dilluns, 5 de desembre de 2011

MÀRIUS TORRES: LA CIUTAT LLUNYANA.SÉ QUE HAURÉ D'OBLIDAR. TOT ÉS LLUNY EN LA NIT. L'ABISME DE LLUM.AIXÒ ÉS LA JOIA. MOZART. AVIAT ALS ASILS I ALS ...








Aux captifs, aux vaincus, à bien d’autres, encor...; Baudelaire




Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir...


Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.


Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!

Més llunyana, més bella, una altra n’hi ha potser,

que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,


batecs d’aire i de fe; la d’una veu de bronze

que de torres altíssimes s’allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


1939


20. «La Ciutat Llunyana». El lema de Baudelaire ens situa d'entrada en una temàtica cívica semblant a la de «La galerna i el llamp». Si, a més, el poema comença amb un «ara» i una metàfora de la guerra -fixa't en «el braç potent de les fúries» i en l'al·literació de la consonant erra en aterra / terra / runes / terra- és ineludible relacionar el poema, que fou escrit el 5 de març de 1939, un mes i mig després que Barcelona fos ocupada per les tropes franquistes, amb el context històric i amb la derrota i l'enfonsament de la «ciutat d'ideals que volíem bastir». Davant de la desfeta s'invoca la Pàtria, amb majúscula, que guardi la memòria dels orígens -<>- i ens parli, ens consoli i ens animi a «creure i esperar la nova arquitectura». I acaba la primera part amb el lament del que s'ha perdut. Concreta més tota l'explicació anterior: quina era o què era la ciutat d'ideals? Per què «la terra no sabrà mai mentir»? De quina mentida parla? De qui són aquests «crits estranys»? Per què diu «senyar» el sòl? Contraposa els dos braços, i digues la diferència entre els crits i la veu.


A la segona part del poema se'ns parla d'una nova ciutat, «la ciutat llunyana». Concreta també quina deu ser i com deu ser aquesta ciutat que malgrat «aquest temps presoner» ens envia «batecs d'aire i de fe»- batecs, no aire i fe. A què fan referència les «torres altíssimes» que tenen «una veu de bronze»? I els pelegrins, són els mateixos que els del poema «Pelegrins»? Relaciona l'adverbi ara de la primera part amb el potser de la segona.


a) Ja has vist que el poema, per parlar d'un tema cívic, desenvolupa el recurs de l'al·legoria, fent servir el camp lèxic de la construcció. Rellegeix el poema «Molt lluny d'aquí» (http://pv2.sbd.udl.es/vLlibres/web marius/index_1024.asp ) i digues si la ciutat de què s'hi parla és també una ciutat al·legòrica o real. Si «La Ciutat Llunyana» és la resposta d'un jo col·lectiu davant l'enfonsament d'uns ideals, quina és la resposta de «Molt lluny d'aquí»?


b) Digues el poema en veu alta. La puntuació t'ha de guiar en l'entonació: els punts suspensius del primer quartet, l'exclamació/conclusió de la primera part, la pausa abans del «Més», l'entonació lenta de les torres altíssimes que s'allarguen i el to serè del final. Fes sinèresi -diftongació-- en Pà-tria.


c) Ampliació. Informa't del context biogràfic, històric i literari i relaciona'l amb el poema. És a dir, quins eren els ideals polítics de l'autor? El sentiment de «l'exili interior» que trobem en el poema «L'estranger» de Palau i Fabre (http://www.mallorcaweb.com/mag poesia/palau/laberint.html) és present en el de Torres? I la «ciutat d'ideals», la podríem relacionar amb la polis que els noucentistes havien teoritzat, amb la Catalunya Ciutat?





Sé que hauré d'oblidar, per poder-te comprendre,

les paraules que he après amb la carn d'aquest món,

o Déu silenciós, que de música i cendra,

ordenes un llenguatge darrera del meu front.


I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana

com una àliga viva dintre d'un pou colgat,

aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.

Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.


Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!

Menysprear-la, potser seria més que un crim.

Però jo vull fugir d'aquests mots on morim,


i somniar la llengua d'una major naixença

on sigui cada síl·laba com el batec d'un cor

fent ritme en el torrent d'una sang que no mor.


1939


21. «Sé que hauré d'oblidar ... » és una continuació, en part, del tema de «Pelegrins»: el jo líric és conscient (<>-, i «menysprear-la, potser seria més que un crim». Només ens queda fugir dels mots gastats i «somiar la llengua d'una major naixença / on sigui cada síl·laba com el batec d'un cor / fent ritme en el torrent d'una sang que no mor». Hem de trobar una nova llengua per comprendre Déu. Com hauria de ser aquesta nova llengua? Tindria característiques musicals? Insinua el poema que un nou llenguatge immaterial i musical és el millor per relacionar-se amb un més enllà misteriós? Argumenta la teva opinió.

a) Ampliació. El topos de la insuficiència de la paraula per unir-se amb la divinitat es relaciona amb la set d'absolut i la tensió del místic: no pot callar i no pot parlar. Màrius Torres ja l'havia tractat al sonet «Els noms» http://pv2.sbd.udl.es/vLlibres/webmarius/index_I024.asp

A més de l'epígraf de Fray Luis de León, quins versos d'aquest sonet reflecteixen aquesta tensió?





Tot és lluny, en la nit. I la distància

pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.

Vanament Recança i Record

s'eleven. L'Univers, en vàcua ressonància,

els torna, onda per onda, al mateix port.


És que és buit l'infinit, i tu que enyores

tantes coses, cor meu, que no respon ningú,

¿solament t'enyores a tu?

Tot és perdut com un passat. Sols el que fores

dura, dins teu, ben amagat i nu.


Que estrany! I en aquesta hora trista i sola

en què ens sentim més nàufrags i és més desert el món,

reneix el nostre ésser pregon

i creure i esperar per sempre, ens aconsola,

noves amors que no sabem què són.



Sempre en la fosca hi ha una cosa clara

que ens crida -llum d'hostal, presó, hospital o llar-,

sempre un vaixell vetlla en el mar,

i estels -un sobre tots, el més bell, el més rar,

tan llunyà que la seva llum no ha arribat encara.


12 de gener, 1940


22. «Tot és lluny, en la nit» s'endinsa altre cop en el tòpic de la nit com a espai de retrobament d'un mateix. En la primera estrofa s'expressa la impossibilitat d'elevar-se, de sostreure's de la «Recança» i el «Record» -la distància de la nit pesa massa, com pesava en la tanka «La nit» i com pesava l'ànima en «Paraules de la nit». L'«ocell mort» és la perfecta metàfora de la tensió anímica: voldria volar (ocell) però és pesant (mort). Davant de la vacuitat de l'univers, davant la buidor de l'infinit, el «cor>> només es té a si mateix i es produeix la pregunta «¿solament t'enyores a tu!». Després d'experimentar la buidor, la nuesa -la puresa, doncs- hi ha l'exclamació «Que estrany!» que canvia l'estat anímic del jo líric. Quin canvi anímic es produeix? Per endevinar-ho, planteja't d'on ve aquesta estranyesa, marca i relaciona les metàfores de solitud amb les metàfores oposades de companyia i assenyala els contrastos entre la foscor i la llum. I sempre serem cridats -torna la veu col·lectiva-, sobretot per un estel «tan llunyà que la seva llum no ha arribat encara». Comenta el sentit d'aquesta última frase i fixa't que el poema comença amb una llunyania i n'acaba amb una altra. Tenen el mateix sentit, aquestes llunyanies?


a) Raona per què el polisíndeton és un dels recursos dominants en el poema. Quina sensació provoca? Hi té res a veure que sigui una conjunció copulativa? El polisíndeton de la tercera estrofa, té la mateixa funció? b) Informa't i explica què és en literatura l'anomenat «descens als inferns». Saps d'on ve l'expressió? Posa exemples de situacions o personatges, especialment literaris, que hagin fet aquest descens.




Quan seguim àgilment, amb un cor que no es cansa,
qualsevol cosa viva dins nostre o en el món
-flama o ocell, temps de turment o d’esperança-
fins als termes suprems on tota boira es fon,

una sagrada esgarrifor, de mort o crisma,
ens pren, de veure allò, com nosaltres vivent,
tornar-se gra de pols que es perd en un abisme
enllà dels nostres ulls i de la nostra ment.

Com un espai, profunditat vertiginosa,
tu ets per ella, cenyint la vida tremolosa,
renaixement de tot morir, nord de tot rumb.

Claredat massa vasta per la nostra mirada!
Alegria de l’ànima que sent, enlluernada,
Déu entorn nostre, com un abisme de llum.

23. «L'abisme de llum». S'ha dit a vegades que un poema no es pot explicar del tot perquè l'experiència poètica depassa la lògica. El poema és un tot, contingut i ritme, ressons de mots en el nostre interior, recreació en el lector de sentiments, emocions, vivències indefinibles ... Una experiència, a més, personal, gairebé intransferible, intuïtiva. Després de llegir i rellegir «L'abisme de llum» ens quedem amb una sensació difícil de definir: intuïm que el poema ens comunica l'experiència de «l'alegria de l'ànima» que sent Déu al seu entorn -arreu, però indefinit- «com un abisme de llum», ens explica la sensació de sentir-se ple de llum divina. L'exclamació final, ¿no ens vol traslladar el desig de fusió, de llançar-se pel precipici de la llum i perdre-s'hi, l'experiència mística? L'abisme de llum és per a l'ànima -«tu ets per ella»- «renaixement de tot morir», «nord de tot rumb», «claredat massa vasta per la nostra mirada», és el que li dóna el sentit de la vida.
L'experiència mística, l'èxtasi, es dóna quan perseguim «àgilment» i amb tenacitat «qualsevol cosa viva» fins al límit. Aleshores desapareixen les formes, la realitat es torna «gra de pols» i som presos per «una sagrada esgarrifor», per una esgarrifança divina. Què et suggereixen els mots posats en cursiva?


a) «L'abisme de llum» continua, en part, la temàtica del poema anterior «Tot és lluny, en la nit». Quines connexions hi té? Concreta-les citant-ne algun vers.





Això és la joia — ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort — tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.



24. «Aixó és la joia». L'estructura paral·lelística i simètrica del poema uneix -iguala- els conceptes de la joia i la mort en una mateixa experiència d'alliberament, de plenitud, de bellesa i d'espera expectant, de revelació. En quins mots o situacions ens basem per fer les afirmacions anteriors? T'has adonat que, com en molts altres poemes, la contemplació, la mirada sempre té dues vessants en Màrius Torres: cap enfora i cap endins? Creus que la pau que ha deixat la tempesta podria ser un correlat de la seva situació anímica i biogràfica? Seria correcte relacionar el lema de Beethoven «Pel dolor a la joia» amb aquest poema?


a) Relaciona música i mort. Per què la definició sobre la mort acaba amb la paraula «comença»? Torna a llegir la tanka «Rosa»: hi ha un canvi en la percepció de la mort entre els dos poemes?


b) Analitza els aspectes formals: estructura, metre i rima, sintaxi (s'adiu amb les propietats d'una definició?), encavallaments, l'antítesi... Mira quin ús fa d'aquests recursos amb la finalitat de trencar «l'aparent senzillesa» del poema.


c) Ampliació. Exercici d'imitació. Crea un poema seguint l'estructura i els recursos estudiats. Pots definir parelles com amor/dolor, pau/lluita, etc.





Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d'un ordre en moviment,
ràpida, lliure...
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure!



25. «Mozart». El poema és un altre exemple de la relació analògica entre música i vida. «Enduts» pel ritme «fàcil i profund» de Mozart voldríem -la veu és un jo col·lectiu- aplicar les qualitats musicals del compositor «també» -atenció a l'anàfora!- a la nostra vida. Al costat del vocabulari «alat» («volar i somriure», «ràpida, lliure ...») trobem una altra qualitat musical: el ritme, la pauta. Quins versos expressen conjuntament la idea de «llibertat ritmada»? Fent un salt: en quin sentit podem dir que la poesia de Màrius Torres és «alada i rítmica»?

a) La fluidesa és una de les qualitats musicals de Mozart i una concepció vital -i a cops formal-, en Torres. Fes el metre i la rima per descobrir la musicalitat del poema. Per que té una mètrica variada? Com aconsegueix la fluïdesa? Per acabar de veure-ho, llegeix-lo en veu alta.


b) Escolta el moviment andante del concerto núm. 21 de Mozart (http://www.youtube.com/watch?v=df- eLza0631). T'ha agradat? Hi notes el «ritme fàcil i profund»?








26. Aviat, als asils... »
http://sientopasareltiempo.blogspot.com/2011/03/aviat-als-asils-i-als-bancs-de-la.html
"Aviat, als asils i als bancs de la ciutat..." de Màrius Torres

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta,
i a les mans, consumides de tant d'haver captat,
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta.

Un silenci profund i vivent com un hoste
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid,
el verd brillant, encès d'or immaterial
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt,

d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlid,
com d'una cova on crepités una fornal.

1942


26. «Aviat als asils ... » El seu sentit global s'escapa dels temes més constants de Torres. Sí que hi trobem la seva imatgeria i maneres de fer poètiques: l'ús del sonet amb l'estructura expositiva en els quartets que contrasta amb el primer tercet i la conclusió final de l'últim; la importància de l'adverbi inicial, l'alternança verbal futur/present i l'enllaç de la conjunció copulativa; la imatgeria dels colors i la concreció del moment del dia i del mes, etc. Però no havien sortit gaire la desolació d'un paisatge urbà, la natura amenaçant, la bellesa insensible i la confiança en la calidesa humana. A partir d'aquestes «pistes interpretatives» comenta cada estrofa -fent primer la paràfrasi- i, com a conclusió, redacta breument el tema global. Recorda que la paràfrasi és el desenvolupament explicatiu del text: és la reproducció modificada i lliure d'un text substituint-ne, ampliant-ne o elidint-ne alguns termes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada