dijous, 20 de març de 2014

BARTOMEU ROSSELLÓ- PÒRCEL



ENLLAÇOS D'INTERÈS
 - Balaguer, Josep M. “Imitació del foc de B. Rosselló-Porcel: una concepció del món, del poeta i de la poesia”, Els Marges, Núm. 21 (Gener 1981) , p. 27-45. Disponible a RACO: http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/106632/157873

 - Marrugat, Jordi. “Del peix, el mar i el vent com a representacions de l’home, el món i la vida en la poesia catalana contemporània (Carner, Riba, Manent, Rosselló-Pòrcel i Palau i Fabre)”, Llengua & Literatura, núm. 19 ( 2008) , p. 87-128. Disponible a RACO: http://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/view/151375/203275


TEMPESTAT DE FLAMA (antologia poètica) BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL

Introducció de ROBERTO MOSQUERA (Edicions 62, col·lecció EDUCAULA, Barcelona, juny 2012) 

BIOGRAFIA
Bartomeu Rosselló i Pòrcel neix a Palma el 3 d’agost de 1913, al carrer de Sant Llorenç, al popular barri del Puig de Sant Pere. El seu pare és dependent en una casa de teixits, Can Ribes, i la seva mare es dedica a les feines de casa. En aquest barri transcorren els seus primers anys de vida fins a l’adolescència. El 1916 neix l’únic germà, Vícenç. A partir dels deu anys estudia en col•legis religiosos propers a casa seva, al carrer de Sant Pere primerament i després del 1920 als pares teatins del carrer del Vi .

El 1923 ingressa a l’Institut Balear, que des del 1916 es troba a l’actual avinguda de Portugal. No obstant això, la seva vinculació amb els teatins es mantindrà durant uns quants anys més: a la revista Luz y vida apareixeran entre 1927 i 1929, les seves primeres temptatives poètiques, de caràcter marcadament religiós, que han de ser considerades sobretot com a exercicis d’aprenentatge. És a partir del 1928 i fins al 1930 quan el magisteri de l’escriptor Gabriel Alomar, professor a l’Institut, hi fomenta encara més el precoç interès per la literatura. Segons els testimoniatges dels companys de classe, Alomar el considera el deixeble predilecte. Potser per la seva influència i irresistible personalitat, i perquè en aquells dies Alomar és un escriptor d’expressió sobretot castellana, és aquesta la llengua triada per Rosselló en un principi, encara que a poc a poc es va decantant per la catalana. Des del 1928, amb tan sols quinze anys, publica poemes en castellà a El Día de Palma, i ja el 1932 les revistes La Nostra Terra i Almanac de les Lletres recullen una mica més d’una vintena de poemes seus en català. Són provatures o assaigs que anuncien la que serà la seva primera obra, Nou poemes, publicada el 1933. 

Un amic de la infància, Gabriel Fuster i Mayans, Gafim¸ en recorda els sobrenoms (Sa Figa o es Figó), a causa del “nas un poc arromangat”, la cridanera precocitat intel•lectual i l’interès amb què segueix les classes de literatura comprada de Gabriel Alomar. L’esforç acadèmic és premiat amb una matrícula d’honor en l’últim curs del batxillerat universitari, cosa que li facilitarà l’obtenció d’una primera beca de la Diputació Provincial de Balears per estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia de la Universitat de Barcelona a partir del 1930. En aquell temps la família acaba de mudar el domicili al número 21 del carrer de Son Espanyolet, de Palma, on els pares han edificat una modesta casa de planta baixa. 

Tan bon punt arriba a Barcelona, Rosselló s’instal•la a la Residència d’Estudiants, institució inaugurada el desembre de 1921 al barri de Sant Gervasi, però refeta el 1920, i ampliada i ubicada al carrer d’Urgell, al recinte de la Universitat Industrial. A la Residència, en certa manera hereva de l’esperit de la Institución Libre de Enseñanza, conviu en un ambient intel•lectual i d’estudi que li facilitarà la integració en l’agitat ambient cultural de l’època. Rosselló comparteix habitació amb l’amic mallorquí Gafim, i conviu amb professors de la talla de Pierre Vilar, Oliver Brachfeld, Georges Gaillard... De constitució fràgil i alçada mitjana, d’ulls blaus, nerviós i de riure fàcil, així és com el descriu Salvador Espriu, a qui coneix al campus de la universitat i amb qui comparteix, a partir d’aquest moment, interessos i inquietuds intel•lectuals. 

Rosselló es fa càrrec, gairebé des de la seva arribada, de les edicions de la Residència, en què publicaran Joan Vinyoli, Joan Teixidor i Marià Manent. Aquesta tasca d’editor es veu culminada en el seu primer any barceloní amb la publicació d’una antologia de poetes mallorquins, que li havia encarregat la col•lecció madrilenya Los Poetas a mitjan 1929.És un treball en què ha posat la màxima obstinació. Encara que li comporta alguns disgustos i malentesos a causa de la limitació i la brevetat de la selecció, l’encàrrec li ha facilitat el contacte amb autors vius com Guillem Colom o Maria Antònia Salvà. Ell mateix és el traductor al castellà d’alguns de molts dels poemes de l’antologia. 

La proclamació de la Segona República el 14 d’abril de 1931 suposa per a Rosselló un motiu d’alegria i d’esperança, que expressa amb paraules exaltades en una postal tramesa a l’amic Gafim, en aquells dies de vacances a Palma: “Quin entusiasme! És gros. D’aquí se senten els crits. La Rambla, La Rambla...!”. Segons testimoniatges dels seus amics les conviccions de Rosselló són netament republicanes i liberals, encara que sent una viva simpatia per l’experiència soviètica. La implicació de Rosselló en la vida política és constant des del començament de la seva estada a Barcelona, en particulars en les organitzacions estudiantils. Precisament la pertinença a l’Associació Professional d’Estudiants de la seva facultat el duu a participar en un congrés de la Unió Federal d’Estudiants celebrat a Madrid el novembre de 1931, com a representació barcelonina de la Federació Universitària Espanyola (primerament denominada Federació Universitària Escolar), que amb el temps es convertirà en la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. 

Els estudis de Rosselló a Barcelona, becat per la Diputació de Balears, es desenvolupen sense gaires sobresalts acadèmics i amb molt bons resultats. En els primers cursos, a cavall entres dos plans d’estudi diferents (el vigent el 1930 i el del 1931), estudia literatura i llengua llatina i grega, lògica, psicologia, història Universal d’Espanya i de Catalunya, geografia antiga, història de l’art, paleografia i arqueologia, literatura espanyola i catalana. La seva intenció el 1932 és iniciar el tercer curs de Filosofia i Lletres i especialitzar-se després en Lletres Modernes Castellanes. El juny d’aquell mateix any s’ofereix a la Diputació de Balears per impartir un curset d’estiu als alumnes acollits per la Institució Educativa de la Casa de la Misericòrdia, a Palma. També emprèn la traducció al català de Souvenirs d’enfance et de jeuneusse, d’Ernest Renan. 

Durant tot aquest temps i fins al 1930, Rosselló ha anat publicant poemes tant en castellà (sobretot) com en català a Luz y Vida, El Día, i La Última Hora. Al final de 1931 publica a l’Almanac de les Lletres, ja assumit definitivament el català com a llengua literària, el poema “Medallons”. El gener de 1932 a La Nostra Terra, revista adscrita al corrent de l’Escola Mallorquina, apareix el que se sol considerat el seu primer poema responsable: “Poques paraules surten de les boques en calma” De fet, l’autor l’incorporarà al seu primer recull de poemes, Nou poemes, aparegué l’any següent a Barcelona amb la seva signatura definitiva, amb accent gràfic en el segon cognom i guió: Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Serà una edició no venal, de tot just cent exemplars, numerada, d’escassa difusió, però que tindrà algunes ressenyes favorables en la premsa. 

 El 1933 és un any fonamental en la vida del poeta. No solament per la publicació del seu primer llibre. HI ha un altre fet que en marcarà la vida i la de tots els qui hi comparteixen la mateixa experiència viatgera que suposa el Creuer Universitari pel Mediterrani. Es tracta d’una iniciativa finançada principalment pel Ministeri d’Instrucció Pública i organitzada per diverses universitats i facultats. El viatge, de quaranta-set dies de travessia, compta entre els passatgers amb la presència de Salvador Espriu, Guillem Díaz-Plaja, Jaume Vicens i Vives, Antonio Tovar, Fernando Chueca Goitia, Julián Marias..., tots ells joves estudiants ansiosos per descobrir unes altres cultures. Un total de cent vuitanta-vuit persones que recorren el Mediterrani partint de Barcelona el 15 de juny amb l’objectiu de recalar als enclavaments més importants del seu contorn: Tunis, Cartago, Malta (La Valetta), Trípoli, Alexandria, El Caire, Jerusalem, Xipre, Creta, Istanbul,, Atenes, Corint, Palerm, Pompeia i Nàpols. Rosselló, sempre a prop de les seves amigues i companyes d’estudis Mercè Montañola, Blanca González de Escandón i Amàlia Tineo, estableix una especial i intensa amistat amb el filòsof Julián Marías, amb qui a partir de llavors mantindrà un contacte intermitent. Després de l’arribada a Palma, el 31 de juliol de 1933, alguns dels participants en el creuer publiquen les seves experiències a la premsa. Així ho fa també Rosselló a la revista barcelonina Mirador, en què apareixen dos articles breus. 

L’any següent, el 1934, es publica Quaderns de sonets, també a Barcelona, que inclou el “Sonet marí”, dedicat a Espriu i reflex immediat de l’experiència del viatge que han fet plegats. En aquests moments, Rosselló ha conclòs ja dos cursos comuns i dos d’especialització, i li és concedida una beca per assistir als cursos d’estiu de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander. Aquesta és una altra experiència enriquidora, compartida amb la seva amiga Amàlia Tineo i amb Julián Marias, que li permet conèixer personalment un gran nombre d’intel•lectuals rellevants del moment: Unamuno, Pedro Salinas, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Jorge Guillén, Rafael Alberti, Lorca... La seva estada a Santander inspira l’escriptura de tres poemes, dos del quals arribaran a veure la llum en el seu tercer llibre (“Fragment al camp” i “Només un arbre a la vorera porta...”) i un tercer, “Deuxieme souvenir de La Magdalena”, íntegrament en francès, quedarà per sempre inèdit per voluntat pròpìa.

Al final de 1934, Rosselló és operat d’apendicitis a la clínica de la Creu Roja de Barcelona, i es trasllada a Palma per a la convalescència. Aquesta experiència dóna com a fruit el poema “Aire d’una malaltia”, que pertany al llibre pòstum Imitació del foc. 

 Falta poc perquè se celebrin les proves de llicenciatura quan, el maig de 1935, s’estrena a la Sala Studium del Teatre de Cambra de Barcelona la seva versió de la Història del soldat de Charles-Ferdinand Ramuz, amb música d’Igor Stravinsky. L’obra tindrà una nova posada en escena el mes següent.

El juny de 1935, la Universitat de Barcelona estén el certificat segons el qual l’alumne Bartomeu Rosselló i Pòrcel ha conclòs els estudis de Filologia Moderna amb la qualificació Summa cum laude. A la fi del setembre serà premiat per unanimitat amb el premi Rivadeneyra. Es tracta d’un premi que, després d’una mena d’oposició, es concedeix solament a un dels alumnes acabats de llicenciar aquest any, i consisteix en la col•lecció completa dels clàssics Rivadeneyra, un total de setanta-un volums. A més, li serà atorgat el premi extraordinari de llicenciatura. 

En aquell temps, a la fi de setembre, ja ha pres una decisió sobre el seu futur immediat. A l’octubre es troba instal•lat a Madrid, on comença a treballar com a professor de llengua i literatura castellanes a l’Escuela Internacional de Chamartín, prop de la Residencia d’Estudiantes. Es tracta d’una ocupació proporcionada pel literat i filòleg Dámaso Alonso, probablement per mediació del seu professor Valbuena Prat. Des del primer moment la seva activitat és incessant. Visita José Bergamín, director de la revista Cruz y Raya, amb la intenció d’obtenir-hi un espai que permeti publicar poesia catalana i també li planteja la possibilitat d’oferir una versió castellana de les Estances de Carles Riba. Al mateix temps, i per encàrrec de Tomàs Garcés, director de la revista Quaderns de poesia, tracta d’aconseguir col•laboracions d’escriptors com Juan Ramón Jiménez (a qui visita el novembre de 1935), Unamuno, Jorge Guillén, José Moreno Villa o Luís Cernuda. Mentrestant escriu i tradueix per a la Fundació Bernat Metge, per encàrrec de l’escriptor i polític mallorquí Joan Estelrich, De suplicis et signis¸de Ciceró, tasca que li permet complementar el salari com a docent. 

Rosselló ha triat coma tema de tesi doctoral, que no arribarà a concloure, l’estil de Baltasar Gracián, i comença a documentar-se i a estudiar-ne d’una manera intensa l’obra Oráculo Manual, El criticón, El político... Compagina l’estudi i les classes amb visites pels voltants de Madrid,. A la fi d’any, segons sabem per una carta escrita al seu amic Salvador Espriu, Rosselló es considera ja preparat per a iniciar el que ell anomena l’Obra Nova. Des de l’aparició de Quadern de sonets al maig ha continuat escrivint i publicant alguns dels poemes a la premsa diària i en revistes, i ara confessa al seu amic la necessitat de veure reunit en un llibre tot aquest material abans d’emprendre una nova marxa poètica. Es tracta dels poemes escrits al llarg de 1935, però també d’alguns de previs que van quedar sense incloure en Quadern de sonets. Té, el març de 1936, un títol al cap: Arbre en flames. 

El 1936 comença a traduir els Pensés de Blaise Pascal i publica als Cuadernos de la Facultad de Letras de Madrid un text crític sobre Cántico¸ del poeta Jorge Guillén, que conté les seves reflexions sobre l’obra guilleniana i mostra la seva més accentuada filiació poètica, la de la poesia pura. 

Entorn del maig de 1936, el professor Valbuena Prat li ofereix per a l’any següent una ajudantia a la seva càtedra de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona. Rosselló té seriosos dubtes sobre si acceptar, davant la insistència que romangui a l’Escuela de Chamartín. Es mostra indecís, i demana diverses vegades el parer dels pares. De moment, els seus plans més immediats consisteixen a tractar d’aprovar uns cursets de selecció de professors d’ensenyament secundari, els exàmens dels quals comencen al juliol. És llavors, en ple procés de selecció, quan esclata la guerra civil. Solament té temps de fer el que serà el segon i últim exercici el 29 de juliol, perquè es veu obligat a abandonar d’una manera sobtada Madrid per tornar a Barcelona, en companyia d’Amàlia Tineo i uns altres amics que eren allà, examinant-se al seu costat. 

En aquests dies d’incertesa arriba a ser nomenat, amb data 19 d’agost, ajudant del Seminari de Llengua i Literatura Castellana de la Facultat de Filosofia i Pedagogia, i s’afilia a la Federació de Treballadors de l’Ensenyança, secció de Barcelona, del sindicat de tendència socialista Unió General de Treballadors. 

Fins a l’octubre no se’n farà pública l’obtenció d’una plaça com a encarregat de curs a l’assignatura Llengua i Literatura espanyoles. La seva amiga Amàlia Tineo l’obtindrà així mateix en l’assignatura Filosofia. Rosselló és destinat a l’Institut-Escola Pi i Margall de Barcelona. 

Malgrat la situació bèl•lica, el poeta imparteix classes amb normalitat, i en arribar l’estiu del 1937, perllonga la seva relació amb els alumnes suspesos mitjançant exercicis i lectures obligades als quals podran respondre per correu o una vegada a la setmana en presència. 

Mentrestant, dóna per acabat un pròleg per a una antologia de sonets de Quevedo que li ha encarregat una editorial madrilenya, però que no arribarà a aparèixer mai, i veu publicada a Barcelona la seva traducció del Prometée mal enchainé del futur premi Nobel André Gide. Al juliol és cridat a files, experiència que comparteix per carta amb el seu amic Julián Marías, destinat a Madrid. 

La relació amb la família en aquests moments és merament epistolar, encaminada sobretot a pal•liar la seva precària situació econòmica mitjançant l’enviament de girs postals. Les obligacions com a soldat l’angoixen i li impedeixen de desenvolupar la creació literària com voldria. Al final del 1937 és destinat a serveis auxiliars a causa de la seva miopia. Sabem que el 22 de desembre es reuneix amb Clementina Arderiu, Alfons Maseras, Marià Manent i Salvador Espriu. Tots ells formen part del jurat que concedirà el premi Joaquín Folguera convocat per la Generalitat a Josep Lleonart per l’obra Les elegies i els jardins. Pel que sembla, la seva salut es comença a ressentir en aquells dies de manera evident, perquè a la fi de desembre se sotmet a una anàlisi de sang i la seva amiga Amàlia Tineo l’acompanya a fer-se unes plaques radiològiques del pit a l’Hospital Clínic. El doctor Reventós informa d’una manera privada Tineo de la fase avançada de la tuberculosi i li dóna escasses esperances de vida. La notícia corre amb rapidesa entre les seves amistats abans de cap d’any. 

El 2 de gener de 1938, davant l’agreujament del seu estat, és traslladat al sanatori del Brull per iniciativa dels amics més pròxims, encara que ningú no li confessa la veritat sobre la seva salut. És Amàlia Tineo qui romandrà al seu costat aquests dies, fins que la malaltia inesperada del seu pare l’obliga a desplaçar-se a Barcelona. El poeta ja no es recuperarà. Mor el 5 de gener í és enterrat l’endemà al cementiri del Brull, en presència dels amics més propers i del conseller del Govern de la Generalitat, Antoni Maria Sbert, que presideix l’acte. Allí romanen les seves restes fins al 1958, quan són traslladades al panteó de la família Espriu a Arenys de Mar. Avui reposen al cementiri de Palma, on es van dipositar d’una manera definitiva el 1978. 

El mateix any de la seva mort, la Residència d’Estudiants publica l’edició pòstuma del tercer llibre, Imitació del foc, la influència del qual servirà de pont entre la tradició i la modernitat per a les generacions poètiques posteriors, en particular per a la promoció aglutinada entorn de la revista Ariel, al final dels anys quaranta.


CONTEXT I INFLUÈNCIA 

 Entre el final del segle XIX i el començament del XX la poesia catalana es desenvolupa sota la influència dels corrents estètics del Modernisme (representat sobretot per Joan Maragall) i del Noucentisme (amb Josep Carner com a figura capdavantera, al costat de Guerau de Liost i López-Picó). El Noucentisme, el recorregut del qual se sol donar per acabat a l’entorn de 1923, al començament de la dictadura de Primo de Rivera, té l’auge en el període comprès entre 1906 i 1910, en què els pressupòsits estètics i la seva vocació de modernització nacional en el context europeu són defensats amb fidelitat. 

A Mallorca el Modernisme de Miquel dels Sants Oliver o de Gabriel Alomar s’encavalca amb la presència de l’Escola Mallorquina (etiqueta de difícil i controvertida adscripció noucentista), que estén la seva influència al llarg de tot un extens període de temps que arrenca inicialment en Costa i Llobera i Joan Alcover i arriba per Miquel Ferrà, Maria Antònia Salva i Llorenç Riber fins a Joan Pons i Marquès, Guillem Colom i Miquel Forteza.

En els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial (1914-1918),la literatura i l’art europeus són commoguts per la provocació enlluernadora del futurisme de Marinetti (Manifest del futurisme, 1909) i les avantguardes. A Catalunya, el Noucentisme representat per poetes com Carner o López-Picó comença a evolucionar –empès, en certa manera, per la nova generació de poetes joves, com Carles Riba, J.V. Foix, Marià Manent o Tomàs Garcés- cap a un marcat simbolisme d’influència francesa i europea. Els nous valors fan acte de presència al voltant dels anys 1915-1920 en la poesia catalana. Al mateix temps, la irrupció d’un avantguarista francès, Apollinaire, es fa notar sobretot en un poeta jove Joan Salvat-Papasseit. Mentrestant, un avantguardisme de tall ultraista importat per Guillermo de Torre i Jorge Luís Borges en la seva estada a Mallorca ressona en Miquel Àngel Colomer, Jacob Sureda o Màrius Verdaguer. 

L’aparició el 1924 del manifest surrealista d’André Breton sacsejarà els fonaments de l’art a Europa i serà vist com una via de sortida per als experiments de l’avantguarda. En la literatura catalana tindrà un representant, gairebé únic, J.V. Foix, encara que ell mateix es considera un cas a part i sui generis. 

En les dècades dels anys vint i trenta es consolida el procés de renovació i decantació del llenguatge en la poesia catalana, sobretot de la mà de Carles Riba, que té una profunda relació amb els models europeus, especialment amb Rilke i Valéry, i que es difon mitjançant publicacions com La Revista, Revista de Poesia o Quaderns de Poesia. La seva filiació és fonamentalment purista, intel•lectualista i, fins a cert punt, hermètica. És l’anomenat postsimbolisme, que s’haurà d’enfrontar, ja a mitjan anys trenta, amb els corrents de poesia i literatura combatius i militants. 

 Durant els anys en què cursa estudis a Barcelona, Rosselló-Pôrcel té ocasió de situar-se en l’ambient cultural sorgit de la Segona República, i també de participar en els moviments socials i polítics del moment. Allà pren contacte amb Carles Riba, que per a ell serà sempre una referència intel•lectual indefugible. Ja a Madrid, s’acostarà personalment als poetes del grup del 27, a qui ha llegit amb profit en la seva etapa de formació. Aquestes influències, i la del substrat més íntim que prové de l’Escola Mallorquina, donaran com a resultat una poesia en què es detecten tres ingredients fonamentals: purisme,. Surrealisme i neopopularisme. 

El cop militar de 1936, i el consegüent esclat de la guerra civil, durà a l’exili, tant interior com exterior, una part dels intel•lectuals compromesos amb els ideals republicans. Els més joves, la formació dels quals comença i s’estén els anys de la República, han estat agrupats sota l’etiqueta de generació del 36, tant en el cas de la literatura catalana com de la castellana. Joan Fuster va definir aquesta generació com la formada per aquells que, entre vint i vint-i-sis anys, es trobaven en ple període d’iniciació literària quan es va produir la ruptura. Aquesta definició, per la seva amplitud, fa que es puguin considerar adscrits a la generació del 36 escriptors tan diversos com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Josep Maria Boix i Selva, Joan Teixidor, Rosa Leveroni, Màrius Torres i el mateix Rosselló-Pòrcel. A part de l’edat, el que els uneix d’una manera fonamental és l’experiència de la guerra, que va suposar sovint la ruptura amb projectes personals tot just esbossats, i l’exili en algun cas. Per sobre de tot això, a la majoria els va unir la resistència cultural en l’àmbit de la llengua catalana. 

Aquesta resistència cultural va tenir, malgrat la seva desaparició física, un referent essencial en la figura de Rosselló-Pòrcel. “Sense Rosselló-Pòrcel, no s’explicaria el sentit ni les tendències d’una part de la poesia més jove”, va escriure Carles Riba el 1951. En els anys posteriors a la guerra civil el desenvolupament de la poesia catalana va tenir l’empara més habitual en les tertúlies literàries i en grups com Amics de la Poesia (fundat a Barcelona per Marià Manent el 1920, però refet per Palau i Fabra el 1941, com a símbol de recuperació i enllaç amb el passat) o el posterior Amics de Rosselló-Pòrcel (1944), també impulsat per Palau, que considerava que davant la decadència que s’acostava (propiciada per la situació política adversa), calia fer un pas endavant, i que els poetes de la seva generació havien de tractar d’”agermanar tradició amb modernitat, pairalisme i universalitat, salvar l’abisme que separa la cultura catalana de la cultura del món”. La figura de Rosselló-Pòrcel s’erigiria com a estendard d’aquest moviment. 

La presència de Rosselló-Pòrcel en la poesia posterior al 1939 és notable en les generacions insulars dels anys cinquanta i seixanta., i perviu encara amb vigor en les següents. Els lectors poden rastrejar la recepció de la poesia rossselloniana en llibres com ara Ofrena de sonets (1946), de Miquel Dolç; Del foc i la cendra (1953), de Cèlia Viñas; Ocells i peixos(1953) i Flos sanctorum (1956), de Llorenç Moyà; Sonets alexandrins (1959-1962), de Jaume Vidal i Alcover, i Cant espiritual (1953), de Blai Bonet. Josep Palau i Fabre, per la seva banda, es declarava en permanent deute amb el poeta, i així va publicar Imitació de Rosselló-Pòrcel el 1945, inspirat en una llista de poemes mai no escrits per Rosselló, que havia arribat a les seves mans per mitjà d’Amàlia Tineo. Joan Vinyoli escriurà el seu propi homenatge, un sonet que pertany al llibre Realitats (1963), pel vint-i-cinquè aniversari de la seva mort: “Rosselló-Pòrcel, de sobte”. També Vicent Andrés Estellés es referirà al poeta diverses vegades en L'inventari clement (1971).Posteriors són les referències de Bartomeu Fiol a Camp rodó (1973), llibre en què dedica un “Homenatge a Rosselló-Pòrcel”, encapçalat per un vers d’”Auca” o la seva particular “Auca 1959” de Continuació o represa dels poemets de Montsouris (2007). Josep Maria Llompart també esmenta Rosselló-Pòrcel en el poema “Omega” de Mandràgola (1980). El poema “Auca” és protagonista de “Sgt. Pepper’s wants you: Auca” de Biel Mesquida, que pertany a l’obra inèdita del 1969 Un glop de perfum dins la boca dels caníbals. Així mateix, Àngel Terrón homenatja el poeta a l’”Oda a Palma amb mirall d’escates” del llibre Geometria descriptiva (1999). Escriptores tan rellevants com Mercè Rodoreda i Maria-Mercè Marçal han inclòs també Rosselló-Pòrcel entre els seus poetes preferits. En la literatura castellana, Jorge Guillén li va dedicar en la seva obra Final (1981) el romanç titulat “Juventud lejana” que el poeta val•lisoletà va escriure al voltant de 1978. Manuel Vázquez Montalbán, per la seva banda, fa una paràfrasi de “Ronda amb fantasmes” en el recull de poemes Praga (1982), que obre amb aquesta nota significativa: “El autor agradece los versos involuntariamente prestados por B. Rosselló-Pòrcel sin cuya utilización dos poemas de este libro hubieran sido imposibles”. 


L’OBRA 

Rosselló-Pòrcel va publicar en vida dos llibres de poesia: Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934). Al cap de pocs mesos de la seva mort, el 1938 va aparèixer Imitació del foc, l’obra de maduresa que, al llarg dels anys posteriors, ha estat considerada un dels llibres fonamentals en la poesia catalana del segle XX. En conjunt, la poesia rosselloniana respon al clima intel•lectual de la seva època, es deixa impregnar pels corrents avantguardistes europeus en voga, de les inconfusibles veus de poetes com Carner, López-Picó o Riba, que el 1930 publicarà la versió definitiva de les Estances, i, en gran mesura, de les diverses propostes estètiques de la Generació del 27. En Rosselló-Pòrcel, el surrealisme, el neopopularisme i la poesia pura tindran cabuda gairebé de la mateixa manera, encara que en la seva veu personal destaquen sobretot els trets d’abstracció i intel•lectualisme que més l’acosten a la figura d’un poeta racional i, en certa manera, visionari, que segueix el deixant de Rilke, Valéry, Riba i Guillén. 

Sovint s’ha dit que els dos primers llibres de Rosselló són el resultat de la mera experimentació tècnica (potser per això els títols són purament descriptius del contingut), i que, més que la unitat formal o conceptual, el poeta hi pretenia donar a llum d’una manera urgent una col•lecció de textos de ruptura amb la producció anterior. En les seves temptatives poètiques precedents, la influència de l’Escola Mallorquina hi és molt marcada, com es pot comprovar en les publicacions aparegudes entre octubre del 1927 i l’agost del 1929 a la revista Luz y Vida (tres de les quals estan escrites en castellà, cosa que evidencia un inicial dubte en l’elecció de la llengua literària, que serà definitiva en favor del català a partir del 1930. En conjunt, presenten influències de Costa i Llobera i Pere d’Alcàntara Penya, i un evident regust costumista; no obstant això, l’interès per aquest període de la poesia mallorquina no s’esvairà després dels primers anys, i així publicarà el 1932, a l’Almanac de les Lletres, per exemple, “Medallons”, que el 1975 apareixerà a l’apèndix de l’obra completa. El poema està dedicat a Joaquim M. Bover i ens remet als medallons musicals de Miquel dels Sants Oliver, sonets retrat dedicats a músics com Mozart, Wagner o Chopin, o als de Rubén Dario a Azul, en homenatge a Leconte de Lisle o Whitman. “Medallons” és un sonet descriptiu i transparent en què es retratarà la figura de l’historiador Bover (tal vegada a través de l’historiador Miquel dels Sants Oliver), assegut a la taula de treball a les dependències d’algun arxiu. Una estampa molt propera a la seva pròpia en aquells anys, escrutador d’arxius a la recerca de dades per a la seva història del periodisme a Mallorca. 

 Amb la publicació de Nou poemes el 1933, Rosselló-Pòrcel donava per tancada una etapa d’aprenentatge i formació. Alguns poemes, com “Cursa” o “Poques paraules surten...”, van aparèixer a la premsa abans de ser recollits en el llibre. En concret, “Poques paraules surten...” (publicat el gener del 1932 a La Nostra Terra, encara que escrit el 1931) representa el primer símptoma d’allunyament de l’Escola Mallorquina, a la recerca de nous camins. A pesar d’haver estat publicat en el principal òrgan d’aquella tendència, ja s’hi aprecien trets del que serà la poesia futura de Rosselló-Pòrcel, la seva batalla pel domini del llenguatge poètic propi, encara que en els seus versos el parentiu amb els mestres surt a la superfície d’una manera evident: “”Els arbres del parc, sembla/que es perdin en la llunyania/visió de vell gravat”. L’estrofa següent i la seva referència a la nit, a la foscor, destapa la força expressiva del poeta, i marca la diferència amb metàfores inusitades: “Quan s’acosti la fosca,/ les bruixes i les branques/ s’aferraran com serps/ en lluita de fantasmes”. 

L’esforç pel domini del llenguatge és un lloc comú en la poesia intel•lectualista de l’època (Riba és un exemple de perseverança en la domadura de la llengua a fi de dotar-la de versatilitat i flexibilitat per a la creació), i en Rosselló aquest motiu ja apunta en el cinquè poema del llibre, dedicat precisament al seu mestre, en què es pregunta: “Quan arribarà aquell moment/ de totes les seguretats?/La boca sabrà que no ment/velles mentides dels passats”. En aquest poema es formula el desig d’assolir, amb l’ajut d’allò consagrat (“el que ha arribat sia’ns company/ de les jornades insegures), el grau de certesa necessari per deixar enrere les velles veus i endinsar-se així en camins nous d’expressió. Llavors s’arribarà a l’estat exultant de la creació, a la “plena vibració” que s’esmenta en el sisè poema del llibre, “Domini del moment”. Com veiem, la poesia, l’ofici poètic és objecte del poema, i aquesta és una característica fonamental per la qual es pot dir que Rosselló-Pòrcel aquí arriba a enllaçar amb els moderns corrents intel•lectualistes de l’època. 

Un dels recursos utilitzat per Rosselló en tota la seva obra per emfatitzar el dinamisme de les imatges poètiques (dinamisme heretat de les avantguardes) serà el de l’el•lipsi i sobretot l’elisió freqüent dels verbs i dels articles o l’ús de la forma verbal de l’infinitiu. La forma resultant, en certa manera sincopada, d’imatges encadenades, té punts de contacte amb Guillén, i ja es pot apreciar en el poema “Cursa”, el segon de Nou poemes. A pesar que, a aquest poema, s’hi pot adscriure el terme “poesia pura”, el motiu sobre el qual es construeix és molt concret i fins i tot anecdòtic, encara associat a la influència de l’Escola Mallorquina: A “Pluja en el jardí de l’Ateneu” (l’Ateneu Barceloní fou un recinte molt freqüentat pel poeta), el motiu paisatgístic és descrit també amb aquesta mena de recursos, que doten l’escena de mobilitat i dinamisme. 

En aquest primer llibre, Rosselló inclou el sonet “Quan ella dorm el gaudi somnolent”, d’esquema convencional en els quartets i una mica més lliure quant a l’aparellament de les rimes en els tercets. Es tracta d’un bell i rítmic poema barroc de tema amorós que no es deté a enaltir d’una manera directa i complaent les virtuts de l’estimada (com ho podria fer un sonet amorós del seu mestre Gabriel Alomar), sinó que va un pas més enllà: l’amant es transmuta en abella que transforma, amb la seva picada, la que era “encís i galanor/ i moviment ambigu” en “plor i crit”. D’aquesta manera aconsegueix convertir dolçor en dol, en un combat pervers que el déu Amor observa complagut. 

Nou poemes és un llibre que presenta en les seves escasses composicions una àmplia gamma de recursos estilístics que el poeta desenvoluparà més endavant, i que s’endinsa per primera vegada en la creació com a assumpte intrínsecament poètic. 

 Amb el títol equívoc de Quadern de sonets (1934) s’agrupen onze composicions que tan sols respecten el nombre de catorze versos canònics de l’estructura del sonet. En això, Rosselló fa seva la llibertat creativa que impera en els hereus i successors de les avantguardes, que de vegades fan rimes i fan sonets o dècimes d’una manera libèrrima, en una singular tornada a l’estrofa que el poeta Gerardo Diego defensava amb impetuositat el 1927: “Hacemos décimas, hacemos sonetos, hacemos liras porque nos da la gana”. És una manera de vincular-se a la tradició sense deixar de ser modern per això. 

El llibre s’inicia amb “Espatlla”, sonet octosíl•lab en què s’intueix la presència d’un cos nu davant el mirall, i que es pot emparentar amb el poema “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en una terrat amb una pinta de marfil”, de l’escriptor barroc Vicent Garcia. Poema i autor als quals farà homenatge en “A una dama que es pentinava darrere una reixa en temps de Vicenç Garcia”, d’Imitació del foc. Joan Mas i Vives destaca el combat, l’oposició entre el negre dels cabells i el blanc de la pell i el vori, que és present en aquests poemes. “Espatlla” posa en relleu les limitacions de la paraula davant la inefabilitat del real, i la recerca del poeta per empresonar-lo: Quin mot és el mot més impur/per empresonar-lo en el vers?/[....]/ i la paraula condemnada/mentia delicadament/ una subtilesa serena”. 

“Ocell en corba”, el segon poema del llibre, és un exemple del que se sol denominar “poesia pura”, molt proper a Riba i al Guillén més sintètic i estilitzat. La figura de l’ocell, veloç i lliure, tracta de ser captada per mitjà dels sentits, per la mirada, en la seva fugacitat plena. L’observador admira, limitat per la condició física merament humana, el ball aeri de l’au, les seves cabrioles. Aquest és el poema que, probablement, condensa millor l’expressió verbal del moviment. 

“Sonet fàcil a un amic de bella conversa” és un altre sonet octosíl•lab en què el tema central és la paraula. El to del poema té alguna cosa de sarcàstic, i en el mateix títol es confessa la intenció de joguina retòrica que tracta de posar en evidència l’excés de la paraula quan és brillant i cantora, però buida de pensament. 

A “Brollador”, poema que Miquel Dolç considerava el millor del llibre, apareixen les “flames de l’aigua”, metàfora en què el foc encara no adquireix el nivell simbòlic que tindrà en poemes posteriors, sinó que tracta d’evocar un efecte de moviment. El que es descriu en el primer quartet és una font formada pel rostre d’un àngel (un altre símbol utilitzat al llarg de la seva poesia) del qual surt l’aigua, “entre ficcions d’incendi/ i polèmica de nacres”. 

“Inici de campana” és un dels poemes més coneguts de Rosselló-Pòrcel. Representa, potser, com cap altre la identificació entre el jo poètic i la realitat circumdant, una mena de correlació entre el jo interior i l’instant fugaç viscut o contemplat: el capvespre. HI destaca la seva qualitat d’estampa efímera, simbolitzada pel so d’una campana tot just iniciat el final del dia, en la solitud d’una paisatge que va cap a la fosca i on s’insereix, òrfena, la figura del poeta: “Finestres/ de la casa tancada,/ quan torno, d’horabaixa/ girant-me adesiara”. 

“Sonet marí”, dedicat al seu amic Salvador Espriu, fou escrit en el creuer del 1933, entre Malta I Alexandria. L’enlluernament del paisatge marí, expressat amb metàfores sinestèsiques (“sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava, / el mar...”), planteja al poeta la pregunta apressant de si la paraula poètica turmentada s’arribarà a expressar o tindrà cabuda davant aquella plenitud exultant: “Qui dirà d’amargor davant els sols vibrants”. En el poema hi ha reminiscències, segons ha vist Joan Mas i Vives de Le cimetière marin de Valéry: “Ce toit tranquille, où marchent les colombes” enfront de l’”...esclava teulada” de la segona estrofa, per referir-se al mar. 

Aquest sonet està abrigat en el llibre per “Lluny del record oprimies...”, “Sorpresa asserenada...”, “Boira del dubte...” i “Gelós de les paraules...”, en tots els quals la inseguretat, la solitud del creador, la paraula dubitativa mostren un jo poètic malenconiós i tremolós davant un realitat de penombres i crepuscles, de mort, de cendres i records, “fosca de les fosques, fosca d’una nit/ feta d’ombres de llàgrimes i besos” (“Boira del dubte”). 

“Leda” es refereix al tema mitològic clàssic de la dona posseïda per Zeus metamorfosat en cigne, tema recurrent tractat uns anys abans (1923) per Yeats en el poema “Leda and the swan”, encara que en aquesta, contrari del que succeeix en Rosselló, l’important és l’anècdota i les seves conseqüències: la concepció de Càstor, Pòl•lux, Clitemnestra i Helena de Troia. En realitat, en Rosselló el poema és més aviat un exercici d’estil en què no es desenvolupa l’assumpte del mite ni es descriuen el cigne (no anomenat, però present d’una manera implícita ja en el títol) i el seu moviment, sinó l’efecte que aquest produeix al seu voltant, tal com Mallarmé entenia la tècnica simbolista. El tema mitològic ja havia estat tractat per Josep Carner en el sonet “Leda innocent”. 

A parer de Miquel Dolç, aquest segon llibre “revelava la presència d’un veritable poeta, absolutament distint dels joves lírics contemporanis”. Si més no, no s’hi comprova el domini de les formes poètiques heretades, i la seva transgressió anuncia el que serà el seu llibre fonamental i ja madur: Imitació del foc. Rosselló porta camí d’assolir el que segons Paul Valéry era l’objecte de la poesia, com deia en el pròleg a Le cimetière marin: “La força de sotmetre el verb comú a projeccions imprevistes sense trencar les ‘formes consagrades’, la captura i la reducció de coses difícils de dir, i sobretot la conducció simultània de la sintaxi, de l’harmonia i de les idees” (trad. Xavier Benguerel). 

 Tan sols un mes després de la mort de Rosselló-Pôrcel la Revista de Catalunya va publicar una selecció dels poemes que havien de compondre el llibre pòstum, Imitació del foc, aparegut pels volts de l’estiu de 1938. La cura de l’edició va anar a càrrec del seu amic Salvador Espriu, i fou apadrinat amb pròlegs d’Antoni M. Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba. Una de les qüestions que han suscitat alguna discussió amb el pas del temps ha estat la del procés de composició del llibre. Era un llibre ja tancat abans de la seva mort? Era Imitació del foc el títol decidit per l’autor, que abans havia especulat amb els d’Arbre de flames i Fira encesa? Eren els poemes que el componen tots els que Rosselló hi havia volgut incloure o, per contra, n’hi havia cap de rebutjat per l’editor? Era, aquesta, l’ordenació definitiva que l’autor hi va voler donar? Sigui com sigui, l’ordre dels poemes no segueix cap pauta cronològica de creació i el títol recorda el de La columna de foc del seu mestre Gabriel Alomar.

 El llibre, dedicat a Salvador Espriu, està distribuït en tres parts: Fira encesa, Rosa secreta i Arbre en flames. Són trenta-un poemes (19,6,6) escrits a partir de 1934 i fins al 1937, que mostren el mestratge poètic de Rosselló ja d’una manera plena, i hi apareixen combinades les influències del purisme, el neopopularisme i el surrealisme, encara que decantades i matisades per la veu personal d’un escriptor d’una marcada ascendència mallorquina. Algun crític, com ara Rafel Tasis, va veure en el llibre acabat d’aparèixer el traçat d’un esquema de composició nítid: lírica popular (Fira encesa), paisatgisme (Rosa secreta) i panorama interior (Arbre de flames). Uns altres com és ara marià Manent (en les “Notes sobre Imitació del foc”, text essencial escrit el 1939) van veure en el conjunt una total absència d’unitat fruit de l’assimilació de corrents poètics i fins i tot oposats. Lluny de ser un retret, Manent va enaltir precisament aquest valor, que mostra la riquesa i la vehemència del seu món poètic. 

Certament, l’esquema sembla clar: a Fira encesa s’agrupen en gran part els poemes d’índole neopopularista i arrel folklòrica o tradicional (“Història del soldat”, “Noça”, “Oració per quan les donzelles tenen mal de cap”); Rosa secreta conté aquells en què la presència del paisatge (campestre o urbà) és protagonista principal amb “Auca” i “A Mallorca durant la guerra civil” com a capdavanters; finalment a Arbre de flames el jo poètic interior es deslliga amb força i es col•loca en primer terme, amb “El captiu” com a composició més rellevant. Però cal convenir que el conjunt, malgrat la rotunditat de l’esquema, és una amalgama de gemmes de procedència diversa, com minerals formats al si de diferents pedreres que acaben conformant una sola estructura pètria, un artefacte poètic l’aglomerant del qual és l’impuls creador de Rosselló-Pòrcel. 

Quant a la presència del símbol del foc en tota la poesia de Rosselló-Pòrcel, hi ha termes que hi estan directament relacionats en almenys vint dels poemes de l’obra completa. Vocables relacionats els uns amb els altres com foc, flama, incendi, cendra, brasa, cremar i fogueres es distribueixen per tota l’obra, però és evident que la seva presència resulta aclaparadora en aquest tercer llibre. El foc és per a Rosselló un element simbòlic que transcendeix l’ornament de la sinestèsia, per convertir-se en alguna cosa més: és la purificació, lluita de contraris, llum, vida, ascensió, moviment i canvi perpetu, immaterialitat, misteri. L’oposat a la foscor, l’ombra i la cendra. En Rosselló el foc com a símbol arriba a ser més important que el mar, encara que ja Palau i Fabre recordava que segons Heràclit el mar era la primera metamorfosi del foc. Quan especulava sobre diversos títols per al tercer llibre, cap al 1936, Rosselló es va plantejar com a possibles Fira encesa i Arbre en flames, i argumentava a favor d’aquest últim davant el seu amic Salvador Espriu perquè el considerava “més salvatge, bíblic, i jo tinc un gran amor per tota mena de focs. Sóc una mica valencià, tracaire, multitudinari, profètic, desèrtic, cridaner, infantívol, etc.”. 

Els tres primers poemes d’Imitació del foc (“Cançó després de la pluja”, “Història del soldat” i “Noça”) són, com s’ha dit, exemples de la seva poesia neopopular o d’inspiració tradicional. Tots ells, igual que “Festa”, “L’amant enganyat”, “Oració per a quan les donzelles tenen mal de cap” i “A una dama que es pentinava darrere una reixa en temps de Vicenç Garcia”, daten de l’any 1935. “Cançó després de la pluja” pren com a referència les cançons infantils i el cançoner i refranyer popular, caracteritzats per l’ús freqüent de l’onomatopeia i el diminutiu: “A l’escarabat bum bum/les ales li frisen”, “Matinet matí, /les bruixes es pentinen” (en una construcció similar al vers “caragol caragolí” d’una variant mallorquina de la cançó infantil Caragol treu banya i amb una apropiació de Plou i fa sol). El poema recorre també al joc didàctic de pregunta-.resposta, com si tingués un oïdor infantil, i converteix l’imperatiu de la cançó popular en un interrogant: “Qui puja la muntanya?/El caragol treu banya”. 

“Història del soldat”, dedicat al seu amic Ramon Nadal, duu el títol d’una obra de Charles Ferdinand Ramuz, musicada per Stravinsky el 1918 de la qual el mateix Rosselló va fer una versió catalana que es va presentar a Barcelona dues vegades el 1935. A pesar del to de la cançó popular, la referència literària o culta hi és evident. Els primers versos remeten a les rondalles populars: “Això era i no era/ quan naixia la Primavera”. Una citació lleument transformada, presa d’una cançó popular del segle XIX, “Taiona”, serveix de tornada: “Ai-do, ai-do,/ trompeta de Borbó” “(ai, a-don/ ai, a-don de don/trompeta de Borbon” en l’original). El tema de la cançó és dels successius amors del soldat, s’entén que al llarg de tots i cadascun dels dies de la setmana, encara que la sèrie sigui bruscament interrompuda cercant un efecte de fragmentació o trencament que és comú en la poesia popular. Josep Romeu i Figueres, que ha estudiat en profunditat la poesia neopopular de Rosselló, assenyala que aquesta mena de poesia, el referent de la qual és la tradició, posseeix, no obstant això, un elevat caire intel•lectualista, la qual cosa impossibilita qualsevol apropiació o interiorització per part d’un futur lector popular. És a dir, es tracta més aviat d’exercicis intel•lectuals que pertanyen al camp estrictament literari. 

“Oració per quan les donzelles tenen mal de cap” s’ha de considerar com a integrant d’aquest grup creat per Rosselló en un curt període de temps entorn de la tradició popular. És, segons Romeu, la poesia “més ajustada a la genuïna tradició folklòrica; tot movent-se àgilment dins l’àmbit suggeridor i misteriós de les oracions i els conjurs populars i atenint-se a llur estructura, el poeta fa una creació original, on l’indefinit encant del subgènere és filtrat per la traça i el bon gust del recreador”. És una mena de conjur en què l’oració interpel•la la malalta el mal de la qual es tracta d’espantar, quan, com ha vist Josep M. Balaguer, l’habitual en aquesta mena de composicions és invocar alguna figura divina o celestial. En aquest cas, el mal de cap que es vol allunyar podria ser el produït pel mal d’amors. 

De tot aquest grup, potser “Noça” és l’únic poema que, arrencant amb versos clarament influïts pel folklore (“petits tambors toquen, toquen/damunt la pell de l’ase”), se’n separa per acostar-se d’una manera tímida al fraseig surrealista i a la imatge simbolista, propers a “Auca” (poema escrit dos anys abans). Josep Maria Llompart considerava “Noça” un dels més importants poemes de la poesia rosselloniana. A un to inicial de rondalla, hi segueix l’anunci de la mort presidit per la figura del rellotge. Jaume Vidal Alcover, en la seva aproximació a Imitació del foc, es deté a analitzar aquest poema d’una manera especial. El sorprèn la presència de tambors en una festa nupcial i, sobretot, la construcció sintàctica segons la qual són els tambors els que copegen la pell de l’ase. Podríem dir, no obstant això, que és en aquest retorciment de la imatge poètica, en aquesta subversió dels termes, on rau el millor Rosselló irracionalista, el Rosselló d’”Auca”. 

“Dansa de la mort”, escrit el 1935, té com a referència en el títol i en el lema de l’inferno dantesc, aquest motiu medieval en què la Mort va congregant diversos personatges per recordar-los la fugacitat dels plaers terrenals i quin ha de ser el seu final. Arrenca amb dos versos en què apareixen les “estàtues blanques” que hi ha també en l`”Auca” (“la muralla de ponent/ plena d’estàtues blanques”) i que recorden el vers de Gabriel Alomar “la muntanya era un bosc poblat d’estàtues blanques”, del sonet “La pietat futura: Montjuïc, 1970”. El dístic final és una exclamació de sorpresa davant la immediatesa de la fi: “Servent que portes l’espasa/ no et sabia tan lleuger!”. Rosselló-Pòrcel escriu “Pont del vespre”, “Indecisa, rara, nova...” i “En la meva mort” al començament del 1936, quan ja té decidit un canvi en el rumb poètic, i fins i tot es planteja la publicació del que ha escrit fins ara. L’esclat de la guerra al juliol farà impossible que el projecte culmini. Aquests i uns altres poemes s’aniran incorporant a tot l’interior, i amb allò escrit el 1937 donaran com a resultat el volum pòstum. 

“Pont del vespre” està encapçalat per un lema d’Apollinaire, que pertany al poema “Vendémiaire”, del llibre Alcools (1913): “Les feux rouges des ponts...”. El poeta francès refereix en primera persona a una alba parisenca de setembre, després d’una nit de diversió i d’excessos: “Les feux rouges des ponts s’éteignaient dans le Seine/ Les étoiles mouraient le jour naissait à peine”. El poema de Rosselló està escrit també en primera persona, el gener de 1936, a Madrid. No sabem quina ciutat retrata. En aquest paisatge urbà hi ha fanals, placetes, cases ombrívoles i les figures de dues noies amb nom o sobrenom, que potser responen a personatges reals. Uns bandits aguaiten als portals. És una nit de juny en què el sol i la lluna comencen a confluir en un mateix lloc i temps: “La nit és alta i s’abraça/ amb mi –tots sols pels carrers./ [...]/ El sol damunt les teulades/ balla/ amb una mossa d’estampa”. La personificació de la lluna en una mossa/estampa ballant amb el sol damunt les teulades suggereix l’hora incerta d’una alba incipient en què els llums fantasmals podrien ser també les d’un capvespre, en una indefinició temporal que estableix un pont entre realitat i somni. 

A “Indecisa, rara, nova...” reprèn d’una manera ocasional els aires populars (“Festa” o “L’amant enganyat”, poemes d’abril i de maig de 1935) i el dialoguisme de “Dansa de la mort”. Encapçalat per un lema de Paul Éluard (“Tant de rêves en l’air”), el poema incideix en l’associació bellesa-rosa-dona, tan present en el cançoner popular, però també utilitzada pel purisme com a símbol de perfecció, des de Juan Ramon Jiménez fins a Riba o Guillén. Rosselló la presentarà en uns altres poemes associada al foc, el seu símbol més rellevant. 

“En la meva mort”, poema que tanca Imitació del foc, està escrit en realitat el març del 1936, gairebé dos anys abans de la desaparició del poeta. Sovint aquests versos han estat considerats el seu testament vital. No obstant això, el que s’hi destaca (enfront del terror que desperta la mort a “Ronda amb fantasmes”) és el repte de superació, de manera que la mort és allò que dóna sentit veritable a la vida. El que impulsa, exalta i mou el poeta és, precisament, l’ànsia d’escapar al seu domini fosc, el poder del qual –mitjançant un joc de contraris habitual en la seva poesia –descriu i simbolitza al mateix temps en una tempestat de flama. 

 “A una dama que es pentinava darrere una reixa en temps de Vicenç Garcia” és un poema d’inspiració barroca, a cavall entre el gongorisme i les seves seqüeles en la Generació del 27, tan propera per a Rosselló. El títol fa referència al sonet del Rector de Vallfogona “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil”. A parer de Jaume Vidal Alcover, el sonet és “ple de suggeriments sensuals, de colors i formes de la natura; hi ha el triomf d’uns elements primaris, el foc, en el primer quartet, i s’hi anomena pròpiament i com a clavell, ardor, flama i exaltació; hi ha el paral•lel antitètic atzabeja, vori i lliris, llunes en la segona; hi ha el moviment lúdic de l’encalç amorós en els quatre versos que segueixen dels tercets; i, en fi, una cloenda passional amb el cos, definit com a marbres, ceres i roses que bateguen, dins un camp que suposam sembrat de blats i ordis”. Tanmateix, Vidal i Alcover és molt crític amb la construcció del poema (com ho és també pels mateixos motius amb algunes estrofes d’”Auca”), que considera ple de vacil•lacions gramaticals i inseguretats. 

A “Turquia” ens trobem davant un poema de tema oriental escrit gairebé tres anys després de l’experiència viatgera pel Mediterrani. A diferència de “Sonet marí”, que es val de la contemplació del mar com a desencadenant de la reflexió poètica, aquí Rosselló presenta la figura d’una enigmàtica Aina, presonera i nua en un món exòtic i misteriós que deu molt a l’orientalisme en voga en els anys vint i trenta del segle XX, un orientalisme sensual i místics d’harems i de sultans que ja apareix en l‘escriptor francès Chateaubriand i s’inspira en el recull de contes Les mil i una nits.

 “L’estiu ple de sedes” és un poema escrit en estrofes de quatre versos pentasíl•labs als quals l’encavalcament persistent atorga una fluïdesa inusual, com si un corrent natural ens transportés al llarg d’un dia estiuenc, entre el migdia exultant i la nit que s’aproxima amenaçadora. 

A “Pluja brodada”, Rosselló recorre al joc verbal d eles rimes internes i de l’insistent dringar fonètic de la vocal i per evocar la pluja: “Balla damunt la terra/ i s’afina, la fina/ esgarrifada. Brilla, /renovellada, neta” El ritme és tallant, regular. Es podria dir que, en caure, els fils d’aigua fins, van teixint i brodant com agulles damunt la terra, damunt la pedra, perfilant bassals fugaços.

 “Compliment a Mercedes”, un dels més purs i bells madrigals de la llengua catalana, segons l’opinió de Miquel Dolç, és un poema d’obsequi per a la seva amiga Mercè Montañola el dia del seu sant, celebrat al costat d’amics al domicili familiar del carrer de Montcada. El segon quartet és un deliciós joc rítmic i conceptual: “I, per felicitar-te,/ les pluges ploren, fan/ damunt els vidres, vidre/ damunt el vidre, cant”. 

 El grup de poemes recollir en aquesta primera part es tanca amb “Sóller”, composició en heptasíl•labs que ens trasllada a un lloc molt tractat per la poesia mallorquina i en particular per poetes com Joan Alcover, Pons i Gallarza o Miquel dels Sants Oliver, a qui sens dubte degué tenir presents quan el va escriure. Està dedicat al seu amic periodista i poeta Robert F. Massanet. En la descripció del paisatge i l’atmosfera de la vall, hi destaquen la humitat, l’ombra, la frescor, el perfum dels tarongers que impulsa la brisa: “L’oratge pinta perfils/ de caramel dins l’oratge./El cabell se m’ha esbullat/ i tinc l’ombra capgirada./ El sucre de l’aire em fa/pessigolles a la cara,/ amb confitures de flor/ i xarops d’esgarrifança”. Segons Josep Maria Balaguer, dos dels versos més enigmàtics del poema (“unes cuixes de marquesa/ em repassen l’espinada”) s’explicarien com a referència a uns versos d’”El perfum de Sóller” de Miquel dels Sants Oliver: “Tot un rodar de visions/ i galans exquisiteses, /i violins, i gentileses/ d’unes filles de marqueses/que ballaven cotillons!”. La primera part del llibre conté tres poemes que, encara que no s’han recollit en aquesta selecció, mereixen que siguin esmentades: “Nu”, “Aire d’una malaltia” (en què es refereix a la convalescència de la seva operació el 1934) i “Illa dels amants”. Són tres dècimes consecutives de concepció bastant lliure, com correspon al costum del poeta d’alterar a la seva manera els esquemes tradicionals una vegada rescatats, costum també habitual entre els poetes del 27.En les dues primeres, Rosselló utilitza l’esquema abba:cddc:ee; en la tercera recorre a l’esquema abab:cdcd:ee. En cap cas no es tracta de l’esquema clàssic de la dècima espinela, i tampoc de cap dels utilitzats per Jorge Guillén a Cántico, encara que el seu ús probablement hi està inspirat. La segona part d’Imitació del foc, Rosa secreta conté tan sols sis poemes, alguns dels quals es podrien considerar influïts pel paisatgisme mallorquí de l’Escola Mallorquina si no fos perquè hi ha un alè propi que els desplaça un grau cap a la introspecció subjectiva i personal en relació amb les coses que el circumden. A “Només un arbre, a la vorera, porta...”, escrit a Santander l’agost de 1934 i dedicat a la seva gran amiga Amàlia Tineo, el paisatge que envolta el poeta és imprecat per aquest, que apareix en primera persona, perdut com l’arbre al costat de la riba i, en certa manera, sotmès al seu moviment, al “tremolor del mar i el frec de les fulles”. Com diu Miquel Dolç “la seva poesia és, en suma, una nota personalíssima en el cor de l’Escola de Mallorca, de la qual extreia l’essència. No interrompia una història, l’acreixia”. Dos dels poemes cardinals en l’obra de Rosselló-Pòrcel estan inclosos en aquesta segona part del llibre: “Auca” i “A Mallorca durant la guerra civil”. El primer ha estat considerat sovint un exemple de poema surrealista; el segon, una seqüela de l’anomenada Escola Mallorquina. Encara que poden semblar encertades, totes dues opinions requereixen matisos i reserves. Lluny de quedar-se en els límits de la contemplació i l’elegia, Rosselló ha fet un pas més en el reconeixement del món circumdant, a la manera guilleniana, i tracta de descobrir-ne el secret, el secreta de la rosa abans que aquesta ens enlluerni, oberta en la seva perfecció. El poeta mira al seu voltant i palpa els límits de la seva pròpia realitat en relació amb la realitat que el contempla i el conté. La revelació de la seva pròpia identitat entre les coses el durà després a la reflexió sobre la manera com el, poeta afronta el món i el descriu, a la reflexió sobre el fet poètic que desplegarà en la tercera part del llibre. “Auca” és un gran fresc d’imatgeria col•lectiva escrit en vers lliure. Compost a partir de dades històriques i autobiogràfiques, desplega una estructura construïda i mesurada meticulosament, que en el títol evoca les cançons de cec, composicions de versos apariats acompanyades d’estampes il•lustratives, que normalment es declamen en públic glossant fets històrics i paisatges recognoscibles. El poeta s’articula al voltant d’un recorregut per la ciutat de Palma, des del moll cap al carrer dels Oms i la Porta Pintada, fins arribar al límit del món extramurs seguint la llera fluvial de l’antiga Riera. És el trajecte fet per l’estàtua del rei Jaume I (obra de l’escultor Enric Clarasó) des del vaixell que la va transportar a l’illa el gener de 1927 fins a la ubicació final al límit de la ciutat medieval, a l’actual plaça d’Espanya, on es localitzava l’antiga Porta Pintada. Al llarg d’aquest recorregut imaginari, les dades i els successos històrics, els personatges reals i ficticis, presents o oblidats, es barregen en una simultaneïtat acrònica, amb la finalitat de causar una sensació d’ubiqüitat. El que aparenta ser caos i escriptura automàtica, en realitat respon a un pla ben traçat. La unitat del poema ve marcada per la unitat de lloc, per la toponímia i les referències a la ciutat. En canvi, des del punt de vista temporal, les successives analepsis (referències al segle XVIII, amb el cardenal Despuig com a personatge; al segle XIX, amb l’explosió, real, del polvorí de Sant Ferran; al XVI, representat per la figura de la Beateta, fins arribar al segle XX, amb la primera comunió del poeta com a referència), la juxtaposició de fets i personatges històrics amb uns altres que pertanyen a la vida de l’autor, donen una sensació de simultaneïtat que ajuda a crear una certa atmosfera enigmàtica. HI ha versos hermètics que es poden confondre amb l’escriptura automàtica surrealista o associar-se a un nivell simbòlic superior, al qual el lector no arriba a accedir. Així és a vegades. No obstant això, molts dels versos són fruit de la simple aportació poetitzada d’una dada real, la narració lírica d’un fet succeït, però l’existència del qual se’ns escapa, la implantació en l’escenari del poema d’un personatge que sembla extemporani i pertany al món personal de l’escriptor... Es podria dir que, en certa manera, “Auca” és un poema en clau. Sens dubte, en el moment que fou escrit, alguns dels lectors (familiars, amics i companys de Rosselló) van tenir al seu abast el significat d’uns versos que avui ens semblen secrets. La referència al pare Vidal Taüt increpant els cuirassats anglesos, per exemple, resulta si més no xocant. Adquireix un altre sentit quan sabem que es tractava d’un professor dels teatins, culte i excèntric, que solia passejar pel moll vestit amb sotana. Allò que per als coetanis més propers degué ser una al•lusió fins i tot jocosa, per a un lector d’avui adquireix ressonàncies poètiques múltiples i diverses. Rosselló-Pòrcel, en escriure aquest poema, cercava d’una manera evident l’efecte d’estranyesa més enllà dels lector immediats, sabent que se’n podria fer una lectura propera de l’estètica surrealista. No solament no va defugir aquesta possibilitat, sinó que la va alimentar amb la introducció d’uns versos sobre els quals s’ha especulat una vegada i una altra, i que fins avui ningú no ha pogut interpretar totalment: “I el Seminari masturba si Virgili les solituds/ torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,/ cossiols de clavells al terrat i l’estampa més grassa”. “A Mallorca durant la guerra civil” fou escrit a Barcelona el setembre de 1937.És, doncs, un dels últims poemes de Rosselló (l’últim serà “Sóller”, del mes de novembre), i potser el més mereixedor de ser considerat un testament poètic i vital. El 1937, la polèmica entre si la poesia havia de tendir al compromís o a la puresa, a l’art o a la revolució, ja havia assolit el grau màxim. El títol, per això mateix, ha suscitat sempre la pregunta de si ens trobem davant una mera elegia o, per contra, darrere seu s’amaga el missatge simbòlic d’un poeta militant. Josep Maria Llompart sosté que en el poema hi ha, gairebé exclusivament, ressons de l’Escola Mallorquina; que la guerra civil solament hi és present en el títol, i que “els seus versos vénen a representar l’esplendor final d’aquell mite de la ‘vida d’or’ que Joan Alcover, trenta anys enrere, havia plasmat en el poema ‘La Serra’”. Però el mateix Llompart admet que “a Mallorca durant la guerra civil, els jardins no hi eren com músiques, ni les virgilianes fumeres decoraven la placidesa de la tardor. A Mallorca durant la guerra civil –tots ho sabem-, succeïen unes altres coses. El poeta en tenia consciència, i d’aquí prové la impressionant tensió dramàtica dels seus versos, del seu esforç per salvar, almenys com a mite, tot allò que s’enfonsava”. De manera que Rosselló arribaria a reflectir la tensió bèl•lica per mitjà de l’ús simbòlic de la naturalesa i del paisatge. En aquest poema Rosselló expressa la interrelació entre el paisatge i la peripècia personal (a Barcelona, allunyat de la seva terra i sense expectatives de retorn fàcil o immediat), compara el seu estat d’ànim amb una naturalesa en declivi o degradació. Més que una elegia d’enyorança, allò que s’eleva per sobre d’aquests versos és l’íntima comunió entre el paisatge descrit i el paisatge interior, lligats d’una manera indissoluble en el dístic final, el més conegut del poeta: “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”. La tercera part del llibre, Arbre en flames, composta de sis poemes, és la més reflexiva, i es pot dir que la poesia de Rosselló hi arriba al major grau de caracterització postsimbolista. És així en el poema “El captiu”, en què s’endinsa en el procés de la creació poètica amb el to clarivident d’un visionari. A “Escolto la secreta...” i “En la meva mort” la primera persona pren també les regnes del discurs poètic, però el to hi és més íntim i de menor ampul•lositat. “En la teva mort”, com s’ha dit, és l’exaltació de la mort com a motor de vida, amb la qual cosa el poema es converteix en una invitació a la vida a pesar de la solitud que ressona a “Escolto la secreta...”: “Estic sol en aquestes/ ombres i sento caure/ ones de sang, enmig /d’una alba trista i aspra”. Aquest poema, escrit el setembre de 1936 a Barcelona, acabada de començar la guerra, es podria lligar a l’experiència de la situació política i bèl•lica, davant la qual el poeta, lluny de definir-se concretament, tracta de conjurar el drama aliant-se amb la poesia. A “El captiu”, escrit al començament de 1934 i, per tant, allunyat de qualsevol conflicte bèl•lic, el discurs poètic té una ambició d’una gran importància. És, en certa manera, una declaració de principis poètics. Quan, en una carta de març de 1936, va oferir a Salvador Espriu l’elecció d’un poema qualsevol de la seva obra per dedicar-l’hi, va fer una excepció: “Em faràs el favor de triar el poema que més t’agradi dels no dedicats (exceptuo “El captiu”, que és meu)”. Manuel Carbonell ha relacionat aquest poema amb la proposta de Nietzsche (en el Crepuscle dels ídols) d’aprendre a veure: avesar els ulls al repòs, a la paciència, avesar-los a deixar venir les coses; aturar el judici, aprendre a donar voltes entorn del cas particular, abastar-lo i comprendre’l en la seva totalitat”. A “El captiu” apareixen dos símbols rellevants: l’àngel i l’heroi. L’àngel rossellonià (present en altres poemes de la seva obra, encara que no sempre amb la mateixa funció simbòlica) està més relacionat amb la concepció d’un poeta com Rilke que amb la tradicional cristiana. En aquest sentit, té en comú amb el poeta txec el lloc que ocupa en la cúspide simbòlica de la seva poesia, de baix a dalt: les coses, el nen, l’heroi, l’àngel. En aquest ordre ascendent, l’àngel és la criatura invisible present en el visible, el nexe de contacte entre el món real i un coneixement superior, que es pot encarnar en la poesia. L’àngel arriba a Rosselló almenys per tres vies diferents: a més de Rilke (per mediació de Riba potser), per Rafael Alberti i Federico García Lorca, i per la Divina Comèdia de Dant pel que fa a la iconografia. Hi ha referències a l’àngel en els poemes “Sonet marí”, “Festa”, “Auca”, “Ardent himne”, “Dansa de la mort”... De vegades el seu paper és merament ornamental (com a “Brollador”), però a “El captiu” té un paper integrat en el sentit central del poema. La primera part recull el diàleg del poeta amb l’àngel, de qui reclama ajuda (“àngel, baixa del cel amb el glavi a la mà, /amb el crit esmolat que minva gravideses”) per comprendre el món amb un fort ressò rilkeà, el de les Elegies. L’àngel l’instrueix, li dóna ordres (“-Per mi t’atansaràs/ al riu encès que passa, /a la llum que defineix les coses/ que han estat donades als noms”), i li encarrega una missió, la missió de l’heroi (“nauxer d’aquesta lívida llacuna”). En la segona és el poeta qui parla: “Jo sóc l’heroi d’aquesta veritat”. La missió del poeta heroi és classificar el món, com deia Guillén, per mitjà de la paraula poètica. Arribar al cim per, des d’allà, comprendre: “I només jo, assegut damunt el cim, /intel•ligència als ulls damunt les coses”. El poeta és una au solitària, com l’albatros de Baudelaire (presència assenyalada per Joaquim Molas), l’heroi de qui parla Rilke a la Primera elegia: “L’heroi se sosté; fins i tot l’ocàs li fou/ un pretext i res més, per ser, la seva darrera naixença” (trad. Manuel Balasch). A “El captiu”, l’heroi llança al vent el seu himne en l’última estrofa: “Canto l’absència de la llibertat!/ Presons de l’aire! Governo/ el furor incert de l’aire!”. En conjunt, i a pesar de la brevetat, les característiques de l’obra rosselloniana n’han fet una referència essencial en el panorama poètic català del segle XX, pel que suposen de gir temàtic i tècnic com a sortida al Noucentisme i l’Escola Mallorquina. Des del punt de vista tècnic, els mecanismes estilístics utilitzats per Rosselló-Pòrcel (els noms en el gènere neutre, l’elisió freqüent dels verbs i la supressió dels articles) són una herència dels moviments avantguardistes: ritme paròdic, fragmentació, superposició, simultaneïtat i fugacitat, són formalitzats mitjançant l’ús de l’infinitiu, l’onomatopeia i l’el•lipsi. El seu vocabulari és ric en paraules que suggereixen moviment i energia: llum, flama, foc, fosca, ombra, visió, ritme, vibració, tremolor, moviment, lluita, potència, flagell, corba, aigua, cristall... Per damunt de totes, el foc i les seves derivades hi tenen un protagonisme especial. El foc és en Rosselló la màxima expressió d ela puresa, el dinamisme i l’ascensió. És el contrast a la foscor, la caiguda i la mort. En l’obra poètica de Rosselló-Pòrcel és present la influència dels corrents sorgits a Europa des del començament del segle XX, a partir de la irrupció de les avantguardes. Després que el creacionisme, l’ultraisme i el surrealisme fossin assimilats i els poetes prenguessin del seu arsenal poètic els recursos necessaris per crear una nova poesia, es va consagrar una renovada concepció de la metàfora i de la imatge com a elements primordials del poema. La recerca de la bellesa, objectiu dels romàntics, va donar lloc a la concepció del poema com a artefacte, a la disciplina i la tècnica com a camins cap a la realització poètica, i va tenir lloc un gir cap a l’objecte exterior, una refundació del món en les paraules del poema. I en aquest, en el poema, també hi tenia cabuda la reflexió sobre el fet poètic en si mateix, el seu sentit i el seu procés creador. Aquests principis generals, units a una renovada lectura de la tradició i les seves formes estròfiques, van obrir camins que Rosselló tot just va poder recórrer en un període de temps molt curt, però que foren, per als poetes posteriors, la referència a partir de la qual serà possible mirar-se al mirall de la modernitat.

(Pròleg a BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL TEMPESTAT DE FLAMA (Antologia Poètica), de ROBERTO MOSQUERA. EDUCAULA, Edicions 62. Barcelona, juny de 2012.

COMENTARIS DE TEXT

QUADERN DE SONETS (1934)
Josep Bargalló Valls. “Els poetes de l’any. Qüestions mètriques. Rosselló-Pòrcel, Villangómez, Estellés, Espriu”, Veus baixes, 1.
http://www.veusbaixes.cat/veus_baixes/1_files/Veus_baixes1_2%20Bargallo%CC%81%20Valls.pdf
Josep Bargalló, El sonet a l’obra de Rosselló-Pòrcel
http://josepbargallo.wordpress.com/2013/01/25/el-sonet-a-lobra-de-rossello-porcel/
Josep Bargalló, “Espatlla’: de Rosselló-Pòrcel a Palau i Fabre (el sonet com a marc d’una altra hipertextualitat)
http://josepbargallo.wordpress.com/2012/06/13/2300/

IMITACIÓ DEL FOC (1938)
HISTÒRIA DEL SOLDAT
A UNA DAMA QUE ES PENTINAVA DARRERA UNA REIXA EN TEMPS DE VICENÇ GARCIA
Josep Bargalló, Exercici comparatiu del poema ‘A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia’
http://josepbargallo.wordpress.com/2012/04/07/el-sonet-duna-hermosa-dama-que-es-pentinava-de-francesc-vicent-garcia-a-rossello-porcel/
Josep Bargalló, Una dama de cabell negre que es pentina: del Rector de Vallfogona a Gerard Vergés
http://josepbargallo.wordpress.com/2013/05/20/una-dama-de-cabell-negre-que-es-pentina-del-rector-de-vallfogona-a-gerard-verges/
AUCA
Lladó, Mariantònia, “Sobre “Auca” de B. Rosselló-Pòrcel”, Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans.Barcelona, Curial, 1985, p. 214 i ss.
Extracte disponible a Mallorcaweb: http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/rossello-porcel/lapoesiaderp.html#Lladó
Veny-Mesquida, Joan Ramon. “Notes sobre “Auca” de B. Rosselló-Pòrcel”, Els Marges. Barcelona, Núm. 32 (1984, Setembre), p. 121-127.
Disponible a RACO: http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/108281/157755
MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL
Moral de Prudon, Montserrat. “Un poema de B. Rosselló-Pòrcel: ‘A Mallorca durant la guerra civil’”, Randa. Barcelona, núm. 7 (1978), p. 71-79. Reproduït a Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans, 2. De Maragall a Brossa. A cura de Narcís Garolera i Carbonell. Barcelona: Curial, 1982, p. 115-128.
Extracte disponible a Mallorcaweb: http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/rossello-porcel/lapoesiaderp.html#Moral de Prudon