March i com es manifesta l'acció de la mort durant la vida? Com són els llocs on habita la mort? Marca i comenta els paral·lelismes antitètics del primer quartet. a) Mira en quins poemes anteriors ha fet servir també els mots argila i llim i digues si també tenen relació amb el relat bíblic de la creació.





b) El poema és un sonet anglès fet amb versos alexandrins, molt utilitzat per Shakespeare. Creus que l'estructura del sonet és adient per tractar un tema com «la meditació de la mort»? Analitza la rima i digues quins mots posa en contacte semàntic i que aporta la paronomàsia de l'últim quartet.

c) Ampliació. Llegeix el poema de Pere March
(http://www.uoc.edu/lletralespecials/folch/pmarch.htm)
per copsar el desenvolupament original que fa Màrius Torres dels seus versos i per establir-ne les diferències.










19. Pelegrins
http://www.segre.com/m_torres/espais/espai7.html
No ens aturem als temples on altres pelegrinsarriben al llindar de la teva presència.No volem la teva ombra; volem la teva essència,Pare de l'infinit que tots portem a dins. Ell s'emporti aquests cors que no fan resistènciaa buscar-te, invisible com l'aire dels camins.Perquè sabem qui som, o Terme dels destins,et sentim sobretot en la nostra impotència. Sabem que en aquest món no arribarem a Tu.Però l'ardent impuls de fe que se'ns enduumés enllà dels altars, els claustres i les aules, murmura en la nuesa del nostre temple internun himne que és un eco del teu silenci etern- o Tu que ets més enllà de les nostres paraules! 19. «Pelegrins». El títol ens situa en un camí de recerca, en un pelegrinatge. Però mentre «altres pelegrins» s'aturen al lIindar d'un temple físic amb «altars, els claustres i les aules», el jo líric col·lectiu vol entrar en l'essència de Déu que «el sentim, sobretot en la nostra impotència» i que el trobem en un altre temple, en el «nostre temple intern» -si en un poema havia parlat del «temple de la mort» ara ens parla del «temple de Déu». Busca, per una banda =-inclosos els apòstrofes-, els atributs, les qualitats que aplica a Déu, i per l'altra, com i on es nota la seva acció, com s'anuncia. De tot plegat, extreu-ne la concepció de Déu en aquest poema. Quin adjectiu li escauria? a) En contrast amb altres poemes on senyoregen els dubtes o el to melangiós, en «Pelegrins» hi trobem una contundència inusual, unes afirmacions categòriques, un to segur. Amb quins recursos morfosintàctics o literaris el poeta ha aconseguit traslladar-nos aquesta impressió?





b) L'últim vers, «-o Tu que ets més enllà de les nostres paraules!», planteja un problema típic de la literatura mística religiosa que desenvoluparà en el poema «Sé que hauré d'oblidar ...». Defineix breument quin és aquest problema.





c) Debat sobre la religiositat de Torres en aquest poema. Podem afirmar que més que una ideologia ens exposa un sentiment religiós universal, una religiositat interior, no lligada a cap professió religiosa concreta?





d) Ampliació. Llegeix, com a mínim, la primera estrofa del «Cant espiritual» d'Ausiàs March (http://www.uoc.edu/lletra/noms/amarch/index.html ) i compara les diferents sensibilitats a l'hora d'acarar-se amb el tema de Déu.

Puix que, sens tu, algú a tu no abasta,
dóna'm la mà o pels cabells me lleva:
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira!
Jo vull anar envers tu a l'encontre:
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo son cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m'empatxa.

1 comentari:

  1. Qui és Ell a la tercera estrofa si us plaaauuuuu, MONTSE APROVA'M!!!!

    ResponElimina