diumenge, 18 de març de 2012

CALDERS

- Article de Joan Martínez titulat Els mecanismes de l’humor a l’entorn de l’orbra de Calders
http://lletra.uoc.edu/ca/obra/invasio-subtil-i-altres-contes-pere-calders

- Imatges i paraules de Pere Calders Exposició virtual realitzada per l’IEC, el Departament de Filologia Catalana de la UAB i el grup de recerca GELCC (UAB)
http://www.iec.cat/perecalders/

- Recurs interactiu que caracteritza els contes com a gènere literari rellevant. S’hi analitzen els recursos propis d’aquest gènere així com també s’hi presenten alguns dels contes i contistes de la literatura catalana.
http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/prosa/contes/index.htm

- Pròleg de Joan Melcion a Invasió subtil i altres contes
http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/103873/157967

Un cop llegits heu de fer les següents activitats:
0-Escriu un petit resum on sintetitzis algunes de les idees dels articles que has consultat
1-Fes una síntesi de cadascun dels contes que no excedeixi les 5 línies
2-Analitza el tipus de narrador que apareix en cadascun
3-Cita i caracteritza tots els personatges que apareixen en cada narració
4-Busca en ambdós contes trets propis de la narrativa de Calders explicats en els articles anteriors

..........................
- Article de Joan Martínez titulat Els mecanismes de l’humor a l’entorn de l’orbra de Calders
http://lletra.uoc.edu/ca/obra/invasio-subtil-i-altres-contes-pere-calders

Els mecanismes de l'humor
Joan Martínez

Si hi ha una constant invariable en la narrativa de Calders, és la presència de l'humor. És la marca de fàbrica, allò que no falta mai. Ara bé, quina mena d'humor és el de Calders?

Quan es parla d'humor, podem entendre moltes coses diferents. El de Calders no es basa mai, per exemple, en la grolleria (ben al contrari), és a dir, no hi trobarem referències sexuals ni escatofíliques, ni cap burla barroera sobre els defectes físics de ningú. Si hi ha burla, aquesta recau subtilment en la pròpia vanitat del narrador o d'un personatge massa pagat de si mateix.

Tampoc no és un humor de patacada, de situacions resoltes amb l'escarni del protagonista. I tampoc no és l'humor que trobem en els llibres "humorístics", és a dir, no es tracta de l'acudit, ni de la gràcia o l'enginy aplicat sistemàticament a cada línia, que trobem de vegades –especialment entre els anglosaxons– i que acaben per fatigar el lector.

Calders es basa, en primer lloc, en un innegable talent lingüístic, fins al punt de constituir un dels principals plaers en la lectura dels seus llibres: Les paraules, els girs, les frases fetes, de vegades veritables troballes populars, i d'altres de creació pròpia, posades abusivament en un context o tretes de context; així, per exemple, un home que passa una crisi moral, va a veure un amic "perquè té unes mans de plata", o l'anècdota que explicava el propi Calders en una entrevista radiofònica: Un dels que vetllaven un mort, li diu a un altre: "Sí, mira, rient, rient, ja fa cinc hores que el vetllem..." La incongruència entre el llenguatge que s'utilitza i la situació de context és el que desperta la reacció del lector. Es tracta d'un recurs, doncs, propi de l'idioma, una gràcia que fàcilment es podria perdre en una traducció.

En segon lloc ens trobem amb una gran quantitat de detallets perfectament inútils, amb aclariments del tot marginals, unit això a una gairebé sistemàtica imprecisió en allò que hauria de ser més pròpiament significatiu, com per exemple els mals dels seus malalts, que solen consistir en un dolor al costat dret, habitualment mortal de necessitat.

En tercer lloc, com ja hem vist, i això en certa mesura lliga amb la "màgia" o "el fet extraordinari", un gran pessimisme, habitual en els humoristes, un pessimisme que segurament no és congènit en la persona de Calders, però que forma part del seu món literari. El fet meravellós, o l'invent genial, solen ser una desgràcia per als seus beneficiaris, una nosa o un entreteniment que no acaben de servir gaire per a res, i trenquen la seva còmoda quotidianitat, això quan no desemboca tot plegat en una catàstrofe de grans proporcions.

Podem parlar sens dubte del pessimisme de Calders, en la línia de les anomenades utopies negatives (Un món feliç, de Huxley; 1984, d'Orwell), però sense el sentit de transcendència i de gravetat doctrinal. El que no tenen aquestes obres, precisament, és l'humor. Calders ens fa reflexionar, darrere del somriure, sobre l'ambigüitat de les promeses, dels paradisos o de les grans millores; és un pessimisme no només respecte a les promeses de les religions, sinó també a les dels sistemes polítics. En algunes ocasions Calders s'inclina decididament per la sàtira, com tindrem ocasió de comprovar en aquest recull.

Aquest pessimisme va lligat alguns cops, sobretot en les narracions mexicanes, amb l'humor negre, que és una manera prou sensata d'enfrontar-se amb l'imperatiu de la mort, sempre a l'aguait, al cap i a la fi.
El resultat més habitual és una visió grotesca del món i dels homes, l'humor aplicat no ja a éssers pròpiament humans, sinó a ninots com els que fa el Kalders dibuixant. Altres autors han utilitzat aquest recurs del Gran Guinyol per a representar les tragèdies i els afanys absurds que sovint ens ocupen, però Calders ho fa sense grandiloqüències, tot reservant sempre una mirada bondadosa sobre els seus personatges, perquè sap que formen part d'ell mateix.

Aquest humorisme suau, basat en la incongruència entre el que fan els personatges i el que esperàvem que farien; la distància que hi ha entre el que s'hi diu i el que seria "adequat" en el pla lingüístic, tot plegat podríem englobar-ho sota el nom d'ironia. Però la ironia de Calders, que s'ha assenyalat com el seu principal recurs humorístic, no consisteix ben bé en el que seria la definició convencional d'aquesta figura retòrica (donar a entendre una cosa tot afirmant-ne una de contrària), sinó en un joc d'artifici una mica més complex, on el somriure apareixeria més aviat, com dèiem, pel contrast entre el que seria d'esperar, segons les convencions socials o literàries, i el que es diu o el que s'esdevé en la narració.

La sentència popular o la frase feta fora de lloc i el donar detalls inútils que no ens ajuden a aclarir els fets importants, serien formes d'ironia contra la retòrica.

La inutilitat de l'esdeveniment fantàstic o de l'invent meravellós, o la molèstia que causen, és una forma d'ironia contra les expectatives d'il·lusió que ens fem normalment davant de les històries que tracten d'aquestes coses. És una frustració de les expectatives del lector, tant si pensava que es tractaria d'una història de meravelles com si es preparava per a una història més o menys de terror. El que queda, al final, és una figura una mica grotesca, un ninot que representa la condició humana (també, és clar, la del propi lector), però sota un prisma que, alhora que el deforma, l'endolceix i ens fa riure.

Zero a Malthus

Vet aquí un dels contes més pessimistes de l'autor. Convé aclarir, d'entrada, que va ser publicat per primer cop el 1967 (a Tele-Estel, núm. 73, desembre), per la sorprenent analogia que presenta amb l'argument d'una pel·lícula de R. Fleischer de 1973, Soylent Green, (en espanyol, Cuando el destino nos alcance), basada al seu torn en una novel·la de Harry Harrison de 1967 (Make room! Make room!). Cal descartar, doncs, qualsevol possibilitat que Calders s'hi hagi inspirat.

L'acció se situa en un futur relativament proper (pels volts de 1997, és a dir, al cap de trenta anys de ser escrita). El descobriment d'un sèrum de la vida eterna ha col·lapsat la demografia mundial i els governs imposen l'eutanàsia als setanta-cinc anys.

Calders, doncs, ens convida a pensar en el doble aspecte que poden tenir els avenços científics. En el conte es dóna la paradoxa que en un món on és possible la immortalitat, la mort té data fixa i s'ha convertit en una execució irrevocable.

L'oncle Ventura és a punt d'arribar a l'edat límit i ja ha rebut la "Cèdula de conformació". L'autor, però, no centra el relat en els patiments de l'oncle, sinó que cedeix la veu narrativa al seu nebot, que encara té trenta anys de vida assegurats. Amb això el que queda en primer terme, doncs, és l'actitud moral dels qui encara no han de passar pel tràngol. La reflexió de Calders, així, no es limita a l'efecte negatiu de la ciència en termes generals, sinó als efectes individuals, en un món cada cop més abocat al poder de la tecnologia en mans d'un estat burocràtic. El resultat és la indiferència, o encara més, el no voler-hi pensar. Com passa a Un món feliç, de Huxley, o a 1984, d'Orwell, o com passa en qualsevol règim polític, s'entén que totalitari, la felicitat dels ciutadans es basa en l'absència de pensament crític, o en l'absència de pensament a seques.

Al conte no hi manca l'humor; hi és en els diàlegs, que mantenen el to habitual dels altres contes, i en el caràcter irritable de l'oncle. Hi ha humor també en els detalls (pocs) que Calders afegeix per donar una idea de futur, com ara el sofà-llit-llibreria-armari automàtic, o en l'aspecte dels personatges de les comissions de l'Última Companyia. Potser l'humor és, sobretot, en el fet de presentar-nos una situació familiar tan quotidiana i normal, en contrast amb altres visions de futur a què ens tenen avesats, més postnuclears, o amb vestits i mobiliaris plastificats i llampants.

