diumenge, 26 de febrer de 2012

JACINT VERDAGUER. CANIGÓ.



Extret de Llengua catalana i literatura 3r Ed. Teide

VIDA

Jacint Verdaguer va néixer el 1845 a Folgueroles, a la Plana de Vic, en el sí d'una família de pagesos pobres. Als deu anys ingressà al Seminari de Vic per a estudiar la carrera de capellà i als quinze anys ja escrivia poesia i recollia cançons populars. L'any 1865, quan només tenia vint anys, va obtenir dos premis als Jocs Florals de Barcelona. El 1870 fou ordenat sacerdot. Al cap de quatre anys entrà de capellà de vaixell a la Companyia Transatlàntica i durant dos anys va fer nou vegades la travessia de l'oceà. Al 1877 fou premiat als Jocs Florals pel seu poema èpic "L'Atlàntida", fet que li proporcionà un gran prestigi. Aquell mateix any entrà a treballar com a capellà a casa dels marquesos de Comillas, i això li deixà temps per a escriure. Arran d'un viatge a Terra Santa en què quedà profundament trasbalsat, inicià un canvi radical en la seva vida que el portà a la pràctica d'exorcismes. Aleshores el bisbe de Vic l'obligà a retirar-se al santuari de la Gleva, d'on s'escapà per anar a viure a casa d'una família amiga de Barcelona. Per tot això, les autoritats eclesiàstiques li retiraren les llicències de dir missa, fet que li va doldre molt. Verdaguer es defensà amb una sèrie d'articles apareguts a la premsa titulats "En defensa pròpia". Als últims anys de la seva vida es va reconciliar amb el bisbe de Vic. Morí de tuberculosi a Vallvidriera el 1902. A l'enterrament, va assistir-hi una gran multitud, que va voler retre el seu últim homenatge al gran poeta.




OBRA

Verdaguer va escriure poesia i prosa. La seva obra poètica es classifica en èpica i lírica. Va compondre dos poemes èpics, "L'Atlàntida"(1877), que tracta de l'enfonsament d'aquell continent i de la descoberta d'Amèrica, i "Canigó"(1886), que tracta dels orígens llegendaris de Catalunya.

La Poesia lírica de Verdaguer agrupa la resta de la seva producció poètica i hi dominen els temes religiosos i historicopatriòtics. S'inspira en la poesia tradicional i es basa sovint en creences, mites, llegendes i tradicions populars. Alguns d'aquests poemes es van fer molt populars, com "L'emigrant" o "el Virolai", que van ser musicats i cantats per corals.

Pel que fa a la seva obra en prosa, sol ser el resultat d'experiències personals. Destaquen les obres "Excursions i viatges" (1887) i "Dietari d'un pelegrí a Terra Santa" (1889).









ACTIVITATS
1. Un poema èpic és una extensa narració en vers sobre uns fets passats que mereixen admiració. A "Canigó", l'acció se situa a l'any 1000 al Pirineu, i els seus protagonistes són els personatges que es presenten a continuació. Copia el resum d'aquest poema èpic completant els buits amb el nom de cadascun d'aquests personatges en el lloc adequat.

- Gentil: fill de Tallaferro de Besalú.

- Tallaferro: sobrenom amb què és conegut Bernat I de Besalú, comte català documentat històricament, germà de Guifré de Cerdanya i de l'abat Oliba.
- Guifré II de Cerdenya: comte de Cerdenya i de Berga i també monjo de Sant Martí del Canigó.
- Abat Oliba: abat de Cuixà i de Ripoll, germà de Bernat I de Besalú i de Guifré II de Cerdenya.
- Griselda: pastora.
-Flordeneu: reina de les fades.


A l'entorn de l'any 1000 els comtes catalans, amb l'ajut dels francs, van guanyant territori als àrabs a les valls pirinenques. En aquest context, ............................... , fill de ............................................. de Besalú i nebot de ...................................... de Cerdenya, és armat cavaller durant l'aplec de Sant Martí, però la festa acaba malament quan ......................................... prohibeix a .......................................... que parli amb ........................................., de la qual està enamorat. Tot seguit arriba la notícia que els sarraïns han desembarcat al Rosselló i s'organitza la defensa. ................................. rep la seva primera missió com a cavaller: fer de sentinella al castell de Rià. Però durant la nit abandona el lloc per aconseguir un vestit de fada a les congestes de neu, ja que si n'obté un, també podrà aconseguir el seu amor. Al cim del Canigó descobreix el rotlle de les fades que envolten la seva reina, .........................................., que ha agafat l'aparença de ................................... . .........................................., encisat per la fada, perd la memòria de la seva missió, no es recorda que ha de tornar al lloc de vigilància. Després, com dos enamorats, ........................................... i .......................................... recorren el Pirineu dalt d'una carrossa voladora.
Mentrestant, els sarraïns han derrotat els cristians per culpa de ................................. . El seu pare és fet presoner i el se oncle erra per les muntanyes a la recerca de supervivents. Quan troba l'enamorat dalt del Canigó, mogut per la ira, el mata estimbant-lo daltabaix. ..................................... i les fades en recullen el cos. Després del seu crim, .......................... aconsegueix vèncer els sarraïns. En aquest moment apareix l'altre germà, .........................................., amb els monjos de Ripoll, per celebrar la victòria i, en no trobar ...................................., es coneix l'assassinat del jove. ...................................... i ........................................ s'enfronten, però la intervenció de .......................................... aconsegueix el perdó. ................................ es penedeix del seu crim i es fa monjo. En el moment de la seva mort demanarà que posin una creu en el lloc on morí .................................. . En el punt que .................................... i els monjos arriben al Canigó amb la creu, ......................................... i les fades l'abandonen, fet que simbolitza l'establiment d'un nou ordre cristià.
Ja en l'actualitat, el poema èpic s'acaba amb un diàleg dels campanars de Sant Martí del Canigó i de Sant Miquel de Cuixà, que recorden el seu passat esplendorós i es planyen de la seva ruïna actual.

2. Aquí tens unes estrofes que pertanyen a l'epíleg de "Canigó". Tot i que es troba al final del poema, l'epíleg va ser escrit abans que la resta de l'obra i situa l'acció a finals del segle XIX, en el moment que Verdaguer l'escriu. Aleshores els monestir de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó es trobaven en ruïnes i el poema va servir perquè les autoritats s'adonessin de la situació d'abandonament en què es trobaven i en decidissin la reconstrucció.

a) A continuació et donem resumits però barrejats els arguments de les sis primeres estrofes. Digues a quina estrofa pertany cada argument. I fes el resum a partir de la 7a estrofa fins al final.
1. És la descripció dels dos campanars en què es destaca la seva altura.
2. Fa referència a l'estat de ruïna i abandonament dels dos monestirs.
3. El campanar de Cuixà inicia el diàleg amb l'altre campanar.
4. El campanar de Sant Martí explica com els monjos van abandonar el monestir.
5. Explica que només queden drets els campanars dels dos monestirs.
6. El campanar de Sant Martí contesta al campanar de Cuixà.

b) Busca en quins versos es troben les figures retòriques següents: comparació, metàfora, personificació i anàfora.



c) Mira la següent galeria d'imatges de Rafael López. http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=48

Els dos Campanars. Jacint Verdaguer. Canigó


Dels romànics altars no en queda rastre.

Del claustre bizantí no en queda res:

caigueren les imatges d'alabastre

i s'apaga sa llàntia com un astre

que en Canigó no s'encendrà mai més.




Com dos gegants d'una llegió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars:

són los monjos darrers de l'encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l'enderroc de sos altars.




Són dues formidables sentinelles

que en lo Confent posà l'eternitat;

semblen garric los roures al peu d'elles;

les masies del pla semblen ovelles

al peu de llur pastor agegantat.




Una nit fosca al seu germà parlava

lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?

Alguna hora a ton cant me desvetllava

i ma veu a la terra entrelligava

cada matí per beneir a Déu.




-Campanes ja no tinc -li responia

lo ferreny campanar de sant Martí.-

Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a morts pels monjos les voldria!

per tocar a morts pels monjos i per mi.




Que tristos, ai, que tristos me deixaren!

Tota una tarda los vegí plorar;

set vegades per veure'm se giraren;

jo aguaito fa cent anys per on baixaren;

tu que vius més avall, no els veus tornar?




-No! Pel camí de Codolat i Prada

sols minaires obiro i llauradors;

diu que torna a son arbre la niuada,

mes, ai!, la que deixà nostra brancada

no hi cantarà mai més dolces amors.




Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;

nosaltres damunt seu anam caient;

lo segle que en deu tant ara ens aterra,

en son oblit nostra grandor enterra

i ossos i glòries i records se'ns ven.




-Ai! ell ventà les cendres venerables

del comte de Rià, mon fundador;

convertí més capelles en estables,

i desniuats los àngels per diables

en eixos cims ploraren de tristor.






I jo plorava amb ells i encara ploro,

mes, ai!, sens esperança de conhort,

puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,

i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,

rusc on l'abell murmuriós s'és mort.




-Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-.

Jo altre cloquer tenia al meu costat;

rival dels puigs, alçava l'ampla testa,

i amb sa sonora veu, dolça o feresta,

estrafeia el clarí o la tempestat.




Com jo tenia nou-cents anys de vida,

mes, nou Matusalem, també morí;

com Goliat al rebre la ferida,

caigué tot llarg, i ara a son llit me crida

son insepult cadavre gegantí.




Abans de gaire ma deforme ossada

blanquejarà en la vall de Codalet;

lo front me pesa més, i a la vesprada,

quan visita la lluna l'encontrada,

tota s'estranya de trobar-m´hi dret.




Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures

tu baixaràs a reposar amb mi,

i ai!, qui llaure les nostres sepultures

no sabrà dir a les edats futures

on foren sant Miquel i sant Martí.-




Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;

més, l'endemà al matí, al sortir el sol,

recomençant los càntics que ells acaben,

los tudons amb l'heura conversaven,

amb l'estrella del dia el rossinyol.




Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenàs son verdejant mantell;

mostra's com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.




Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Deú;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.


Per saber-ne més:

http://www.esca.cat/index.php/Literatura/jacint-verdaguer-canigo-apunts.html
Canigó
El poema Canigó, que aparegué el 1885, encara que duia data de 1886, és la culminació de la recerca d'una forma èpica moderna per a la literatura catalana i, per una altra banda, el fruit de les campanyes de reconstrucció civil i religiosa de Catalunya. El resultat són els versos més imaginatius i potents lingüísticament, el més ambiciosos, personals i representatius de tota la seva producció.

El Canigó des de Marsella (Occitània), a 260 km
Redacció i recepció. L'origen de l'obra cal situar-lo en la impressió que, a ulls de Jacint Verdaguer, degué fer l’estat en què es trobaven el 1880 els monestirs de St. Martí del Canigó i St. Miquel de Cuixà, que havien estat abandonats cent anys abans. També devia tenir un fort impacte l’impressionant massís del Canigó, ja que, més enllà de la pròpia experiència excursionista, la tradició popular havia convertit el seu cim en el més alt del Pirineu i fins i tot d’Europa. Des de la plana del Rosselló, per on havia passat l’antiga Via Augusta, o des del mar, el Canigó apareix com un gegant solitari i sense oponent. Igual que Petrarca amb el Mont Ventoux, fins i tot Pere II el Gran ja hi havia pujat cinquanta anys abans, potser esperant trobar-hi un drac en el seu cim. I Verdaguer ho féu quatre vegades (setembre de 1879, juliol i agost de 1880, i juliol de 1883).
A partir d’aquest moment i durant quatre estius, fins 1884, J. Verdaguer es dedicà de manera planificada a explorar els massissos pirenencs, per tal d’estudiar la seva geografia i riquesa cultural –per exemple les llegendes contades pels naturals del país. A l’hivern, en canvi, s’esforçà a la recerca llibresca i a l’elaboració dels materials recollits, tot i que algun passatge de l’obra ja sorgí durant les excursions estivals. L’estiu de 1883 l’obra devia estar en un estat de redacció avançada (Collell i T. Llorente en donaren proves), però el poeta hi seguí treballant durant el 1884 i el 1885. Canigó no arribà a la impremta fins el novembre d’aquell any i es publicà finalment amb la data de 1886. Duia la dedicatòria “Als catalans de França”. Es creu que Verdaguer féu coincidir la data de 1886 amb la inauguració de les obres de restauració del monestir de Ripoll, per tal d’inserir simbòlicament l’obra en l’empenta de la recuperació nacional catalana. En aquest acte, el bisbe Morgades el coronà dient: “Vos corono en nom de Catalunya” amb llorer d’un arbre plantat pel mateix Verdaguer a Vinyoles d’Orís. El mateix 1986 es féu una versió en prosa, en espanyol, que reedità el 1887 i el 1888. El 1889 el text es publicà a París en francès (amb “Els dos campanars”) i deu anys més tard es féu la traducció espanyola, en vers.
El que va redactar primer, el 1880, però, van ser uns versos carregats d’ideologia, “Els dos campanars”, que ell mateix tenia pensat de col•locar-los al final de l’obra. Aquest poema rebé el reconeixent en els Jocs Florals de Perpinyà, sis anys després. Tot i així, en la primera edició de Canigó, de 1886, “Els dos campanars” fou suprimit, cosa per la qual l’obra acabava amb un cant èpic a la pàtria (cant XII). En la tercera edició, de 1901, Verdaguer els hi restituí, en honor al bisbe Juli Carselade (en canvi tragué les referències elogioses al bisbe Morgades).
Canigó renovà el reconeixement del poeta i l’elevà a la categoria de “poeta nacional”. El mateix 1886 Jacint Verdaguer fou guardonat en els Jocs Florals celebrats a la capital del Rosselló, fet que contribuí a fer realitat la iniciativa de restaurarels dos monestirs abandonats i també el de d’Elna.
To. Sorgit de la passió per Catalunya i per la llengua, Verdaguer fusiona la història i la llegenda. I als cants hi trobem la presència de l'Edat Mitjana i la mitologia, elements fantàstics i místics, el vigor i la suavitat del món vegetal i del món animal.

Escultura de Verdaguer a la Mare de Déu del Mont, en direcció al massís del Canigó
Els núvols al cim del Canigó
Trama argumental. La trama del poema, que consta de dotze cants i un epíleg, se situa al segle XI a les comarques septentrionals de Catalunya, al Pirineu i al Rosselló. És el moment del naixement d’una dinastia comtal hereditària, independent dels francs, que esdevindrà la monarquia catalana. I el Pirineu en serà l’eix vertebrador geogràfic. L’obra té tres trames argumentals. La militar i guerrera ens presenta la lluita dels comtes catalans contra els invasors sarraïns. La segona és de tipus fantàstic i es centra en la seducció de Gentil per part de la reina de les fades. I la tercera és de caire religiós i relata el triomf del cristianisme sobre l’islam, l’expiació de l’assassinat de Gentil pel seu oncle Guifre i la fugida del paganisme del Pirineu, cosa que permet la fundació d’una pàtria, sota la voluntat de Déu.
Gentil és armat cavaller (cant I) i s'enamora de Griselda, una pastora que amaga, sota el seu físic, Flordeneu, la regina de les fades del Canigó. Mentre s'està celebrant la festa, arriben notícies que els àrabs han envaït el territori i tothom es mobilitza per defensar la terra. Entre ells, Gentil, fill de Tallaferro i nebot del comte Guifré, que ha de fer de guaita des d’un posició clau. Però Gentil, seduït per Griselda, que li descobreix la seva identitat misteriosa i encisat pel que ha sentit explicar de les fades, abandona la guàrdia del castell de Rià, s'uneix amb Flordeneu i junts viatgen amb una carrossa alada per les muntanyes pirinenques. Alhora s’expliquen les gestes de Tallaferro, que acaba presoner dels àrabs, tot i que pot escapar-se’n. Quan sap que el seu fill ha desparaegut, plora la seva mort.
Els cants VI i VII són els cants d'exaltació de la terra de les fades de les diferents comarques pirinenques durant el casament de Gentil i Flordeneu. Guifré troba Gentil cobert de flors i encara encisat i, pensant que ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu i perquè la seva deserció ha provocat la derrota de l'exèrcit cristià, l'estimba des de dalt del Canigó. Després de diverses lluites, davant el dolor i la ira de Tallaferro en conèixer la mort del seu fill, Guifré vol expiar el seu crim es fa monjo i funda, sota la direcció de l'abat Oliba, el monestir benedictí de Sant Martí del Canigó allà on és enterrat Gentil. Una vegada morts Guifré i Tallaferro, l’abat Oliba, amb els seus monjos, puja al Canigó i, amb la fortesa espiritual dels seus cants religiosos i la col•locació d’una creu, com a símbol de victòria, aconsegueixen foragitar les fades del Pirineu i treure el Canigó de les mans del maligne.
El poema s'acaba, amb un epíleg, que fa referència a l'època actual -la de Verdaguer, en aquest cas- amb un diàleg entre els campanars dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, en què parlen de la caducitat de l'obra humana (representada per ells mateixos) davant de la pervivència de l'obra de la natura -l'obra divina.

Dues edicions de Canigó
Estructura. Canigó és una obra que canta els orígens històrics de Catalunya, situats al s. XI, emmarcats en la lluita de les forces cristianes davant les paganes fins a guanyar-les. El poema, doncs, que duia els subtítol de “Llegenda pirenaica del de la Reconquesta”, s’organitza a partir d’un joc d’oposicions.
L’estructura ha esta qualificada de piramidal, ja que l’obra es pot dividir en dues parts, com si fossin dues vessants: una del cant I al V, i l’altra del VIII al XII, i per parelles, els cants s’oposen o es complementen en paral•lel. Fins que assoleixen el clímax en els cants VI i VII. La base d’aquesta piràmide són el cant I (plantejament de l’acció) i el XII (el seu desenllaç).
Estructura de Canigó
VI - Nuviatge (culminació de la traïció VII - Mort de Gentil (inici de l’expiació)
V - Cant de guerra VIII - Cant de guerra
IV - Volada de Gentil i Flordeneu IX - Enterrament de Gentil
III Viatge de Gentil al palau de les fades; és un cant d’amor. X - Cant de tristesa per dues dones: l’enamorada de l’heroi, Griselda, perd la raó; la muller de l’assassí, Guisla, es reclou en un castell i es deixa morir
II - Aparició de Flordeneu (Griselda), que sedueix Gentill; aquest abandona la vigilància. XI - Construcció del monestir de Ripoll, arc triomfal de Catalunya; desig del Comte Guifré de plantar la creu al Canigó
I - Arribada del grup de cavallers a l’aplec de St. Martí, Gentil és armat cavaller i s’enamora de Griselda; s’apropen els sarraïns. XII - Expulsió de les fades, ocupació pels monjos; i visió esplendorosa del futur del país
Fonts. L’obra es recolza sobre dos tipus de continguts llegendaris, relacionats entre ells:
a) nucli històric, part principal de l’obra (c. I, V, VIII, IX, X, XI)
b) nucli popular, desencadenant de l’anterior i que es troba fora del temps anterior (c. II, III, IV, VI, VII)
Si bé és cert que J. Verdaguer, influenciat per Milà i Fontanals i l’ambient mediavalitzant de l’època, pretenia construir una cançó de gesta i per això féu ús de material històric de les cròniques antigues (Comte Tallaferro de Besalú, Comte Guifré II de Cerdanya, abat Oliba...), també és cert que, amb aquesta mateixa intenció, utilitzà tòpics històrics (lluita entre Guifré i Gedhur, el sarraí; invocació de l’espasa de Roland...). Aquest material històric el combinà amb material de ficció (Gentil, Griselda). La part històrica de l’obra ens explica:
i. l’acte d’armar cavaller Gentil
ii. la invasió sarraïna
iii. la deserció de l’heroi
iv. enfrontament entre cristians i sarraïns
v. victòria dels primers
vi. Guifré castiga la traïció de Gentil amb la mort
vii. enterrament de l’heroi
viii. expiació de la culpa de l’assassí.
Per al nucli popular, el poeta se serví, impulsat pels ideals romàntics i per l’excursionisme, de materials folklòrics del Pirineu. La seva acció, idíl•lica i fantàstica, gira a l’entorn del simbolisme de l’aigua i la terra, conta:
i. Gentil busca un flor que li curi la pena d’amor
ii. seducció de les fades (Flordeneu)
iii. somni d’amor
iv. viatge fins al palau de les fades
v. viatge per l’espai
vi. baixada als inferns
vii. doble temptació d’amor i poder
viii. mort
Tot aquest material permet un doble procés de mitificació, el dels Pirineus i el de la Història. Ho fa a través d’identificacions entre l’estat de la natura i els personatges i les seves accions, o estilitzant-la, amplificant-la. Per exemple, en el c. IV, tenim el punt de vista del pastor, des de terra, i el d’una estrella, des del cel. També personifica la toponímia, atribuint-li llegendes reals.
També cal considerar el sentit o dimensió ideològic de Canigó. Aquesta dimensió es veié reforçada en ser-li restituït l’epíleg primigeni. Jacint Verdaguer dissenyà un model de pàtria que té el seu origen en la voluntat divina (XII, 425-444), d’acord amb la doctrina cívica predicada per Torres i Bages, i que es materialitza en l’acció de l’abat Oliba, que fa fora les forces sarraïnes, primer, i després les demoníaques (fades), que fa construir el monestir de Ripoll -baluard de Catalunya- (XII, 168). Finalment, en el cant XII es produeix un veritable cant glorificador de la pàtria, en el sentit nacional (XII, 389-416) i religiós (307-362).
Aquest model de pàtria, però, s’ensorra al cap de nou segles (s. XIX), i a través d’una elegia, canta l’ideal perdut i proclama la seva fe en Deu, en l’obra eterna de Déu.

Sant Miquel de Cuixà nevat
Sentit del poema. Canigó és el poema més madur, més harmònic que L'Atlàntida. És una mitificació del paisatge i de la història, situada en els orígens mítics de Catalunya: política -reconquesta, lluites contra els sarraïns- i religiosa -triomf del cristianisme contra el paganisme i les forces demoníaques. Catalunya neix i comença a regir-se sota el signe de la fe cristiana, que l’allibera de l’invasor sarraí i de les forces paganes, sensulas i hedonistes, que s’havien fet senyores de la natura. L’afegit de l’epíleg ve a redoblar el lligam entre Catalunya i la fe cristiana: si bé en l’origen, l’heroisme cristià permet bastir una pàtria sota l’imperi de la creu, les febleses de l’obra humana augmenten i donen la veritable significació de l’obra de Déu, de la fortalesa, la magnitud i la resistència de la natura creada per ell. I cal que els catalans ho tinguin ben present en la seva voluntat de renaixement.



(http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_Epileg.html)


Fragment de Canigó (1886).










Anàlisi de “Los dos campanars”, dins Canigó, de Jacint Verdaguer.




Tasca prèvia


[Lectura comprensiva, feina sobre el text (subratllar i numerar línies) i material de suport: diccionaris, enciclopèdies, manuals de literatura, pàgines d'internet]




Contextualització



El text que s’ha escollit per analitzar té una importància bastant significativa dins el context de les lletres catalanes del segle XIX perquè representa, en gran part, el producte aconseguit en poesia culta —i en llengua catalana— d’aquella època. Es tracta, en definitiva, d’una composició en vers d’una de les obres cabdals del moviment literari de la Renaixença: el Canigó, de Jacint Verdaguer. L’autor d’aquesta extensa i magistral epopeia nacional va saber agafar el bo i millor de les propostes dels intel·lectuals de la Renaixença i va fer recuperar per al català la dignitat en la creació literària culta després de segles de desordre i indecisió.

En un primer moment “Los dos campanars” va ser un poema autònom, és a dir, va ser escrit el 1886, poc després d’haver publicat Canigó, el 1888; per tant són les primeres estrofes d’aquesta temàtica èpica, que després ajuntà al llibre com a epíleg. Al capdavall, aquest afegit és una mena de conclusió o recapitulació de l’argument on es concentren els personatges i els ambients que han anat apareixent en el poema principal.

Anàlisi externa
De bon principi ja s’observa en el text la uniformitat de l’estructura formal, pròpies en la poesia verdagueriana. En aquest cas el poeta tria una única solució mètrica amb una sèrie idèntica de versos decasíl·labs, amb un equilibri rítmic únic i permanent. Els 105 versos són repartits en 21 estrofes de cinc, amb una seqüència de rima regular, sempre consonant, i que canvia de femenina (A) a masculina (B) /A,B,A,A,B/.

Primera impressió
Després d’unes quantes lectures, hom pot comprovar el to elegíac de la composició. El poeta es plany, plora, per la desaparició d’alguna cosa que ha estat molt important per a ell i per al col·lectiu que representa. Pretén lluitar contra el pas irremeiable del temps amb una veu poètica entre nostàlgica i fatalista. La millor manera que té d’evitar que l’oblit s’engoleixi tot aquest món del passat és fer-lo reviure en el present per mitjà del cant, de la poesia. Una via doblament útil: escriu i informa, i a més a més en català, la seva llengua.

La primera impressió fa palès la intenció de l’autor. A l’entremig d’aquest univers pretesament resorgit per la ploma de Verdaguer hi ha la natura, viva i constant, que emmarca els fets i els transporta des de temps enrere al temps actual.

Anàlisi del contingut: temes
El poema s’enceta amb una sèrie d’interrogacions retòriques que demostren el grau d’exaltació del poeta davant l’horror que sent perquè el decurs del temps ha portat inevitablement l’abandó i la destrucció de llocs emblemàtics de la seva terra. Aquí ja apareixen els dos temes principals d’aquest epíleg, que també són, ben segur, els del poema central, Canigó. Els títols, tant d’aquest com d’aquell, no enganyen: són indrets molt arrelats a la terra per la seva construcció i per la fe que carreguen.

Així doncs, la corrua dels anys, dels segles fins i tot, i els efectes que aquests han deixat en elements rellevants de la nació que el poeta representa esdevenen el moll de l’ossada d’aquesta elegia. Enmig d’aquest cant hi ha tostemps la natura, forta i resistent al temps i als homes. Més enllà dels danys materials dels campanars destruïts, descuidats i a punt de caure, hi ha el rerefons patriòtic del romanticisme. L’autor reclama atenció a aquesta immediata pèrdua que es traspassa al nivell ideològic de la reinvindicació de les senyes d’identitat pròpies, tan maltengudes durant dècades de cultura decadent.

És evident que ja tenim escatida la línia central del poema. Tenim els tres vèrtexs del triangle: el pas del temps, el sentiment nacional i la natura pervivent, que són elements que es repel·leixen però que alhora es necessiten. I ara veurem com l’autor ens els dibuixa magníficament per mitjà de la marca artística.

Estructura: argument i parts
Ja hem comentat que les preguntes amb què s’inicia la composició serveixen a l’autor per expressar el seu patiment i desconcert envers el recurs del “Què se n’ha fet, de ......?”. Així aconsegueix captar de ben prest l’atenció del lector. Vol que aquest s’impliqui una vegada més, ja com a cloenda del Canigó, en l’univers nostàlgic i prepotent del poeta i dels qui pensen com ell que cal una recuperació nacional a tots els ordres. S’adreça a aquelles abadies mig perdudes a la muntanya i al record de la gent. Les humanitza per dotar-les d’emocions i, d’aquesta manera, aconseguir mantenir viva la corresponsabilitat amb el lector.

S’esmenten també força elements de la vida monàstic i àdhuc personatges, alguns de la història popular. Aquesta solució té dues direccions: arrodonir l’ambient decadent i misteriós d’aquells llocs i reforçar l’esperit religiós i comunitari. Les referències al cristianisme no són en absolut gratuïtes. Li van molt bé a Verdaguer, —recordem capell—, per ‘educar’ el lector i trobar punts en comú que cohesionin la Catalunya del passat amb la del present. No es priva d’aprofitar dades hagiogràfiques (vides de sants).

Segons això, podríem parlar d’una primera secció del poema que abraçàs els vint-i-cinc primers versos. Fa una presentació degradada i ombrívola dels escenaris en què se situen els protagonistes del poema, els dos campanars, veïns i germans. En aquesta primera part es demana els motius de la deixadesa dels edificis religiosos i dels seus components. Evidentment, això s’ha de transportar al terreny històric (ordres i regles monàstiques de l’edat mitjana) i artístic (estil romànic, bizantí). La remembrança de l’episodi medieval de la formació de Catalunya centra aquestes primeres estrofes. Els versos 26-90 comprenen bàsicament la conversa dels dos cloquers. Feta la ubicació temporal i espacial d’aquests personatges, veritables testimonis dels nou-cents anys d’història, el poeta renuncia a la paraula i la passa a dues veus que permeten diferents punts de vista. El diàleg és el recurs narratiu més sàviament emprat de tota la composició. Les dues primeres estrofes d’aquesta secció serveixen per introduir-nos aquests dos individus ressuscitats, ancians i per això fiables en la paraula. Contrastant amb la veu del monestir del Canigó, hi ha el campanar de Cuixà. Cadascun representa allò que conserva en el present i allò que ha estat en el passat. Són intrusos, al cap i a la fi, que l’home va deixar allà dalt, als Pirineus, i que les inclemències de la natura i del temps han abocat a la destrucció paulatina. Ambdós recorden un temps passat que ja no tornarà, a parer de dos vells amics asseguts i explicant les històries de quan eren jovençans. Els cloquers saben que a ells també els arribarà el moment de caure, de morir. No demanen més que una cosa: que es conservi la memòria de la seva existència. L’esperança és el darrer que s’ha de perdre.

El poeta recupera la veu a les tres darreres estrofes (versos 91-105). La penúltima estrofa és segurament la més bella líricament paralnt. I els versos del final volen ser com les darreres paraules d’un moribund. Sentencia el que tothom ja sap, que tot passa i tot acaba. Però sempre queda Déu, el creador i el salvador de tot. I, per extensió, allà dalt hi restarà el que no mor, la muntanya, que està per damunt de tot i de tothom, excepte de Déu, el símbol d’una nació, d’una cultura, d’una identitat. El temps podrà malbaratar i fer desaparèixer altres coses, les paraules, per exemple, però no l’”altívol Pirineu” i tot allò que jeu als seus peus.

Figures retòriques i veus narratives
Com que es tracta d’una obra vuitcentista, i a més verdagueriana, és ben normal que el nombre de recursos estilístics emprats sigui, almenys, destacable. La poesia èpica és preferentment narrativa, i hem pogut comentar l’ús meditat de les veus del discurs elegíac del text. L’autor pretén incloure el lector en aquest cant des de les primeres línies. Les set preguntes sense receptor conegut en són una bona mostra.

Tanmateix, el poeta no rebleix excessivament el poema amb figures que desdibuixin el seu discurs. Vol explicar Història (realitat) a través d’una història (ficció), i se’n surt prou bé. Deixa caure noms propis de persona i de lloc per reforçar lligams amb el lector, com si li volgués demanar: Et són familiars? Recordes que existeixen o que han existit? La primera part és plena d’aquesta intencionalitat i per això es limita a enumerar, amb vocabulari i adjectivació remarcable. Parteix de la descripció física de les parts d’un monestir per atl d’arribar a recrear com era la vida diària en aquells habitatges dedicats a la lloança del Senyor. Hi trobam epítets i comparacions (versos 10,19, 24-25) i metàfores, que reforcen el to cerimoniós del discurs i hipèrbaton, que, com a tot el poema, ajuden a encaixar les rimes.

La segona part canvia el to. Ara és més viu i la informació s’escola amb més quantitat i a dues bandes. Cada campanar s’exclama i es lamenta del que s’ha perdut. També s’hi fan servir imatges i la personificació hi és omnipresent. L’autor vesteix les torres amb les parts del cos humà i ambdues viuen el dia i pateixen com patiria una persona en la mateixa situació.

La part final no és pas gaire diferent de la resta. Continua conjugant elements de la natura (permanents) amb la deixadesa de les construccions. Personifica esplèndidament el puig del Canigó. I l’estrofa final condensa els tres fonaments de l’obra en boca del poeta.

Conclusió
A pesar que aquest poema té molts vincles quant a la temàtica i a l’argument amb el Canigó sencer, el cert és que “Los dos campanars” es pot ben comentar separadament. Al llarg del discurs surten personatges de la història de Catalunya que Verdaguer s’interessa a posar i que van ser en llur època primeres figures de la política i del món sociocultural. Però aquí no són ni de bon tros el més important. La cosa important és arribar a un nivell superior, més abstracte que una simple anècdota.

La Natura, el Temps i la Nació són els eixos del poema. Cada un d’ells s’oposa i es complementa als altres dos. La naturalesa pren la forma del paisatge pirinenc, tan ben conegut per Verdaguer; la descripció d’aquest entorn, a semblança d’un locus amoenus, enquadra la memòria d’un passat gloriós digne de ser, si no reviscut, almenys sí recordat. I finalment, el poble, la comunitat, de tots els qui se senten reconeguts pels símbols que es desprenen del discurs dels dos campanars. Per damunt de tot això, hi ha ben clar Déu, la religió que tot ho embolcalla: el passat, el present i el futur.

http://www.xavigran.com/comentari2.html
....

El poema tracta de dos campanars situats al Canigó que foren derruits i que en lloc de l'esplèndor que oferien en els seus temps ara mostren un lloc dessolat on totes les altres coses, inclús l'autor mateix, anirant caient-hi a sobre.
Pel que fa a la mètrica, els versos són decsíabs, i cada estrofa està formada per cinc versos. La rima és consonant, i sempre rimen els versos 1-3-4 de cada estrofa i el segon amb el cinquè. Veguem-ho tot:

ELS DOS CAMPANARS:

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies, A 10
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel, B 10
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies A 10
aqueixes valls de salms i melodies A 10
la terra d'àngels i de sants lo cel? B 10
·En aquesta primera estrofa, com a recurs literari i contingut, hi ha un ubi sunt que significa literalment “on son?” referint-se a les superbes abadies i al decrèpit Sant Martí. Es una anyorança als elements esmentats.

Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
· La segona estrofa continua amb el recurs anterior i ara, fins i tot, podriem dir que son interrogacións retòriques. Observem un exces de preguntes i elements que afavoreixen l’expresio dels sentiments del poeta.

D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
·En la tercera estrofa prolonga la idea de l’ubi sunt. Recordant la grandesa de les persones i recursos de temps passats aixi com: or, evori, lo palis, Ursèol, Romualdo... On aquests dos ultims eren abats.

Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

· A la cuarta estrofa es transmet una sensació de tranquilitat i calma i mort. La música es harmoniosa, les fulles cauen, i els ocells moren. Però potser al fons és tot una metàfora, és a dir es una composició al·legórica. Com a figura retórica, la comparació al quart vers

Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.

En aquesta estrofa es representa l’acutal estat de les construccions, totes ensorrades. I al dir que s’apagà s’ha llàntia també dóna a entendre que s’ha acabat el seu explendor. Per anomenar una figura retòrica, ens fixaríem en els dos primers versos, on hi ha un paral·lelisme a la segona part dels versos.

Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Aquesta vegada l’autor nombra els dos campanars, solitàris enmig de les ruines. Hi ha dues comparacions, la primera com si fossin gegants i la segona com si fossins los últims monjos. Llavors hi ha una personificació amb el verb “contemplar”.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

En aquesta estrofa explica que els campanars són molt alts, tant que els roures que són al seu costat semblen matolls i les masies ovelles.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

Aquí comença un diàleg entre els dos campanars, el campanar de Cuixà crida al campanar de Sant Martí per preguntar-li si ha perdut l

-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Lo campanar de Sant Martí vol que li tornen les campanes per un dia, per a poder tocar-les quan algú es mori.
Hi ha una anàfora en els dos últims versos per insistir en la idea de tocar les campanes als morts.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
Aquí el campanar de Sant Martí explica com se sentien els monjos quan aquests van tenir que abandonar-lo.

-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
El campanar de Cuixà respon que pel camí no hi apareixen mes que miners i llauradors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven

En aquesta estrofa, ja fa temps que han caigut els dos campanars i es lamenta que ells hi van caient al damunt. Es veu molt clar un Tempus Fugit en aquest fragment. Torna a evocar la glòria, i una enyorança de les coses que s’acabaran, que se’n van.

-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

El campanar de Sant Martí explica que el seu fundador, el Comte de Rià, acaba convertint les seves capelles en estables.
Com a figures retòriques, l’aparició d’un antítesi entre àngels i dimonis, alhora metàfora referent a l’esplendor i la tristor. Que aniran a plorar als cims del Canigó, representació de l’origen del catalanisme.


I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

Continua amb la tristor, caracteristica d’aquest poema. Hi ha un tempus fugit on també hi introdueix una metàfora o comparació on una abella mor al seu rusc.

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

En aquest fragment constesta l’altre campanar, assegurant que caurien plegats.

Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

El campanar es lamenta de la mort del seu company, que tenia nou- cents anys de vida, i que al final el van enderrocar. El compara en Goliat, que també caiguè per culpa d’una ferida. Llavors diu que el seu gran cadàver l’espera, que ell també ha de caure, de morir.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

En aquesta estrofa el campanar assegura que sent que cada cop es sent més pesat i que ja està tan pròxim a caure que cada dia que passa la lluna dubta de trobar-lo dret.


Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

En aquest fragment els dos campanars es fiquen d’acord i s’esfonsen els dos alhora, però donen l’avís que qui llaure en les seves pastures obtindrà molt bona collita, ja que són dívins.

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.

En l’antepenúltima estrofa Jacint Verdaguer explica que un bon matí els dos campanars ja es van esfonsar, i en el seu llocs hi havia heures. Aquestes plantes van ser escollides per Verdaguer perquè per a l’Església católica representen la immortalitat. Per tant els campanars s’esfonsen però la força divína es mante i la naturalesa també.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

En la penúltima estrofa ens explica que la muntanya va quedar ven bonica, contenta i tocada per la gràcia de Déu, com les núvies el dia del casament.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

En l’última estrofa Jacint Verdaguer assegura que les coses fetes per l’home s’acaben esfonsant, però les fetes per Déu no desapareixen, per molt que els homes si esforcín. En el moment que assegura que el Canigó no el tiraran a terra s’està referint a la nació de Catalunya, ja que el Canigó és un símbol de Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada