diumenge, 26 de febrer de 2012

BONAVENTURA CARLES ARIBAU. ODA A LA PÀTRIA




(imatges extretes de google imatges)
BONAVENTURA CARLES ARIBAU




Era fill de Francesc Aribau, comerciant i Eulàlia Farriols. Va rebre una educació humanística i científica, primer al Seminari Conciliar i després a la Junta de Comerç de Barcelona. El 1826 entrà a treballar a l'empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins assolir un gran prestigi. Fou redactor d'El Europeo i propulsà la fundació d'El Vapor, en el qual publicarà la poesia Oda a la Pàtria.


L’Oda a la Pàtria és un cant a la pàtria i a la llengua catalana; el poeta, vivint a Madrid, lluny de la seva terra natal, mostra una gran nostàlgia. Escriure li permet exterioritzar els sentiments interiors que el turmenten.


(imatge extreta de la Biblioteca Virtual Lluís Vives)

L'Oda La Pàtria és un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major (versos nobles), escrit el 1832 per Bonaventura Carles Aribau a Madrid per felicitar el banquer Gaspar Remisa el dia del seu sant. Gaspar era un banquer català resident també a Madrid. El poema portà realment per títol La Pàtria. (Trobes), però ha estat popularment conegut per Oda a la Pàtria.

El poema és un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua catalana. La seva publicació, l'any 1833, en el diari "El Vapor", es considera el punt d'inici de la Renaixença catalana.


Les motivacions del poema eren clarament circumstancials, ja que l'autor només pretenia amb ell felicitar el seu patró en motiu de la seva onomàstica, i ho va fer expressant al mateix temps uns conceptes força revolucionaris (per exemple, el de la "llengua materna", o la identificació "llengua-pàtria", que el convertí, en una composició representativa del període de la "Renaixença", i esdevingué més tard emblema de tot un poble i model de pensament a seguir per tota la burgesia intel·lectual de l'època.




(imatges extretes de google imatges)

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

Ix doncs per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau, "La Pàtria" (1833)



Slideshare Oda a la Pàtria de Sílvia Montals

1 comentari: