dilluns, 16 de setembre de 2013

Àngel Guimèra. Mar i Cel. I

1. BIOGRAFIA D'ÀNGEL GUIMERÀ SINTÈTICA



ÀNGEL GUIMERÀ
Fins a la segona meitat del segle XIX no es consolida el teatre en català, gràcies a les obres de Frederic Soler i, sobretot, d'Àngel Guimerà. Si Verdaguer va ser el gran poeta català de la Renaixença, Guimerà en serà el gran dramaturg. Guimerà va portar el teatre català al màxim nivell de qualitat i, igual que Verdaguer, la seva obra va ser coneguda internacionalment. Traduïts a diferents llengües, els sus drames s'han representat a diversos països d'Europa i Amèrica i, fins i tot, de dues de les seves obres, "Terra Baixa" i "Maria Rosa", s'han fet versions cinematogràfiques. Guimerà ha esdevingut un clàssic del teatre català.
VIDA
Va n´´eixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife, de mare canària i pare català. La seva formaci´´o inicial a l'illa va ser completament en castellà. La llengua catalana l'aprendria a partir dels 8 anys, quan es va traslladar amb la seva fam´´ilia a Catalunya i es van instal·lar al Vendrell, la vila paterna. L'any 1870 se'n va anar a viure a Barcelona, on va entrar en contacte amb el moviment de la Renaixença. Tot i que començà escrivint poesia, va ser com a dramaturg que aconsegu´´i gran èxit i prestigi popular. Una sèrie de circumstàncies personals i familiars, com la de no ser originari de Catalunya, haver nascut de pares que encara no eren casats, aix´´i com un fracàs sentimental en la seva joventut, van influir en el seu caràcter i, sobretot, en la seva obra. A m´´es de l'activitat literària, Guimerà fou conegut com a activista del catalanisme pol´´itic, fet que el convert´´i en una de les personalitats m´´es notables del seu temps. El 1909 se li va fer un gran homenatge a la plaça de Catalunya, a Barcelona, i quan mor´´i, el 1924, el seu enterrament constitu´´i una gran manifestaci´´o de dol.
OBRA
Tot i que va començar tard a escriure teatre- als 34 anys-, la seva dedicaci´´o va ser llarga i plena, com ho demostren els t´´itols publicats.
La primera etapa de la seva producci´´o ´´es plenament romàntica i escriu drames històrics en vers. La primera obra ´´es Gal·la Plac´´idia (1879) però la millor d'aquesta etapa ´´es "Mar i cel" (1888). Aquesta obra, que se situa durant la primera meitat del segle XVII, narra la història d'amor impossible entre Blanca, una cristiana, i Saïd, un morisc.
A partir de 1890 s'inicia una segona etapa, en què comença a escriure drames realistes en prosa, s'aproxima al llenguatge col·loquial, situa l'acci´´o a la Catalunya contemporània i tracta problemes del moment. Tot i aquestes caracter´´istiques que donen realisme a l'obra, Guimerà encara continua amb una visi´´o del m´´on i dels homes plenament romàntica. Aquesta ´´es l'etapa de plenitud art´´istica, amb obres com "Maria Rosa" (1894), "Terra Baixa" (1896) i "La filla del mar" (1900), en què el conflicte central gira entorn de la possessi´´o amorosa.
A partir del 1900 Guimerà procura renovar el seu teatre adaptant-lo als nous corrents estètics, però no arriba a aconseguir-ho del tot. D'aqueta etapa es pot destacar "L'aranya" (1906).


2. BIOGRAFIA D'ÀNGEL GUIMERÀ




Edu3.cat


Àngel Guimerà


Biografia i obra d'Àngel Guimerà. Un dels autors més importants de la Renaixença, el seu treball fou decisiu per a la dignificació del teatre català. S'hi descriu les característiques més destacades de l'obra poètica i teatral de Guimerà, es mostra breus fragments de diverses representacions i es situa l'autor en el seu context social i literari.
  • Producció Generalitat de Catalunya, 1994
  •  
  • Durada: 18min.
  •  

Youtube

youtube Àngel Guimerà de LiAluketa

Activitat vida Àngel Guimerà
http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/catalana/terrabaixa/tbaixa/act1a.html







BIOGRAFIA



Àngel Guimerà va ser un dels millors poetes de la Renaixença, el creador del teatre català modern i un activista cultural en favor del catalanisme. Darrere aquestes tres consideracions hi ha la figura privada d’un home amb alguns punts foscos: el fet de ser fill natural d’un català i una canària que no estaven legalment casats el va marcar en molts aspectes en la seva vida i també en la creació dels seus personatges, que sovint presenten orígens incerts i amb mestissatges.


Àngel Guimerà és una de les figures cabdals del teatre català del XIX. Les seves obres barregen elements romàntics, realistes i naturalistes (Naturalisme francès).






Àngel Guimerà i Jorge va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife i va morir a Barcelona el 1924. Fill de mare canària i pare català. La família s'instal·la al Vendrell (carrer Santa Anna) quan el fill era petit.




A finals dels anys 60, Guimerà era un intel·lectual molt actiu, escrivia poesia i publicava a la premsa catalanista. L'any 1871 és un dels fundadors del diari La Renaixença, posteriorment en fou director, i destacà pel caràcter encès dels seus articles.
El 1877 obté tres premis als Jocs Florals (certamen literari de gran prestigi), fet que el col·loca, juntament amb Verdaguer, en un lloc de privilegi entre els escriptors de l'època.
Guimerà va recórrer les terres catalanes i prengué consciència del sistema caciquista que la política del moment no combatia. Per això va prendre una postura activa socialment.





VIDA (Extreta de l'AELC)

Àngel Guimerà i Jorge neix a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845. Esdevé cèlebre pels seus treballs com a dramaturg, poeta i eminent orador polític. El seu pare, Agustí Guimerà, fill d'una antiga família del Vendrell (Baix Penedès), havia anat a les illes Canàries per ajudar un oncle seu que hi tenia establert un negoci de vins, i al cap d'uns anys d'estada a Santa Cruz, s'havia casat amb Margarita Jorge, filla d'una família canària. Quan Guimerà encara no ha complert els set anys, el seu pare decideix liquidar el negoci i traslladar-se amb la família a Catalunya.



Del 1859 al 1862, estudia al Col·legi de Sant Antoni, dels pares Escolapis, a Barcelona, on aprèn la tècnica de versificar en castellà. De retorn al Vendrell, els germans Ramon i Vidales li encomanen el fervor per la Renaixença i, gràcies a ells, es vincula al moviment literari català. Es reuneixen a la rebotiga d'una farmàcia de la plaça del Pi, amb joves intel·lectuals (Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert), amb qui enceta una amistat de per vida.



 El 1870, la família es trasllada a Barcelona i Guimerà entra en relació amb l'agrupació La Jove Catalunya i publica la primera poesia "El rei i el conseller", a la revista La Gramalla. Aquest mateix any, assisteix per primera vegada a la festa dels Jocs Florals. El 1871 és un dels fundadors del setmanari La Renaixensa, que, posteriorment, ja convertit en diari, dirigeix fins al 1874.






El 1875 obté un accèssit als Jocs Florals amb "Indíbil i Mandoni" i l'any següent guanya la Flor Natural amb "Cleopatra"; el 1877 guanya alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola, per "L'any mil", "El darrer plany d'en Claris" i "Romiatge", respectivament, i és proclamat Mestre en Gai Saber. Bona part de la seva producció poètica és recollida en un volum el 1887, amb pròleg de Josep Yxart i dibuixos de Josep Lluís Pellicer i Antoni Fabrés. El 1920 publica el Segon llibre de poesies, amb pròleg de Lluís Via.


 
Atret pel teatre, el 1879 estrena la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida, el 1883, de Judith de Welp, obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric.

El 1884, va a viure amb la família del seu amic Pere Aldavert, amb la qual conviurà fins a la mort.


El 1886 estrena El fill del rei, que el consagra com a autor teatral i li obre les portes dels escenaris estatals. Dos anys després, Mar i cel, que obté un èxit sense precedents, és traduïda a vuit idiomes i inicia la projecció internacional de l'autor. Aquesta obra inaugura l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900, i durant la qual estrena les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes els conflictes i els personatges de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren ja més matisades i s'hi fa constància de les inquietuds socials de l'autor.

Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una òptica conservadora, ja havia tractat aquest tema a La festa del blat (1896), en la qual un anarquista deixa els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcaic.

El 1889 presideix els Jocs Florals de Barcelona i és elegit president de la Lliga de Catalunya. El seu catalanisme és explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer (1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies. 

Àngel Guimerà va prendre part molt activa en la política per defensar la llengua i els drets nacionals de Catalunya, fins a convertir-se en un dels capdavanters del catalanisme militant. El 1895 col·laborà en la redacció del Memorial del Greuges adreçat a Alfons XII o en les Bases de Manresa del 1892 . A l’any 1895 va ser elegit president de l’Ateneu de Barcelona on pronuncià el seu discurs inaugural en català. 




Altres obres escrites durant aquests anys, d'una qualitat desigual, són Rei i monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898).

A partir del 1900 intenta connectar amb els nous corrents sense tenir en compte, com diu Carme Arnau, que "amb el seu esforç, ha assolit una personalitat i una universalitat indiscutibles". En aquesta nova etapa escriu drames realistes i cosmopolites, d'escassa autenticitat, que assenyalen una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), entre d'altres.

Malgrat tot, produeix encara obres de qualitat, com ara Sol, solet (1905), amb què retorna al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista. Els gustos modernistes s'evidencien en La Santa Espina (1907), La reina vella (1908), Titània (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911).

En el trienni 1913-1915, Guimerà veu estrenades en versió cinematogràfica Terra baixa (Marta of the Lowlands), La festa del blat i Maria Rosa; la filmografia basada en obres d'Àngel Guimerà continua fins a arribar a una vintena de versions.







El 1916, el Govern francès li atorga la Creu de la Legió d'Honor.

Després d'uns quants anys de silenci, reprèn la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna no argumentada de la guerra, i Indíbil i Mandoni (1917), que recupera la temàtica dels anys de joventut.

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà ha assolit el cim del seu prestigi. Té un paper important en la política del moment: és portador del Memorial de Greuges a Madrid, intervé en l'Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (26 de març del 1892), és elegit el 1894 president d'aquesta entitat i presideix també l'Assemblea de Balaguer. Com a president dels Jocs Florals, el 1892, començar el seu discurs amb "Catalunya no ha mort", que és àmpliament comentat per la premsa de l'època i que té un fort ressò popular. És elegit president de l'Ateneu Barcelonès (1895), on pronuncia en català, fet insòlit a l'època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, són recollits en el volum Cants a la pàtria, publicat el 1906 i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

El 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura ja és més representativa que combativa. Àngel Guimerà és acompanyat a la tribuna pels senadors, pels diputats a Corts i pels directors dels diaris de tot Catalunya. El 1911 és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans.

Del 23 de febrer al 3 de març del 1924, l'actor Enric Borràs fa una curta tanda de funcions per acomiadar-se del públic català abans d'embarcar cap a Amèrica, i representa, entre d'altres, Terra baixa, Mar i cel i Mossèn Janot. Aquestes són les darreres vegades que Guimerà surt a l'escenari reclamat pels aplaudiments entusiàstics del públic.





Mor a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. Sobre l'enorme concurrència popular a l'enterrament de Guimerà, Josep Maria de Sagarra escriu: "La gent no anà a l'enterrament del mestre, ni per ésser visita, ni per curiositat, com s'esdevé en molts enterraments espectaculars, sinó obeint una necessitat i un imperatiu que tothom duia al cor i als quals hauria estat una vergonya i una infidelitat d'oposar-s'hi." Deixa inacabat el drama Per dret diví, que completarà i estrenarà Lluís Via el 1926.



L'any 1974, la commemoració dels 50 anys del seu naixement propicia una reflexió àmplia sobre la vigència de l'obra de Guimerà per part dels professionals del teatre. L'any 1995, Any Guimerà, es commemoren els cent cinquanta anys del naixement de l'autor. Domènech Reixach, aleshores director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, en el pròleg del volum Guimerà 1945-1995, afirma que Àngel Guimerà és: "una de les últimes grans figures populars de la nostra cultura anterior a 1939. Els homenatges que se li van retre en vida, l'àmplia resposta social davant la mort; la pervivència del nom i de l'obra de Guimerà a través de símbols o de lletres de sardanes assumides del poble com a pròpies, són la clara demostració tant del seu reconeixement intel·lectual i literari com del seu inqüestionable carisma social."





PRODUCCIÓ LITERÀRIA


 

Característiques principals: fons religiós clarament catòlic i idealització del món rural, com a representació del seu ideal de catalanitat. Els arguments de les seves obres solen ser lineals i els personatges tendeixen a l'arquetip, és a dir, no adquireixen massa complexitat psicològica.Lingüísticament proposa un model de  llengua col·loquial però acurat, tot evitant arcaismes i cultismes.





Poeta i dramaturg

Gràcies a una posició econòmica benestant, Guimerà es pogué dedicar intensament a la creació de la seva obra literària. Primer es donà a conèixer com a poeta, amb l'ambició de triomfar als Jocs Florals; i el 1877 arribà el seu primer gran èxit literari en guanyar alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola del famós certamen, i doncs, fou proclamat mestre en Gai Saber. La poesia de Guimerà s'inscriu dins del corrent romàntic i es caracteritza per la gran veritat de temes, gèneres i estils. Així, el lirisme més intimista i gairebé col·loquial apareix en els temes de to més personal, dedicats als records d'infantesa, a l'amor de joventut o a la seva mare; l'estil èpic més grandiós i retòric apareix en els poemes narratius de temes històrics de la cultura europea o del passat català, i la poesia de caràcter popular es manifesta en els temes civils i patriòtics, que són els més coneguts per la gent, com Les fulles sequesla sardana de les monges o La Santa Espina.
La Santa Espina Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana, sota la capa del sol. 




Teatre, vida i pensament.

Guimerà presenta temes i personatges recurrents, que sovint s’han relacionat amb tensions personals i amb la seva visió de veure el món, en el qual combat entre el Bé i el Mal i sovint amb finals tràgics i inexorables. El que li va succeir en la infantesa o la joventut, té un reflex en els personatges de les seves obres.
És un gran creador de personatges i drames. Té un complex d’il·legitimitat per haver nascut fora del matrimoni. Crea personatges marginals , amb cultures enfrontades , nouvinguts i inadaptats. L’altre tema és l’amor , que el representa molt apassionat, tant com li hagués agradat viure’l a ell però que no va ser possible i per això fa que els personatges el visquin tan apassionadament. També li agrada transformar els personatges marginatsels allibera de la seva condició. Per a Àngel Guimerà el problema són les relacions de poder que existeixen en tots els àmbits de les relacions humanes marcades per l’estigma de l’egoisme. I per últim dir que creava ambients del món de la ruraliaindrets idíl·lics i feliços.




La visió de l’individu i de la societat

A l’obra de Guimerà apareix amb freqüència l’ésser marginat: la societat es resisteix a admetre aquell que no reuneix uns requisits específics, tot i que això no sigui culpa d’ell. El marginat porta una conducta exemplar sense arribar mai a ser un revoltat: accepta la realitat establerta i procura el seu canvi dins les coordinades que la mateixa societat ha establert.

L’enyor de la mare i el fill: la mort prematura de la seva mare el porta a la situació que els éssers del seu primer teatre no van tenir mare, i sorgirà així el binomi mare-fill com a una unitat emotiva.

La conflictivitat amorosa i la dona: els herois guimerians cobegen la possessió de la dona, però sense que aquesta esdevingui un element passiu. Ambdós enamorats acabaran tenint una comunió d’interessos. De les dificultats que troben els enamorats per a consumar aquesta, neix el conflicte dramàtic. L’amor en Guimerà sempre és dins la moral cristiana (matrimoni), si aquest és consumat, les dificultats neixen a causa d’un tercer, sobre el qual recau la qualificació negativa de l’ autor.

A la seva obra podem trobar dues societats: la que veu l’autor, proposada en obres de caràcter realista, la de la Catalunya del seu temps; i la que l’autor inventa en obres de contingut romàntic o modernista, habitada per monarques, prínceps, bufons amb una fixació borrosa en el temps i l’espai.

L’individu, l’ésser marginat, intenta accedir a aquesta societat, però el rebutja. Un altre individu detecta la càrrega positiva de l’ésser marginat i en pren la defensa.



L’obra dramàtica d’Àngel Guimerà

Guimerà va deixar el conreu de la poesia en segon terme i es convertí en un autèntic professional de l’escena. Va optar per renovar el teatre català, dominat per la figura de Frederic Soler (Pitarra). Amb la renovació teatral que llavors s’obria a Europa, Guimerà féu un intent per recuperar, amb el nom de tragèdia, una forma de teatre culte que tractés, amb més versemblança, la realitat històrica i que seguís el model dels últims drames de Schiller (per la seva síntesi entre el teatre de Shakespeare i el del classicisme francès del segle XVII. Guimerà va crear una “tragèdia catalana”. La seva producció dramàtica se divideix en tres parts:






Etapes com a dramaturg 

Al llarg de l’obra de Guimerà trobem un progressiu enriquiment fins a la segona etapa, on després d’aquesta comença una davallada qualitativa.


Primera etapa (1879-1890).La tragèdia romàntica.
En aquest període hi ha un predomini quasi absolut del corrent historicoromàntic. Guimerà introdueix una sèrie d’innovacions decisives per a la consolidació del teatre català romàntic: les obres són en vers, empra el decasíl·lab, més sonor que els heptasíl·lab del teatre anterior. Les obres es situen en èpoques passades, però ambientades cada cop més a prop de l’època contemporània.Crea personatges i una acció que obeeixen més a la seva imaginació que no pas a la veritat històrica.  Hi predominen els personatges de l’alta noblesa rural i cosmopolita, personatges aristocràtics, que extreu de les fonts bíbliques i medievals. Guimerà es refereix a aquestes obres com a tragèdies. Consta de sis tragèdies romàntiques. D'aquesta època és Mar i cel. També hi destaquen les obres Gal·la Placídia (1879), El fill del rei  (1886) i Rei i Monjo (1890). En aquesta etapa consolida unes temàtiques que seran recurrents en la seva obra posterior, i ho fa amb un llenguatge i una versificació que trenquen amb la pràctica habitual de l'escena catalana. El conflicte entre el jo i el desig, present en totes les grans obres de Guimerà, es presenta de manera força agosarada a través dels temes del desarrelament, la pugna entre identitats o les passions que acaben sent autodestructives.

El drama romàntic de caire realista – Etapa de plenitud literària. 
Guimerà incorpora al seu teatre de base romàntica tècniques i elements realistes: s’aproxima al llenguatge col·loquial , una estructura més simple i tracta problemes socials del moment. La seva visió del món continua sent romàntica, tendeix a idealitzar la realitat. Aconsegueix  un equilibri entre el corrent romàntic i el realista. Escriu una trilogia composta per: Maria Rosa Terra baixa i La filla del mar.




Segona etapa (1890-1900). La plenitud dels drames romàntics realistes en prosa. 
Guimerà incorpora al seu teatre de base romàntica tècniques i elements realistes: s’aproxima al llenguatge col·loquial , una estructura més simple i tracta problemes socials del moment. La seva visió del món continua sent romàntica, tendeix a idealitzar la realitat. Aconsegueix  un equilibri entre el corrent romàntic i el realista. Escriu una trilogia composta per: Maria Rosa Terra baixa i La filla del mar.
En aquesta etapa penetra en el Realisme a través del teatre de costums a partir de la tradició local. Abandona el to solemnial i tràgic i s’apropa als afers quotidians. És ara quan inaugura el teatre en prosa. 

Catalunya viu un període d’intensos conflictes socials (bombes, repressió anarquista, fundació d’UGT i PSOE). Davant d’això s’aproxima al teatre realista de manera conscient i decidida encara que el Romanticisme roman en la identitat psicològica dels personatges i la idealització dels seus sentiments. Veiem com en aquesta època de plenitud l’estil encetat al punt anterior es torna definitivament elaborat a la gran trilogia del dramaturg:  Maria RosaTerra Baixa La filla del mar. 


La influència del crític i amic Josep Yxart fa que Guimerà s'adoni que el model del teatre històric establert pels romàntics estava quedant obsolet i s'esforçà a crear un nou tipus de drama que traduís en termes realistes els conflictes que havia plantejat en la fase anterior. L'encert a assimilar determinats recursos naturalistes i a alternar procediments del melodrama amb altres de costumistes és ben visible en Maria Rosa, Terra Baixa o La filla del Mar. En aquests drames l'ús del monòleg o soliloqui li permet centrar l'atenció en el conflicte intern dels protagonistes. En alguns dels seus textos, crea un nou model de tragèdia, ja que els personatges acaben sent víctimes d'una fatalitat insuperable: la seva voluntat és incapaç de vèncer la passió que els devora i que els acaba destruint. En altres obres, les relacions de poder que regeixen la vida social són presentades com a forces devastadores que actuen contra la innocència original dels protagonistes, una innocència que l'autor creu possible només a la infantesa. Aquest plantejament acosta els drames d'aquesta època a una tendència a simbolitzar els conflictes psicològics.


Són els seus grans drames sobre la Catalunya rural, sobre la Catalunya actual, i on els personatges ja no són com a l’època anterior, ara són populars i vilatans.Consta de catorze obres, essent-ne una de les més reeixides La filla del mar (1900). Passa del vers a la prosa, s'apropa a la realitat contemporània i accentua la crítica social i política. Les obres d'aquesta etapa tenen totes un final tràgic, relacionat amb la mort o l'homicidi.
D'aquesta etapa és Terra baixa, l'obra de Guimerà potser més coneguda, i també Maria RosaMaria Rosa presenta una trama protagonitzada per la muller d'un obrer acusat d'homicidi que és empresonat.


Tercera etapa (1900- 1924). Nous Corrents estètics. Intents Modernistes. Diversificació de propostes.


A partir de 1900, Guimerà diversifica la seva producció dramàtica amb la voluntat d’arribar a un públic que comença a considerar-lo del passat. I fa un intent d’adaptar-se als nous gustos i tendències, però ja no obté els grans èxits anteriors.


Realisme cosmopolita i convencional. Quan Guimerà es trobava al zenit de la seva carrera realitza un viratge en sentit descendent. Els personatges dels seus darrers drames tipificaven la manera de ser catalana, eren personatges d’extracció humil; hi havia una identificació entre autor i personatges i aleshores els conflictes resultaven convincents. El nou Realisme, però, era cosmopolita i convencional. Es retratava el món de la bohèmia, els encants de la llibertat prohibida, París com a mite. Els personatges, en definitiva, no responen als supòsits ètics de l’autor. L’error de Guimerà va ser decantar-se per la innovació en lloc de la renovació de la mateixa obra que havia elaborat fins aquell moment. No tenia cap experiència en el Realisme dramàtic i aquest no havia arrelat a casa nostra.

L'adopció de la prosa i l'apropament al costumisme que havia fet Guimerà en la fase anterior no excloïen el conreu de la tragèdia en vers (L'ànima morta, 1892) ni altres formes teatrals basades en el món llegendari (Les monges de Sant Aimant, 1895). De fet, l'autor mira d'acostar-se al teatre simbolista que utilitzava acompanyaments musicals. A partir de 1900 incorporà en el seu repertori peces en la línia del drama burgès d'orientació ibseniana, intentant seguir l'exemple de Benito Pérez Galdós. No se'n sortí gaire, ni amb Arran de terra (1901) ni amb Aigua que corre (1902). En canvi, fou en textos com L'Eloi (1906) que recuperà l'alè d'alguns dels seus drames més característics. Però és en obres com L'Eloi (1906) o Sol solet (1905) que l'autor recupera en part el to de les seves millors produccions.La represa de la tragèdia amb El camí del sol (1904) o Andrònica (1905) no suposava tant un retorn a la seva primera etapa com un intent d'adaptar-se a les formes del teatre poètic que el simbolisme havia posat en circulació.

Per tant, durant aquests anys temptejà tant el drama burgès (Aigua que corre, 1902) com els poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics (La santa espina, 1907), el teatre històric de militància catalanista (Indíbil i Mandoni, 1917) o un model de tragèdia que pretenia recollir les aportacions del teatre poètic novament en voga (des de la via més tradicional de Rostand fins al drama de filiació simbolista de D'Annunzio). 

Després de sis anys sense aparèixer al món del teatre, torna al 1917. Té el desig de demostrar que encara era un escriptor capaç de fer noves aportacions al teatre. Per això Guimerà cerca en els seus recursos tècnics utilitzats anys enrere: s’apropa al Romanticisme solcat ara pel Modernisme. Intervé en el seu darrer teatre l’afany de polemitzar i alliçonar sobre la solució viable dels conflictes col·lectius. Dóna a la història certa actualitat, però els seus personatges manquen de consistència. Li interessen els temes de la guerra, l’alliberament dels països oprimits i la bondat de l’home que els supera. Però malgrat els seus esforços, les seves estrenes són rebudes només amb respecte. A partir de 1917 el teatre de Guimerà se’ns apareix llunyà, desplaçat del temps en què fou escrit i sense rigor suficient per transcendir.

Algunes de les obres d'aquesta etapa són:  Jesús que torna (1917), Indíbil i Mandoni (1917), Al cor de la nit (1918),  L'ànima és meva (1919), Joan Dalla (1921), Alta banca (1921) i Per Dret Diví (1926), entre d'altres.


Guimerà va ser un escriptor i dramaturg amb una forta repercussió social i amb un enorme èxit popular, una de les figures més emblemàtiques del catalanisme militant. Va ser candidat al Nobel de literatura el 1913. No l'aconseguí, però no es pot negar la repercussió internacional que va assolir. La seva obra ha estat traduïda a totes les llengües occidentals i se'l contempla com un dramaturg universal. Podem dir que va ser l'autor més important del teatre, no sols a Catalunya sinó a tota la Península, en el seu temps. El teatre de Guimerà és el primer intent reeixit de bastir una tradició dramàtica que entronqui amb la dramatúrgia europea. Com la majoria d'autors de l'Europa del moment, intenta que la seva producció s'adapti als nous corrents i demandes, però també és capaç, com els grans autors, de consolidar un univers dramàtic personal que parteix de la indagació en el propi jo i les tensions amb l'entorn que el delimita i el coarta. En els seus millors textos arriba a mostrar l'escissió provocada per un desig que no es deixa vèncer i apunta, així, a un dels temes bàsics de la modernitat literària.

------------------

Pàgina de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana dedicada al dramaturg
Comentaris d'obra

* * *
"L'aparició fulgurant d'Àngel Guimerà a l'escena catalana assenyalà un punt i a part per diverses raons.

Primerament, per aconseguir allò que Frederic Soler no reeixí a fer: traspassar l'àmbit del territori català i convertir-se en un autor renovador de l'escena espanyola en l'últim terç del segle XIX. Encara més: conquerir les Amèriques amb un sòlid repertori que aviat cridà l'atenció de la indústria cinematogràfica americana.

En segon lloc, per haver creat una sèrie de tipus emblemàtics de la literatura catalana moderna: Saïd, Mestre Oleguer, Maria Rosa, Àgata. O el mític Manelic.

En tercer lloc, per saber conjugar una temàtica personal, en què la passió humana es converteix en l'eix principal de la seva producció teatral, mitjançant una llengua viva i eficaç des d'un punt de vista escènic. Una temàtica i un model de llengua que posteriorment ha estat un referent inestimable d'uns quants autors contemporanis que s'hi han sentit clarament reconeguts.

I, finalment, per encarnar una de les últimes grans figures populars de la nostra cultura anterior a 1939."

(Domènec Reixach: pròleg a Guimerà, 1845-1995. Barcelona: Departament de Cultura, 1995)

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada