dilluns, 27 de febrer de 2012

PERE CALDERS

EN CONSTRUCCIÓ!!!
1. Els contes de l'obra en el context de la narrativa catalana de postguerra.
2. Situació de l'obra en el conjunt de la producció de Calders.
3. Definició i codificació de la realitat.
4. Vida quotidiana i estabilitat inicial.
5. Personatges i caricatura.
6. La reiteració de motius literaris.
7. La irrupció inversemblant o extraordinària. Models de fet inversemblant o extraordinaris.
8. El codi acceptat o transgredit. Les limitacions de l'home com a limitacions del món.
9. La veritat veritable.
0. CONTEXT CULTURAL EN EL PERÍODE DE FORMACIÓ DE CALDERS
Aquests tres conceptes podrien caracteritzar la literatura europea d'entreguerres:
- Sensació de realitat descomposta en diversos nivells de percepció.(convulsions per canvis d'ordre polític -moviments obrers-, social, científic i cultural-1a guerra mundial- feixisme).
- Reacció contra les formes d'expressió tradicionals i convencionals.
- Recerca febrosa de noves vies d'expressió literària.
Però a Catalunya es viu un període d'assentament i consolidació del procés de redreçament cultural iniciat al segle anterior. El Noucentisme, ja a les acaballes, ha deixat uns guanys irrenunciables: s'ha ordenat i codificat la llengua (Pompeu Fabra); i s'han establert uns models literaris, a partir d'uns criteris de depuració lingüística i de rigor formal (Calders admirarà Joaquim Ruyra i Josep Carner).
La generació posterior al Noucentisme, es troba així, amb una obra ja feta, que els atreu pel que té d'esperit de normalització i de modernització d'una cultura, que els impulsa a continuar per les mateixes vies de revitalització de la llengua literària. Així l'experimentació en les formes d'expressió de l'Avantguarda més significativa, la que apostava més decididament pel "terrorisme" formal, tenia en el context literari català un marge de maniobra molt reduït.
Calders entén l'humor com a recurs de la necessitat dels literats per a posar de manifest alguns dels aspectes menys explicables de la conducta humana. Però a més, hi veu una possible sortida a la necessitat del moment de trobar noves vies de comprensió i d'expressió d'una realitat complexa i calidoscòpica:
"Però aquella fou, una època de curiositat intel·lectual i va iniciar-se la revisió d'unes formes de sentimentalisme que llasten sovint la vida del país, i no pas únicament en el camp de les lletres. Les armes triades foren la causticitat i la ironia-cosa gairebé inevitable-, però amb la preocupació de marcar ben bé la línia divisòria entre la broma diumengera o de sobretaula i l'humor reflexiu que intenta, amb el somriure com a bisturí, de penetrar profundament les diverses capes de l'ànima. El somriure inclina a la pietat, i tallant, travessa la tendressa, la poesia i l'absurd, tot tan real i tan humà" (Pere Calders, "L'exploració d'illes conegudes, III -Els anys de prova;, Serra d'Or. Setembre 1966.p.36).
També duu fins a les últimes conseqüències el tractament humorístic dels referents mítics. Es produeix ja en el Noucentisme un cert rebaixament de les dimensions del mite, es dilueix amb elements de la quotidianitat. D'aquesta manera s'introdueix un tractament pròxim a la paròdia que ja trobem en Calders i en d'altres autors del grup de Sabadell. En aquests autors últims, la paròdia del mite, ja sigui el clàssic, el germànic o el bíblic, esdevé paròdia dels codis culturals, morals i literaris que s'hi sintetitzen i una manera de posar al descobert la falsedat de qualsevol sistema de valors extern a les necessitats estrictament humanes.
En aquest sentit el grup de Sabadell són continuadors d'una tradició humorística del Noucentisme (humor elegant, civilitzat, subtil i cínic), però en Joan Oliver, en Francesc Trabal o en Pere Calders el recurs de l'humor posa de manifest la idea de l'absurd. Redueix a l'absurd les formes de comportament i el codi moral. I més enllà, en ser una narrativa que es basteix sobre arguments que transgredeixen la més mínima lògica, dóna lloc a una autèntica paròdia del gènere, i per tant, dels seus mecanismes interns.
Si Calders assumeix en bona part la tradició cultural noucentista, també entra entra en contacte amb algunes manifestacions avantguardistes, en les arts plàstiques bàsicament, i se sent atret per un tipus de literatura decantada cap a l'irrealisme i que un corrent italià encapçalat per Massimo Bontempelli, el Novecento, va batejar amb el nom de "Realisme Màgic".Busca noves fórmules de creació literària que permetin expressar la visió d'un univers on no tot és lògic i coherent, on l'absurd, l'inesperat, l'element màgic... també formen part de la realitat. I aquí, si es vol, es poden citar noms com els de Franz Kafka, Massimo Bontempelli, Pirandello i altres. En la majoria dels casos no podem parlar d'una influència directa d'aquests autors sobre l'obra de Calders, sinó més aviat d'una coincidència de plantejaments generals respecte a la relació realitat/literatura. Una coincidència que revela fins a quin punt la literatura catalana dels anys trenta sintonitzava amb la resta de literatures europees del moment.

2. Situació de l'obra en el conjunt de la producció de Calders.
La nit de santa Llúcia de 1954 s'atorgava el premi Víctor Català a un recull de contes titulat "Cròniques de la veritat oculta". El seu autor, però, no va poder assistir a l'acte de lliurament de premis. Es trobava a Mèxic, exiliat des de feia quinze anys.
La publicació d'aquest llibre va suposar, dins el cercle limitat i constrenyit del món literari català de l'època, la recuperació pública d'un autor que, en el curt període que va de 1936 a 1938, havia demostrar una singular capacitat narrativa, malgrat la seva joventut. En aquells tres anys, amb el teló de fons d'una guerra, havia publicat ja un llibre de contes ( La glòria del doctor Larén, 1936) i un llibre de cròniques del front (Unitats de xoc, 1938). Però la seva actitivitat com a escriptor no s'havia limitat a aquests tres títols. Durant els mateixos anys havia enllestit dues novel·les més (Gaeli i l'home déu i La cèl·lula), un altre recull de contes (L'any de la meva gràcia) i nombrosos articles periodístics, a part d'altres narracions aparegudes en diverses publicacions. Aquesta producció literària, sorprenentment prolífica si tenim en compte les circumstàncies històriques i personals (Calders, casat i amb un fill, s'havia allistat com a voluntari al cos de carrabiners) en què es va desenrotllar, i només interrompuda pel desenllaç de la guerra i l'exili consegüent, ens mostra ja els trets que caracteritzaran tota la seva obra posterior: l'humor tan típicament caldersià, el joc recurrent entre elements quotidians i fantàstics, el perfil caricaturesc dels personatges i aquest distanciament irònic del narrador respecte a allò que ens narra es cosntitueixen, des de les seves primeres obres de ficció, en els eixos principals sobre els quals es desenvoluparà tota la narrativa de Pere Calders.
Els primers anys d'exili, però, van suposar un parèntesi de relatiu silenci. Silenci en el sentit que no va publicar cap més llibre, ni a Mèxic ni a Catalunya, durant més de quinze anys. Relatiu perquè no va deixar d'escriure ni va abandonar el seu contacte amb allò que tingués alguna cosa a veure amb la literatura, la llengua o qualsevol altra manifestació cultural del seu país. La seva regular participació en moltes de les revistes i publicacions catalanes a l'exili, ja fos com a autor de contes i narracions breus, ja fos com a articulista, és la mostra més evident de la seva voluntat de desenvolupar la seva vocació literària, per damunt de qualsevol situació adversa.
Va ser Joan Triadú qui va "redescobrir" Calders per a l'inevitablement reduït món literari que s'esforçava a sobreviure sota la dictadura. Triadú, segons explica ell mateix a la primera edició de Cròniques de la veritat oculta, havia llegit un parell de contes de Pere Calders a la Revista de Catalunya: "Fou com la revelació de tot un aspecte de la nostra literatura", ens diu. Això el decideix a incloure quatre narracions de Calders en la seva Antologia de contistes catalans (1850-1950) i dóna origen a una correspondència regular entre crític i narrador. Arran d'aquesta relació epistolar va sorgir la idea d'editar un volum que aplegués totes les narracions breus escrites per Calders després d'El primer arlequí, les quals, o bé restaven inèdites, o bé havien aparegut disperses en diferents revistes de l'exili. Naixia, d'aquesta manera, Cròniques de la veritat oculta, recull de contes escrits entre 1936 i 1952 que, sense dubte, marquen un dels punts culminants de la narrativa catalana d'aquest segle.
Cròniques de la veritat oculta se situa, dins el conjunt de l'obra caldersiana, enmig dels dos períodes de més fertilitat creativa de l'autor, el que va de 1936 a 1938 i el que comprèn la dècada dels anys cinquanta, dècada en què va escriure La ciutat cansada (novel·la inèdita i que va desaparèixer, juntament amb d'altres papers, durant el viatge de tornada a Catalunya, el 1962), Ronda naval sota la boira (novel·la escrita entre 1954 i 1955, encara que no es va publicar fins el 1966), Gent de l'alta vall (llibre de narracions, publicat el 1957)i Demà, a les tres de la matinada(recull de narracions, publicat el 1959). La posició de pont entre aquests dos períodes fonamentals en la trajectòria literària de Calders confereix a Cròniques de la veritat oculta un caràcter de compendi i de síntesi de tota una producció creativa, que li afegeix un interès complementari al que ja té de per si com a obra d'una indiscutible qualitat literària: permet una anàlisi exhaustiva i en profunditat dels elements claus que configuren l'univers literari caldersià en la seva totalitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada