dilluns, 27 de febrer de 2012

PERE CALDERS

EN CONSTRUCCIÓ!!!
1. Els contes de l'obra en el context de la narrativa catalana de postguerra.
2. Situació de l'obra en el conjunt de la producció de Calders.
3. Definició i codificació de la realitat.
4. Vida quotidiana i estabilitat inicial.
5. Personatges i caricatura.
6. La reiteració de motius literaris.
7. La irrupció inversemblant o extraordinària. Models de fet inversemblant o extraordinaris.
8. El codi acceptat o transgredit. Les limitacions de l'home com a limitacions del món.
9. La veritat veritable.
0. CONTEXT CULTURAL EN EL PERÍODE DE FORMACIÓ DE CALDERS
Aquests tres conceptes podrien caracteritzar la literatura europea d'entreguerres:
- Sensació de realitat descomposta en diversos nivells de percepció.(convulsions per canvis d'ordre polític -moviments obrers-, social, científic i cultural-1a guerra mundial- feixisme).
- Reacció contra les formes d'expressió tradicionals i convencionals.
- Recerca febrosa de noves vies d'expressió literària.
Però a Catalunya es viu un període d'assentament i consolidació del procés de redreçament cultural iniciat al segle anterior. El Noucentisme, ja a les acaballes, ha deixat uns guanys irrenunciables: s'ha ordenat i codificat la llengua (Pompeu Fabra); i s'han establert uns models literaris, a partir d'uns criteris de depuració lingüística i de rigor formal (Calders admirarà Joaquim Ruyra i Josep Carner).
La generació posterior al Noucentisme, es troba així, amb una obra ja feta, que els atreu pel que té d'esperit de normalització i de modernització d'una cultura, que els impulsa a continuar per les mateixes vies de revitalització de la llengua literària. Així l'experimentació en les formes d'expressió de l'Avantguarda més significativa, la que apostava més decididament pel "terrorisme" formal, tenia en el context literari català un marge de maniobra molt reduït.
Calders entén l'humor com a recurs de la necessitat dels literats per a posar de manifest alguns dels aspectes menys explicables de la conducta humana. Però a més, hi veu una possible sortida a la necessitat del moment de trobar noves vies de comprensió i d'expressió d'una realitat complexa i calidoscòpica:
"Però aquella fou, una època de curiositat intel·lectual i va iniciar-se la revisió d'unes formes de sentimentalisme que llasten sovint la vida del país, i no pas únicament en el camp de les lletres. Les armes triades foren la causticitat i la ironia-cosa gairebé inevitable-, però amb la preocupació de marcar ben bé la línia divisòria entre la broma diumengera o de sobretaula i l'humor reflexiu que intenta, amb el somriure com a bisturí, de penetrar profundament les diverses capes de l'ànima. El somriure inclina a la pietat, i tallant, travessa la tendressa, la poesia i l'absurd, tot tan real i tan humà" (Pere Calders, "L'exploració d'illes conegudes, III -Els anys de prova;, Serra d'Or. Setembre 1966.p.36).
També duu fins a les últimes conseqüències el tractament humorístic dels referents mítics. Es produeix ja en el Noucentisme un cert rebaixament de les dimensions del mite, es dilueix amb elements de la quotidianitat. D'aquesta manera s'introdueix un tractament pròxim a la paròdia que ja trobem en Calders i en d'altres autors del grup de Sabadell. En aquests autors últims, la paròdia del mite, ja sigui el clàssic, el germànic o el bíblic, esdevé paròdia dels codis culturals, morals i literaris que s'hi sintetitzen i una manera de posar al descobert la falsedat de qualsevol sistema de valors extern a les necessitats estrictament humanes.
En aquest sentit el grup de Sabadell són continuadors d'una tradició humorística del Noucentisme (humor elegant, civilitzat, subtil i cínic), però en Joan Oliver, en Francesc Trabal o en Pere Calders el recurs de l'humor posa de manifest la idea de l'absurd. Redueix a l'absurd les formes de comportament i el codi moral. I més enllà, en ser una narrativa que es basteix sobre arguments que transgredeixen la més mínima lògica, dóna lloc a una autèntica paròdia del gènere, i per tant, dels seus mecanismes interns.
Si Calders assumeix en bona part la tradició cultural noucentista, també entra entra en contacte amb algunes manifestacions avantguardistes, en les arts plàstiques bàsicament, i se sent atret per un tipus de literatura decantada cap a l'irrealisme i que un corrent italià encapçalat per Massimo Bontempelli, el Novecento, va batejar amb el nom de "Realisme Màgic".Busca noves fórmules de creació literària que permetin expressar la visió d'un univers on no tot és lògic i coherent, on l'absurd, l'inesperat, l'element màgic... també formen part de la realitat. I aquí, si es vol, es poden citar noms com els de Franz Kafka, Massimo Bontempelli, Pirandello i altres. En la majoria dels casos no podem parlar d'una influència directa d'aquests autors sobre l'obra de Calders, sinó més aviat d'una coincidència de plantejaments generals respecte a la relació realitat/literatura. Una coincidència que revela fins a quin punt la literatura catalana dels anys trenta sintonitzava amb la resta de literatures europees del moment.

2. Situació de l'obra en el conjunt de la producció de Calders.
La nit de santa Llúcia de 1954 s'atorgava el premi Víctor Català a un recull de contes titulat "Cròniques de la veritat oculta". El seu autor, però, no va poder assistir a l'acte de lliurament de premis. Es trobava a Mèxic, exiliat des de feia quinze anys.
La publicació d'aquest llibre va suposar, dins el cercle limitat i constrenyit del món literari català de l'època, la recuperació pública d'un autor que, en el curt període que va de 1936 a 1938, havia demostrar una singular capacitat narrativa, malgrat la seva joventut. En aquells tres anys, amb el teló de fons d'una guerra, havia publicat ja un llibre de contes ( La glòria del doctor Larén, 1936) i un llibre de cròniques del front (Unitats de xoc, 1938). Però la seva actitivitat com a escriptor no s'havia limitat a aquests tres títols. Durant els mateixos anys havia enllestit dues novel·les més (Gaeli i l'home déu i La cèl·lula), un altre recull de contes (L'any de la meva gràcia) i nombrosos articles periodístics, a part d'altres narracions aparegudes en diverses publicacions. Aquesta producció literària, sorprenentment prolífica si tenim en compte les circumstàncies històriques i personals (Calders, casat i amb un fill, s'havia allistat com a voluntari al cos de carrabiners) en què es va desenrotllar, i només interrompuda pel desenllaç de la guerra i l'exili consegüent, ens mostra ja els trets que caracteritzaran tota la seva obra posterior: l'humor tan típicament caldersià, el joc recurrent entre elements quotidians i fantàstics, el perfil caricaturesc dels personatges i aquest distanciament irònic del narrador respecte a allò que ens narra es cosntitueixen, des de les seves primeres obres de ficció, en els eixos principals sobre els quals es desenvoluparà tota la narrativa de Pere Calders.
Els primers anys d'exili, però, van suposar un parèntesi de relatiu silenci. Silenci en el sentit que no va publicar cap més llibre, ni a Mèxic ni a Catalunya, durant més de quinze anys. Relatiu perquè no va deixar d'escriure ni va abandonar el seu contacte amb allò que tingués alguna cosa a veure amb la literatura, la llengua o qualsevol altra manifestació cultural del seu país. La seva regular participació en moltes de les revistes i publicacions catalanes a l'exili, ja fos com a autor de contes i narracions breus, ja fos com a articulista, és la mostra més evident de la seva voluntat de desenvolupar la seva vocació literària, per damunt de qualsevol situació adversa.
Va ser Joan Triadú qui va "redescobrir" Calders per a l'inevitablement reduït món literari que s'esforçava a sobreviure sota la dictadura. Triadú, segons explica ell mateix a la primera edició de Cròniques de la veritat oculta, havia llegit un parell de contes de Pere Calders a la Revista de Catalunya: "Fou com la revelació de tot un aspecte de la nostra literatura", ens diu. Això el decideix a incloure quatre narracions de Calders en la seva Antologia de contistes catalans (1850-1950) i dóna origen a una correspondència regular entre crític i narrador. Arran d'aquesta relació epistolar va sorgir la idea d'editar un volum que aplegués totes les narracions breus escrites per Calders després d'El primer arlequí, les quals, o bé restaven inèdites, o bé havien aparegut disperses en diferents revistes de l'exili. Naixia, d'aquesta manera, Cròniques de la veritat oculta, recull de contes escrits entre 1936 i 1952 que, sense dubte, marquen un dels punts culminants de la narrativa catalana d'aquest segle.
Cròniques de la veritat oculta se situa, dins el conjunt de l'obra caldersiana, enmig dels dos períodes de més fertilitat creativa de l'autor, el que va de 1936 a 1938 i el que comprèn la dècada dels anys cinquanta, dècada en què va escriure La ciutat cansada (novel·la inèdita i que va desaparèixer, juntament amb d'altres papers, durant el viatge de tornada a Catalunya, el 1962), Ronda naval sota la boira (novel·la escrita entre 1954 i 1955, encara que no es va publicar fins el 1966), Gent de l'alta vall (llibre de narracions, publicat el 1957)i Demà, a les tres de la matinada(recull de narracions, publicat el 1959). La posició de pont entre aquests dos períodes fonamentals en la trajectòria literària de Calders confereix a Cròniques de la veritat oculta un caràcter de compendi i de síntesi de tota una producció creativa, que li afegeix un interès complementari al que ja té de per si com a obra d'una indiscutible qualitat literària: permet una anàlisi exhaustiva i en profunditat dels elements claus que configuren l'univers literari caldersià en la seva totalitat.

diumenge, 26 de febrer de 2012

ÀNGEL GUIMERÀ



ÀNGEL GUIMERÀ
Fins a la segona meitat del segle XIX no es consolida el teatre en català, gràcies a les obres de Frederic Soler i, sobretot, d'Àngel Guimerà. Si Verdaguer va ser el gran poeta català de la Renaixença, Guimerà en serà el gran dramaturg. Guimerà va portar el teatre català al màxim nivell de qualitat i, igual que Verdaguer, la seva obra va ser coneguda internacionalment. Traduïts a diferents llengües, els sus drames s'han representat a diversos països d'Europa i Amèrica i, fins i tot, de dues de les seves obres, "Terra Baixa" i "Maria Rosa", s'han fet versions cinematogràfiques. Guimerà ha esdevingut un clàssic del teatre català.
VIDA
Va n´´eixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife, de mare canària i pare català. La seva formaci´´o inicial a l'illa va ser completament en castellà. La llengua catalana l'aprendria a partir dels 8 anys, quan es va traslladar amb la seva fam´´ilia a Catalunya i es van instal·lar al Vendrell, la vila paterna. L'any 1870 se'n va anar a viure a Barcelona, on va entrar en contacte amb el moviment de la Renaixença. Tot i que començà escrivint poesia, va ser com a dramaturg que aconsegu´´i gran èxit i prestigi popular. Una sèrie de circumstàncies personals i familiars, com la de no ser originari de Catalunya, haver nascut de pares que encara no eren casats, aix´´i com un fracàs sentimental en la seva joventut, van influir en el seu caràcter i, sobretot, en la seva obra. A m´´es de l'activitat literària, Guimerà fou conegut com a activista del catalanisme pol´´itic, fet que el convert´´i en una de les personalitats m´´es notables del seu temps. El 1909 se li va fer un gran homenatge a la plaça de Catalunya, a Barcelona, i quan mor´´i, el 1924, el seu enterrament constitu´´i una gran manifestaci´´o de dol.
OBRA
Tot i que va començar tard a escriure teatre- als 34 anys-, la seva dedicaci´´o va ser llarga i plena, com ho demostren els t´´itols publicats.
La primera etapa de la seva producci´´o ´´es plenament romàntica i escriu drames històrics en vers. La primera obra ´´es Gal·la Plac´´idia (1879) però la millor d'aquesta etapa ´´es "Mar i cel" (1888). Aquesta obra, que se situa durant la primera meitat del segle XVII, narra la història d'amor impossible entre Blanca, una cristiana, i Saïd, un morisc.
A partir de 1890 s'inicia una segona etapa, en què comença a escriure drames realistes en prosa, s'aproxima al llenguatge col·loquial, situa l'acci´´o a la Catalunya contemporània i tracta problemes del moment. Tot i aquestes caracter´´istiques que donen realisme a l'obra, Guimerà encara continua amb una visi´´o del m´´on i dels homes plenament romàntica. Aquesta ´´es l'etapa de plenitud art´´istica, amb obres com "Maria Rosa" (1894), "Terra Baixa" (1896) i "La filla del mar" (1900), en què el conflicte central gira entorn de la possessi´´o amorosa.
A partir del 1900 Guimerà procura renovar el seu teatre adaptant-lo als nous corrents estètics, però no arriba a aconseguir-ho del tot. D'aqueta etapa es pot destacar "L'aranya" (1906).


ACTIVITATS
1. Aqu´´i tens un fragment de "La filla del mar" i un altre de "Mar i cel". Llegeix-los i contesta les preguntes que hi ha a continuaci´´o:
ÀGATA: No, no, que t'ho vaig a dir. Veureu que em trobo, quan hi penso, que m'estava un dia tota petita, petita, ajagudeta a la falda d'una dona: la meva mare. (Amb orgull mirant-se a tothom.) Perquè ho devia ser, ho era la meva mare! (...) De cop vaig veure sortir per darrere de la mare el cap d'un home, la cara encesa, els cabells de punta, i ens abraçà a les dues, i tot se va omplir d'un estrany terratrèmol i xiscles o gemecs, i un torrent d'aigua ens va caure a sobre, i tot se va fer negre, i rodolàrem amb aquella aigua avall, amunt, i no s´´e m´´es, i no s´´e m´´es sin´´o que em veig que m'ofego i ho somio encara. (Comentaris de tothom. Pausa). I despr´´es no s´´e com va ser que em vaig trobar balancejant-me en l'aigua tranquil·la ja, i sense por, i al mirar pel damunt meu, en lloc dels ulls de la mare, vaig veure ulls i m´´es ulls que em va semblar que amorosos me miraven com si fossin totes les mares del m´´on, que devien ´´esser les estrelles. I em vaig creure que em trobava sobre una falda que mai s'acabava com si totes les mares s'haguessin ajuntat per fer-ne una falda per a mi que cap ne tenia. I va sortir el sol, i li vaig estendre els braços, que entre la boira vaig prendre per la cara d'aquell pare meu que havia perdut i que tornava; que en tot els veia an ells trobant-me sola. I em vaig adormir dient-li al sol i al mar: Pare! Mare!
BALTASANET: Pobreta! Pobreta!
ÀGATA (plorant): M'agrada creure-m'ho que va ser aix´´is, i m'ho fantasiejo jo mateixa. (Pausa) Ah! I res m´´es: que al despertar-me em vaig trobar damunt d'aquesta platja lligada a un tros d'aquell barco perdut i voltada de mariners i de dones que somreien estranyats mirant-me i em socorrien.
BALTASANET: S´´i, s´´i. Nosaltres, nosaltres. I en aquell tros de barco hi havia sencer, ben treballat a la fusta, un cap de moro, que era el de la proa del barco a on ella anava.
ÀGATA: S´´i que ho era, s´´i.
PERE MÀRTIR: Digues: i despr´´es?
BALTASANET: Despr´´es tu et vas posar a riure, com que eres tan petita, i en acabat te vas posar a plorar, i deies coses que no s'entenien en una llengua m´´es revessa!...
ÀGATA: D'on venia jo? Quina terra era la meva? (Arronsant les espatlles pensativa.).
BALTASANET: Duies un vestit que no era d'aquesta terra, i lletres que trobàrem en trossos del barco i aquella figura de moro... No t'enfadaràs pas, veritat? Perquè tu no hi tens cap culpa... (ella fa que no famb el cap). Doncs, tot allò volia dir, segons despr´´es s'ha esbrinat, que tu havies nascut entre moros, i que es teus pares devien ser... ja ho he dit, moros.
Àngel Guimerà, La filla del mar (1900)
SAÏD: I ara escolteu, companys per sa vergonya.
Mon pare era moresc, amor sentia
a una noia cristiana, i s'un´´i amb ella
fingint sa conversi´´o; dels dos vaig nàixer.
Apar un Jesuset, la mare em deia.
Sembla un hur´´i d'herm´´os, feia mon pare.
I amb sos petons creixia, en tant confosos
versicles del Coran i de la B´´iblia,
despertant i dormint barbotejava.
Ma casa era un jard´´i de prop Val``encia:
flors a l'entorn; pertot; fins dintre l'ànima
de mos pares amants, quanta ventura!
Ella veia a Jes´´us; ell al Profeta;
i tant feliços eren, que semblava
com si haguessin fet pau en l'altra vida,
per tant amor atrets, Crist i Mahoma.
Mes la pau era sols dintre ma casa!
Lo record aqu´´i el tinc! Mon pare un vespre
a la mare abraçà, i alçant am ira
una eina del treball, eix´´i al defora.
Al fer-se jorn, trucaren. Ai! Poruga
la mare obr´´i. Qui hi ha? Crits se sentien
pertot: un cos a nostres peus llençaren,
i s'o´´i: Dona: ´´es ton marit; enterra'l!
Passaren jorns i jorns; un d'ells tot d'una
la mare em despertà: Fill meu; ja ´´es l'hora!
I, arruixant-me amb sos plors, me prengu´´e als braços.
Sols s´´e que em vaig dormir, sis anys tenia.
Gemecs me despertaren; tot lo poble
veg´´i a l'entorn a dins d'una galera,
i cendrosa la terra s'allunyava!
La mare em cobr´´i els ulls; quan altra volta
jo els obr´´i ja era nit; la mar dormia,
la fetor de la sang, ai, me tapava
i de tants presoners ni un sol ne veia!
I la mare em va dir: Los que mataren
a ton pare, traïdors, fill de ma vida,
tamb´´e a mi em mataran; de la moresca
raça que els ha enriquit, ni rastre en volen.
Sents els taurons com salten i capbussen,
farts, boteruts, jugant amb los cadavres?
Si et salvessis, mon fill, oh, venja'ns! venja'ns!
Mes, ah! De cop nos revoltà la xusma
de mariners cristians; un crit la mare
llençà de mort; volgu´´e fugir; los montres
pels cabells l'arraparen. La sang seva
(Blanca, sense adonar-se, s'enterneix i acaba per plorar)
aqu´´i em saltà. (A son rostre).
Caigu´´e, i ai! de sos braços
m'arrencaven! Mes ella m'estrenyia,
morint i tot, aquesta mà; ses ungles
m'entraven a la carn: Fill: venja'ns! venja'ns!
I els monstres l'aixecaren, i a les ones
la llençaren rient, i com surava,
venja'ns! cridant, d'un cop de rem li obriren
lo cap pel mig i s'enfonsà entre escuma!
Àngel Guimerà, Mar i cel (1888).
a) Qui ´´es el protagonista de cadascuna de les històries?
b) Què tenen en com´´u els dos fragments?
c) Hi ha alguna relaci´´o entre les històries dels protagonistes i la biografia de Guimerà?
d) Explica el t´´itol de l'obra "La filla del mar" a partir del parlament que fa l'Àgata.


JACINT VERDAGUER. CANIGÓ.



Extret de Llengua catalana i literatura 3r Ed. Teide

VIDA

Jacint Verdaguer va néixer el 1845 a Folgueroles, a la Plana de Vic, en el sí d'una família de pagesos pobres. Als deu anys ingressà al Seminari de Vic per a estudiar la carrera de capellà i als quinze anys ja escrivia poesia i recollia cançons populars. L'any 1865, quan només tenia vint anys, va obtenir dos premis als Jocs Florals de Barcelona. El 1870 fou ordenat sacerdot. Al cap de quatre anys entrà de capellà de vaixell a la Companyia Transatlàntica i durant dos anys va fer nou vegades la travessia de l'oceà. Al 1877 fou premiat als Jocs Florals pel seu poema èpic "L'Atlàntida", fet que li proporcionà un gran prestigi. Aquell mateix any entrà a treballar com a capellà a casa dels marquesos de Comillas, i això li deixà temps per a escriure. Arran d'un viatge a Terra Santa en què quedà profundament trasbalsat, inicià un canvi radical en la seva vida que el portà a la pràctica d'exorcismes. Aleshores el bisbe de Vic l'obligà a retirar-se al santuari de la Gleva, d'on s'escapà per anar a viure a casa d'una família amiga de Barcelona. Per tot això, les autoritats eclesiàstiques li retiraren les llicències de dir missa, fet que li va doldre molt. Verdaguer es defensà amb una sèrie d'articles apareguts a la premsa titulats "En defensa pròpia". Als últims anys de la seva vida es va reconciliar amb el bisbe de Vic. Morí de tuberculosi a Vallvidriera el 1902. A l'enterrament, va assistir-hi una gran multitud, que va voler retre el seu últim homenatge al gran poeta.




OBRA

Verdaguer va escriure poesia i prosa. La seva obra poètica es classifica en èpica i lírica. Va compondre dos poemes èpics, "L'Atlàntida"(1877), que tracta de l'enfonsament d'aquell continent i de la descoberta d'Amèrica, i "Canigó"(1886), que tracta dels orígens llegendaris de Catalunya.

La Poesia lírica de Verdaguer agrupa la resta de la seva producció poètica i hi dominen els temes religiosos i historicopatriòtics. S'inspira en la poesia tradicional i es basa sovint en creences, mites, llegendes i tradicions populars. Alguns d'aquests poemes es van fer molt populars, com "L'emigrant" o "el Virolai", que van ser musicats i cantats per corals.

Pel que fa a la seva obra en prosa, sol ser el resultat d'experiències personals. Destaquen les obres "Excursions i viatges" (1887) i "Dietari d'un pelegrí a Terra Santa" (1889).









ACTIVITATS
1. Un poema èpic és una extensa narració en vers sobre uns fets passats que mereixen admiració. A "Canigó", l'acció se situa a l'any 1000 al Pirineu, i els seus protagonistes són els personatges que es presenten a continuació. Copia el resum d'aquest poema èpic completant els buits amb el nom de cadascun d'aquests personatges en el lloc adequat.

- Gentil: fill de Tallaferro de Besalú.

- Tallaferro: sobrenom amb què és conegut Bernat I de Besalú, comte català documentat històricament, germà de Guifré de Cerdanya i de l'abat Oliba.
- Guifré II de Cerdenya: comte de Cerdenya i de Berga i també monjo de Sant Martí del Canigó.
- Abat Oliba: abat de Cuixà i de Ripoll, germà de Bernat I de Besalú i de Guifré II de Cerdenya.
- Griselda: pastora.
-Flordeneu: reina de les fades.


A l'entorn de l'any 1000 els comtes catalans, amb l'ajut dels francs, van guanyant territori als àrabs a les valls pirinenques. En aquest context, ............................... , fill de ............................................. de Besalú i nebot de ...................................... de Cerdenya, és armat cavaller durant l'aplec de Sant Martí, però la festa acaba malament quan ......................................... prohibeix a .......................................... que parli amb ........................................., de la qual està enamorat. Tot seguit arriba la notícia que els sarraïns han desembarcat al Rosselló i s'organitza la defensa. ................................. rep la seva primera missió com a cavaller: fer de sentinella al castell de Rià. Però durant la nit abandona el lloc per aconseguir un vestit de fada a les congestes de neu, ja que si n'obté un, també podrà aconseguir el seu amor. Al cim del Canigó descobreix el rotlle de les fades que envolten la seva reina, .........................................., que ha agafat l'aparença de ................................... . .........................................., encisat per la fada, perd la memòria de la seva missió, no es recorda que ha de tornar al lloc de vigilància. Després, com dos enamorats, ........................................... i .......................................... recorren el Pirineu dalt d'una carrossa voladora.
Mentrestant, els sarraïns han derrotat els cristians per culpa de ................................. . El seu pare és fet presoner i el se oncle erra per les muntanyes a la recerca de supervivents. Quan troba l'enamorat dalt del Canigó, mogut per la ira, el mata estimbant-lo daltabaix. ..................................... i les fades en recullen el cos. Després del seu crim, .......................... aconsegueix vèncer els sarraïns. En aquest moment apareix l'altre germà, .........................................., amb els monjos de Ripoll, per celebrar la victòria i, en no trobar ...................................., es coneix l'assassinat del jove. ...................................... i ........................................ s'enfronten, però la intervenció de .......................................... aconsegueix el perdó. ................................ es penedeix del seu crim i es fa monjo. En el moment de la seva mort demanarà que posin una creu en el lloc on morí .................................. . En el punt que .................................... i els monjos arriben al Canigó amb la creu, ......................................... i les fades l'abandonen, fet que simbolitza l'establiment d'un nou ordre cristià.
Ja en l'actualitat, el poema èpic s'acaba amb un diàleg dels campanars de Sant Martí del Canigó i de Sant Miquel de Cuixà, que recorden el seu passat esplendorós i es planyen de la seva ruïna actual.

2. Aquí tens unes estrofes que pertanyen a l'epíleg de "Canigó". Tot i que es troba al final del poema, l'epíleg va ser escrit abans que la resta de l'obra i situa l'acció a finals del segle XIX, en el moment que Verdaguer l'escriu. Aleshores els monestir de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó es trobaven en ruïnes i el poema va servir perquè les autoritats s'adonessin de la situació d'abandonament en què es trobaven i en decidissin la reconstrucció.

a) A continuació et donem resumits però barrejats els arguments de les sis primeres estrofes. Digues a quina estrofa pertany cada argument. I fes el resum a partir de la 7a estrofa fins al final.
1. És la descripció dels dos campanars en què es destaca la seva altura.
2. Fa referència a l'estat de ruïna i abandonament dels dos monestirs.
3. El campanar de Cuixà inicia el diàleg amb l'altre campanar.
4. El campanar de Sant Martí explica com els monjos van abandonar el monestir.
5. Explica que només queden drets els campanars dels dos monestirs.
6. El campanar de Sant Martí contesta al campanar de Cuixà.

b) Busca en quins versos es troben les figures retòriques següents: comparació, metàfora, personificació i anàfora.



c) Mira la següent galeria d'imatges de Rafael López. http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=48

Els dos Campanars. Jacint Verdaguer. Canigó


Dels romànics altars no en queda rastre.

Del claustre bizantí no en queda res:

caigueren les imatges d'alabastre

i s'apaga sa llàntia com un astre

que en Canigó no s'encendrà mai més.




Com dos gegants d'una llegió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars:

són los monjos darrers de l'encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l'enderroc de sos altars.




Són dues formidables sentinelles

que en lo Confent posà l'eternitat;

semblen garric los roures al peu d'elles;

les masies del pla semblen ovelles

al peu de llur pastor agegantat.




Una nit fosca al seu germà parlava

lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?

Alguna hora a ton cant me desvetllava

i ma veu a la terra entrelligava

cada matí per beneir a Déu.




-Campanes ja no tinc -li responia

lo ferreny campanar de sant Martí.-

Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a morts pels monjos les voldria!

per tocar a morts pels monjos i per mi.




Que tristos, ai, que tristos me deixaren!

Tota una tarda los vegí plorar;

set vegades per veure'm se giraren;

jo aguaito fa cent anys per on baixaren;

tu que vius més avall, no els veus tornar?




-No! Pel camí de Codolat i Prada

sols minaires obiro i llauradors;

diu que torna a son arbre la niuada,

mes, ai!, la que deixà nostra brancada

no hi cantarà mai més dolces amors.




Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;

nosaltres damunt seu anam caient;

lo segle que en deu tant ara ens aterra,

en son oblit nostra grandor enterra

i ossos i glòries i records se'ns ven.




-Ai! ell ventà les cendres venerables

del comte de Rià, mon fundador;

convertí més capelles en estables,

i desniuats los àngels per diables

en eixos cims ploraren de tristor.






I jo plorava amb ells i encara ploro,

mes, ai!, sens esperança de conhort,

puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,

i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,

rusc on l'abell murmuriós s'és mort.




-Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-.

Jo altre cloquer tenia al meu costat;

rival dels puigs, alçava l'ampla testa,

i amb sa sonora veu, dolça o feresta,

estrafeia el clarí o la tempestat.




Com jo tenia nou-cents anys de vida,

mes, nou Matusalem, també morí;

com Goliat al rebre la ferida,

caigué tot llarg, i ara a son llit me crida

son insepult cadavre gegantí.




Abans de gaire ma deforme ossada

blanquejarà en la vall de Codalet;

lo front me pesa més, i a la vesprada,

quan visita la lluna l'encontrada,

tota s'estranya de trobar-m´hi dret.




Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures

tu baixaràs a reposar amb mi,

i ai!, qui llaure les nostres sepultures

no sabrà dir a les edats futures

on foren sant Miquel i sant Martí.-




Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;

més, l'endemà al matí, al sortir el sol,

recomençant los càntics que ells acaben,

los tudons amb l'heura conversaven,

amb l'estrella del dia el rossinyol.




Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenàs son verdejant mantell;

mostra's com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.




Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Deú;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.


Per saber-ne més:

http://www.esca.cat/index.php/Literatura/jacint-verdaguer-canigo-apunts.html
Canigó
El poema Canigó, que aparegué el 1885, encara que duia data de 1886, és la culminació de la recerca d'una forma èpica moderna per a la literatura catalana i, per una altra banda, el fruit de les campanyes de reconstrucció civil i religiosa de Catalunya. El resultat són els versos més imaginatius i potents lingüísticament, el més ambiciosos, personals i representatius de tota la seva producció.

El Canigó des de Marsella (Occitània), a 260 km
Redacció i recepció. L'origen de l'obra cal situar-lo en la impressió que, a ulls de Jacint Verdaguer, degué fer l’estat en què es trobaven el 1880 els monestirs de St. Martí del Canigó i St. Miquel de Cuixà, que havien estat abandonats cent anys abans. També devia tenir un fort impacte l’impressionant massís del Canigó, ja que, més enllà de la pròpia experiència excursionista, la tradició popular havia convertit el seu cim en el més alt del Pirineu i fins i tot d’Europa. Des de la plana del Rosselló, per on havia passat l’antiga Via Augusta, o des del mar, el Canigó apareix com un gegant solitari i sense oponent. Igual que Petrarca amb el Mont Ventoux, fins i tot Pere II el Gran ja hi havia pujat cinquanta anys abans, potser esperant trobar-hi un drac en el seu cim. I Verdaguer ho féu quatre vegades (setembre de 1879, juliol i agost de 1880, i juliol de 1883).
A partir d’aquest moment i durant quatre estius, fins 1884, J. Verdaguer es dedicà de manera planificada a explorar els massissos pirenencs, per tal d’estudiar la seva geografia i riquesa cultural –per exemple les llegendes contades pels naturals del país. A l’hivern, en canvi, s’esforçà a la recerca llibresca i a l’elaboració dels materials recollits, tot i que algun passatge de l’obra ja sorgí durant les excursions estivals. L’estiu de 1883 l’obra devia estar en un estat de redacció avançada (Collell i T. Llorente en donaren proves), però el poeta hi seguí treballant durant el 1884 i el 1885. Canigó no arribà a la impremta fins el novembre d’aquell any i es publicà finalment amb la data de 1886. Duia la dedicatòria “Als catalans de França”. Es creu que Verdaguer féu coincidir la data de 1886 amb la inauguració de les obres de restauració del monestir de Ripoll, per tal d’inserir simbòlicament l’obra en l’empenta de la recuperació nacional catalana. En aquest acte, el bisbe Morgades el coronà dient: “Vos corono en nom de Catalunya” amb llorer d’un arbre plantat pel mateix Verdaguer a Vinyoles d’Orís. El mateix 1986 es féu una versió en prosa, en espanyol, que reedità el 1887 i el 1888. El 1889 el text es publicà a París en francès (amb “Els dos campanars”) i deu anys més tard es féu la traducció espanyola, en vers.
El que va redactar primer, el 1880, però, van ser uns versos carregats d’ideologia, “Els dos campanars”, que ell mateix tenia pensat de col•locar-los al final de l’obra. Aquest poema rebé el reconeixent en els Jocs Florals de Perpinyà, sis anys després. Tot i així, en la primera edició de Canigó, de 1886, “Els dos campanars” fou suprimit, cosa per la qual l’obra acabava amb un cant èpic a la pàtria (cant XII). En la tercera edició, de 1901, Verdaguer els hi restituí, en honor al bisbe Juli Carselade (en canvi tragué les referències elogioses al bisbe Morgades).
Canigó renovà el reconeixement del poeta i l’elevà a la categoria de “poeta nacional”. El mateix 1886 Jacint Verdaguer fou guardonat en els Jocs Florals celebrats a la capital del Rosselló, fet que contribuí a fer realitat la iniciativa de restaurarels dos monestirs abandonats i també el de d’Elna.
To. Sorgit de la passió per Catalunya i per la llengua, Verdaguer fusiona la història i la llegenda. I als cants hi trobem la presència de l'Edat Mitjana i la mitologia, elements fantàstics i místics, el vigor i la suavitat del món vegetal i del món animal.

Escultura de Verdaguer a la Mare de Déu del Mont, en direcció al massís del Canigó
Els núvols al cim del Canigó
Trama argumental. La trama del poema, que consta de dotze cants i un epíleg, se situa al segle XI a les comarques septentrionals de Catalunya, al Pirineu i al Rosselló. És el moment del naixement d’una dinastia comtal hereditària, independent dels francs, que esdevindrà la monarquia catalana. I el Pirineu en serà l’eix vertebrador geogràfic. L’obra té tres trames argumentals. La militar i guerrera ens presenta la lluita dels comtes catalans contra els invasors sarraïns. La segona és de tipus fantàstic i es centra en la seducció de Gentil per part de la reina de les fades. I la tercera és de caire religiós i relata el triomf del cristianisme sobre l’islam, l’expiació de l’assassinat de Gentil pel seu oncle Guifre i la fugida del paganisme del Pirineu, cosa que permet la fundació d’una pàtria, sota la voluntat de Déu.
Gentil és armat cavaller (cant I) i s'enamora de Griselda, una pastora que amaga, sota el seu físic, Flordeneu, la regina de les fades del Canigó. Mentre s'està celebrant la festa, arriben notícies que els àrabs han envaït el territori i tothom es mobilitza per defensar la terra. Entre ells, Gentil, fill de Tallaferro i nebot del comte Guifré, que ha de fer de guaita des d’un posició clau. Però Gentil, seduït per Griselda, que li descobreix la seva identitat misteriosa i encisat pel que ha sentit explicar de les fades, abandona la guàrdia del castell de Rià, s'uneix amb Flordeneu i junts viatgen amb una carrossa alada per les muntanyes pirinenques. Alhora s’expliquen les gestes de Tallaferro, que acaba presoner dels àrabs, tot i que pot escapar-se’n. Quan sap que el seu fill ha desparaegut, plora la seva mort.
Els cants VI i VII són els cants d'exaltació de la terra de les fades de les diferents comarques pirinenques durant el casament de Gentil i Flordeneu. Guifré troba Gentil cobert de flors i encara encisat i, pensant que ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu i perquè la seva deserció ha provocat la derrota de l'exèrcit cristià, l'estimba des de dalt del Canigó. Després de diverses lluites, davant el dolor i la ira de Tallaferro en conèixer la mort del seu fill, Guifré vol expiar el seu crim es fa monjo i funda, sota la direcció de l'abat Oliba, el monestir benedictí de Sant Martí del Canigó allà on és enterrat Gentil. Una vegada morts Guifré i Tallaferro, l’abat Oliba, amb els seus monjos, puja al Canigó i, amb la fortesa espiritual dels seus cants religiosos i la col•locació d’una creu, com a símbol de victòria, aconsegueixen foragitar les fades del Pirineu i treure el Canigó de les mans del maligne.
El poema s'acaba, amb un epíleg, que fa referència a l'època actual -la de Verdaguer, en aquest cas- amb un diàleg entre els campanars dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, en què parlen de la caducitat de l'obra humana (representada per ells mateixos) davant de la pervivència de l'obra de la natura -l'obra divina.

Dues edicions de Canigó
Estructura. Canigó és una obra que canta els orígens històrics de Catalunya, situats al s. XI, emmarcats en la lluita de les forces cristianes davant les paganes fins a guanyar-les. El poema, doncs, que duia els subtítol de “Llegenda pirenaica del de la Reconquesta”, s’organitza a partir d’un joc d’oposicions.
L’estructura ha esta qualificada de piramidal, ja que l’obra es pot dividir en dues parts, com si fossin dues vessants: una del cant I al V, i l’altra del VIII al XII, i per parelles, els cants s’oposen o es complementen en paral•lel. Fins que assoleixen el clímax en els cants VI i VII. La base d’aquesta piràmide són el cant I (plantejament de l’acció) i el XII (el seu desenllaç).
Estructura de Canigó
VI - Nuviatge (culminació de la traïció VII - Mort de Gentil (inici de l’expiació)
V - Cant de guerra VIII - Cant de guerra
IV - Volada de Gentil i Flordeneu IX - Enterrament de Gentil
III Viatge de Gentil al palau de les fades; és un cant d’amor. X - Cant de tristesa per dues dones: l’enamorada de l’heroi, Griselda, perd la raó; la muller de l’assassí, Guisla, es reclou en un castell i es deixa morir
II - Aparició de Flordeneu (Griselda), que sedueix Gentill; aquest abandona la vigilància. XI - Construcció del monestir de Ripoll, arc triomfal de Catalunya; desig del Comte Guifré de plantar la creu al Canigó
I - Arribada del grup de cavallers a l’aplec de St. Martí, Gentil és armat cavaller i s’enamora de Griselda; s’apropen els sarraïns. XII - Expulsió de les fades, ocupació pels monjos; i visió esplendorosa del futur del país
Fonts. L’obra es recolza sobre dos tipus de continguts llegendaris, relacionats entre ells:
a) nucli històric, part principal de l’obra (c. I, V, VIII, IX, X, XI)
b) nucli popular, desencadenant de l’anterior i que es troba fora del temps anterior (c. II, III, IV, VI, VII)
Si bé és cert que J. Verdaguer, influenciat per Milà i Fontanals i l’ambient mediavalitzant de l’època, pretenia construir una cançó de gesta i per això féu ús de material històric de les cròniques antigues (Comte Tallaferro de Besalú, Comte Guifré II de Cerdanya, abat Oliba...), també és cert que, amb aquesta mateixa intenció, utilitzà tòpics històrics (lluita entre Guifré i Gedhur, el sarraí; invocació de l’espasa de Roland...). Aquest material històric el combinà amb material de ficció (Gentil, Griselda). La part històrica de l’obra ens explica:
i. l’acte d’armar cavaller Gentil
ii. la invasió sarraïna
iii. la deserció de l’heroi
iv. enfrontament entre cristians i sarraïns
v. victòria dels primers
vi. Guifré castiga la traïció de Gentil amb la mort
vii. enterrament de l’heroi
viii. expiació de la culpa de l’assassí.
Per al nucli popular, el poeta se serví, impulsat pels ideals romàntics i per l’excursionisme, de materials folklòrics del Pirineu. La seva acció, idíl•lica i fantàstica, gira a l’entorn del simbolisme de l’aigua i la terra, conta:
i. Gentil busca un flor que li curi la pena d’amor
ii. seducció de les fades (Flordeneu)
iii. somni d’amor
iv. viatge fins al palau de les fades
v. viatge per l’espai
vi. baixada als inferns
vii. doble temptació d’amor i poder
viii. mort
Tot aquest material permet un doble procés de mitificació, el dels Pirineus i el de la Història. Ho fa a través d’identificacions entre l’estat de la natura i els personatges i les seves accions, o estilitzant-la, amplificant-la. Per exemple, en el c. IV, tenim el punt de vista del pastor, des de terra, i el d’una estrella, des del cel. També personifica la toponímia, atribuint-li llegendes reals.
També cal considerar el sentit o dimensió ideològic de Canigó. Aquesta dimensió es veié reforçada en ser-li restituït l’epíleg primigeni. Jacint Verdaguer dissenyà un model de pàtria que té el seu origen en la voluntat divina (XII, 425-444), d’acord amb la doctrina cívica predicada per Torres i Bages, i que es materialitza en l’acció de l’abat Oliba, que fa fora les forces sarraïnes, primer, i després les demoníaques (fades), que fa construir el monestir de Ripoll -baluard de Catalunya- (XII, 168). Finalment, en el cant XII es produeix un veritable cant glorificador de la pàtria, en el sentit nacional (XII, 389-416) i religiós (307-362).
Aquest model de pàtria, però, s’ensorra al cap de nou segles (s. XIX), i a través d’una elegia, canta l’ideal perdut i proclama la seva fe en Deu, en l’obra eterna de Déu.

Sant Miquel de Cuixà nevat
Sentit del poema. Canigó és el poema més madur, més harmònic que L'Atlàntida. És una mitificació del paisatge i de la història, situada en els orígens mítics de Catalunya: política -reconquesta, lluites contra els sarraïns- i religiosa -triomf del cristianisme contra el paganisme i les forces demoníaques. Catalunya neix i comença a regir-se sota el signe de la fe cristiana, que l’allibera de l’invasor sarraí i de les forces paganes, sensulas i hedonistes, que s’havien fet senyores de la natura. L’afegit de l’epíleg ve a redoblar el lligam entre Catalunya i la fe cristiana: si bé en l’origen, l’heroisme cristià permet bastir una pàtria sota l’imperi de la creu, les febleses de l’obra humana augmenten i donen la veritable significació de l’obra de Déu, de la fortalesa, la magnitud i la resistència de la natura creada per ell. I cal que els catalans ho tinguin ben present en la seva voluntat de renaixement.



(http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_Epileg.html)


Fragment de Canigó (1886).










Anàlisi de “Los dos campanars”, dins Canigó, de Jacint Verdaguer.




Tasca prèvia


[Lectura comprensiva, feina sobre el text (subratllar i numerar línies) i material de suport: diccionaris, enciclopèdies, manuals de literatura, pàgines d'internet]




Contextualització



El text que s’ha escollit per analitzar té una importància bastant significativa dins el context de les lletres catalanes del segle XIX perquè representa, en gran part, el producte aconseguit en poesia culta —i en llengua catalana— d’aquella època. Es tracta, en definitiva, d’una composició en vers d’una de les obres cabdals del moviment literari de la Renaixença: el Canigó, de Jacint Verdaguer. L’autor d’aquesta extensa i magistral epopeia nacional va saber agafar el bo i millor de les propostes dels intel·lectuals de la Renaixença i va fer recuperar per al català la dignitat en la creació literària culta després de segles de desordre i indecisió.

En un primer moment “Los dos campanars” va ser un poema autònom, és a dir, va ser escrit el 1886, poc després d’haver publicat Canigó, el 1888; per tant són les primeres estrofes d’aquesta temàtica èpica, que després ajuntà al llibre com a epíleg. Al capdavall, aquest afegit és una mena de conclusió o recapitulació de l’argument on es concentren els personatges i els ambients que han anat apareixent en el poema principal.

Anàlisi externa
De bon principi ja s’observa en el text la uniformitat de l’estructura formal, pròpies en la poesia verdagueriana. En aquest cas el poeta tria una única solució mètrica amb una sèrie idèntica de versos decasíl·labs, amb un equilibri rítmic únic i permanent. Els 105 versos són repartits en 21 estrofes de cinc, amb una seqüència de rima regular, sempre consonant, i que canvia de femenina (A) a masculina (B) /A,B,A,A,B/.

Primera impressió
Després d’unes quantes lectures, hom pot comprovar el to elegíac de la composició. El poeta es plany, plora, per la desaparició d’alguna cosa que ha estat molt important per a ell i per al col·lectiu que representa. Pretén lluitar contra el pas irremeiable del temps amb una veu poètica entre nostàlgica i fatalista. La millor manera que té d’evitar que l’oblit s’engoleixi tot aquest món del passat és fer-lo reviure en el present per mitjà del cant, de la poesia. Una via doblament útil: escriu i informa, i a més a més en català, la seva llengua.

La primera impressió fa palès la intenció de l’autor. A l’entremig d’aquest univers pretesament resorgit per la ploma de Verdaguer hi ha la natura, viva i constant, que emmarca els fets i els transporta des de temps enrere al temps actual.

Anàlisi del contingut: temes
El poema s’enceta amb una sèrie d’interrogacions retòriques que demostren el grau d’exaltació del poeta davant l’horror que sent perquè el decurs del temps ha portat inevitablement l’abandó i la destrucció de llocs emblemàtics de la seva terra. Aquí ja apareixen els dos temes principals d’aquest epíleg, que també són, ben segur, els del poema central, Canigó. Els títols, tant d’aquest com d’aquell, no enganyen: són indrets molt arrelats a la terra per la seva construcció i per la fe que carreguen.

Així doncs, la corrua dels anys, dels segles fins i tot, i els efectes que aquests han deixat en elements rellevants de la nació que el poeta representa esdevenen el moll de l’ossada d’aquesta elegia. Enmig d’aquest cant hi ha tostemps la natura, forta i resistent al temps i als homes. Més enllà dels danys materials dels campanars destruïts, descuidats i a punt de caure, hi ha el rerefons patriòtic del romanticisme. L’autor reclama atenció a aquesta immediata pèrdua que es traspassa al nivell ideològic de la reinvindicació de les senyes d’identitat pròpies, tan maltengudes durant dècades de cultura decadent.

És evident que ja tenim escatida la línia central del poema. Tenim els tres vèrtexs del triangle: el pas del temps, el sentiment nacional i la natura pervivent, que són elements que es repel·leixen però que alhora es necessiten. I ara veurem com l’autor ens els dibuixa magníficament per mitjà de la marca artística.

Estructura: argument i parts
Ja hem comentat que les preguntes amb què s’inicia la composició serveixen a l’autor per expressar el seu patiment i desconcert envers el recurs del “Què se n’ha fet, de ......?”. Així aconsegueix captar de ben prest l’atenció del lector. Vol que aquest s’impliqui una vegada més, ja com a cloenda del Canigó, en l’univers nostàlgic i prepotent del poeta i dels qui pensen com ell que cal una recuperació nacional a tots els ordres. S’adreça a aquelles abadies mig perdudes a la muntanya i al record de la gent. Les humanitza per dotar-les d’emocions i, d’aquesta manera, aconseguir mantenir viva la corresponsabilitat amb el lector.

S’esmenten també força elements de la vida monàstic i àdhuc personatges, alguns de la història popular. Aquesta solució té dues direccions: arrodonir l’ambient decadent i misteriós d’aquells llocs i reforçar l’esperit religiós i comunitari. Les referències al cristianisme no són en absolut gratuïtes. Li van molt bé a Verdaguer, —recordem capell—, per ‘educar’ el lector i trobar punts en comú que cohesionin la Catalunya del passat amb la del present. No es priva d’aprofitar dades hagiogràfiques (vides de sants).

Segons això, podríem parlar d’una primera secció del poema que abraçàs els vint-i-cinc primers versos. Fa una presentació degradada i ombrívola dels escenaris en què se situen els protagonistes del poema, els dos campanars, veïns i germans. En aquesta primera part es demana els motius de la deixadesa dels edificis religiosos i dels seus components. Evidentment, això s’ha de transportar al terreny històric (ordres i regles monàstiques de l’edat mitjana) i artístic (estil romànic, bizantí). La remembrança de l’episodi medieval de la formació de Catalunya centra aquestes primeres estrofes. Els versos 26-90 comprenen bàsicament la conversa dels dos cloquers. Feta la ubicació temporal i espacial d’aquests personatges, veritables testimonis dels nou-cents anys d’història, el poeta renuncia a la paraula i la passa a dues veus que permeten diferents punts de vista. El diàleg és el recurs narratiu més sàviament emprat de tota la composició. Les dues primeres estrofes d’aquesta secció serveixen per introduir-nos aquests dos individus ressuscitats, ancians i per això fiables en la paraula. Contrastant amb la veu del monestir del Canigó, hi ha el campanar de Cuixà. Cadascun representa allò que conserva en el present i allò que ha estat en el passat. Són intrusos, al cap i a la fi, que l’home va deixar allà dalt, als Pirineus, i que les inclemències de la natura i del temps han abocat a la destrucció paulatina. Ambdós recorden un temps passat que ja no tornarà, a parer de dos vells amics asseguts i explicant les històries de quan eren jovençans. Els cloquers saben que a ells també els arribarà el moment de caure, de morir. No demanen més que una cosa: que es conservi la memòria de la seva existència. L’esperança és el darrer que s’ha de perdre.

El poeta recupera la veu a les tres darreres estrofes (versos 91-105). La penúltima estrofa és segurament la més bella líricament paralnt. I els versos del final volen ser com les darreres paraules d’un moribund. Sentencia el que tothom ja sap, que tot passa i tot acaba. Però sempre queda Déu, el creador i el salvador de tot. I, per extensió, allà dalt hi restarà el que no mor, la muntanya, que està per damunt de tot i de tothom, excepte de Déu, el símbol d’una nació, d’una cultura, d’una identitat. El temps podrà malbaratar i fer desaparèixer altres coses, les paraules, per exemple, però no l’”altívol Pirineu” i tot allò que jeu als seus peus.

Figures retòriques i veus narratives
Com que es tracta d’una obra vuitcentista, i a més verdagueriana, és ben normal que el nombre de recursos estilístics emprats sigui, almenys, destacable. La poesia èpica és preferentment narrativa, i hem pogut comentar l’ús meditat de les veus del discurs elegíac del text. L’autor pretén incloure el lector en aquest cant des de les primeres línies. Les set preguntes sense receptor conegut en són una bona mostra.

Tanmateix, el poeta no rebleix excessivament el poema amb figures que desdibuixin el seu discurs. Vol explicar Història (realitat) a través d’una història (ficció), i se’n surt prou bé. Deixa caure noms propis de persona i de lloc per reforçar lligams amb el lector, com si li volgués demanar: Et són familiars? Recordes que existeixen o que han existit? La primera part és plena d’aquesta intencionalitat i per això es limita a enumerar, amb vocabulari i adjectivació remarcable. Parteix de la descripció física de les parts d’un monestir per atl d’arribar a recrear com era la vida diària en aquells habitatges dedicats a la lloança del Senyor. Hi trobam epítets i comparacions (versos 10,19, 24-25) i metàfores, que reforcen el to cerimoniós del discurs i hipèrbaton, que, com a tot el poema, ajuden a encaixar les rimes.

La segona part canvia el to. Ara és més viu i la informació s’escola amb més quantitat i a dues bandes. Cada campanar s’exclama i es lamenta del que s’ha perdut. També s’hi fan servir imatges i la personificació hi és omnipresent. L’autor vesteix les torres amb les parts del cos humà i ambdues viuen el dia i pateixen com patiria una persona en la mateixa situació.

La part final no és pas gaire diferent de la resta. Continua conjugant elements de la natura (permanents) amb la deixadesa de les construccions. Personifica esplèndidament el puig del Canigó. I l’estrofa final condensa els tres fonaments de l’obra en boca del poeta.

Conclusió
A pesar que aquest poema té molts vincles quant a la temàtica i a l’argument amb el Canigó sencer, el cert és que “Los dos campanars” es pot ben comentar separadament. Al llarg del discurs surten personatges de la història de Catalunya que Verdaguer s’interessa a posar i que van ser en llur època primeres figures de la política i del món sociocultural. Però aquí no són ni de bon tros el més important. La cosa important és arribar a un nivell superior, més abstracte que una simple anècdota.

La Natura, el Temps i la Nació són els eixos del poema. Cada un d’ells s’oposa i es complementa als altres dos. La naturalesa pren la forma del paisatge pirinenc, tan ben conegut per Verdaguer; la descripció d’aquest entorn, a semblança d’un locus amoenus, enquadra la memòria d’un passat gloriós digne de ser, si no reviscut, almenys sí recordat. I finalment, el poble, la comunitat, de tots els qui se senten reconeguts pels símbols que es desprenen del discurs dels dos campanars. Per damunt de tot això, hi ha ben clar Déu, la religió que tot ho embolcalla: el passat, el present i el futur.

http://www.xavigran.com/comentari2.html
....

El poema tracta de dos campanars situats al Canigó que foren derruits i que en lloc de l'esplèndor que oferien en els seus temps ara mostren un lloc dessolat on totes les altres coses, inclús l'autor mateix, anirant caient-hi a sobre.
Pel que fa a la mètrica, els versos són decsíabs, i cada estrofa està formada per cinc versos. La rima és consonant, i sempre rimen els versos 1-3-4 de cada estrofa i el segon amb el cinquè. Veguem-ho tot:

ELS DOS CAMPANARS:

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies, A 10
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel, B 10
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies A 10
aqueixes valls de salms i melodies A 10
la terra d'àngels i de sants lo cel? B 10
·En aquesta primera estrofa, com a recurs literari i contingut, hi ha un ubi sunt que significa literalment “on son?” referint-se a les superbes abadies i al decrèpit Sant Martí. Es una anyorança als elements esmentats.

Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
· La segona estrofa continua amb el recurs anterior i ara, fins i tot, podriem dir que son interrogacións retòriques. Observem un exces de preguntes i elements que afavoreixen l’expresio dels sentiments del poeta.

D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
·En la tercera estrofa prolonga la idea de l’ubi sunt. Recordant la grandesa de les persones i recursos de temps passats aixi com: or, evori, lo palis, Ursèol, Romualdo... On aquests dos ultims eren abats.

Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

· A la cuarta estrofa es transmet una sensació de tranquilitat i calma i mort. La música es harmoniosa, les fulles cauen, i els ocells moren. Però potser al fons és tot una metàfora, és a dir es una composició al·legórica. Com a figura retórica, la comparació al quart vers

Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.

En aquesta estrofa es representa l’acutal estat de les construccions, totes ensorrades. I al dir que s’apagà s’ha llàntia també dóna a entendre que s’ha acabat el seu explendor. Per anomenar una figura retòrica, ens fixaríem en els dos primers versos, on hi ha un paral·lelisme a la segona part dels versos.

Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Aquesta vegada l’autor nombra els dos campanars, solitàris enmig de les ruines. Hi ha dues comparacions, la primera com si fossin gegants i la segona com si fossins los últims monjos. Llavors hi ha una personificació amb el verb “contemplar”.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

En aquesta estrofa explica que els campanars són molt alts, tant que els roures que són al seu costat semblen matolls i les masies ovelles.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

Aquí comença un diàleg entre els dos campanars, el campanar de Cuixà crida al campanar de Sant Martí per preguntar-li si ha perdut l

-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Lo campanar de Sant Martí vol que li tornen les campanes per un dia, per a poder tocar-les quan algú es mori.
Hi ha una anàfora en els dos últims versos per insistir en la idea de tocar les campanes als morts.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
Aquí el campanar de Sant Martí explica com se sentien els monjos quan aquests van tenir que abandonar-lo.

-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
El campanar de Cuixà respon que pel camí no hi apareixen mes que miners i llauradors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven

En aquesta estrofa, ja fa temps que han caigut els dos campanars i es lamenta que ells hi van caient al damunt. Es veu molt clar un Tempus Fugit en aquest fragment. Torna a evocar la glòria, i una enyorança de les coses que s’acabaran, que se’n van.

-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

El campanar de Sant Martí explica que el seu fundador, el Comte de Rià, acaba convertint les seves capelles en estables.
Com a figures retòriques, l’aparició d’un antítesi entre àngels i dimonis, alhora metàfora referent a l’esplendor i la tristor. Que aniran a plorar als cims del Canigó, representació de l’origen del catalanisme.


I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

Continua amb la tristor, caracteristica d’aquest poema. Hi ha un tempus fugit on també hi introdueix una metàfora o comparació on una abella mor al seu rusc.

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

En aquest fragment constesta l’altre campanar, assegurant que caurien plegats.

Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

El campanar es lamenta de la mort del seu company, que tenia nou- cents anys de vida, i que al final el van enderrocar. El compara en Goliat, que també caiguè per culpa d’una ferida. Llavors diu que el seu gran cadàver l’espera, que ell també ha de caure, de morir.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

En aquesta estrofa el campanar assegura que sent que cada cop es sent més pesat i que ja està tan pròxim a caure que cada dia que passa la lluna dubta de trobar-lo dret.


Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

En aquest fragment els dos campanars es fiquen d’acord i s’esfonsen els dos alhora, però donen l’avís que qui llaure en les seves pastures obtindrà molt bona collita, ja que són dívins.

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.

En l’antepenúltima estrofa Jacint Verdaguer explica que un bon matí els dos campanars ja es van esfonsar, i en el seu llocs hi havia heures. Aquestes plantes van ser escollides per Verdaguer perquè per a l’Església católica representen la immortalitat. Per tant els campanars s’esfonsen però la força divína es mante i la naturalesa també.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

En la penúltima estrofa ens explica que la muntanya va quedar ven bonica, contenta i tocada per la gràcia de Déu, com les núvies el dia del casament.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

En l’última estrofa Jacint Verdaguer assegura que les coses fetes per l’home s’acaben esfonsant, però les fetes per Déu no desapareixen, per molt que els homes si esforcín. En el moment que assegura que el Canigó no el tiraran a terra s’està referint a la nació de Catalunya, ja que el Canigó és un símbol de Catalunya.

BONAVENTURA CARLES ARIBAU. ODA A LA PÀTRIA




(imatges extretes de google imatges)
BONAVENTURA CARLES ARIBAU




Era fill de Francesc Aribau, comerciant i Eulàlia Farriols. Va rebre una educació humanística i científica, primer al Seminari Conciliar i després a la Junta de Comerç de Barcelona. El 1826 entrà a treballar a l'empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins assolir un gran prestigi. Fou redactor d'El Europeo i propulsà la fundació d'El Vapor, en el qual publicarà la poesia Oda a la Pàtria.


L’Oda a la Pàtria és un cant a la pàtria i a la llengua catalana; el poeta, vivint a Madrid, lluny de la seva terra natal, mostra una gran nostàlgia. Escriure li permet exterioritzar els sentiments interiors que el turmenten.


(imatge extreta de la Biblioteca Virtual Lluís Vives)

L'Oda La Pàtria és un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major (versos nobles), escrit el 1832 per Bonaventura Carles Aribau a Madrid per felicitar el banquer Gaspar Remisa el dia del seu sant. Gaspar era un banquer català resident també a Madrid. El poema portà realment per títol La Pàtria. (Trobes), però ha estat popularment conegut per Oda a la Pàtria.

El poema és un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua catalana. La seva publicació, l'any 1833, en el diari "El Vapor", es considera el punt d'inici de la Renaixença catalana.


Les motivacions del poema eren clarament circumstancials, ja que l'autor només pretenia amb ell felicitar el seu patró en motiu de la seva onomàstica, i ho va fer expressant al mateix temps uns conceptes força revolucionaris (per exemple, el de la "llengua materna", o la identificació "llengua-pàtria", que el convertí, en una composició representativa del període de la "Renaixença", i esdevingué més tard emblema de tot un poble i model de pensament a seguir per tota la burgesia intel·lectual de l'època.




(imatges extretes de google imatges)

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

Ix doncs per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau, "La Pàtria" (1833)



Slideshare Oda a la Pàtria de Sílvia Montals

dissabte, 25 de febrer de 2012

CALDERS


ENLLAÇOS D'INTERÈS
-Biografia de Pere Calders. IEC.
-Biografia de l'autor. Lletra
-Dossier de treball (transeduca).
-Vídeo de l'autor del programa "Identitats" de TV3.
-Vídeo sobre Pere Calders del programa "El meu avi", de TV3.
-Articles a l'entorn de l'obra de Pere Calders.
-Breu article titulat "El conte com a gènere literari".
-Resums d'alguns dels contes de Cròniques de la veritat oculta.
ASPECTES IMPORTANTS DE LES PAAU
1. Els contes de l'obra en el context de la narrativa catalana de postguerra.
2. Situació de l'obra en el conjunt de la producció de Calders.
3. Definició i codicació de la realitat.
4. Vida quotidiana i estabilitat inicial.
5. Personatges i caricatura.
6. La reiteració de motius literaris.
7. La irrupció inversemblant o extraordinària. Models de fet inversemblant o extraordinaris.
8. El codi acceptat o transgredit. Les limitacions de l'home com a limitacions del món.
9. La veritat veritable.
ALTRES ESPAIS I WEBS D’INTERÈS
http://es.wikipedia.org/wiki/Pere_Calders•
http://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/calders.htm•
http://www.xtec.cat/~jducros/Pere%20Calders.html•
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/pere-calders•
http://www.escriptors.cat/autors/caldersp/•
http://www.iec.cat/perecalders/•
http://www.tv3.cat/elmeuavi/2003/calders/capitulo.htm•
http://mireiabtx.wordpress.com/2008/10/17/03-el-conte-com-a-genere-• literari-caracteristiques/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Conte•
http://www.slideshare.net/Smeya/la-narrativa-7964454•
http://andersonlpz2.wordpress.com/2008/10/16/03-el-conte-com-a-genere-• literari-caracteristiques-principals/
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=645•
http://lletra.uoc.edu/exili/cat/noms/pcalders/index.html•
http://www.uoc.edu/jocs/3/conferencia/ang/frances2.html•
http://www.tv3.cat/reportatge/146524536/•
http://lletra.uoc.edu/ca/periodes•
http://crniquesdelaveritatoculta.blogspot.com/http://www.escriptors.cat/• autors/caldersp/pagina.php?id_sec=491
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1994/07/23/• pagina-29/39502378/pdf.html
http://mireiabtx.wordpress.com/2008/10/17/03-el-conte-com-a-genere-• literari-caracteristiques/
El conte com a gènere literarioctubre 17, 2008mireiabtxEl conte és un subgènere literari que pertany al gènere de la narrativa, segurament un dels gèneres literaris més antics. Es va començar a transmetre de forma oral de pares a fills, de coneguts a coneguts…És una narració breu, basada en una situació inventada, amb un argument senzill.Pot ser de temes variats, presenta pocs personatges i normalment té un final amb un missatge. La classificació més important dels contes és la que distingeix entre contes populars o tradicionals i contes literaris.Els contes populars o tradicionals són contes anònims, els de tota la vida es podria dir, normalment amb un caràcter fantàstic, amb personatges poc desenvolupats transmesos oralment, de generació en generació. Aquests contes tenen moltes variants ja que en explicar-los oralment cadascú a la seva manera, es poden afegir treure o canviar petits detalls sense caviar l’estructura ni l’argument.Els contes literaris són aquells contes que tenen un autor reconegut, presenten més o menys les mateixes característiques que els populars: poca extensió, pocs personatges i poc aprofundits, però aquestos tenen autor.En conclusió els contes, com a gènere són importants per a tots, i més pels petits, per desenvolupar la imaginació i aprendre coses de la vida importants en un ambient més entretingut i divertit.
La narrativa http://www.slideshare.net/slideshow/embed_code/7964454</a>" width="425" height="355" frameborder="0" marginwidth="0" marginheight="0" scrolling="no">
View more PowerPoint from Smeya

dilluns, 20 de febrer de 2012

PERE CALDERS

Mireu els vídeos de Pere Calders i feu un resum d'ells.
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=645

Edu3.cat





http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=683
Edu3.cat



Vídeo Programa Identitats. Pere Calders
http://www.tv3.cat/videos/2419659/


Vídeo Material sensible- Calders

http://www.tv3.cat/videos/43129/Material-sensible--Calders

Aquests són els punts que heu de cercar per internet:

Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders

Els contes de Cròniques de la veritat oculta en el context de la narrativa catalana de postguerra.Situació de l’obra en el conjunt de la producció de Calders. Definició i codificació de la realitat. Vida quotidiana i estabilitat inicial. Personatges i caricatura. La reiteració de motius literaris. La irrupció inversemblant i/o extraordinària. Models de fets extraordinaris i/o inversemblants. El codi acceptat o transgredit. Les limitacions de l’home com a limitacions del món. La veritat veritable.