dijous, 1 de desembre de 2011

MÀRIUS TORRES. FEBRER. EN EL SILENCI OBSCUR. PARAULES DE LA NIT. EL COMBAT DELS POETES.





3. Febrer

http://www.escriptors.cat/autors/torresm/pagina.php?id_sec=2906

FEBRER

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
–sempre el somni que precedeix la força!–

Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
un moviment suau i obscur.

El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera
Els torrents se'n nodreixen a poc a poc.

Tot és tebi i frisós com davançant el foc
De la pròxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d'hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,
Guardaven el vi de Falern.

Febrer del 1937



VOCABULARI



-atzur 1 m. [LC] Color blau celeste. 2 m. [IQ] Matèria colorant blava. 3 m. [HIG] En heràld., color blau.
-gelera 1 f. [GG] [LC]
Glacera .



-torrent 1 1 m. [LC] [GG] Corrent impetuós d’aigua, especialment el que es forma sobtosament per una forta ploguda. 1 2 m. [LC] per ext. Un torrent de lava. Un torrent de llàgrimes. 2 m. [LC] [GG] Barranc, pendís, etc., per on davalla atorrentada l’aigua de la pluja, sovint completament eixut o amb molt poca aigua. 3 m. [LC] sap el vent i no sap el torrent V. vent.



-frisós -osa adj. [LC] Fortament impacient.

- Davançar v. tr. Avançar-se a algú, passar-li al davant. Mot usat per Eugeni d'Ors: I era de davançar-lo molt, muntant, per exemple, tot d'una tirada, al bell cim d'un turó, Ors Gualba 34.
- Minvar v. tr. i intr. Disminuir. 2. intr. o refl. Devenir menor.
- Semença f. Llavor.
- Faiença: ceràmica.

Tema: la primavera, el despertar de la natura.


Mètrica: 21versos repartits en tres estrofes de 7 versos
sèptima: estrofa de 7 versos, la majoria d'art major i mai hi ha més de dos versos seguits que rimin.



La tercera i última estrofa que, com les altres dues alterna versos alexandrins amb versos decasíl·labs al primer i al cinquè, i es tanca amb un vers octosíl·lab. La rima és ABAABBA.
En aquesta estrofa, els poeta ens situa, amb el primer vers, cap a finals d’hivern, en concret al Febrer, com ens indica el títol. En aquesta època és quan la natura es prepara per renéixer amb força. El poeta descriu aquest impuls de la natura amb la metonímia “un crit etern de la larva, l'arrel i la semença [llavor, 1]” i el compara a un “foc invisible, meravellós, intern”. Els últims dos versos compara altra vegada aquesta força renaixedora de la naturalesa amb la maduració que el vi de Falern [vi històric de l'antiga Roma que actualment encara es produeix al Lazio i a Mondragone, 2] dins de gerres de faiença [ceràmica o porcellana, 3].



Presenta una gran antítesi de morir a l’inici de la primavera, quan la vida esclata. Des de sempre els autors han utilitzat la tardor o l’hivern per representar l’època de la mort, per això aquest poema em va sorprendre molt. La forma com Màrius Torres es pren la mort, amb un to positiu, a diferència d’altres poemes seus, en qua l’ecceptació de la mort és més pessimista/resignada. Com contraposa el fet de morir amb la bellesa i la joventut de la primavera és el que més impressiona.



Activitats Com un foc invisible. Ed. 62.

3. «Febrer» és una descripció sobre el tema dels canvis que produeix el cicle de la natura, sobre el topos de la «nova renaixença» quan l'hivern comença a minvar. Enumera els elements -noms substantius- del mes de febrer que són indicis d'aquest renovament i d'intuïció de la «pròxima primavera». Analitza com els elements anteriors contrasten amb el leitmotiv del segon vers de cada estrofa, «ara és temps de morir». Digues quin significat aporten aquestes frases anafòriques i paral·leles, i si són sinònimes o mostren matisos diferents.




(En literatura, el leitmotiv és un recurs que consisteix en una idea que es repeteix diverses vegades durant una novel·la o altre tipus de narració i a la qual es dóna un significat especial. Hi poden haver molts leitmotivs diferents en el mateix escrit.)



a) Què vol dir la frase «davançant el foc»? Té relació amb el «foc invisible» posterior? I quin és «el crit etern / de la larva, l'arrel i la semença»? Continuem: què és el «vi de Falern» i què representava per als romans? En quin sentit podem dir que aquest vi «guardat en gerres de rústega faiença» simbolitza una promesa de felicitat?



El falern és un vi històric de l'antiga Roma que actualment encara es produeix al Lazio i a Mondragone, de 12-13 graus.
Marc Valeri Marcial i Ateneu de Naucratis ja n'havien parlat. El primer deia que n'hi havia de sec, de color groc, i de dolç, de color més fosc. Només si els vents del sud bufaven en temps de la collita se'n feia de dolç.
Calia deixar-lo envellir un mínim de 10 anys abans de beure'l. Entre 15 i 20 anys assolia, segons Ateneu, el seu punt òptim.
Actualment, els negres s'elaboren amb aglianico i barbera, i els blancs amb falanghina.



Viquipèdia



b) Marca un epítet i un hipèrbaton de l'última estrofa i raona'n la seva funció.



e) Ampliació. Molts poetes han metaforitzat el vi en algun poema. Busca'n alguns exemples (per exemple, en J. Pàmias, J. Vinyoli, J. Salvat-Papasseit, Horaci, Càntic dels Càntics ... ).




4. Paraules de la Nit

http://www.locantich.cat/2010/06/paraules-de-la-nit-marius-torres.html
Paraules de la nit

Home, sigues prudent. Amb la teva mesura,
ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l'Univers.
Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç,
limita't a la llei de la teva natura.

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers
els estels que clivellen la meva carn obscura.
Compara't al seu frill, i pensa, criatura,
què val un ideal, una llàgrima, un vers.

Mes no et torbi l'esclat de la meva grandesa.
Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa
en el fons del meu cor on l'etern és present.

Que la meva amplitud et doni confiança
en el braç que ens sosté, en la roda que avança
i en el Sol que veuries si jo fos transparent.


Activitats Com un foc invisible. Ed. 62.




4. «Paraules de la nit», Moltes vegades els títols dels poemes són pistes o claus d'interpretació. Relaciona el títol amb el tòpic de la nit transparent, de la nit com a espai privilegiat de diàleg, Fixa't en la veu del poema, en les seves formes imperatives i en els seus mandats o consells; i en les dues parts temàtiques dividides pel connector adversatiu més. Fes un resum sintètic de cadascuna. Quines són les imatges que expressen humilitat i petitesa, i quines, malgrat aquesta petitesa, expressen la dignitat i vàlua humanes? Raona també per què Univers i Sol són posats en majúscula.
a) Aquest poema és el primer sonet de l'antologia.
Fes el metre i la rima i digues si segueix l'estructura del sonet clàssic.
b) Ampliació. Llegeix el text de Caries Cardó-un dels prologuistes de l'obra de Torres- del llibre La nit transparent (1935) i relaciona'l amb el poema.



[ ... ] En retirar-se la cortina de la llum solar, un gran alliberament s'opera en nosaltres: els colors de la terra s'atuden, tota detonació cromàtica s'apaga, fins les remors dels vivents s'ofeguen en el silenci: la realitat recula fins a mig camí del desésser per tal de produir en l'home de vida interior
aquella gran presència de si mateix que només dóna la solitud. La terra perd tota la puixanca seductora, i si en aquells moments l'home no cerca altres seduccions il·luminades per llums efímers, pot rebre l'alta revelació de la tenebra transparent.




Perquè, per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca. [ ... ] La nit és la nostra il·luminació. Ella ens fa veure altres llums i altres mons, sempre vells i sempre nous, que ens parlen des del gran silenci sideral, des del misteri de la més remota llunyania, reservant-nos cada cop més meravelles i més pregoneses i més mons entrevistos al fons de la tenebra aparent.


Aquest poema de Màrius Torres, “Paraules de la nit”, forma part de la seva obra “Com un foc invisible” i forma part de la seva primera etapa, del 1937 al 1938 amb poemes que indaguen la seva pròpia vida emocional i moral.



Paraules de la nit té una estructura força diferenciada que es divideix en dues parts: els dos primers quartets formen part de la primera part, els dos últims tercets de la segona.



En la part primera, la nit parla amb l’home i li diu que a diferència d’ella, la seva naturalesa és limitada, no és gran per abraçar l’Univers, ni es pot mesurar a ell mateix i que per ella, és com una fusta en la mar (una metàfora). Finalment a la primera estrofa li diu que no intenti ser l’univers, ni tenir la grandesa que ell té, que es limiti a la seva naturalesa.



5. «En el silenci obscur…»

http://laberintgrotesc.blogspot.com/2010/02/en-el-silenci-obscur-dunes-parpelles.html

La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire.

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

Màrius Torres. EN EL SILENCI OBSCUR D'UNES PARPELLES CLOSES, dins de Poesies, "Llibre segon", 25, 1947.





Gràcies a Charles Baudelaire (1821-1867) hem conegut la màgia de la sinestèsia i el poder dels sentits. El silenci obscur, l'oïda i la vista. Baudelaire i les seves Flors del mal, publicades i editades cent anys abans que jo nasqués.La musique souvent me prend com une mer... I hem vist com Màrius Torres agafava el relleu del poeta francès i també es deixava bressolar per la música i el mar.

Aquest poema de Màrius Torres expressa com la música pot apaivagar l’angoixa i produir una sensació d’èxtasi que ens condueix “quasi fins a l’oblit”.
Màrius Torres aprengué música amb la seva mare i n’escoltà moltíssima a la seva llar. La passió, doncs, per la música el portà fins i tot a compondre’n i a musicar alguns poemes de Paul Verlaine.

Igual que Baudelaire, en l’epígraf del poema, Torres utilitza el mar per explicar quin efecte produeix la música en el seu esperit i empra un seguit d’imatges que expressen la sensació d’èxtasi que produeix la música semblants a les que et dóna el mar.

Com Baudelaire, Màrius Torres és un poeta simbolista. Després de consultar en què consistí el Simbolisme aquí exemplifica, a partir del poema, la seva filiació a aquest moviment artístic.


"El simbolisme -seguint el romanticisme, encara que sense el tràgic d'aquest- refusa la primacia de la raó i intenta desentranyar, recorrent a les imatges mitològiques o al món dels somnis, els "signes" ocults que bateguen en l'home i motiven la seva conducta. Aquest és l'objectiu explícit dels seus grans poetes (Mallarmé, Rimbaud, Lautreamont) i el dels seus pintors més representatius (Gustave Moreau i Arnold Böcklin)." (Argullol)



-Per què creus que el poeta qualifica el silenci d’obscur? Quin nom té aquesta figura retòrica?

-Com s'anomenen els versos d'aquest poema? Quina estrofa formen? Creus que aquesta forma poètica contribueix al to introspectiu d'aquest poema? Justifica'n la resposta.

En el silenci obscur d'unes parpelles closes. Videocreació del Col·lectiu En Veu alta


Activitats Com un foc invisible. Ed. 62.

5. «En el silenci obscur ... ». Quan el jo líric tanca els ulls es produeix una concentració del seu esperit que sent tot l'Univers en el seu interior i aleshores «la música s'enlaira» i l'extasia, se l'emporta igual que «en l'alta nit, / puja fins als estels el perfum de les roses». La correspondència música = rosa és una de les més típiques de la tradició simbolista i de les més utilitzades per Màrius Torres. Aquesta sensació d'èxtasi que el porta «quasi fins a l'oblit», digues amb quines imatges voluptuoses s'expressa i a quin camp lèxic pertanyen. Marca també les que recorden la fusió amb la natura, i l'harmonia del cosmos. El lema de Baudelaire, en quina estrofa hi és més exactament amplificat?I l'al·literació del tercer vers, quina idea reforca?

a) Quines semblances en l'estructura formal, en els recursos literaris, en el lèxic i en els símbols trobes amb el poema anterior de «Paraules en la nit»?



b) Fes l'experiència de tancar els ulls i escoltar el poema recitat del vídeo del final de la pàg., i posa en comú com o què has sentit, què has «vist» de diferent de quan només l'has llegit.






e) Ampliació. Mira el poema de Baudelaire «La música» de Les flors del mal ( http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiafrancesa/baudelaire.html i comenta si, a més del vers de l'epígraf, Màrius Torres n'agafa altres aspectes temàtics.





LA MÚSICA

La música a vegades m’ullprèn com la mar!
Vers ma pàl.lida estela,
sota un plafó de boira o dins l’espai isard,
navego a la vela;
el pit al bat de l’aire, amb els pulmons turgents
igual que una tela,
escalo els geps de l’ona acarenats pels vents
que la nit m’entela;
sento estremir-se en mi totes les passions
d’un veler en sofrença:
l’oreig, la tempestat amb ses convulsions
en la gorga immensa
em gronxen. A vegades, calma plana, espill ver
del meu deseper!


(Versió de Xavier Benguerel)


6. El combat dels poetes
http://lletra.uoc.edu/especials/folch/mtorres.htm

EL COMBAT DELS POETES
"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"
Joan Sales, Amarint
Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.





6. «El combat dels poetes» planteja la concepció poètica com un combat. A partir del poema i de l'«Estudi preliminar», explica contra què o contra qui creus que lluiten els poetes i quin és «el combat obscur per la nostra remença». Vés resseguint el procediment analògic: si el poeta és un arquer, la corda és l'ànima, etc., digues què serien els projectils, doblegar l'ànima, tibar l'arc, el vi daurat. Comenta també el sentit de «Sagitaris damnats». Com s'expressa l'esforç i el sofriment en la lluita? Quina és la condemna dels arquers? Busca a Google imatges de sagitaris i tria la que més lliga amb el poema.

a) Interpreta el segon tercet, on el jo líric col·lectiu diu que del seu esperit «distès igual que un arc» els versos volaran «amb un impuls tan llarg / que es perdran en el cel inútil de la glòria». És un final sorprenent, inesperat, perquè contrasta amb el camp lèxic positiu dels tercets (àgils, daurat, victòria, volaran). Podem interpretar-ho com un final irònic, en què els versos -si van tan lluny- es perdran? O bé és un final que ens recorda «aquesta cosa absurda» que és ser un poeta líric?

b) El poema té també un to contundent -com s'escau en el combat-, expressat mitjançant l'apòstrofe, els imperatius «tibem» i «dobleguem», l'encavallament del segon quartet i les cesures majoritàriament masculines. Creus que aquesta contundència es manté en els tercets? Raona-ho.
e) Ampliació. Llegeix aquests fragments del poema de Carles Riba «Com el cabdill que amb peu alat ... » (Estances. Llibre primer, 1919). Malgrat les diferències conceptuals entre Riba i Torres, digues quines són les semblances.





Com el cabdill que amb peu alat (Carles Riba)

Com el cabdill que amb peu alat
va passant entremig de sa gent adormida
i tusta gentilment a l'espatlla fornida
de cad'un dels qui en son pensament ja ha triat;
i ells van alçant-se i prenen l'espasa del combat:

així tu, Joia, te m'emmenes
de dins el pit covard els mots com un estol;
dia i nit fórem junts i els reconec a penes:
dormiren muts, fins ara que deixen mon redol
amb una estranya música que fa un batec de vol.

Bé sé però sots ta bandera
quanta de força em robes: cada mot per mi era
un torrent de ma sang, set anys del meu voler.
I sempre la conquista fuig davant de llur fe...
Joia, torna'm l'estol, torna'm el cant enrera.

Sóc com el pare que jaquí
la fillada guerrera i espera dalt la torre.
Buit dels mots de mon cant, en va darrera els corre
mon deler: un dia encara ton manament diví
me'n prendrà més, com altres fills novençans de mi.

2 comentaris:

  1. marta t'estimem, ens has salvat la vida fins el juny. Gràcies tenim un 10 de lite gracies a tu. TESTIMEM MOLTÍSSIM.

    ResponElimina