L'humor, però, no aconsegueix treure'ns la sensació que aquest conte ens toca de més a la vora que altres. De fet es pot interpretar, al marge dels aspectes de ciència-ficció, com una al·legoria sobre la manera de veure el vells o els malalts. La indiferència, el pensar que "a mi encara no em toca" o, com hem dit, el no voler-hi pensar, ens en donen una lectura purament moral (o psicològica, si voleu) sobre el fet d'encarar la mort –que sempre és la dels altres-. El final del conte és un gir més sobre l'oblit de les preocupacions i la falta d'escrúpols.

Fragment de l'estudi preliminar de l'edició publicada al segell editorial Educaula, dins la col·lecció Educació. Copyright text © Edicions 62

...........

- Pròleg de Joan Melcion a Invasió subtil i altres contes
http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/103873/157967

Pere CALDERS: Invasió subtil i altres contes. Prbleg de Joan MELCION. Barce-
lona, Edicions 62, 1978. ( C ~ ~ l e c c i ó <(Antologia Catalana),, núm. 9 3 .) 128 ps. El 1968 Pere Calders va publicar Tots els contes, una mena d'obra completa de la seva narrativa breu, i d'aleshores en@, deixant de banda la reedició d'aquest volum el 1973, no havia publicat cap altre llibre. Invasió subtil i altres contes recull la producció dis- persa d'aquests darrers anys, apareguda en publicacions peribdiques, juntament amb al- gun conte ja publicat a l'exili o d'altres que, per les raons que sigui, havien quedat al ca- laix de l'autor. Aquest carhcter d'aplec f a que el llibre constitueixi una bona mostra dels temes i recursos típics de l'obra de Calders. Una bo- na part dels contes parteix d'una de les constants argumentals de la seva narrativa curta: el(s) personatge(s) enfrontat(s) a una transgressió de l'ordre lbgic de la realitat. Aquesta transgressió a vegades consisteix en la introducció d'un element sobrenatural (No s'admeten corones, Esport i ciutadania) o que, si més no, pertany a una realitat allu- nyada ( E l millor amic). perb d'altres es trac- ta, simplement, que els-fenbmens amb que s'han d'enfrontar els Dersonataes no seeuei- xen les normes previsibles, javsigui a &usa d e k avancos de la ciencia (Un trau a I'zn. finit), ja sigui perque algun dels personat- ges s'ha pres la liibertat de menar una con- ducta inesperada (La batalla del 5 de maig) o ha fet la seva interpretació particular de les dades que la realitat l i forneix (Vinc per donar f e ) o bé per cap raó explicable (La rebetlió de les coses). Sota d'aquesta constant argumental s'a- maga la voluntat de l'autor de mostrar-nos la mesquinesa de l'home, incapag d'admetre ailb que desfaci els seus esquemes apriorís- tics d'intepretació de la realitat i les nor- mes de comportament que la societat marca d'una manera precisa. Efectivament, la ma- joria de personatges reaccionen rebutjant d'una manera o una altra la fissura que es produeix en el seu món i intenten de retor- nar a l'ordre <(natural>>. Són éssers que en
certa manera pateixen d'una corprenedora
incapacitat per a la sorpresa, i el que des-
taca de la seva actitud davant els fets es-
tranys i inversemblants és el refús, a vegades
carregat de temences, de tot allb que els
aparti dels partits presos, de la rutina i el
carni marcat. L'ordre lbgic i les normes de
conducta a que l'home ha sotmes e l món
estan tan interioritzats en les seves cons-
ciencies, que qualsevol transgressió els re-
sulta inadmissible. La seva incapacitat per a
sorprendre's pressuposa que aquest ordre no
és l'únic possible, perb la seva reacció de
refús és prou indicativa del fet que per a
ells és l'únic acceptable.
La por a abandonar la barraqueta de les
seguretats només és v e n ~ u d a quan no queda
cap altre remei, com passa a La rebellió de
les coses. E n aquest conte el destarotament
dels objectes de fabricació industrial porta
a una mena de crisi de civilització, a par-
tir de la qual els homes no tenen altra sor-
tida que dedicar-se a folgar i reproduir-se:
<(Comptat i debatut, van descobrir que sense necessitat de tanta maquinkia, allb també els divertia cosa de no dir.), De tota mane- ra, perb, la necessitat d'unes normes adap- tades a la nova situació no desapareix (<(Con- siderant l'estat d'emergkncia, van deixar de banda la nosa de la moral, segurs que des- prés, amb més calma, tindrien temps d'ar- reglar-se unes lleis que els empararien la conducta,). Una visió esceptica de la condició humana amara Invasió subtil ..., com passa amb la resta de l'obra de Calders. H o trobem fins i tot en aquells contes que no segueixen l'es- tructura argumenta1 abans remarcada. com Zero a Malthus, en que la ciencia-ficci6 ser- veix per a mostrar-nos les possibilitats de programació que amenacen l'home en una societat futura i la seva conformitat davant d'elles, o bé Refinaments d'zlltramar, en qui. l a narració dels preparatius d'un requisit gastronbmic serveix per a posar de mani fest la crueltat que s'amaga sota unes de- terminades formes culturals. Aquesta visió esceptica és compensada per la tendkncia a l'humor i a la ironia, caracte- rística dominant de la narrativa breu de Cal- ders. Sovint l'humor neix de la caracteritza- ció caricaturesca dels personatges i del con- trast entre el seu carhcter típic i les situa- cions atípiques amb que es veuen enfron- tats. La majoria d'histbries- ens són T n t a - des per un narrador-personatge que mten- t a d'adoptar un punt de vista al m M m d'ob- jectiu possible, que contrasta també amb la inversemblanga de les situacions. Lligat a aquest punt de vista, trobem un tipus de llenguatge que f a de suport d'aquesta vo- luntat d'objectivització, perb que és contra- puntat, tant en la narració com en els dih- legs, per expressions i jocs de paraules que si bé tenen en ells mateixos un cert deix irbnic i humorístic, augmenten el seu efecte en contraposar-se a l pretks desapassionament amb qui: el narrador intenta d'analitzar la realitat descrita. Un trau a . l'infinit és un conte paradigmhtic en aquest sentit: el nar- rador hi caracteritza el doctor Enric Coma- justants com <(un dels millors tocadors de peus a terra del país),, adrecant-se a l'in- ventor en un diileg li diu: <(Tens el peu en un coll de molta consideració.)> Grhcies al domini d'aquests recursos del llenguatge i la
capacitat de saber-hi jugar amb intelligsn-
cia, Calders potencia ai mhxim tota la sub-
tilesa i el refinament del seu humor.
Els Contes breus constitueixen, sens dub-
te, la major novetat del llibre que estem
comentant; es tracta de 26 petites peces nar-
ratives, dotze de les quals havien estat pu-
blicades en e l núm. 4 d'aquesta revista. En
una bona part sura la mateixa visió del món
i dels homes que trobhvem a la resta de con-
tes; aquí, perb, Calders, per la via de la sín-
tesi, aconsegueix una intensificació de I'e-
fecte humorístic, de tai manera que a vega-
des aquest constitueix I'única justificació i
el conte breu esdevé una mena d'acudit ( A
tornajornals), d'altres, perb, l'efecte humorís-
tic queda molt matisat per la meditació que
enclou el conte (Passos comptats, Lligant
caps).
Invasid subtil.. . constitueix una interes-
sant aportació a I'enriquiment d'aquest mi-
crocosmos que Calders ha anat construint,
d'una manera perfectament coherent, al llarg
de la seva obra, sempre presidit per la vo-
luntat de desemmascarar les falses seguretats
i els enganys a que l'home se sotmet. Com
diu Joan Melcion al prbleg del llibre, Cal-
ders ha reclamat <, n úm. 12.) 231 ps.
Miquel Angel Riera ha estat guardonat re-
centment amb el <)
del propi fill i de la del marit d'una amant.
E n un paisatge físic i social absolutament
aterridor i desemparat, erm i eixut, en plena
guerra civil, a Mallorca, i basculant entre els
qui tenen el poder (~(Jefatura,) i els resis-
tents, ctl'amo en Cosme, arriba al més pro-
fund nihilisme: <(seria just cosa de dies. Al
fons de tot, hi restava una esperanca que
consistia a confiar en la vellesa que, entrant-
l i ja de pertot, acabaria buidant-10 definiti-
vament de records, alliberant-10 per sem-
pre. No sabia quan, per6 havia d'ocórrer.,
H i ha un substrat de denúncia en tots
els materials que, lentament, són presentats
al lector: vida sexual i no sexual, paternitat,
guerra civil, bombardejaments, afusellaments
(una de les escenes més cruels de la novel-
la), assasinats (ctL'home que tenia fama d e
llegir fins tardo). La denúncia ja era present
en el seu darrer llibre de poesia i, ara, aquí
és un element aglutinador de les histbries
que explica l'evolució d'en Cosme.
L'endemd de mai resulta una bona mos-
tra de la narrativa de les Illes, tant pel que
t é d'excés ( o millor riquesa) dialectal, com
per I'exemple que significa quant a l'orde-
nació dels materials i assaig d'estudi psico-
Ibgic. De lectura no gens fhcil, significa la
confirmació d'una de les promeses de la li-
teratura illenca dels inicis de la decada ac-
tual.
124 Enric bou Ressenyes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada