dimecres, 5 de desembre de 2012

Poemes comuns Màrius Torres

- Dolç Àngel de la mort
- El combat dels poetes
- Cançó a Mahalta
- La galerna i el llamp
- Pelegrins
- La ciutat llunyana





COMENTARI DE POEMES


1. DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT...

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.




Setembre 1936



VOCABULARI

-GUAL - (DIEC)
gual 1 1 m. [GL] [LC] [GG] Indret d’un riu en què l’aigua és prou baixa i el fons prou bo perquè s’hi pugui passar caminant. Prop de can Molins hi ha un gual: allí podem travessar la riera. Passar un riu a gual. 1 2 m. [GG] Paratge del mar on es pot fondejar. 2 m. [OP] [AQ] Depressió feta a la calçada, d’una carretera o d’un carrer, per a conduir l’aigua de pluja.

Aquest riu pot fer referència a la mitologia clàssica, d'aquí la nau sense rems, timó ni vela, la nau de la vida del poeta que creua el riu que uneix el món dels vius i el dels morts.
El riu Estígia (o Estige o Éstige o Estix) (en griego: Στύξ , Stux, que significa "odi") a la mitologia grega constituïa el límit entre la tierra i el món dels morts, l'Hades, al que envoltava nou vegades.Popularment es creia que les ànimes dels difunts podien creuar l'Estígia en una nau guiada a vegades pre Caront i a vegades per Flegies. Quan arribaven a l'inframon, les ànimes rebien un premi o un càstig en funció de la vida que havien dut quan eren vius, de manera similar a l'Antic Egipte.

- LLIM
llim 1 m. [GL] Fang relliscós. 2 m. [LC] [GL] En granulometria, roca detrítica de gra molt fi, comprès entre 1/16 i 1/256 mil·límetres.



- LLAST


Llast: m. Pedres, trossos de ferro, sorra, etc., que es posen al fons de la nau, per donar-li una major estabilitat.
- Àngel: (en sentit bíblic) missatger.
- Sembrat de sal: (en sentit bíblic): inutilitat, fa referència a l'esterilitat del sòl sembrat. Res no pot tornar a créixer en una terra plena de sal. Inutilitat de sembrar i treballar un lloc on no hi pot haver vida com el seu futur.


Estat d’ànim del poeta.Aquest poema pertany al món personal i íntim del poeta, Màrius Torres hi tracta el tema de la mort. El poeta fa una invocació a la mort en un moment desesperançat: “el meu futur està sembrat de sal” o “Tinc peresa de viure demà encara“. Però no és tracta d’una poesia on la desesperança hi juga un paper finalitzador, com ho mostra el mot “gairebé” del penúltim vers del poema.



Diversos factors, com ara la crisi moral que pateix el poeta la tardor de 1936, la tensió que hi ha al Sanatori entre els partidaris de cada bàndol, l’allistament del seu germà a la columna “Macià-Companys”, o la seva inactivitat a causa de la malaltia, configuren un context de neguits i angúnies que propicien poesies d’aquesta temàtica.




Tema: La mort



El poeta fa una invocació a la mort en un moment desesperançat: “el meu futur està sembrat de sal” o “Tinc peresa de viure demà encara“. Però no és tracta d’una poesia on la desesperança hi juga un paper finalitzador, com ho mostra el mot “gairebé” del penúltim vers del poema.




Fixeu-vos que el verb “morir” i derivats hi apareixen 6 vegades o el mot “dolor” 3 vegades.



Poema format per 5 estrofes de 5 versos cadascuna menys les dues últimes, la primera de 4 i l'altre de 2. En les tres primeres estrofes trobem versos d'art major i menor. La seva mètrica està composta per versos alexandrins amb hemístiquis i cesura (6+6).


"dolç àngel de la Mort" personificació
“dolç àngel” sinestèsia: l’adjectiu dolç fa referència al gust no a un àngel.
“tenebra clara” oxímoron (contraposició)
“terra amarada de plors” prosopopeia (personificació)



Ús dels adverbis de temps: ara, ahir, futur, encara, demà.



Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val A 12 (6+6) masc.
que vinguis ara. b 4 fem.
Ara no temo gens el teu bes glacial, A 12 (6 + 6) masc.
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara B 12 (6+6) fem.
de més enllà del gual. A 6 masc.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura C 12 (6+6) fem.
per ben morir. d 4 masc.
Tot allò que he estimat únicament perdura C 12 (6+6) fem.
en el meu cor, com una despulla de l’ahir, D 13 (4+9) fem.
freda, de tan pura. c 5 fem.
Del llim d’aquesta terra amarada de plors E 12 (6+6) masc.
el meu anhel es desarrela. F 8 fem.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç E 12 (6+6) masc.
en una nau sense timó, ni rems, ni vela, F 12 (8+4) fem.
ni llast de records! e 5 masc.
I tot el meu futur està sembrat de sal! A 12 (6+6) masc.
Tinc peresa de viure demà encara... B 10 fem.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, B 12 (6+6) fem.
el dolor que m’espera em fa mal... A 9 masc.


Activitats Com un foc invisible. Ed. 62.


a)"Dolç àngel de la Mort..." és un punt d'inflexió en la "història poètica" de Màrius Torres: assenyala el pas del "metge que fa versos" al naixement del poeta líric. És, a la vegada, l'elegia emblemàtica que enceta el llarg camí del seu diàleg amb la Mort. Busca les característiques de l'elegia i relaciona-les amb el poema. Fixa't també en l'estructura i en l'ús dels adverbis "ara, ahir, demà". És significatiu l'ordre en què apareixen? Com es relacionen amb el tema? Per què l'ara torna a repetir-se cap al final del poema? I els adverbis "encara i gairebé", quin matís hi aporten?



b) Digues per què a la Mort- amb majúscula- l'anomena "dolç àngel". Mira en un diccionari de símbols (Cirlot, 1992) la interpretació simbòlica de la figura de l'àngel i explica el sentit que li dóna Màrius Torres. Explica el significat de "tenebra clara" -busca què és un oxímoron-, "més enllà del gual"- pensa en la metàfora del riu-, "del llim d'aquesta terra" - relaciona-ho amb el relat bíblic de la creació- i "sembrat de sal"- escriu les diverses connotacions simbòliques de la sal.



c) Relaciona els aspectes formals amb el contingut. Metre i rima (compte, que en alguns versos hi ha cesura femenina) i digues quin ritme dóna a la poesia la polimetria i els encavallaments. Analitza la funció de les exclamacions i dels punts suspensius, de la personificació i del polisíndeton final.



d) Comenta les imatges visuals amb què el jo líric expressa "el desig de fusió" i la serenitat davant, la pròpia mort.



e) Quin és el substantiu més repetit del poema? Escriu, com a conclusió general, quin és el tema de la poesia.



f) La poesia té uns referents genèrics que permeten una identificació de l'estat d'ànim del jo líric amb el del lector. Enumera en quines situacions vitals i estats d'ànim ens hi podríem veure identificats.


"La mort en una accepció doble: privada i comunitària, personal i de tribu.



Torres conviu, per la seva malaltia, amb una mort virtual, acceptada des de l’assossec i el domini espiritual. Condemnat a esgarrapar-li temps a un compte enrere fatal, el poeta renuncia a l’alfabet del crit, de l’agonia, i a l’altaveu tràgic: a «Dolç Àngel de la mort», la mort és un trànsit lleu, un ritual de pas volàtil, l’ingrés indolor en un regne incorpori; fins i tot anestèsia contra «el dolor que es prepara», medicina pal·liativa per al patiment de l’endemà. Torres recorre, ara i adés, a procediments discursius que en suavitzin la cruesa: oxímorons («tenebra clara»); antítesis i contrapunts amb referents benignes, que comuniquin vida (la primavera incipient de «Febrer»; imatges angèliques; tocs cromàtics, com «l’atzur», que connota infinit i, per tant, vida eterna); expressions pertanyents al camp semàntic de la blanesa i la bondat («notemo», «ben morir»: notem la positivació, gràcies als adverbis, d’accions negatives).




Avinença amb la mort que comporta conformitat amb el sofriment diari. Torres s’imposa l’obligació moral d’acatar el dolor. Perquè entomar-lo, no renegar-ne, pressuposa una fe en un ésser transcendent, per ben poques entranyes que mostri envers els seus baldats fills mortals. Calvari i mort afirmen Déu. D’aquí ve que, a «Sé que hauré d’oblidar...», l’hora suprema es concebi com un pont entre dos idiomes, l’humà i el diví: «Però jo vull fugir d’aquests mots on morim / i somiar la llengua d’una major naixença. » Una confiança ben maragalliana, la d’accedir, per la via de la finitud, a la resurrecció còsmica: «Sia’m la mort una major naixença!», així s’acaba el Cant espiritual de Maragall.



La gravetat d’una lamentació com la de "dolç àngel de la Mort" perd vigor per l’efecte sedant de l’adjectiu «dolç» o per l’acceptació tranquil·la, sense escarafalls dramàtics, del destí personal. Abans al·ludíem a la malenconia. Un timbre que, al marge d’esdevenir una constant en Torres, domina l’atmosfera crepuscular d’«Abendlied», plena de tòpics simbolistes: tardor, capvespre, boira, música, perfum de flors mig marcides, ombres blaves, colors rosats i moradencs; clima a joc amb l’ànima del jo líric, al fons de la qual hi ha (notem-hi la vaguetat, la volguda indefinició) «alguna cosa que, com el món, s’apaga» a la callada, en secret".



Guia de lectura. Antologia poètica de Màrius Torres. Enric Martín



L'oxímoron és una figura retòrica que consisteix en la presentació consecutiva de paraules que tenen significats que s'exclouen mútuament.





SIGNIFICAT DE LA SAL


La sal



“¿No sabes vosotros que Jehová Dios de Israel dio elreino a David sobre Israel para siempre, a el y a sus hijos, bajo pacto de sal?”La sal es símbolo de perpetuidad. La sal sellaba un pacto para siempre.
La sal también fue usada por el Espíritu Santo a través del profeta Eliseo par sanar las aguas: “Y saliendo el a los manantiales de lasaguas, echo dentro la sal, y dijo: Así ha dicho Jehová: yo sane esta agua y noabr mas en ellas muerte ni enfermedad. Y fueron sanas las aguas hasta hoy,conforme a la palabra que hablo Eliseo.”


6. El combat dels poetes
http://lletra.uoc.edu/especials/folch/mtorres.htm

EL COMBAT DELS POETES
"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"
Joan Sales, Amarint
Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.



6. «El combat dels poetes» planteja la concepció poètica com un combat. A partir del poema i de l'«Estudi preliminar», explica contra què o contra qui creus que lluiten els poetes i quin és «el combat obscur per la nostra remença». Vés resseguint el procediment analògic: si el poeta és un arquer, la corda és l'ànima, etc., digues què serien els projectils, doblegar l'ànima, tibar l'arc, el vi daurat. Comenta també el sentit de «Sagitaris damnats». Com s'expressa l'esforç i el sofriment en la lluita? Quina és la condemna dels arquers? Busca a Google imatges de sagitaris i tria la que més lliga amb el poema.

a) Interpreta el segon tercet, on el jo líric col·lectiu diu que del seu esperit «distès igual que un arc» els versos volaran «amb un impuls tan llarg / que es perdran en el cel inútil de la glòria». És un final sorprenent, inesperat, perquè contrasta amb el camp lèxic positiu dels tercets (àgils, daurat, victòria, volaran). Podem interpretar-ho com un final irònic, en què els versos -si van tan lluny- es perdran? O bé és un final que ens recorda «aquesta cosa absurda» que és ser un poeta líric?

b) El poema té també un to contundent -com s'escau en el combat-, expressat mitjançant l'apòstrofe, els imperatius «tibem» i «dobleguem», l'encavallament del segon quartet i les cesures majoritàriament masculines. Creus que aquesta contundència es manté en els tercets? Raona-ho.
e) Ampliació. Llegeix aquests fragments del poema de Carles Riba «Com el cabdill que amb peu alat ... » (Estances. Llibre primer, 1919). Malgrat les diferències conceptuals entre Riba i Torres, digues quines són les semblances.





Com el cabdill que amb peu alat (Carles Riba)

Com el cabdill que amb peu alat
va passant entremig de sa gent adormida
i tusta gentilment a l'espatlla fornida
de cad'un dels qui en son pensament ja ha triat;
i ells van alçant-se i prenen l'espasa del combat:

així tu, Joia, te m'emmenes
de dins el pit covard els mots com un estol;
dia i nit fórem junts i els reconec a penes:
dormiren muts, fins ara que deixen mon redol
amb una estranya música que fa un batec de vol.

Bé sé però sots ta bandera
quanta de força em robes: cada mot per mi era
un torrent de ma sang, set anys del meu voler.
I sempre la conquista fuig davant de llur fe...
Joia, torna'm l'estol, torna'm el cant enrera.

Sóc com el pare que jaquí
la fillada guerrera i espera dalt la torre.
Buit dels mots de mon cant, en va darrera els corre
mon deler: un dia encara ton manament diví
me'n prendrà més, com altres fills novençans de mi.



Activitats de Com un foc invisible. Ed. 62. 

7. Cançó a Mahalta: «Corren les nostres ànimes…»
http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/torres.htm#Can%C3%A7%C3%B3%20a%20Mahalta

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.


No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau



i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937

7. «Cançó a Mahalta» és un bon exemple de perfecta simbiosi entre forma i contingut poètics i de com a partir d'un antic tòpic amb ressons de Jorge Manrique (nuestras vidas son los ríos / que van a dar en la mar, / que es el morir»), s'expressen uns nous temes amb unes formes noves. Explica el tema de la poesia comparant el desenvolupament de l'al·legoria dels «rius paral·lels» que van «de la font a la mar» -el cicle total i permanent de l'aigua- amb «les nostres ànimes». Fixa't en els aspectes compartits per les ànimes que fan «el mateix camí» --demostratius, possessius ... - i en els elements que els separen. On i quan es produirà la seva unió?

a) Sota una aparença de simplicitat el poema fa servir uns treballats recursos formals. Analitza'n els més importants, relacionant-los sempre amb el tema: pots insistir en els paral·lelismes i les simetries, en com l'alexandrí imposa un ritme calmós, en l'absència d'encavallaments, en com l'asíndeton i les cesures de la tercera estrofa provoquen una sensació de desordre, d'extraviament «en els meandres», de com juga amb la fonètica del «sento, com si em seguís, el teu batec suau» o la possible homofonia -volguda?- «de la mar» /l'amar, etc.


b) Interpreta els versos «ens separa una terra de xiprers i de palmes» i «meandres, grocs de lliris, verds de pau». Quina «terra» metafòrica els separa? I els meandres, també els hem d'interpretar simbòlicament?

c) Ja saps que Mahalta és el nom emblemàtic sota del qual s'amaga la destinatària del poema, Mercè Figueras. Feu un debat sobre els possibles orígens del nom (vegeu «Estudi preliminar» i poseu exemples d'altres poetes importants que també hagin poetitzat noms reals.


d) Escolta la versió musical del poema feta per Lluís Llach. (CD Poetes o http://www.musicadepoetes.cat/). Creus que el to, el ritme, l'adaptació musical... s'adiu amb el poema de Torres?

e) Ampliació. Llegeix les dues «Cançons a Mahalta» que comencen «Com la boirina ... » i «Com una aigua tranquil·la ... » (
http://pv2.sbd.udl.es/vLlibres/webmarius/index_1024.asp ).
Comenta les qualitats principals que el poeta atribueix a Mahalta. Observa «el dibuix» que fa la forma estròfica de cadascuna.





 






16. «La galerna i el llamp…»http://www.elies.info/cds/cantic/canc5.html





La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l’ample terrer l’han combatut a ras.
- La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta! -

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s’allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d’una crosta de sal.

Però l’alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.

11 de març de 1938




16. «La galerna i el llamp». Mira el comentari de text. Després llegeix el poema de Torres «El tirà burlat» (1938), on també trobem una oposició entre la força prepotent -un tirà- i la resistència. Quina és la diferent manera de reaccionar de la rosella i de «la flor de l'esperanca»?




EL TIRÀ BURLAT
És un tira. Senyor de camps, de pobles ajupits


i vol una rosella.
I va i la cull, i I'oprimeix entre els seus dits


roja, fragil i bella.
Pero la flor, sense ni un crit, en cinc gotes de sang





es desfà quan la mira:



I el cobejós enfellonit se'n va --quin rastre blanc

la impotent polseguera de la ira!


COMENTARI DE TEXT COM UN FOC INVISIBLE. ANTOLOGIA POÈTICA. MÀRIUS TORRES. Ed. 62.


Un dels eixos de la poesia de Màrius Torres és el tema cívic, de resposta esperançada a les malvestats polítiques i socials que li va torcar viure.


Les dues poesies més important de tema cívic són "La Ciutat Llunyana" (1939) i "La galerna i el llamp..." (1938). Tenen moltes similituds formals -són dos sonets de versos alexandrins- i temàtiques i les dates són significatives per fer-ne una lectura contextualitzada, no endebades són fruit del context històric de la malvestat de la guerra i la derrota. "La galerna i el llamp..." podria fer al·lusió als bombardeigs de Barcelona de 1938, però més enllà de l'anècdota el poema ens trasllada una experiència de combat entre "les forces tempestuoses del mal" i "la flor de l'esperança", un combat permanent i universal.


Comença amb un contrast contundent -fixem-nos en l'entonació rítmica, en les cesures masculines- entre la força dels elements que han desolat "l'ample terrer" (la "galerna", el "llamp", el "torb" i la "tempesta") i la flor "minúscula" però "tenaç" que resisteix. Un combat "a ras" sense protecció, a camp obert sobre tot ("ample") el país (el "terrer"). Hi resta, resisteix, només la flor (article determinant "la", no una flor qualsevol ) que simbolitza l'esperança i no és d'un color concret: és la flor de les aspiracions col·lectives "dels nostres somnis", la flor potser de "la ciutat d'ideals que volíem bastir", que diu "La Ciutat Llunyana".


Per això el jo líric del poema és col·lectiu. I com que la seva actitud és admirable, l'entonació -la modalitat oracional- de l'últim vers del quartet és admirativa.


El segon quartet, seguint l'estructura del sonet clàssic (explicació en els quartets, enllaç en el primer tercet i conclusió en l'últim) també és explicatiu, però introdueix un matís de canvi: la flor "pella", és a dir, comença a posar pell a la ferida, i "enlaira el seu perfum, secret com la pregària" (el perfum en Torres és símbol d'allò millor, del record destil·lat i plaent). Encara trobem elements que ens recorden per una banda la destrucció ("entre les runes" que ens transporta a l' "entre runes de somnis colgats, més prop de terra" de "La Ciutat Llunyana") i per l'altra al·lusió afectiva a la flor (la referència als "fogars", la llar, el caliu, i al "secret com la pregària", la flor amagada però íntima). El panorama visual sembla d'escena cinematogràfica: un ample espai enrunat, del qual s'aixeca de sota una "viva mà solitària" (excel·lent metàfora i personificació de flor, alhora "viva i solitària", dos atributs emblemàtics). Ja han començat les referències al llenguatge religiós: positives com la pregària o negatives com els "rastres dels cavallers maleïts", els famosos genets de l'Apocalipsi i alhora les quatre malvestats ("galerna, llamp, torb, tempesta").


Continua el protagonisme de la flor (amb un similar "desplegament" com el de l'arbre al poema "Arbor Mortis" ) dient la causa ("car") de la seva resistència: la seva profunda arrel, els orígens. Si es conserven els origens sempre es pot florir, encara que "la terra amarga" sigui coberta d'una "crosta de sal". Altre cop -el càstig bíblic- amb el càstig a aquesta terra que ara és amarga". El camp lèxic és prou explícit per poder interpretar aquests versos en clau de "resposta resistent col·lectiva catalana".


La conclusió: malgrat ("Però") la destrucció aquesta terra "treurà forment" (donarà fruit) del "jull i la cugula" ( de les males herbes- segueix la paràbola de "El bon blat" del Nou Testament). Transformarà "les espigues del mal" en un bon blat perquè "l'alè de Déu novament hi circula" (arreu com l'aire) i igual com el seu alè va transformar l'argila en carn, ara del mateix mal en sortirà l'esperança tot i que a poc a poc, secretament, "granant", madurant. El to esperançat final també s'assembla al final de la "Ciutat Llunyana" "que ens envia per sobre d'aquest temps presoner/ batecs d'aire ide fe") si bé aquesta fa referència més directa a la guerra i "La galerna i el llamp..." més a la resistència, a la vivència dels vençuts.


El poema recorda l'ús del llenguatge i el to èpic que fa Jacint Verdaguer a l'epíleg "Los dos campanars" del Canigó: "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra/ mes resta sempre el monument de Déu; / i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra/ al Canigó no el tiraran a terra,/ no esbrancaran l'altívol Pirineu". El tema és similar, però les respostes dels poetes -majestuosa en Verdaguer, humil i tenaç en Torres- i les reaccions emocionals que provoquen en els lectors són diferents.


"La galerna i el llamp..." és un sonet, amb versos alexandrins (6+6) que combina la cesura i la rima femenina i masculina (ABBA/CDDC/EEF/GFG),on la falta d'encavallaments i el lèxic -sobretot el to contundent del poema. I la situació de les dues exclamacions subratllen els moments de clímax, a l'inici, amb el dol pels somnis enrunats, i al final, amb l'esperança.


L'al·legoria de la flor i les metàfores agrícoles han estat molt utilitzades pel llenguatge cívic i polític. L'originalitat de Torres no es troba pas en la novetat metafòrica sinó en la conjunció entre el fons i la forma poètica, i en el to i contingut de "consol moral" que hi ha en la seva poesia, d'esperança radical davant les diverses situacions de malvestat de la vida, inclosa la mort.



 





Aux captifs, aux vaincus, à bien d’autres, encor...; Baudelaire




Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir...


Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.


Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!

Més llunyana, més bella, una altra n’hi ha potser,

que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,


batecs d’aire i de fe; la d’una veu de bronze

que de torres altíssimes s’allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


1939


20. «La Ciutat Llunyana». El lema de Baudelaire ens situa d'entrada en una temàtica cívica semblant a la de «La galerna i el llamp». Si, a més, el poema comença amb un «ara» i una metàfora de la guerra -fixa't en «el braç potent de les fúries» i en l'al·literació de la consonant erra en aterra / terra / runes / terra- és ineludible relacionar el poema, que fou escrit el 5 de març de 1939, un mes i mig després que Barcelona fos ocupada per les tropes franquistes, amb el context històric i amb la derrota i l'enfonsament de la «ciutat d'ideals que volíem bastir». Davant de la desfeta s'invoca la Pàtria, amb majúscula, que guardi la memòria dels orígens -<>- i ens parli, ens consoli i ens animi a «creure i esperar la nova arquitectura». I acaba la primera part amb el lament del que s'ha perdut. Concreta més tota l'explicació anterior: quina era o què era la ciutat d'ideals? Per què «la terra no sabrà mai mentir»? De quina mentida parla? De qui són aquests «crits estranys»? Per què diu «senyar» el sòl? Contraposa els dos braços, i digues la diferència entre els crits i la veu.


A la segona part del poema se'ns parla d'una nova ciutat, «la ciutat llunyana». Concreta també quina deu ser i com deu ser aquesta ciutat que malgrat «aquest temps presoner» ens envia «batecs d'aire i de fe»- batecs, no aire i fe. A què fan referència les «torres altíssimes» que tenen «una veu de bronze»? I els pelegrins, són els mateixos que els del poema «Pelegrins»? Relaciona l'adverbi ara de la primera part amb el potser de la segona.


a) Ja has vist que el poema, per parlar d'un tema cívic, desenvolupa el recurs de l'al·legoria, fent servir el camp lèxic de la construcció. Rellegeix el poema «Molt lluny d'aquí» (http://pv2.sbd.udl.es/vLlibres/web marius/index_1024.asp ) i digues si la ciutat de què s'hi parla és també una ciutat al·legòrica o real. Si «La Ciutat Llunyana» és la resposta d'un jo col·lectiu davant l'enfonsament d'uns ideals, quina és la resposta de «Molt lluny d'aquí»?


b) Digues el poema en veu alta. La puntuació t'ha de guiar en l'entonació: els punts suspensius del primer quartet, l'exclamació/conclusió de la primera part, la pausa abans del «Més», l'entonació lenta de les torres altíssimes que s'allarguen i el to serè del final. Fes sinèresi -diftongació-- en Pà-tria.


c) Ampliació. Informa't del context biogràfic, històric i literari i relaciona'l amb el poema. És a dir, quins eren els ideals polítics de l'autor? El sentiment de «l'exili interior» que trobem en el poema «L'estranger» de Palau i Fabre (http://www.mallorcaweb.com/mag poesia/palau/laberint.html) és present en el de Torres? I la «ciutat d'ideals», la podríem relacionar amb la polis que els noucentistes havien teoritzat, amb la Catalunya Ciutat?










19. Pelegrins
http://www.segre.com/m_torres/espais/espai7.html
No ens aturem als temples on altres pelegrinsarriben al llindar de la teva presència.No volem la teva ombra; volem la teva essència,Pare de l'infinit que tots portem a dins. Ell s'emporti aquests cors que no fan resistènciaa buscar-te, invisible com l'aire dels camins.Perquè sabem qui som, o Terme dels destins,et sentim sobretot en la nostra impotència. Sabem que en aquest món no arribarem a Tu.Però l'ardent impuls de fe que se'ns enduumés enllà dels altars, els claustres i les aules, murmura en la nuesa del nostre temple internun himne que és un eco del teu silenci etern- o Tu que ets més enllà de les nostres paraules! 19. «Pelegrins». El títol ens situa en un camí de recerca, en un pelegrinatge. Però mentre «altres pelegrins» s'aturen al lIindar d'un temple físic amb «altars, els claustres i les aules», el jo líric col·lectiu vol entrar en l'essència de Déu que «el sentim, sobretot en la nostra impotència» i que el trobem en un altre temple, en el «nostre temple intern» -si en un poema havia parlat del «temple de la mort» ara ens parla del «temple de Déu». Busca, per una banda =-inclosos els apòstrofes-, els atributs, les qualitats que aplica a Déu, i per l'altra, com i on es nota la seva acció, com s'anuncia. De tot plegat, extreu-ne la concepció de Déu en aquest poema. Quin adjectiu li escauria? a) En contrast amb altres poemes on senyoregen els dubtes o el to melangiós, en «Pelegrins» hi trobem una contundència inusual, unes afirmacions categòriques, un to segur. Amb quins recursos morfosintàctics o literaris el poeta ha aconseguit traslladar-nos aquesta impressió?





b) L'últim vers, «-o Tu que ets més enllà de les nostres paraules!», planteja un problema típic de la literatura mística religiosa que desenvoluparà en el poema «Sé que hauré d'oblidar ...». Defineix breument quin és aquest problema.





c) Debat sobre la religiositat de Torres en aquest poema. Podem afirmar que més que una ideologia ens exposa un sentiment religiós universal, una religiositat interior, no lligada a cap professió religiosa concreta?





d) Ampliació. Llegeix, com a mínim, la primera estrofa del «Cant espiritual» d'Ausiàs March (http://www.uoc.edu/lletra/noms/amarch/index.html ) i compara les diferents sensibilitats a l'hora d'acarar-se amb el tema de Déu.

Puix que, sens tu, algú a tu no abasta,
dóna'm la mà o pels cabells me lleva:
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira!
Jo vull anar envers tu a l'encontre:
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo son cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m'empatxa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada