dimarts, 18 de setembre de 2012

Argument de Mar i Cel d'Àngel Guimerà


MAR I CEL, D'ÀNGEL GUIMERÀ



Mar i Cel és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l'any 1888.

Es tracta d'un tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins l’any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historicoromàntic. En ella ja s’aprecien els trets principals del seu teatre com, per exemple, els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.

L’acció de Mar i Cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle XVII. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana. L'obra teatral compta amb tres actes i està escrita en decasíl·labs blancs.
TEMA DEL LLIBRE
La idea central que l'autor transmet és una observació sobre com dues persones de creences diferents són capaces d'estimar-se, deixant a una banda les seves diferències, com seria en aquest cas la seva religió i la seva manera de viure.


ARGUMENT

Primer acte
Per a començar es fa una petita introducció situant els fets que desprès marcaran l'obra, l'expulsió dels moriscos.  

Saïd és el capità d'un vaixell de corsaris algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís, el seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la Península Ibèrica. Com que van matar el seu pare, la mare va decidir marxar amb l'expulsió dels moriscos de 1609.


Som en alta mar i en un vaixell de corsaris que acaben de guanyar una batalla i han aconseguit un gran botí, un grup de cristians. Els pirates musulmans tenen presos a unes persones cristianes, d'alts càrrecs a Espanya. Saïd, l'arraix, està greument ferit i sabem que Ismul, el metge, és mort i que l'única que el pot atendre és Blanca, la presonera cristiana que anava per a monja. Saïd ordena que li portin la cristiana perquè li curi les ferides. Entre els corsaris es destaquen els següents: Hassèn, la mà dreta de Saïd, fidel com un gos; Malek, rival en el poder sobre el vaixell i Joanot, personatge que es manifesta ambigu i demostra la seva gran enyorança del món cristià. 

Entre els cristians, a part de Blanca, apareixen Carles, el seu pare, i Ferran, cosí de Blanca i enamorat d'ella des de la seva infantesa, abans de fer-se novícia. Agraït per la cura, Saïd li otorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella. A través de les trobades per curar Saïd, Blanca ha sentit aparèixer dins seu un sentiment d'amor - compassió que la fa sentir molt culpable. Decideix matar-lo amb el seu punyal però no pot. Just en aquell moment entra un pirata. Després d'estar discutint ell explica a Blanca la seva història de quan era petit i de per què va acabar exercint com a corsari (a l'obra en aquest moment es pot apreciar un indici que hi haurà amor entre aquests personatges, Saïd i Blanca). Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, l'emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s'ha enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, ja que pertanyen a mons diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.

Segon acte
Joanot, el cristià renegat, serveix el menjar als presoners, que comencen a desesperar-se de la seva situació. El sentiment amorós entre el pirata i la novícia va fent-se cada cop més fort. Malek vol matar Ferran i Saïd li diu que és un covard, el destitueix com a segon del vaixell i nomena Joanot en el seu lloc. En un monòleg, Joanot confessa que va matar la seva dona perquè era adúltera. Saïd, que ha permès que els cristians es parlin, escolta  com Ferran confessa el seu amor a Blanca i sent una gelosia incontenible. Mana que matin Ferran i Carles, però Blanca li diu que ella no estima Ferran i aconsegueix que siguin perdonats. Joanot, que també havia defensat els cristians, es baralla amb Malek. Saïd intervé en la batalla i en el seu moment més àlgid s'anuncia que es veu terra. L'arraix, per salvar Blanca ordena tornar enrere la nau mentre, a dalt, Joanot ha organitzat la revolta dels cristians contra els musulmans. Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del vaixell i maten als pirates. Els cristians  guanyen la batalla i quan intenten matar Saïd, Blanca s'interposa

   

Tercer acte

Els cristians governen la nau i relaten la batalla que s'ha esdevingut. Blanca munta guàrdia al camarot de Saïd perquè ningú li faci mal i quan la volen fer fora, amenaça de suïcidar-se amb el punyal que guarda zelosament. Tots intenten convèncer-la que deposi la seva actitud. Joanot diu que es farà passar per Saïd i el salvarà; Ferran intenta convèncer-la i s'adona que està molt enamorada de Saïd, i finalment Carles imposa la força i mana que la facin sortir, però, en el moment que els soldats van cap a ella, surt Saïd del camarot. Es lliura a Carles i provoca la compassió de Ferran i la desesperació de Blanca. Carles intenta matar-lo, però es desmaia de l'emoció. Ferran decideix ajudar-los a escapar de nit, amb una barca. Quan Saïd s'acomiada de Blanca, apareix Carles. El pare de Blanca renega de la seva filla en saber que estima un musulmà i intenta matar Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos salten al mar, morint. 

Al final, la mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos mons oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort. Mig moribunds, es llancen al mar tots dos.


L'ACCIÓ DRAMÀTICA

Una bona història teatral és aquella que capta l'atenció de l'espectador des de la primera  escena i manté expectant fins que baixa el teló per darrera vegada. És aquella que ens presenta un heroi que es troba immers en un conflicte i la lluita contra aquest conflicte fa que canviï la seva vida i el seu entorn. És la història d'un canvi, d'una transformació. És, per tant, una qüestió d'acció dramàtica. Això vol dir que els fets que es mostren no són gratuïts, sinó que tenen la missió de fer-la evolucionar, de convertir-la en material dramàtic, en teatre.

Totes les obres que segueixen un esquema clàssic presenten una estructura tripartida: hi ha el plantejament de la situació, la presentació del conflicte-el nus- i el seu desenllaç.

Introducció
L'inici d'una obra és fonamental. La primera escena de teatre presenta els personatges, descriu la situació i dóna - ja des dels primers diàlegs- els indicis de quin serà el conflicte. L'autor ha d'introduir-nos en la situació sense fer-la del tot explícita. L'aparició d'algun personatge ambigu, l'omnipresència del protagonista absent, la formulació de paraules de doble interpretació, la presència d'algun objecte inquietant són hàbils recursos d'un bon dramaturg.

L'aparició d'un objecte pot emprar-se per anticipar esdeveniments posteriors. És un efecte molt utilitzat en el cine, per exemple: la càmera enfoca un objecte puntual, cosa que fa que l'espectador s'hi fixi i que cregui que tindrà fortes conseqüències dramàtiques.

El teatre i la literatura utilitzen altres recursos per anticipar els esdeveniments de la trama: per exemple, un somni o l'aparició d'un ésser sobrenatural donen pistes del que s'esdevindrà posteriorment.
Les acotacions teatrals ens donen informació sobre els moviments, les accions, els estats anímics dels personatges.

Nus

Quan la història arriba al seu punt més àlgid, es diu que s'ha arribat al clímax, al nus, al moment de màxima tensió. És quan l'espectador creu que el conflicte és a punt de resoldre's i l'acció dramàtica es decantarà cap a un o altre cantó. Es poden donar situacions falses i crear noves expectatives i aconseguir, així, mantenir tensa l'atenció.

Desenllaç

A la tragèdia els personatges es veuen finalment anul·lats per la fatalitat. En canvi, al drama, els personatges tenen la possibilitat d'escapar del seu destí.


Gènere teatral, tragèdia romàntica en tres actes, dividit en 3 parts: 
Plantejament: Acte I. un vaixell de cristians és capturat per un de moriscos.
Nus: Acte II. Blanca, cura les ferides a en Saïd, i un dia, en Saïd li explica la història dels seus pares i commou Blanca, fins el punt de fer-la plorar. Els dos s'estranyen molt dels seus sentiments per l'altre ja que són de religions i cultures oposades que s'odien, però malgrat tot s'enamoren.
Desenllaç: Acte III. Saïd i Blanca acaben declarant-se. El pare renega de la filla perquè estima Saïd. Els cristians es fan amb el vaixell i només queda en Saïd de morisc, i en Carles vol matar-lo, i al disparar-li amb la pistola, Blanca s'interposa i rep ella la bala. En Saïd en veure-ho, es llança al mar amb ella i moren els dos.

LA HISTÒRIA COM A CONTEXT

Els romàntics retornen a la història, a l'edat mitjana. Seleccionen uns esdeveniments de la història real i es recreen teatralment.
Guimerà a Mar i cel, però, fa que la història funciona ben bé com a marc; gairebé com a escenografia. Escull un moment concret del passat, carregat de tensió dramàtica, per fer de referent a un drama humà de gran transcendència. La barreja dels dos conflictes dóna a l'obra una gran riquesa i expressivitat. Si, a més a més, aquest conflicte és universal - el racisme, les dictadures, la marginació social-, eleva els seus herois a la categoria de mites exemplars.

L'acció de Mar i cel transcorre durant l'any 1609, any en què s'inicia l'expulsió dels moriscos. Aquests fets reals s'utilitzen per crear les circumstàncies d'un amor impossible entre un jove morisc convertit en pirata, Saïd, i una donzella cristiana, Blanca. En aquesta obra el context històric s'aprofita per crear un marc idoni en el qual es desenvolupi la història d'un amor impossible. S'aprofita aquest moment històric de conflicte i enfrontament per construir la personalitat d'un heroi de ficció

TEXT
L'any 1568 els moriscos de Granada es rebel·laren i mantingueren la seva insurrecció durant dos anys. Des d'aleshores el temor a una nova revolta morisca, en combinació amb els turcs i els pirates barbarescos que dominaven el Mediterrani, creà un recel creixent contra ells. El perill turc era ben real, com ho demostra que l'any 1559 arribessin a fer 6.000 captius a Ciutadella. Arran d'aquest fet Felip II pensà seriosament a fer evacuar les Illes. A aquest recel s'uní la tendència a la intransigència religiosa que dominà el regnat de Felip II, ben secundat per la inquisició. Aquest procés culminà en l'ordre d'expulsió dels moriscos, l'any 1609, sota el regant de Felip III.

L'expulsió afectà en gran manera el País Valencià, d'on hagueren d'emigrar entre 120.000 i 170.000 moriscos, que representaven una tercera part de la població. Al Principat se n'expulsaren uns 4.000 concentrats a Tortosa i Lleida. La marxa dels moriscos suposà la ruïna de tota l'economia valenciana, per la sèrie encadenada de fenòmens econòmics i socials que comportà i per la dura reacció senyorial, que impedí una ràpida repoblació. 
(...)
L'expulsió dels moriscos suposà la caiguda de la producció agrícola valenciana per la greu disminució de la població i l'escassetat de mà d'obra, tant al camp com a la ciutat. I també provocà un gravíssim problema de crèdit pels "censals". Aquests eren uns préstecs hipotecaris que els senyors feudals, i a vegades les aljames (comunitats de moriscos) havien contret i que no podien pagar perquè l'expulsió els havia suposat l'estroncament de la seva font d'ingressos. La manca de pagament implicà la ruïna dels creditors, molts dels quals pertanyien a les classes mitjanes urbanes o bé eren comunitats eclesiàstiques. Indirectament l'afer dels "censals" motivà la fallida de la Taula de Canvi de la ciutat de València. 

                                                                                         Josep Pinyol, Senyera, història social catalana

L'AMOR

Si un tema és universal en tota la història de la literatura és el tema de l'amor. Des dels seus orígens, es va repetint amb gran insistència. És, probablement, el tema que millor permet analitzar i entendre la condició humana amb tota la seva càrrega d'emocions i de dolor.

El recorregut del procés d'enamorament que porta a una transformació comença amb uns indicis, uns somnis, uns fets premonitoris i uns atzars sempre sorprenents. L'amor es presenta impensadament, s'imposa i mai se sap com.

A continuació apareixen els dubtes. L'amor és revolució, modifica tots els esquemes coneguts, fa veure la realitat d'una altra manera i a vegades la seva força fa por. Blanca després d'adonar-se que el seu sentiment d'amor- compassió- vers Saïd és una traïció  per als cristians, intenta matar-lo. Però no pot i cau desmaiada en els seus braços.
I Saïd mostra les seves contradiccions internes. Ell mateix se sorprèn enamorat. Després dels indicis ja és plenament conscient que estima. Saïd ens fa sentir l'amor a flor de pell gràcies a la manera com l'expressa a través de diversos recursos retòrics (antítesi, comparació, metàfora, hipèrbole...).
L'amor es barreja amb un fort sentiment de culpa. Aquest fet dóna una gran intensitat i dramatisme a l'expressió de sentiments.

Després, en el procés amorós hi ha la confirmació. El personatge enamorat, tot desconsolat, sospira perquè ha perdut l'esma de fer qualsevol cosa. La passió amorosa trasbalsa l'esperit i els sentits, només es vol estar amb la persona estimada.
L'amor que sent Blanca es barreja amb la compassió. Blanca, que volia ser monja, ha de sentir necessàriament l'amor d'aquesta manera: la misericòrdia de la creient es transforma en amor-compassió. Saïd sent amor però també passió, un amor més físic.

Per als romàntics, l'amor és una experiència gairebé mística  a través de la qual les ànimes dels enamorats arriben a una eterna comunicació espiritual. És també una experiència tràgica abocada a la mort, plena de dolor i desesperació. 

Aquesta concepció romàntica hi és també a Mar i cel: la persona estimada és un ésser extraordinari, el concepte d'amor únic i irrepetible que expressen els personatges i el desenllaç imminent i previsible d'aquest amor. 
L'enamorat, trasbalsat completament per l'experiència de l'amor, sent que els seus sentiments són únics i irrepetibles. Per això quan es declara necessita demostrar la immensitat del seu amor. 
Per als romàntics l'amor està unit fatalment a un final tràgic. L'estreta relació entre amor i mort, no és una característica única del romanticisme. L'experiència abassegadora de l'amor arrossega de tal manera l'individu que en alguns moments sembla que l'anul·la



PERSONATGES

PERSONATGES PRINCIPALS

Totes les històries dramàtiques tenen el seu protagonista, que s'enfronta amb un personatge oposat, el seu antagonista. Aquest protagonista ha d'estar molt ben definit perquè pugui resultar versemblant i pugui suportar tot el pes de l'acció dramàtica. Ha de tenir una forta densitat humana, ha de ser contradictori i conflictiu, únic, irrepetible, complex, ric en matisos, lliure, capaç de patir la gran transformació que propiciaran els fets dramàtics.

La bona caracterització del personatge principal és decisiva per al desenvolupament del drama. Això és especialment important en el teatre romàntic que exalta i mitifica l'heroi. El Romanticisme dóna a l'heroi un protagonisme total. Aquesta figura es defineix per oposició a l'entorn que l'envolta. És individualista, arrogant, valent, anticonvencional, en definitiva, és lliure. Expressar el que sent, dir el que pensa de la manera que li resulta millor és la seva consigna. És un ésser lliure i no s'avé a les normes preestablertes. Però, també, i en conseqüència, és un gran solitari.

Hi ha una sèrie de característiques que són pròpies dels herois romàntics: l'orfandat, el seu origen incert, la seva marginalitat, el seu fort individualisme, el rebuig de les convencions hipòcrites... El Romanticisme exalta la figura de l'heroi solitari i enigmàtic.

L'heroi romàntic sempre té una contrafigura que és un personatge totalment oposat. L'antiheroi se'ns presenta com un personatge amb poques qualitats i els seus mòbils en general són mesquins.

PERSONATGES SECUNDARIS
No tots els personatges tenen el mateix pes en la història ni són clarament definits. Els personatges secundaris es caracteritzen per informar l'espectador d'allò que no es veu en l'escena, per fer de confidents de les tribulacions de l'heroi, per desdramatitzar moments d'excessiva tensió, per fer comentaris i judicis que permetin al dramaturg fer més explícit el seu missatge, etc. Són personatges plans, que no canvien i que sempre són fidels a la primera imatge que hem tingut d'ells.

El cor era un element molt important a la tragèdia grega. Estava constituït per un grup de personatges que tenien una clara funció narrativa. Dialogaven amb els personatges principals, anticipaven alguns fets, es lamentaven d'algunes accions i fins i tot feien comentaris morals sobre el que passava a l'escenari.
Àngel Guimerà situa alguns dels seus drames en grups humans socials molt definits i fa que els personatges secundaris actuïn d'una manera coral.

Els personatges són ambivalents, tots tenen virtuts i defectes que configuren la seva descripció psicològica.
En la configuració d'un personatge hi ha tres elements que són bàsics: el seu aspecte físic, la seva classe social i el seu caràcter


Blanca
És la protagonista de l'obra juntament amb Saïd. És cristiana i està presonera en el vaixell. És la filla de Carles i es la cosina de Ferran. Quan van ser assaltats pel vaixell musulmà, a ella la portaven cap a un convent per fer-la monja. És una dona sensible i molt religiosa, això ho podem observar quan es posa a plorar per les paraules que diu Saïd i durant tota l'obra està pensant si el que fa és correcte segons la religió cristiana.
La seva família la volia casar amb el seu cosí Ferran, però no la pressionen en cap moment perquè es casi amb ell.
Saïd
És el capità del vaixell musulmà. Al principi de l'obra es presenta com un home dur i que és respectat per part dels altres corsaris però a mida que va transcorrent l' obra es va fent més sensible per causa de l'amor que sent per Blanca. Mostra una actitud agressiva respecte als presoners cristians i especialment per Carles, el pare de Blanca. Al final de l' obra mor juntament amb Blanca. El seu pare era musulmà i la seva mare era cristiana.
Carles
És el pare de Blanca i el capità del vaixell cristià que va ser assaltat pels musulmans i sempre assumeix aquest paper mentre estan presoners. Sempre mostra una actitud de rebuig respecte a l'amor que senten Blanca i Saïd. Al final de l'obra intenta matar Saïd però per error fereix Blanca i aquest és el fet pel qual es tiren al mar per morir junts.

Ferran
És el cosí de Blanca. La seva família el volia fer casar amb Blanca. Al final de l'obra es posa de part de la seva cosina i Saïd, els intenta ajudar oferint-los una barca perquè puguin escapar del vaixell i anar cap a Alger.
Joanot
És un cristià que està amb la tripulació del vaixell musulmà. Té un paper important en l'obra pel fet que és el que allibera els cristians i aquests poden fer-se amb el poder del vaixell. Sempre segueix les ordres que se li manen i Saïd per recompensar-lo el nomena com a segon més important del vaixell després del capità.
Hassen
És l'home de confiança de Saïd i fa tot el que aquest li mana. El defensa sempre. Com ell mateix diu en l'obra: “Me diuen lo seu gos: i ho só amb molta honra, que ell val més que tothom. Aquí es ma plaça: lo gos vora son amo”
Malek
Al principi de l'obra és el segon més important de la tripulació però Saïd li treu aquest càrrec perquè veu que li pot treure la capitania. Sempre mostra una actitud crítica respecte al que fa el capità i al final de l'obra és mort com tota la tripulació musulmana.
Osman i Mahomet
Són dos tripulants musulmans que tenen un paper secundari en l'obra i que es posen de part de Malek en alguns moments.


ACTIVITATS

1. Què creieu que vol dir el títol de l'obra Mar i cel ?Doneu una resposta argumentada amb exemples del llibre.

2. Descriu els personatges Blanca i Saïd, fes una descripció física i psicológica dels dos personatges, ajuda't amb exemples del llibre on es pugui exemplificar el que hagis comentat.

3 Quina situació històrica ens explica l'obra? Ajuda't d'exemples del text.

4. Com està estructurada aquesta obra? Sabries dir-me el per què? (Explica, breument, les característiques del gènere teatral aplicades a l'obra).

5 Quin és el paper que juga a l'obra el personatge de Joanot? Ajuda't d'exemples del text.

6. Podríem considerar l'obra Mar i Cel com a tragèdia romàntica? Per què? Ajuda't d'exemples del text.

7. Comenta com és l'estil i el llenguatge utilitzats per Àngel Guimerà en aquesta obra. Ajuda't d'exemples del text. 

8. Llegeix el text següent i respon a les preguntes:

Joan F. MIRA, Vida i final dels moriscos valencians, 2009.
“No és gens fàcil distingir, des de la perspectiva actual, quines raons o consideracions, les de caràcter religiós o les polítiques, van tindre un pes més gran a l’hora de decidir l’expulsió de tots els moriscos de la monarquia. De fet, les unes i les altres apareixen contínuament barrejades, per exemple, en  els diversos memorials que el patriarcaarquebisbe Ribera va enviar  a Felip III els primers anys del segle XVII. Ribera hi
constata amargament que tots els esforços de predicació han estat inútils, i es lamenta de l’estat general d’”heretgia” i d’”apostasia”  en què es mantenen, cosa que no es pot tolerar més temps; i només això (després d’haver-ho consultat “amb llibre sagrats i amb autors greus i doctes”) ja és motiu suficient perquè el rei n’ordeni la deportació. Perquè el monarca està obligat, sota  pena de pecat mortal, a garantir la seguretat dels seus regnes i, davant l’alternativa de degollar  o expulsar els enemics interiors, la més benigna és la segona, i per tant “Vuestra Magestad (como rey christiano) está obligado a sacar éstos de España, y como rey benigno y clemente, a contentarse con desterrarlos della”. De tota manera, el tema continua encallat i sense decidir, fins que pocs anys més tard, de sobte, sembla que la deportació  es presenta com a necessària i urgent. No perquè hagueren canviat les condicions internes, ni perquè l’actitud o l’hostilitat dels
moriscos suposara, de sobte, un perill imminent. Les raons, probablement, són d’origen extern i, una vegada més,  barregen quasi indestriablement religió i política. De la mateixa manera que als Països Baixos, el territori més conflictiu de la monarquia. En efecte, la impossibilitat  d’aconseguir una victòria decisiva contra els protestants holandesos va fer que, a partir de 1606, Felip III i el seu  valido  el duc de Lerma hagueren de negociar una treva, que finalment quedà acordada per a dotze anys el 1608. Però la treva era una humiliació ja que, a més de reconèixer implícitament la derrota, el rei hagué d’acceptar l’exigència de llibertat religiosa dels rebels. El prestigi de la monarquia quedava afectat, i també el principi de la unitat catòlica dels seus estats i dominis. Des d’aquesta perspectiva, devia semblar igualment incomprensible que, mentre a les Índies  avançava ràpidament  la conversió i augmentava per milions el nombre de cristians, dins dels mateixos territoris ibèrics es mantinguera una minoria d’infidels refractària a tota conversió efectiva. L’eliminació d’aquesta minoria podia ser una  heroica decisió que compensaria, també, la claudicació forçosa i humiliant als Països Baixos. O així pareix que ho va presentar el duc de Lerma. I, en tot cas,
pensaven, si a Espanya, després de tants  anys de repressió, no quedaven jueus ni judaïtzants, ni protestants, ni tan sols erasmistes, per què calia consentir la presència d’aquells mahometans o apòstates, que a més  eren súbdits deslleials i potencialment perillosos?”.


a.                  Quines motivacions va tenir l’expulsió?
b.                  Quants moriscos van ser expulsats dels Països Catalans?
c.                  Quines conseqüències va suposar l’expulsió?

9. Llegeix el text següent i respon a les preguntes:

La llengua catalana del segle XIX no disposava d’una normativa gramatical com la que existeix avui, per això algunes de les paraules de les obres que acabes de llegir et poden semblar estranyes. Llegeix atentament el text següent i respon el qüestionari:




La Renaixença i la dinamització de la llengua i la literatura catalanes






Amb el nom de Renaixença es designa un moviment d'ample abast, essencialment cultural i literari, però també de conscienciació política, que sorgeix cap a 1830 i que té com a objectiu el redescobriment de la cultura i la societat catalana com un fet diferencial important que cal potenciar.


La Renaixença posa fi al període que hom anomena "Decadència" (segles XVI-XIX), caracteritzada per l'empobriment dels recursos polítics i culturals propis, atesa la pèrdua creixent de sobirania política de Catalunya dins de l'Estat Espanyol.





Pel que fa a la literatura, els autors renaixencistes pretenien renovar la llengua literària perquè fos possible la producció d’una literatura moderna en tots els gèneres. Però ja a les darreries de segle, aquesta preocupació purament literària esdevé també reivindicativa i inicien la lluita per la recuperació del català en tots aquells àmbits d’ús perduts en favor del castellà. Els autors renaixencistes es troben, però, amb un problema: la manca d’una normativa ortogràfica i gramatical que havia d’afavorir aquesta tasca. Aquest entrebanc obliga els intel·lectuals catalans del moment a iniciar una campanya normativitzadora de la llengua catalana (1890-1892). Aquesta empresa va comptar amb el recolzament dels moviments culturals posteriors: el Modernisme i el Noucentisme.





El 1893, Pompeu Fabra presenta unes regles que estableixen el primer intent seriós d'unificació i normalització gramatical:
Ensayo de gramática del catalán moderno (1893). Més endavant, Enric Prat de la Riba (Castellterçol 1870-1917) funda la Lliga Regionalista, guanya les eleccions, i crea l’Institut d’Estudis Catalans. A partir d’aquest moment els esforços fructifiquen amb la publicació de les  Normes Ortogràfiques (1913) i el Diccionari Normatiu de la Llengua Catalana (1932).




      • Quan s’inicia el moviment de la Renaixença? Quins objectius es proposa?
  • Amb quina etapa acaba? Per què es caracteritza?
  • Quin objectiu literari i lingüístic s’havien autoimposat els renaixentistes?
  • Amb quin problema topen?
  • Com el resolen?
  • Quins són els resultats d’aquesta tasca?



10.Comentaris de text per entregar, els tres primers


Àngel Guimerà
Mar i cel


Los anteriors i Blanca, que ve del camarot.

SAÏD (a Blanca):
Quan te cridi no triguis. Vés; endú-te'l,
a aqueix vell, que si no!... (Reprimint-se.)
FERRAN (a Carles, que va a contestar):
Deixeu.
BLANCA (ídem):
Oh, pare!
CARLES: No, filla, no; què val la nostra vida!
Si indigna veure aquesta gent odiosa!
FERRAN: Oncle!...
HASSÈN: Per qui ho has dit?
SAÏD: Hassèn: aparta't.
(Despreciatiu de cop, després amb
exaltació creixent.
)
Vull veure al vanitós com s'estarrufa...
Un gall sense esperons i sense cresta!
Sempre parlant d'honor, i sempre als llavis
posant-se un Déu que a cada instant trepitgen.
Miserable, felló!... Mos fills, veieu-lo:
és de la taifa d'aquells vils que un dia,
hipòcrites parlant d'amor als homes,
nos xuclaren la sang; ni en els estables
nos deixaren un lloc vora les bèsties;
i avorrits com mesells, i a la ventura,
nos llançaren pel món, sens cor, negant-nos
fins per morir en pau un clot de terra.
I pel cap de son Déu, que era ben nostre
lo món que ens han robat! Mes què podíem
esperar d'una gent que, té, mireu's-ho:
(Despenjant lo punyal amb empunyadura
de creu i llançant-lo a terra.
)
l'odi unit al perdó; l'anyell al tigre:
lo punyal i la creu tot d'una peça.
(Després d'una pausa, senyalant a Carles.)
I ara escolteu, companys, per sa vergonya.
Mon pare era moresc, amor sentia
a una noia cristiana, i s'uní amb ella
fingint sa conversió; dels dos vaig nàixer.
Apar un Jesuset, la mare em deia.
Sembla una hurí d'hermós, feia mon pare.
I amb sos petons creixia, en tan confosos
versículs del Coran i de la Bíblia,
despertant i dormint barbotejava.
Ma casa era un jardí de prop València:
flors a l'entorn; pertot; fins dintre l'ànima
de mos pares amants quanta ventura!
Ella veia a Jesús; ell al Profeta;
i tan feliços eren, que semblava
com si haguessen fet pau en l'altra vida,
per tant amor atrets, Crist i Mahoma.
Mes la pau era sols dintre ma casa!
Lo record aquí el tinc! Mon pare un vespre
a la mare abraçà, i alçant amb ira
una eina del treball, eixí al defora.
Al fer-se jorn, trucaren. Ai! Poruga
la mare obrí. Qui hi ha? Crits se sentien
pertot: un cos a nostres peus llençaren,
i s'oí: Dona, és ton marit; enterra'l!
Passaren jorns i jorns: un d'ells, tot d'una
la mare em despertà: Fill meu, ja és l'hora!
I, arruixant-me amb sos plors me prengué als braços.
Sols sé que em vaig dormir, sis anys tenia.
Gemecs me despertaren; tot lo poble
vegí a l'entorn a dins d'una galera,
i cendrosa la terra s'allunyava!
La mare em cobrí els ulls; quan altra volta
jo els obrí ja era nit; la mar dormia,
la fetor de la sang, ai, me tapava
i de tants presoners ni un sol ne veia!
I la mare em va dir: Los que mataren
a ton pare, traïdors, fill de ma vida,
també a mi em mataran; de la moresca
raça que els ha enriquit, ni rastre en volen.
Sents los taurons com salten i capbussen,
farts, boteruts, jugant amb los cadavres?
Si et salvessis, mon fill, oh, venja'ns! venja'ns!
Mes, ah! De cop nos revoltà la xusma
de mariners cristians: un crit la mare
llençà de mort: volgué fugir; los monstres
pels cabells l'atraparen. La sang seva
(Blanca sense donar-se compte s'enterneix
i acaba per plorar.
)
aquí em saltà. (A son rostre.)
Caigué, i ai! de sos braços
m'arrencaven! Mes ella m'estrenyia,
morint i tot, aquesta mà; ses ungles
m'entraven a la carn: Fill, venja'ns! venja'ns!
I els monstres l'aixecaren, i a les ones
la llençaren rient, i com surava,
venja'ns! cridant, d'un cop de rem li obriren
lo cap pel mig i s'enfonsà entre escuma!
(Molt despreciatiu.)
I aquí els teniu, que els fem horror! Les hienes,
los lladres i assassins bé ho som nosaltres!
Ells... coloms sense fel, ànimes pures,
cors de nin, tot amor, sants de retaule!
BLANCA (Sanglotant.):
Pare! ah! Pare!
CARLES: Què, filla?
BLANCA: Déu meu!
CARLES (amb indignació): Plores?
SAÏD (amb marcada sorpresa):
Qui plora? (A part.) Com! Aquesta dona!
FERRAN (amb dolçura):
Blanca!
CARLES: Tu! Pel que ha dit! Per esta gent!
FERRAN (a Carles): Deixeu-la.
CARLES (horroritzat):
Oh!
SAÏD (capficat. A part.):
Plora... i és cristiana?
MALEK: Saïd: mira
que el patró no ha dit res...
SAÏD: Què se m'en dóna!
Prou per avui: ja és nit. Apa, emporteu's-el.
Demà serà un altre dia.
HASSÈN (a Malek):
Què murmures?
Que us en aneu ha dit!
MALEK (a part): Ja parlaria
si a mi em deixés... Mes ell no en sap. (A Ferran)
Au, puja.
FERRAN: Calma, oncle. Blanca, Hassèn, adéu!
(Des de mitja escala a Hassèn amb ironia.)
Que visca lo gran Saïd.
HASSÈN (a part):
Oh! Quina ràbia!

..................................................
.................................................................

(Acte I, escena XV de Mar i cel, dins Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 32-35)
Acte III, escena IX (fragment inicial)
(Els cristians s’han apoderat del vaixell i hom espera que Saïd sigui executat d’un moment a l’altre, sota les ordres de Carles. Ferran vol intercedir per salvar la seva vida.)

Blanca i Saïd.
BLANCA(A part): Ah! No puc més!
SAÏD (A part): Al·là: jo te’l demano!:
Dóna’m un món per entregar-lo an ella.
BLANCA(A part): Oh, quin penar! Això és morir cent voltes.
SAÏD (A part): Sí, sí; jo tot vull dir-li abans que arribin. (Alt.)
Senyora!... Blanca!... Perdoneu-me: us miro
per sobre d’aquest món. Vós en la terra
no heu nascut, no, com han nascut los homes.
Vós sou d’altres espais, d’on s’engendraven
los somnis endolcits de ma infantesa.
Al veure-us, al sentir-vos!... Sols amb l’aire
que moveu al passar, tota ma vida,
tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,
i sent, vibrant, que mor i viu alhora!
I amb goig i penes, i amb desigs i angúnies
l’alè que heu respirat cerco i aspiro,
i en ell m’ofego i m’hi rebolco l’ànima!
I una onada potent, com la que arrenca
del fons del mar les roques per llançar-les
contra el sol, la lluna i les estrelles,
una onada de sang, sospirs i besos,
i bramuls de salvatge i clams de joia,
i llàgrimes i queixes i harmonies,
esqueixant-me al pujar trossos d’entranyes,
a mos llavis acut, i en ells rebenta
per a dir-vos, oh Blanca, que us estimo
més que s’estima vostre Déu als àngels,
més que estima a ses hurís Mahoma,
més que s’estimen tots los sers que alenen,
que tots los que han viscut i els que han de viure,
esperits i mortals en cels i terres!
BLANCA(cobrint-se el rostre avergonyida): Oh, Déu!
  SAÏD:      L’he ofès! Què has dit, llengua traïdora!
BLANCA: Ah, no!... que vull sentir-vos! Vull sentir-vos!
Mes deixeu-me amagar aixís lo rostre.
     (Cobrint-se la cara amb les mans.)
SAÏD: I em perdoneu? A mi!
BLANCA (Creient haver sentit soroll):       Són ells!
SAÏD:   No encara:
no ve la mort!
 BLANCA:                            La mort! Oh, que s’acosta!
Veniu, que jo us vull veure. No m’espanta
la claror, no! Qui sou? Deixeu que us miri
fins l’ànima pels ulls! Qui sou? Quin dia
m’heu vist i us he vist jo? Quan me diguéreu
tot lo que ara m’heu dit, que una altra volta
jo ho havia escoltat de vostres llavis?
Ans de nàixer, potser, ans d’esta vida,
amorós com avui vós me parlàveu.
No, no aparteu els ulls: ara us vull veure
pel temps que no us he vist. Jo, sens saber-ho,
vos enyorava, i éreu en mos somnis
de claustre i soledat. Jo no sabia
com éreu vós llavors, i éreu com ara!
Mes no vull que moriu, que a vostra vida
la meva s’ha arrelat! Què hi fa que ens voltin
en lloc de flors, serpents, si elles nos lliguen?
Pobre! Del món odiat! Sobre la terra
quant i quant heu patit! Quanta amargura
haurà begut vostra ànima reclosa
sempre en lo fons del pit sentint les ànsies
de volar, com la meva, i entre reixes
pegant d’ales, glatint i fent-se trossos!
Quant sofrir! Desditxat! Infeliç! Pobre!
SAÏD: I que tard heu vingut! Jo sol la marxa
d’aquesta vida he fet, i avui al terme
vos trobo del camí, vora el sepulcre!
BLANCA ( amb energia i desesperació)
Ah, no, Saïd! Ah, no! Que no ve l’hora
de morir, no! Déu meu, sento la vida
per tot mon ser brotar! Vull viure! Salva’ns!
SAÏD: Ira d’Al·là! Que tornin! Jo els espero:
jo esqueixaré son pit: jo ses entranyes
estampiré pels murs. Tigres, i resen
ells amb lo cor ple d’odi! Oh, tots, que vinguen!
Ja prou humiliat: la sang m’ofega!
Jo vull morir matant!
BLANCA (esglaiada de la ràbia de Saïd): Saïd!
SAÏD: (canviant sa desesperació en tendresa): Ah, Blanca,
Si sóc l’esclau, humil com la coloma!
Voleu que besi els peus de vostre pare,
i que besi la terra que trepitja!
BLANCA: Mes jo el vull, oh, mon Déu!... jo el vull; salveu-lo!
SAÏD: I em perdoneu? A mi!
BLANCA: Tot és en va: vós sou el cel; jo l’aigua;
Mai s’ajunten ací; mireu: s’ajunten
Només en l’horitzó! És en va!
BLANCA: Ja vénen! Ah!

























































































...............................................
..............................................................


Acte III
Escena XII
BLANCA, SAÏD, CARLES, després FERRAN, JOANOT, GUILLEM, ROC, soldats i mariners. Saïd ha agafat la corda, i es troba de part de fora. Carles ha baixat un graó i s’atura.
CARLES: On és lo vil!
BLANCA: ( a Saïd): Ja tornen! Ah! De pressa!
CARLES: Morirà
(Ix la lluna, que il·lumina de ple a Saïd, qui ha baixat fins a genolls).
BLANCA: El pare!
CARLES: Ah! Fuig!
(Carles baixa altre graó i dispara sobre Saïd al moment en què Blanca, coneixent la intenció de son pare, d’un salt se posa al davant de Saïd, per resguardar-lo amb son cos, rebent la bala i vacil·lant ferida).
                        Jo et mato!
BLANCA: Ah!
SAÏD: (ha tornat a pujar i la rep en sos braços, privant-la de caure a terra, no deixant-la ja fins que abraçats desapareixen):
            L’heu ferida an ella!
BLANCA:                       Pare!
CARLES: Filla!
FERRAN (apareixent dalt de l’escala, seguit de Joanot, Guillem, Roc, mariners i soldats):
            Què heu fet!...
SAÏD (amb desesperació):
                        L’abandoneu? La prenc! És meva!
Morim plegats, ma esposa! Abraça’m!
CARLES (arribant al mig de l’escena seguit de tothom):
                                                                                  Filla!
SAÏD: Al mar!
BLANCA: Al cel!
            (Se llencen al mar abraçats. Carles ha caigut al mig de l’escena de genolls).
CARLES:                       Oh Déu!
FERRAN (corrent per la finestra):
                                               A fons!
(Tornant al mig de l’escena)                   Ni rastre!
TELÓ RÀPID

-----------------
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
SAÏD, BLANCA, FERRAN, CARLES, MALEK, JOANOT, HASSÈN, OSMAN, MAHOMET, i altres pirates. Al crit de Saïd se presenten precipitadament, invadint l’escena.

SAÏD: Minyons! Tothom ací! Deixeu les veles
i el timó: veniu tots! Mireu-los ara:
mireu los cristians; fregueu ses robes;
flaireu sa carn! Són los botxins que un dia
delmaren nostra raça! Avui, mireu-los:
se befen de nosaltres; nos escupen
amb sa bava apestosa, els miserables!
MALEK: Doncs revenja’t en ells. Jo vull la vida
del patró!
MAHOMET: La dels dos!
JOANOT (volent contenir a SAÏD):
Atura’t!
BLANCA: Pare!
SAÏD: Som cans per ells? Doncs com a cans de presa!
JOANOT (tractant de contenir als pirates):
Valen or!
SAÏD: Mare: aquí ja et sento!
MALEK: Morin!
JOANOT (a Saïd):
Disposa!...
SAÏD: D’esta gent?
BLANCA: Pietat!
SAÏD: Preneu-los.
JOANOT (amb molta energia, procurant contenir als pirates):
Jo sol!
SAÏD: No hi ha pas reixes; fills: són vostres!
(Hi ha algun pirata de part de Joanot. Volten tots, barallant-se, a Carles i Ferran, i se’ls emporten escala amunt entre el desgavell i la cridòria.)
BLANCA: Ah!
OSMAN: Morin!
JOANOT (lluitant):
Só el segon!
CARLES: Filla!
BLANCA: No!
FERRAN: Feres!
JOANOT (des de dalt de l’escala):
A mi!
(Desapareixen tots arremolinats.) 
Àngel Guimerà, Mar i cel. a Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 56-59.

SAÏD:
Senyora!… Blanca!… Perdoneu-me: us miro
per sobre d’aquest món. Vós en la terra
no heu nascut, no, com han nascut los homes.
Vós sou d’altres espais, d’on s’engendraven
los somnis endolcits de ma infantesa.
Al veure-us, al sentir-vos!…Sols amb l’aire
que moveu al passar, tota ma vida
tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,
i sent, vibrant,que mor i viu alhora!
I amb goig i penes, i amb desigs i angúnies
l’alè que heu respirat cerco i aspiro,
i en ell m’ofego i m’hi rebolco l’ànima!
I  una onada potent, com la que arrenca
del fons del mar les roques per llençar-les
contra del sol, la lluna i les estrelles,
una onada de sang, sospirs i besos,
i bramuls de salvatge i clams de joia,
i llàgrimes i queixes i harmonies,
esqueixant-me al pujar trossos d’entranyes,
a mos llavis acut, i en ells rebenta
per dir-vos, oh Blanca, que us estimo
més que s’estima vostre Déu als àngels,
més que estima a ses hurís Mahoma,
més que s’estimen tots els sers que alenen,
que tots los que han viscut i els que han de viure,
esperits i mortals en cels i terres!

11. Punts per cercar i comentar:

1. Mar i cel
, d’Àngel Guimerà  

1. El Romanticisme i la tragèdia. 
2. L’aportació d’Àngel Guimerà a la tragèdia romàntica. 
3. Aspectes neoclàssics, romàntics i realistes a  Mar i cel
4. La presentació dels personatges: els indicis i els comentaris del primer acte. 
5. La relació d’Osman i Mahomet amb les dones: el paper de l’anticipació. 
6. El significat dramàtic i ideològic de Joanot. 
7. La identitat i l’amor en Saïd. 
8. Els impulsos eròtic i maternal en Blanca. 
9. La religió com a fanatisme. 
10. Mestissatge, tolerància i fraternitat en relació als dos bàndols en conflicte. 
11. El valor del sacrifici. 
12. Col·loquialisme i formalitat en la llengua dramàtica.